L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Opinió pública

Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Opinió pública» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 30 de juliol de 2018.

L'opinió pública és la tendència o preferència, real o estimulada, d'una societat o d'un número rellevant de persones cap a fets socials que els reporten interés.cita requerida

L'opinió pública es pot manifestar, entre atres maneres, en les manifestacions i marches.

Formes d'opinió pública

Una llei de l'antiga Atenes declarava infame i detestable, castigant en el desterro, a l'home que, tractant-se de la causa pública, no manifestava i declarava la seua opinió. Per este mig se sabia el modo de pensar de cada u.[1]

L'opinió pública es manifesta de distintes formes. Estes formes inclouen accions colectives públicament visibles, com:

  • Protestes, l'eixida als carrers per part dels treballadors i obrers d'un respectiu lloc.
  • Folgas de treballadors i colectius particulars per raons laborals.
  • Tomas d'establiments les desocupacions forçoses i els boicots.
  • Els tancaments patronals (cap establiment que participa en la manifestació funciona a lo llarc d'un periodo determinat).
  • Piqueteros, cort de vies de circulació.
  • Moviments socials

L'orientació del vot, el nivell d'aprovació o les actituts front a colectius o situacions socials també són formes d'opinió pública. Durant el XX, s'han desenrollat métodos d'investigació sociològica, freqüentment en finançació pública per a conéixer consensos socials àmpliament compartits o actituts del públic cap a certs aspectes de la política governamental. Recentment, s'ha investigat àmpliament fins a quin punt les rets socials virtuals són un reflex fidel d'opinions públiques àmpliament compartides inclús per persones que no participen en dites rets. L'opinió pública no sempre és escoltada, depén del govern que ostente en eixe moment el poder polític, si es tracta d'una dictadura, mai serà atesa, en canvi si estem davant una democràcia és tot lo contrari. Per a esta, és molt important l'opinió pública, «el govern democràtic depén del poble». Les peticions del poble no sempre es complixen, ya que sempre existix una puja d'interessos de diversos sectors, i una llògica que deu racionalisar-se per a obtindre un òptim resultat.

Història de l'opinió pública

Des de la doxa grega, la vox populi migeval, la «reputació» de Nicolás Maquiavelo, les «murmuraciones vàries del poble» de Diego Saavedra Fajardo o la «apariència» de Maquiavelo o de Baltasar Gracián, hi ha toda una serie de precedents que mostren cóm els governants han tingut, des de sempre, interés per conéixer qué pensen d'ells els seus súbdits o ciutadàs. No obstant, el terme "opinió pública" apareix per volta primera en 1750 en l'obra de Jean Jacques Rousseau Discurs sobre les ciències i les arts.[2]

En l'Antiguetat, l'opinió pública es remetia simplement al diàlec que establien els notables, és dir, solament aquells que no depenien econòmicament d'uns atres. Els demés, no podien opinar i dialogar sobre les qüestions de la polis, ya que solament eren aptes per a treballs manuals. Conseqüentment, imperava la marginalitat en l'espai públic i no existia el diàlec sobre els assunts públics com a discussió estesa a totes les capes de la societat. Posteriorment, eixa situació va escomençar a canviar. Es conceptualizaba llavors com l'opinió «del poble». Durant el XVIII espanyol, el concepte d'opinió pública equivalia a «opinió de la multitut», normalment expressada a través d'una reunió massiva. A finals d'este sigle, no obstant, escomença a adquirir connotacions qualitatives i adquirix les notes pròpies que li otorgaria el lliberalisme, com a instrument de guia i control del governant. Es podria alegar que eixa concepció corresponia a la del despotisme ilustrat i es reflectix en dits comuns en eixa época: «tot per al poble, pero sense el poble» (José II):[3] «La millor forma de govern és la que nos ensenya a governar-nos (en el sentit de controlar-nos) a nosatres mateixos» (Goethe);cita requerida i ¡raoneu tant com vullgau i sobre lo que vullgau, pero obediu! (Immanuel Kant[4]). Elliberalisme moderat, no obstant, va modificar el concepte d'opinió pública relacionant-la als «ciutadans instruïts», distinguint entre opinió llegal (expressada pel Parlament) i natural (derivada dels ciutadans). Una opinió que solament podia manifestar-se a través de mijos jurídics reglats: la llibertat de prensa, el dret de petició i el sufragi. Açò, per un costat, la va restringir: el número de ciutadans instruïts era molt baix; i per l'atre la va estendre: per a ser instruït no era requisit ser noble o membre de les classes gobernant. Esta reformulación coincidix en la visió dels teòrics de la democràcia lliberal clàssica (Jean-Jacques Rousseau, John Locke, Alexis de Tocqueville). Es pot alegar que abdós concepcions estan basades en un principi bàsic de l'Ilustració (vejau Immanuel Kant: ¿Qué és Ilustració?). En el sorgiment de la cultura de masses i l'expansió tècnica, productiva del model fordista i expansió de la burocràcia, comença una progressiva eixamplada del terme fins que a fins d'el XX tal com ho observa ya a fins d'el XIX Gabriel Tarde: el ciutadà és la població mateixa, ara transformada en «el públic ». En el present el concepte esta íntimament lligat en els «mostrejos d'opinió pública», aproximació que es basa en la necessitat i habilitat d'organisacions estatals, empresarials i educatives que varen començar a desenrollar métodos que permetien la selecció relativament imparcial de participants i la recollida sistemàtica de senyes entre un ampli i variat sector del públic. Açò va ocórrer entre la década de 1930 i de 1940. Entre els pioners en este sector es troba l'analiste nortamericà George Horace Gallup, inventor del sondeig que du el seu nom. Des de la década de 1950 va començar el criteri estadístic, que la seua major crítica ha segut el grau de representativitat, qüestió continguda en les teories d'estadística social.

