Anar al contingut

Guerres rus-turques

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Les guerres rus-turques o guerres otomà-russes, varen ser una série de dotze guerres lliurades entre l'Imperi rus i l'Imperi otomà entre els sigles XVI i XX. Va ser una de les séries de conflictes militars més llargues de la Història d'Europa.[1]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  A excepció de la guerra de 1710-11 i la Guerra de Crimea, que sol tractar-se com un acontenyiment independent, els conflictes varen terminar de forma desastrosa per a l'estancat Imperi otomà; pel contrari, varen mostrar l'ascens de Rússia com a potència europea despuix dels esforços de modernisació de Pedro el Gran a principis de el XVIII.[2]

Comença el conflicte (1568-1768)

[editar | editar còdic]

Abans de Pedro el Gran

[editar | editar còdic]
Artícul principal → guerra rus-turca (1568-1570).


La primera guerra rus-turca (1568-1570) es va produir despuix del sege de Kazán i Astracán pel sar rus Iván el Terrible. El sultà otomà Selim II va intentar expulsar als russos del baix Volga enviant una expedició militar a Astracán en 1569. L'expedició turca va acabar en desastre per a l'eixèrcit otomà, que no va poder prendre Astracán i va perir casi per complet en les estepas, mentres que la flota otomana va naufragar en la mar de Azov.[3] El tractat de pau entre abdós parts va cimentar les conquistes russes en el Volga, pero va permetre a l'Imperi otomà obtindre una série de beneficis comercials. El vassall otomà el Janato de Crimea va continuar la seua expansió contra el sarisme rus, pero va ser derrotat en la batalla de Molodi en 1572.

El següent conflicte entre Rússia i Turquia va començar 100 anys despuix en el marc de la lluita pel territori d'Ucrània. Mentres que Rússia va conquistar l'Ucrània de la marge esquerra despuix de la Guerra rus-polaca (1654-1667), l'Imperi otomà en el curs de la Guerra polac-turca (1672-1676), va estendre el seu domini sobre tota l'Ucrània de la marge dreta en el respal del seu vassall, Petró Doroshenko (1665-1672).[4] La política pro-otomana d'este últim va provocar el descontent de molts cosacos ucranians, que varen elegir a Iván Samoilóvich com a únic Hetman de tota Ucrània en 1674.[5] En 1676, les tropes russes varen capturar a Chiguirín i varen derrocar a Doroshenko, que va ser exiliat a Rússia. En 1677, l'eixèrcit otomà va intentar reprendre Chigirín, pero va ser derrotat. En 1678, l'eixèrcit otomà va poder finalment prendre Chigirín despuix d'un sanguinós assalt. Pero en açò es va detindre l'expansió otomana cap al noreste.[6] En 1679-80, els russos varen rebujar els atacs dels tàrtars de Crimea i varen firmar el Tractat de Bajchisarái el 13 de giner de 1681, que establiria la frontera rus-turca pel riu Dniéper.[7]

De Pedro el Gran en avant (1682)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra rus-turca (1686-1700).


Rússia es va unir a la Lliga Santa europea (Àustria, Polònia, Venècia) en 1686.[8]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Durant la guerra, l'eixèrcit rus va organisar les campanyes de Crimea de 1687 i 1689 i les campanyes de Azov (1695-96).[9] Davant els preparatius de Rússia per a la guerra en Suècia i la firma del Tractat de Karlowitz en Turquia en 1699, el govern rus va firmar el Tractat de Constantinopla en l'Imperi otomà en 1700.[10] Despuix dels resultats de la pau, Rússia va conseguir anexionarse Azov i obtindre accés al mar de Azov.


En acabant de que els russos hagueren derrotat als suecs i als cosacos pro-Imperi suec ucranians liderats per Iván Mazepa en la batalla de Poltava en 1709, Carlos XII de Suècia va conseguir convéncer al sultà otomà Ahmed III per a que declarara la guerra a Rússia el 20 de novembre de 1710. La campanya del Prut de Pedro el Gran va terminar sense èxit per a Rússia. L'eixèrcit rus, dirigit pel sar, es va vore rodejat per un eixèrcit turc-tàrtar superior i es va vore obligat a acceptar unes condicions de pau desfavorables, segons les quals tornava a l'Imperi otomà el Azov prèviament capturat.[11]

A finals de el XVII, la dinastia iraníia safávida, veïna d'abdós imperis i que havia segut un dels majors rivals de Turquia durant sigles (sigles XVI-XIX), havia sofrit un fort decliu. Aprofitant la situació, Rússia i l'Imperi otomà varen conquistar franges del seu territori que comprenien l'actual Daguestán, Azerbaiyan i el Nort d'Iran, que va ser pres per Pedro I en la Guerra Rus-Persa (1722-1723); els otomans es varen fer en el territori de l'oest, que comprenia l'actual Armènia, parts de Anatolia oriental, aixina com l'oest d'Iran. Els guanys d'abdós varen ser confirmades en el Tractat de Constantinopla (1724). Durant uns anys, varen llimitar entre sí un ampli territori en el Caucas, lo que va provocar noves friccions.

Rússia va conseguir assegurar una situació internacional favorable per mig de la firma de tractats en Pèrsia en 1732 i 1735. Estos varen tornar tots els territoris iranís guanyats des de 1722 en el Nort i Caucas Sur i el nort d'Iran, i varen evitar la guerra en l'emergent líder de Pèrsia, Nader Shah. Els tractats tenien atres aspectes diplomàtics favorables, ya que establien una aliança rus-iraní contra Turquia, ya que Pèrsia estava en guerra en l'Imperi otomà. Mentrestant, Rússia també recolzava l'arribada al tro de Polònia d'Augusto III en la guerra de successió polaca (1733-35), front al candidat francés Stanisław Leszczyński. Àustria havia segut aliada de Rússia des de 1726.

Rússia va entrar en l'una atra guerra en l'Imperi otomà en 1736, motivada per les incursions en l'Ucrània dels tàrtars de Crimea i la campanya militar del Khan de Crimea en el Caucas. En maig de 1736, l'eixèrcit rus va llançar una invasió de la península de Crimea i va cremar la capital del Kanato de Crimea Bajchisarái. El 19 de juny, l'eixèrcit rus del Dò al mando del general Peter Lacy va capturar Azov.[12] En juliol de 1737, l'eixèrcit de Münnich va prendre per assalt la fortalea otomana d'Ochákov. L'eixèrcit de Lacy (que contava en 40 000 hòmens) es va adinsar en Crimea eixe mateix més, infligiendo vàries derrotes a l'eixèrcit del kan de Crimea i capturant Karasubazar. No obstant, Lacy i els seus soldats varen tindre que abandonar Crimea per falta de suministraments.[12]


Àustria va entrar en guerra contra Turquia en juliol de 1737, pero va ser derrotada en vàries ocasions. En agost, Rússia, Àustria i Turquia varen iniciar negociacions en Nemýriv, que resultarien infructuoses.[13] No va haver operacions militars significatives en 1738. L'eixèrcit rus va tindre que abandonar Ochákov i Kinburn per un brot de pesta. En 1739, l'eixèrcit de Münnich va creuar el Dniéper, va derrotar a l'Imperi otomà en la batalla de Stavuchany,[14] i va ocupar la fortalea de Jotín i Iaşi. No obstant, Àustria va ser derrotada per l'Imperi otomà una volta més i va firmar un tractat de pau per separat el 21 d'agost. Açò, unit a l'imminent amenaça d'invasió sueca, va obligar a Rússia a firmar el Tractat de Belgrat en Turquia el 18 de setembre, posant fi a la guerra.[12]

Decadència de l'Imperi otomà (1789-1914)

[editar | editar còdic]

Catalina la Gran (r. 1762-1796)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra rus-turca (1768-1774).

Despuix d'un incident fronteriç en Balta, el sultà Mustafá III va declarar la guerra a Rússia el 25 de setembre de 1768. Els turcs varen formar una aliança en les forces d'oposició polaques de la Confederació de Bar, mentres que Rússia va ser recolzada per Gran Bretanya, que va oferir assessors navals a l'armada russa.[8][15]


En giner de 1769, un eixèrcit turc-tàrtar de 70.000 hòmens liderat pel Khan de Crimea Kirim-Girey va irrompre profundament en el front de les terres del centre d'Ucrània en l'objectiu d'esclavizar als residents locals, pero el seu bol va ser rebujat per la guarnició de la Fortalea de Santa Isabel. Despuix d'això, les tropes del general Rumiantsev varen continuar el seu moviment cap a la Mar Negra.[16]


L'oposició polaca va ser derrotada per Aleksandr Suvórov, que va ser traslladat al teatre d'operacions otomà, a on en 1773 i 1774 va guanyar vàries batalles menors i majors despuix dels grans èxits anteriors del mariscal de camp rus Piotr Rumyántsev en les batalles de Llarga i de Kagul.[17]

Les operacions navals de la Flota russa del Bàltic en el Mediterràneu es varen saldar en victòries baix el mando d'Alekséi Orlov. En 1771, Egipte i Síria es varen rebelar contra el domini otomà, mentres que la flota russa va destruir totalment l'Armada Otomana en la Batalla de Česhme.[18]

El 21 de juliol de 1774, l'Imperi otomà va firmar el Tractat de Küçük Kaynarca, que concedia formalment l'independència al Janato de Crimea, pero en realitat va passar a dependre de Rússia. Rússia va rebre 4,5 millons de rublos i dos ports marítims clau que permetien l'accés directe al mar Negra.[19]


En 1783, Rússia anexiona el Kanato de Crimea. Eixe mateix any, Rússia va establir el seu protectorat sobre Geòrgia oriental segons el Tractat de Gueórguievsk. En 1787, l'emperatriu Catalina II va realisar un triumfal viage a Crimea, acompanyada de representants de corts estrangeres i del seu aliat, l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic José II. Estos acontenyiments i les friccions provocades per les queixes mútues per les infraccions del Tractat de Küçük Kaynarca, que havia tancat la guerra anterior, varen agitar l'opinió pública d'Estambul, i l'embaixador britànic va prestar el seu respal al bando de guerra.[20]