L'opinió pública segons l'estatus social

«Per opinió pública s'entén la valoració realisada o expressada –un pronunciament sobre un posicionament- per determinada comunitat social, sobre un event, oportunitat, problema, repte o expectativa que aplega al seu coneiximent»cita requerida

La classe social com a indicador directe de l'estatus o prestigi social

Evolució de les classes socials

Des dels inicis de la humanitat, esta s'ha organisat entorn a la divisió en classes socials, les quals, han anat evolucionant a lo llarc dels anys des de la bàsica estamentación en classe alta i classe baixa de les societats feudals, passant per l'aparició de la classe mija en la revolució industrial, fins al concepte de societat del benestar i el sorgiment, segons Pierre Bourdieu, de la classe popular. L'aparició d'esta quarta classe mija-baixa, es va deure a l'afluència de treballadors especialisats i tècnics mijos en l'extensió del sector de servicis públics i la denominada societat de consum. En paraules de José Félix Tezanos, en Espanya este fet va marcar la tendència de la societat cap a la diversificació, ya que va significar una disminució en la radicalitat dels escalons socials davant la creació de les denominades noves capes, i cap a la postura política de “centre”. Es calcula que actualment en els països desenrollats, la classe popular supon el 40 % de la població front al 35 % de classe mija, el 5 % de classe alta i del 20 % repartit entre el restant de capes. Estudis recents sobre esta evolució estructural, han apuntat l'aparició de capes intermiges ent les classes mija i alta (classe mija alta), que gogen d'un bon nivell de benestar que combinen en la defensa de la llibertat, el pacifisme i la protecció migambiental. Esta classe, cridada posmaterialistas, supon un canvi, ya que la defensa de dits valors havia tingut fins a la data una relació inversamente proporcional (descens) a mida que millorava l'estatus social. Els treballadors del coneiximent suponen un pas més. Este nou grup sorgit fa escassos anys, en la societat de l'informació, es definixen per tindre un estil de treball i vida dedicats al maneig de la complexitat informativa i a la capacitat comunicativa. És dir, els treballadors de la societat de l'informació i del denominat quart poder.

Anàlisis de les variables: ocupació, educació i patrimoni

Per a analisar l'incidència de la situació de la persona en la determinació de la pertinença de l'individu a una classe social, partim de que este concepte d'estatus social es compon de tres variables: La variable inicial que consistix en la situació d'ocupació/ingressos/renda, més les afegides per Pierre Bourdieu, que són el nivell educatiu i el patrimoni o herència patrimonial. La relació o proporció en la que funcionarien estes dos últimes en referència a la classificació social i la seua relació en l'opinió seria la següent:

  • A major nivell d'estudis, la disposició és tindre una ment més oberta combinada en una major independència econòmica.
  • Un major patrimoni, otorga estabilitat, seguritat i respal –econòmic-, per lo que la confiança en el futur aumenta propiciant una ment més lliberal i progressista possible gràcies a la disminució de la por al risc o al futur. Sobre l'influència de la situació d'ocupació o el nivell d'ingressos de l'individu, l'història l'explica des de que Karl Marx va definir al treballador assalariat en la seua posició de lluita i conflicte front al propietari o amo. En el pas dels anys, la crisis industrial dels anys setanta va significar la divisió dels mercats laborals, segons els tres tipos de contexts en els que realisaven la seua activitat, els quals varen produir, a la seua volta, distintes mentalitat polítiques:
  • En els mercats de treball independent —empresa gran o grans càrrecs de l'administració pública—, gràcies a la seguritat, bon salari i nivell tecnològic, la mentalitat del treballador pot priorisar aspectes tals com la calitat de vida compaginada en la preocupació pel mig ambient i, l'aument de la seua movilitat.
  • En el mercat secundari o subordinat —mijanes o chicotetes empreses freqüentment subcontractes de les grans—, en carir d'estabilitat en el treball, en tindre un baix nivell de salari i tecnològic, la mentalitat política és desarrollista, i associa este concepte al creiximent econòmic en relació directa en l'aument dels seus salaris. És dir, assumix una preocupació econòmica respecte a la seua calitat de vida.
  • En el mercat de treball precari, el treballador no qualificat, en un baix nivell tecnològic, sense contracte —economia sumergida— i el sòu de la qual es calcula segons rendiment, es posiciona en una mentalitat sociopolítica en la que és essenciala defensa i la lluita per conseguir subsidis públics i buscar la protecció estatal. És dir, prima la supervivència i preocupació pel respecte als drets bàsics constitucionals de la persona.

Influència de la classe social en la formació de l'opinió pública

Devem partir de l'idea de que pertànyer a una mateixa classe social no és sinònim de posseir una identitat compartida. És dir, no significa que tots els integrants de la classe alta posseïxquen la mateixa ideologia, els mateixos valors i les mateixes tendències. Encara que, no obstant, la classe social sol determinar, de forma contundent, certs aspectes com el comportament social, les idees polític-econòmiques o els seus valors ètic-morals en la seua filosofia de vida ya que, al cap i a la fi, compartixen una mateix espai geogràfic-social característic, en funció del rol derivat de l'estatus otorgat per la societat. En conclusió, s'ha demostrat que el benestar socioeconòmic derivat del resultat de les variables que determinen la classe social i l'estatus, condicionen determinantemente o influencien l'opinió de l'individu segons el principi de formació exógena —que ve de l'exterior cap a l'interior— en la que, la concepció i l'enteniment personal es crea a partir de dos fets relacionats: la percepció selectiva dels fets en funció de les implicacions afectives i sentimentals (impuls afectiu), i la que està sobre la base de les nostres experiències vitals desenrollades en grup, és dir, que les tenim en societat perque l'home és un animal social. Aixina, encara que l'opinió pública no està formada per la suma de les opinions individuals, ni és el resultat de l'opinió de la majoria, si analisem la seua definició operativa: «Per opinió pública s'entén la valoració realisada o expressada —un pronunciament sobre un posicionament— per determinada comunitat social, sobre un event, oportunitat, problema, repte o expectativa que aplega al seu coneiximent», és innegable en ella, que les classes o estatus i, per lo tant, el context social en el que es desenvuelve l'individu, realisen una influència explícita en la tendència o rumbo de dita opinió colectiva. Des de la perspectiva de l'opinió pública, es dirà que esta es troba dividida quan existixquen distintes posicions confrontades davant determinada qüestió, per raons distintes o al marge de les divisions d'opinió que es puguen esperar per causes d'estratificació sociopolítica.

L'opinió pública hui té molt interés estratègic

Els governs i empreses utilisen els sondejos per a conéixer l'opinió pública sobre qüestions d'interés com els índexs de desocupació, mercat i de criminalitat entre uns atres indicadors socials i econòmics.