En 1787, els otomans varen exigir a Rússia que abandonara Crimea. Rússia va declarar la guerra, pero els preparatius otomans eren inadequats i el moment estava mal triat, ya que Rússia i Àustria estaven aliades, fet que va eixir a la llum només quan els acontenyiments ya estaven en marcha. Els turcs varen fer retrocedir als austríacs de Mehadia i varen dominar el Banato (1789); pero en Moldàvia el mariscal de camp Piotr Rumyántsev va tindre èxit i va capturar Iaşi i Jotín.[21] Els generals otomans eren incompetents i l'eixèrcit s'amotinava; Les expedicions per al recobre de Bender i Akkerman varen fracassar, Belgrat va ser presa pels austríacs,[22] L'eixèrcit rus al mando d'Aleksandr Suvórov va derrotar als turcs en la batalla de Rymnik i en el va capturar Izmaíl. La caiguda d'Anapa va completar la série de desastres otomans.[1] La Flota de la Mar Negra russa, creada pocs anys abans, baix el mando del Almirant Ushakov, infligió una série de derrotes a la flota turca i va prendre l'iniciativa en la mar Negra.

El sultà Selim III estava ansiós per restaurar el prestigi del seu país en una victòria abans de fer la pau, pero l'estat de les seues tropes va fer que esta esperança fora inútil. Turquia va firmar un pacte d'assistència en Prusia el 31 de giner de 1790, pero no va rebre cap ajuda durant la guerra.[23] En conseqüència, el 9 de giner de 1792, es va firmar en Rússia el Tractat de Jassy, pel que Crimea i Ochákov quedaven en mans de Rússia, el Dniéster es convertia en frontera en Europa i la frontera asiàtica permaneixia inalterada.[24]

Conflictes en el XIX

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Qüestió d'Oriente.
Artícul principal → Guerra rus-turca (1806-1812).

Gábor Ágoston atribuïx als reaccionaris jenízaros el decliu del poder otomà en relació en Rússia:

A pesar de tots estos tractats i esforços de modernisació, els jenízaros i els seus aliats varen conseguir desbaratar les reformes militars, burocràtiques i financeres d'estil occidental del sultà Selim III, aplegant a matar al propi "sultà infel". No va ser fins a la década de 1830 quan es varen poder iniciar les reformes fonamentals baix el mandat de Mahmud II, que va destruir als jenízaros en 1826, un sigle i quarto despuix de la liquidació dels strel'tsy per part de Pedro el Gran.
Gábor Ágoston[25]

En 1806, l'Imperi otomà incitat per la França napoleònica va iniciar una nova guerra. La llarga guerra de sis anys per a Rússia va tindre lloc en paralel a la Guerra rus-persa, la Guerra rus-sueca i la Guerra de la Quarta Coalició. A pesar d'això, en la decisiva campanya de 1811, l'eixèrcit rus de Kutúzov va derrotar a l'eixèrcit otomà en el Danubio, lo que va permetre concloure un tractat de pau beneficiós per a Rússia, segons el qual esta obtenia Besarabia.

L'Imperi otomà havia mantingut la paritat militar en Rússia fins a la segona mitat de el XVIII,[26][27] pero en la década de 1820 els eixèrcits otomans varen ser incapaços de sofocar la guerra d'Independència de Grècia en sur de Grècia. Les grans potències d'Europa varen decidir intervindre i ajudar a Grècia en la seua independència. Despuix de la batalla de Navarino i la Guerra Rus-Turca (1828-1829), en la que l'eixèrcit rus va creuar per primera volta els monts Balcans i va prendre Adrianópolis, Turquia va reconéixer l'independència de Grècia i el pas de la costa de la mar Negra del Caucas a Rússia. Aixina, Grècia es va convertir en el primer país independent creat a partir d'una secció de l'Imperi otomà. Les aspiracions de l'Imperi rus per una secció de l'imperi i les bases en el flanc sur de Rússia varen provocar els temors britànics pel domini naval del Mediterràneu i el control de la ruta terrestre cap al subcontinent indi.[28]


Quan en 1853 Rússia va destruir tota la flota otomana en la batalla de Sinope, Gran Bretanya i França varen aplegar a la conclusió de que una intervenció armada del costat dels otomans era l'única forma de detindre l'enorme expansió russa. Encara que otomans i russos estaven en bandos oposts, les raïls de la subsegüent Guerra de Crimea es trobaven en la rivalitat entre britànics i russos. La guerra va terminar de forma desfavorable per als russos, en el Pau de 1856.[29] La guerra va supondre un descens de la moral otomana i un sentiment d'impotència, lo que va demostrar que la tecnologia moderna i l'armament superior eren la part més important d'un eixèrcit modern, i una part de la que l'Imperi otomà caria enormement. Mentres lluitaven junt als britànics, els francesos i inclús els Piamonteses, els otomans podien vore fins a quin punt s'havien quedat arrere. Les coses varen escomençar a canviar despuix de la guerra de Crimea.


Un d'estos canvis va sorgir quan els europeus varen escomençar a vore l'oportunitat comercial en el país i els diners que entrava a través del comerç va aumentar de forma espectacular. El govern també va rebre una gran cantitat de diners extres gràcies a un sistema fiscal uniforme en poca corrupció.[30] El sultà va conseguir eixercir un major control sobre els beys provincials i va aumentar el tribut que devien pagar. No obstant, Abdülaziz, el sultà de l'época, va amprar gran part d'estos diners en amoblar i crear grans palaus que rivalizaran en els grans d'Anglaterra i França, que havia visitat.[31] L'Imperi estava sofrint una revolució, i en tota Anatolia apareixia un nou Nacionalisme otomà. Semblava que era possible que l'Imperi donara un gir a la seua decadència.


El colapse monetari i governamental, combinat en una nova amenaça de Rússia, va iniciar les últimes etapes del colapse de l'Imperi. Rússia s'hi havia vist obligada per la Guerra de Crimea a renunciar a les seues ambicions de conquistar la capital otomana de Constantinopla i prendre el control del Bósforo. En el seu lloc, va decidir centrar-se en guanyar poder en els Balcans. La població de gran part dels Balcans era eslava, de la mateixa manera que els russos. També seguien principalment l'Iglésia ortodoxa, de la mateixa manera que els russos. Quan nous moviments en Rússia, com el dels eslavófilos, varen començar a entrar en la zona, esta es va agitar i es va tornar propensa a la revolució. Quan el govern de Constantinopla va tractar d'iniciar mides per a evitar un colapse econòmic en tot l'imperi, va provocar un tumult en Hercegovina en 1875. El tumult en Hercegovina es va estendre ràpidament al Valiato de Bòsnia i després a Bulgària. Pronte els eixèrcits serbis també varen entrar en la guerra contra els turcs. Estos tumults varen ser la primera prova dels nous eixèrcits otomans. Encara que no estaven a l'altura dels estàndarts europeus occidentals, l'eixèrcit va lluitar en eficàcia i brutalitat; durant la guerra, els otomans varen portar a terme la massacre de Batak en 1876. Januarius MacGahan, periodiste del New York Herald i del londinenc The Daily News (UK) va escriure sobre els terribles successos despuix de la seua visita a Batak en Eugene Schuyler. Segons la majoria de les fonts, al voltant de 5000 persones varen ser massacrades només en Batak.[32] El número total de víctimes en l'alçament d'abril segons la majoria de les estimacions ronda les 15000,[33][34] que es recolza en l'informe de Schuyler, publicat en Daily News, segons el qual a lo manco 15 000 persones varen ser assessinades durant l'Alçament d'Abril, ademés de quedar enterrades 36 llogarets en tres districtes.[35] Segons Donald Quataert al voltant de 1000 musulmans varen ser assessinats per búlgars cristians i en conseqüència 3700 cristians varen ser assessinats per musulmans.[36][37]


Pronte les rebelions balcàniques varen escomençar a flaquear. En Europa, els periòdics es varen omplir d'informes sobre soldats otomans que mataven a mils d'eslaus. Inclús en Gran Bretanya, William Ewart Gladstone va publicar el seu relat de les atrocitats otomanes en la seua Els horrors búlgars i la qüestió d'Orient.[38] Pronte, una nova guerra rus-turca havia començat. A pesar de lluitar millor que mai, els alvançats eixèrcits otomans seguien sense estar a l'altura de les forces russes. Esta volta no va haver ajuda de l'estranger; en realitat, moltes nacions europees varen recolzar la guerra russa, sempre que no s'acostara massa a Estambul. Dèu mesos i mig despuix, quan la guerra havia terminat, l'era de la dominació otomana sobre els Balcans havia terminat. En els Balcans, l'eixèrcit rus, despuix de creuar el Danubio, va capturar el Pas de Shipka. L'eixèrcit turc de Osmán Pashá, despuix d'una tenaz lluita, es va rendir en Plevna. A continuació, l'eixèrcit rus va creuar els monts Balcans, va derrotar a les tropes turques restants i va alcançar els accessos a Constantinopla. En el Caucas, l'eixèrcit turc va contindre l'ofensiva russa, pero despuix de la derrota en Aladzha, es va retirar a Erzurum, despuix de la qual cosa els russos varen prendre Kars. En la mar Negra, la flota otomana tenia una ventaja colossal, ya que la flota russa no es va recuperar despuix de la Guerra de Crimea. A pesar d'això, les hostilitats en la mar Negra en esta guerra no varen ser importants.


En resposta a la proximitat russa als estrets, els britànics, en contra dels desijos del sultà, varen intervindre en la guerra. Un gran grup de treball que representava la supremacia naval britànica va entrar en l'estret del Marmara i va ancorar a la vista tant del palau real com de l'eixèrcit rus. Pot ser que els britànics hagen salvat a l'Imperi otomà una volta més, pero va posar fi a les bones relacions entre les dos potències que havien perdurat des de la Guerra de Crimea. Davant la perspectiva d'una entrada britànica en la guerra, els russos varen decidir resoldre la disputa. El Tractat de Sant Stefano va concedir a Romania i a Montenegro la seua independència, Sèrbia i Rússia varen rebre cada una territori adicional, Àustria va rebre el control de Bòsnia i Bulgària va rebre una autonomia casi completa. L'esperança del Sultà era que les atres grans potències s'opongueren a una resolució tan unilateral i se celebrara una conferència per a revisar-la. El seu desig es va fer realitat i en 1878 es va celebrar el Congrés de Berlín a on Alemània va prometre ser un "intermediari honest" en la revisió del tractat. En el nou tractat es va reduir el territori búlgar i es varen cancelar les indemnisacions de guerra. La conferència també va tornar a perjudicar les relacions anglo-otomanes en concedir als britànics l'illa de Chipre. Encara que es va molestar en el primer ministre britànic Benjamin Disraeli, el sultà no tenia més que elogis per a Otto von Bismarck, que va forçar moltes de les principals concessions a Rússia. Estes estretes relacions germà-otomanes persistirien fins al final d'abdós imperis.

L'extensió russa en este sigle es va desenrollar en el tema principal de recolzar l'independència de les antigues províncies dels otomans i després dur a tots els pobles eslaus dels Balcans baix Bulgària o usar als armenis en l'est establix l'escenari. A finals de sigle des de la perspectiva russa; es va conseguir l'autonomia de Romania, Sèrbia i Montenegro i la de Bulgària. Açò va alarmar a les Grans Potències. Despuix del Congrés de Berlín es va controlar l'expansió russa frenant l'expansió de Bulgària. L'opinió pública russa va sentir que al final del Congrés de Berlín havien mort mils de soldats russos para res.

Els Balcans

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra rus-turca (1877-1878).


Va haver dos moviments principals per al costat occidental. El primer es va realisar mentres els otomans bregaven en l'alçament grec, vore guerra d'Independència de Grècia.

La guerra d'independència dels grecs va fer que les forces russes alvançaren cap a Bulgària ans que els turcs demanaren la pau. El resultant Tractat de Adrianópolis (Edirne) del 14 de setembre de 1829, va otorgar a Rússia la major part de la vora oriental del mar Negra i la desembocadura del Danubio.

El segon moviment independentiste es va produir durant els #alçament. Vore [[Història de Bòsnia i Hercegovina#Sigles XIX i XX|Bòsnia i Hercegovina: sigles XIX i XX]], Guerra d'Independència de Romania. En juliol de 1875 va començar una rebelió herzegovina (1875-1877) contra el domini otomà. Els búlgars varen organisar l'Alçament d'abril, que va durar d'abril a maig de 1876.

Sèrbia va conseguir l'autonomia i es va permetre a Rússia ocupar Moldàvia i Valaquia (garantisant la seua prosperitat, i la plena "llibertat de comerç" per a ells) fins que Turquia haguera pagat una gran indemnisació. Els #alçament varen plantejar una oportunitat per a Rússia (príncip Gorchakov) i Àustria-Hongria (comte Andrássy), que varen fer el 8 de juliol l'Acort de Reichstadt secret sobre el repartiment de la península balcànica en funció del resultat.

Durant la Guerra rus-turca de 1877-1878, en febrer de 1878 l'eixèrcit rus va estar a punt d'aplegar a la capital otomana pero, davant el temor de que la ciutat caiguera, els britànics varen enviar una flota de barcos de guerra per a intimidar a Rússia de que entrara en la capital otomana. Baixe la pressió de la flota britànica per a negociar el resultat de la guerra, Rússia va acordar un acort baix el Tractat de Sant Stefano el 3 de març, pel que l'Imperi otomà reconeixia l'independència de les seues antigues províncies Romania, Sèrbia i Montenegro i l'autonomia de Bulgària. El Congrés de Berlín també va permetre a Àustria ocupar Bòsnia i Hercegovina i a Gran Bretanya fer-se en Chipre.[28]

El Caucas

[editar | editar còdic]

Durant l'alçament grec, l'imperi rus va alcançar les fronteres otomanes en el Caucas, que estaven situades en el suroest de la regió, aixina com en el norest d'Anatolia. En virtut dels térmens del Tractat de Adrianópolis (1829), l'Imperi otomà va reconéixer la sobirania russa sobre la part occidental de Geòrgia, que anteriorment estava baix la sobirania otomana, i va reconéixer la dominació russa de l'actual Armènia, que havia segut conquistada un any abans (1828) pels russos a Iran Kayar per mig del Tractat de Turkmenchay.[28] Despuix de la guerra de 1877-1878, Rússia també va rebre Kars en (Ardahan, Kağızman i Oltu) i Batumi en (Artvin).[39]

Fi del conflicte (1914-1923)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya del Caucas.


Durant els primers mesos de la Primera Guerra Mundial, Kars era un objectiu militar clau per a l'eixèrcit otomà. Ismail Enver que va espentar a l'Imperi otomà a la Primera Guerra Mundial, necessitava una victòria contra els russos per a defendre la seua posició. Va reunir un eixèrcit en la frontera oriental. L'eixèrcit va ser molt derrotat baix el mando de Enver en la batalla de Sarikamish El 2 de giner de 1915 contra Nikolai Yudenich. Esta derrota es va deure més al clima hivernal i a una mala planificació, ya que els russos s'estaven preparant per a evacuar Kars. En la pèrdua de l'eixèrcit oriental, les defenses otomanes es desmoronaron en més batalles chicotetes i l'eixèrcit rus va conseguir alvançar fins a l'oest d'Erzincan.[28] L'eixèrcit otomà va sofrir la següent gran derrota en la batalla de Erzurum en 1916, despuix de la qual l'eixèrcit rus va capturar tota Armènia Occidental. Despuix de la campanya de 1916, el front es va mantindre estable fins a la Revolució Russa.


El colapse de l'eixèrcit rus despuix de la revolució de 1917 va deixar només a les unitats armènies poc esteses per a resistir l'inevitable contraatac otomà. Abans del final de la Primera Guerra Mundial en 1918, l'eixèrcit otomà es va reformar en lo que quedava de la branca d'Orient Mig i va tractar de construir una llínea entre lo que semblava quedar en la seua frontera oriental. La recent declarada Primera República d'Armènia va capturar Kars en abril de 1918, que finalment va ser tornada per la futura administració soviètica. Eixe mateix any, en març, es va establir la Comuna de Bakú en la República Democràtica d'Azerbaiyan. La comuna es va convertir més tart en la Dictadura del Caspio Central, conquistada a la seua volta pel Eixèrcit Islàmic del Caucas, i poc despuix per la Triple Entente i finalment pels bolcheviques. La derrota en atres fronts va fer que l'Imperi Otomà es rendira i retirara les seues forces. Tant la República d'Armènia com la d'Azerbaiyan varen acabar formant part de l'Unió Soviètica en 1920.[28] La frontera soviètic-turca es va establir en el Tractat de Moscou (1921).

Taula-resumixen de les guerres rus-turques

[editar | editar còdic]
guerres rus-turques
 
# Data Nom Resultat
1 1568-1570 Primera guerra rus-turca Victòria militar russa[40]
2 1676-1681 Segona guerra rus-turca Disputada[46]
Tractat de Bajchisarái[47]
3 1686-1700 Tercera guerra rus-turca
(part de la Gran Guerra Turca) 		Victòries dels Habsburgo, polac-lituana, russa i veneciano[48]
Tractat de Karlowitz i Tractat de Constantinopla: Rússia pren possessió d'Azov i les fortalees de Taganrog, Pávlovsk i Mius[48]
4 1710-1711 Quarta guerra rus-turca
(part de la Gran guerra del Nort) 		Victòria otomana[36]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 
Tractat de Prut i Tractat de Adrianópolis (1713): Rússia cedix Azov a l'Imperi otomà i demolix les fortalees de Taganrog, Kodak, Novobogoroditskaya (Dnipró) i Kámianka-Dniprovska
Rússia accepta deixar de entrometerse en els assunts de la Confederació polac-lituana
5 1735-1739 Quinta guerra rus-turca (també coneguda com guerra Austro-Rus-Turca) Tractat de Belgrat: els Habsburgo cedixen el Regne de Sèrbia en Belgrat, la partix sur del Banato de Temeswar i el nort de Bòsnia als otomans, i el Banato de Cracovia (Oltenia), guanyat pel Tractat de Passarowitz en 1718, a Valaquia (un súbdit otomà), i establix la llínea de demarcació en els rius Sava i Danubio.
Tractat de Niš (3 d'octubre de 1739):[49][50] renúncia a reclams territorials sobre la Moldàvia otomana i Besarabia; Els otomans permeten la construcció d'un port comercial rus desmilitarizar en Azov.[49]
6 1768-1774 Sexta guerra rus-turca Victòria russa[1]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where [15][51]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 
Tractat de Küçük Kaynarca: l'Imperi otomà cedix Kerch, Enikale, Kabardia i part de Yedisan a Rússia; El kanato de Crimea es convertix en un estat client rus.
7 1787-1792 Sèptima guerra rus-turca Victòria russa[1]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where [51]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where [52]
Tractat de Jassy: Rússia anexa Ochákov, els otomans reconeixen l'anexió russa del kanato de Crimea
8 1806-1812 Octava guerra rus-turca Victòria russa[53]
Tractat de Bucarest (1812): Rússia es anexiona Besarabia
9 1828-1829 Novena guerra rus-turca Victòria russa[54]
Tractat de Adrianópolis (1829): Rússia ocupa els principats del Danubio, l'independència grega de l'Imperi otomà.
10 1853-1856 guerra de Crimea Victòria otomana, britànica, francesa i piamontesa[55]
Tractat de París (1856): desmilitarisació mútua de la mar Negra, Rússia cedix Moldàvia i reconeix la sobirania otomana de jure sobre els principats del Danubio
11 1877-1878 Dècima guerra rus-turca Victòries russa i aliada[56]
Independència De jure de Romania, Sèrbia i Montenegro i de facto independència de Bulgària de l'Imperi otomà
Territori de les Oblast de Kars i Oblast de Batum cedits a Rússia.
12 1914-1918 Primera Guerra Mundial: Victòries alemana, austrohúngara i otomana
Tractat de Brest-Litovsk
Tractat de Kars: el territori rus ganado en 1878 va retrocedir a l'Imperi otomà

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Dowling T. C. Russia at War: From the Mongol Conquest to Afghanistan, Chechnya, and Beyond. ABC-CLIO. 2014.
  2. ↑ Gábor Ágoston, "Military transformation in the Ottoman Empire and Russia, 1500-1800". Kritika: Exploracions en l'història de Rússia i Eurasia 12.2 (2011): 281-319.
  3. ↑ Martin, Janet (1996). Medieval Russia:980-1584. Cambridge University Press.
  4. ↑ (28 d'abril de 1997) aneu=c00jmTrjzAoC&pg=PA428 Una història econòmica i social de l'Imperi Otomà, Cambridge University Press, pp. 428. ISBN 978-0-521-57455-6.
  5. ↑ aneu=80lLuG3KRGIC&pg=PA146 Els Estats Tributaris Europeus de l'Imperi Otomà en els sigles XVI i XVII, BRILL, pp. 146. ISBN 978-90-04-25440-4.
  6. ↑ Флоря Б. Н. Россия, Речь Посполитая и Правобережная Украина в последние годы гетманства П. Дорошенко (1673-1677 гг.) // Древняя Русь. Вопросы медиевистики. - 2016. - Т. 65, № 3. - С. 90.
  7. ↑ (2014-09-30) L'enciclopèdia de la Mar Negra, Springer, pp. 661. ISBN 978-3-642-55227-4.
  8. ↑ 8,0 8,1 Brian Davies. Empire and Military Revolution in Eastern Europe: Russia's Turkish Wars in the Eighteenth Century, A&C Black. ISBN 978-1-4411-6238-0.
  9. ↑ Jeremy Black. aneu=neUKEvaYPZYC&pg=PA36 L'atles ilustrat de guerra de Cambridge: De la Renaixença a la Revolució, 1492-1792, Cambridge University Press, pp. 36. ISBN 978-0-521-47033-9.
  10. ↑ Edward J. Phillips (1995). La fundació de la marina russa: Peter the Great and the Azov Fleet, 1688-1714, Greenwood Publishing Group, pp. 113. ISBN 978-0-313-29520-1.
  11. ↑ Cathal J. Nolan. Wars of the Age of Louis XIV, 1650-1715: An Encyclopedia of Global Warfare and Civilization: An Encyclopedia of Global Warfare and Civilization, ABC-CLIO, pp. 191. ISBN 978-0-313-35920-0.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 (2011) google.com/books?aneu=T3Sg_1wR4poC&pg=PA136 La pau de Passarowitz, 1718, Purdue University Press, pp. 136-138. ISBN 978-1-55753-594-8.
  13. ↑ «Congrés de Nemirov de 1737». Farlex, Inc.
  14. ↑ Spencer C. Tucker. Una cronologia global del conflicte: From the Ancient World to the Modern Middle East [6 volumes]: Del món antic a l'Orient Mig modern, ABC-CLIO, pp. 734. ISBN 978-1-85109-672-5.
  15. ↑ 15,0 15,1 Brian L. Davies, The Russo-Turkish War, 1768-1774: Catherine II and the Ottoman Empire (Bloomsbury, 2016).
  16. ↑ О устройстве новых укреплений по границам Екатеринославской губернии
  17. ↑ Spencer C. Tucker. Una cronologia global dels conflictes: From the Ancient World to the Modern Middle East [6 volumes]: Del món antic a l'Orient Mig modern, ABC-CLIO, pp. 862. ISBN 978-1-85109-672-5.
  18. ↑ «Batalla de Çeşem». Encyclopædia Britannica.
  19. ↑ «Tractat de Küçük Kaynarca». Encyclopædia Britannica.
  20. ↑ Mungo Melvin CB OBE. Les guerres de Sebastopol: Crimea des de Potemkin fins a Putin, Bloomsbury Publishing, pp. 903. ISBN 978-1-4728-2227-7.
  21. ↑ Michael Hochedlinger. aneu=qbpACwAAQBAJ&pg=PA385 Àustria's Wars of Emergence, 1683-1797, Routledge, pp. 385. ISBN 978-1-317-88793-5.
  22. ↑ Michael Hochedlinger. google.com/books?aneu=qbpACwAAQBAJ&pg=PA385 Àustria's Wars of Emergence, 1683-1797, Routledge, pp. 385. ISBN 978-1-317-88793-5.
  23. ↑ Douglas M. Gibler. aneu=i3-iCQAAQBAJ&pg=PA99 International Military Alliances, 1648-2008, SAGE Publications, pp. 99. ISBN 978-1-60426-684-9.
  24. ↑ Encyclopedia of the Ottoman Empire, Infobase Publishing, pp. 298. ISBN 978-1-4381-1025-7.
  25. ↑ Gábor Ágoston, "Military transformation in the Ottoman Empire and Russia, 1500-1800". Kritika 12.2 (2011) p. 319.
  26. ↑ Aksan, Virginia (2007). Ottoman Wars, 1700-1860: An Empire Besieged, Pearson Education Ltd., pp. 130-5. ISBN 978-0-582-30807-7.
  27. ↑ Woodhead, Christine. “New Views on Ottoman History, 1453-1839”. The English Historical Review 123: 983. Oxford University Press. “els otomans varen poder mantindre en gran medida la paritat militar fins que varen ser presos per sorpresa tant en terra com en mar en la guerra russa de 1768 a 1774.”
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 David R. Stone, A Military History of Russia: From Ivan the Terrible to the War in Chechnya (Greenwood Publishing, 2006)
  29. ↑ «Guerra de Crimea». Encyclopædia Britannica.
  30. ↑ Monica Pohle Fraser. google.com/books?aneu=Kr-oDQAAQBAJ East Meets West - Banking, Commerce and Investment in the Ottoman Empire, Taylor & Francis. ISBN 978-1-351-94219-5.
  31. ↑ Alan Palmer. google.com/books?aneu=wExCJpgNlmMC&pg=PT159 The Decline and Fall of the Ottoman Empire, Faber & Faber, pp. 159-. ISBN 978-0-571-27908-1.
  32. ↑ Crampton, R.J.. Bulgària, OUP Oxford, p. MEU7LswaJia3RAw&ct=result&hl=bg&aneu=-GRpAAAAMAAJ&dq=Bulgària%2C+R. +J.+Crampton%2C+2007%2C&q=batak 92. ISBN 978-0-19-820514-2.
  33. ↑ Plantilla:Cite EB1911
  34. ↑ Genocidi i greus violacions dels drets humans: en perspectiva comparada, Kurt Jonassohn, 1999, p. 210
  35. ↑ "Informe preliminar de Schuyler sobre les atrocitats musulmanes", publicat en les cartes de Januarius MacGahan, Londres, 1876.
  36. ↑ 36,0 36,1 Quataert, Donald. The Ottoman Empire 1700-1922, Cambridge University Press 2005, p. 69
  37. ↑ Millman, Richard. The Bulgarian Massacres Reconsidered. pp. 218-231
  38. ↑ Els horrors búlgars i la qüestió d'Orient, 5 de setembre de 1876
  39. ↑ Kacowicz, Arie Marcelo (1994). Peaceful Territorial Change (en en), Univ of South Carolina Press. ISBN 978-0-87249-989-8.
  40. ↑ Janet Martin, Medieval Russia: 980-1584, (Cambridge University Press, 1996), 356.
  41. ↑ Murphey, 1999, p. 9.
  42. ↑ 42,0 42,1 Davies, 2006, p. 512.
  43. ↑ Davies, 2007, p. 172.
  44. ↑ Kollmann, 2017, p. 14.
  45. ↑ Stone, 2006, p. 41.
  46. ↑ The result of the war, which was ended by the Treaty of Bakhchisarai, is disputed. Some historians say it was an Victoria otomana,[41][42] yet another historian contends it was a Victòria russa.[43] While some historians state the war was indecisive(stalemate).[44][45][42]
  47. ↑ "Treaty of Bakhchisarai", Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia, Vol. I, ed. Alexander Mikaberidze, (ABC-CLIO, 2011), 180.
  48. ↑ 48,0 48,1 "Treaty of Constantinople (1700)", Alexander Mikaberidze, Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia, Vol. I, 250.
  49. ↑ 49,0 49,1 "Treaty of Nis (1739)", Alexander Mikaberidze, Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia, Vol. I, 647.
  50. ↑ Russo-Turkish wars // Encyclopædia Britannica
  51. ↑ 51,0 51,1 Isabel De Madariaga, Russia in the Age of Catherine the Great (1981)
  52. ↑ Black J. European Warfare, 1660-1815. Taylor & Francis, 1994. p. 25
  53. ↑ Ziegler C. I. The History of Russia. ABC-CLIO, 2009. p. 46.
  54. ↑ John Frederick Baddeley, The Russian conquest of the Caucasus (Routledge, 2013. ch 12)
  55. ↑ Orlando Figes, The Crimean War: A History (2010)
  56. ↑ Ian Drury, The Russo-Turkish War 1877 (Bloomsbury Publishing, 2012).

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Atres publicacions

[editar | editar còdic]
  • Ágoston, Gábor "Military transformation in the Ottoman Empire and Russia, 1500–1800." Kritika: Explorations in Russian and Eurasian History 12.2 (2011): 281-319 online.
  • Allen, William and Paul Muratoff. Caucasian Battlefields: A History Of The Wars On The Turc-Caucasian Border 1828-1921 (2011) ISBN 0-89839-296-9,
  • Dowling, Timothy C. (2014). Russia at War: From the Mongol Conquest to Afghanistan, Chechnya, and Beyond [2 volumes], ABC-CLIO. ISBN 978-1-59884-948-6.
  • Dupuy, R. Ernest and Trevor N. Dupuy. The Encyclopedia of Military History from 3500 B. C. to the Present (1986 and other editions), passim and 1461–1464.
  • Hughes, Lindsey (2000). Russia in the Age of Peter the Great, New Haven, CT: Yale University Press, pp. 640. ISBN 978-0-300-08266-1.
  • Jelavich, Barbara. St. Petersburg and Moscow: Tsarist and Soviet Foreign Policy, 1814–1974 (1974)
  • Kagan, Frederick, and Robin Higham, eds. The Military History of Tsarist Russia (2008)
  • Topal, Ali I. "The effects of German Military Commission and Balkan wars on the reorganization and modernization of the Ottoman Army" (Naval Postgraduate School 2013) online
  • Archivat el 13 de abril de 2023 archivat en Wayback Machine.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerres_rus-turques&oldid=791061»