Walter Lippmann, en el seu llibre Opinió pública (1922), qüestiona que siga possible una autèntica democràcia en la societat moderna. Esta crítica es fonamenta en la seua noció d'estereotip, de la qual és inventor: els esquemes de pensament que servixen de base als juïns individuals convertixen en ilusoria la democràcia directa. El filòsof alemà Jürgen Habermas va desenrollar una teoria de gran influència sobre el sorgiment de l'opinió pública. Habermas concep esta com un debat públic en el que es delibera sobre les crítiques i propostes de diferents persones, grups i classes socials. Per a Habermas, despuix del seu desenroll en el XVIII, l'espai públic a on és possible l'opinió pública i que és “controlat per la raó” entra en decliu, ya que la publicitat crítica donarà poc a poc lloc a una publicitat «de demostració i manipulació», al servici d'interessos privats. Les tesis d'Habermas han segut contrastades críticament, pel que fa a l'evolució de l'opinió pública, per l'historiadora francesa Arlette Farge en ellibre Dire et mal dire (editorial Seuil, París, 1992), a on l'autora posa de manifest que l'opinió pública no emergix solament de la burguesia o de les èlits socials cultivades, sino també de la gran massa de la població. Esta, que Farge estudia a partir dels informadors colocats en tot París per l'inspector general de Policia, forja per sí mateixa els conceptes de "llibertat d'opinió" i "sobirania popular". el sociòlec francés Pierre Bourdieu ha afirmat, de manera célebre, que «l'opinió pública no existix», prenent en conte que l'estadística no és garantia d'imparcialitat, puix en ser un anàlisis social no hi ha neutralitat valorativa en la formulació dels protocols i qüestionaris. Els mijos de comunicació, ademés de prendre postura, difonen les opinions que desigen. Atres crítiques residixen en temes tècnics tal com el grau d'error mostral, tamany de la mostra, representativitat de la població, etc. No obstant, existix en l'opinió pública contemporànea un grau alt de confiança als sondejos degut en gran part a l'influència dels mijos de comunicació.

Elisabeth Noelle-Neumann desenrolla en notable repercussió la seua teoria sobre L'Espiral del Silenci (1995). Segons esta autora, l'opinió pública són totes aquelles opinions sobre fets controvertits expressades en públic sense témer caure en l'aïllament per lo que l'individu, per a no trobar-se en est, pot renunciar al seu propi juí o evitar expondre-ho públicament si considera que no respon a l'opinió dominant o als criteris socialment considerats «normals»; cal destacar que en la creació d'esta opinió pública els mijos de comunicació també tenen un paper clau. Eixe temor al aïllament social formaria part de tots els processos de conformació de l'opinió pública, concepte que mantindria vínculs estrets en els de sanció i castic.

L'opinió pública i l'efecte de consens

Quan es parla d'opinió pública es recorre a l'idea d'un consens, és dir es fa referència a que existix una idea de l'opinió pública com la suma d'opinions individuals que fan majoria. Segons Pierre Bourdieu, l'opinió pública no existix quan es medix per w Uesondeos, puix des de la manera en la que es redacten les preguntes dels sondejos, hi ha un biaix. Ademés, se li demana a les persones que opinen sobre temes polítics, pero les preguntes apelen als principis morals de l'individu. Per eixemple, si li pregunten a una persona si està d'acort en l'abort, esta resposta es donaria des dels seus valors, pero tal volta si s'expon un cas a la persona en a on es facen evidents les raons o el context d'una dòna que volguera abortar, la persona podria respondre des d'una perspectiva més neutral i sobretot propenca a la seua posició política. Tenint en conte lo anterior, l'opinió pública en lloc d'entendre's com un consens d'idees individuals, pot entendre's millor seguint idees d'autors com Bourdieu com un sistema de força, posicions de poder que s'enfronten o es relacionen dins de les esferes públiques.

L'opinió pública i Inteligència artificial

Com argumenten Dumenge García Marzá i Patrici Calvo en ellibre Algoritmic democracy,.[5]l'actual procés d'algoritmisació de la societat i les seues diferents esfera funcionals, com la democràcia, està produint impactes molt negatius sobre els processos de construcció d'opinió pública. Els algoritmes, especialment aquells dotats d'Inteligència artificial generativa, estan colonisant l'esfera pública i intoxicant en senyes sintètiques els difernetes processos de construcció d'opinió pública que donen o lleven sentit i llegitimitat a les accions i decisions dels governs. Es tracta d'un procés algoritmico de sintetificació[5]de la realitat social, política i morals conseqüències intencionades de la qual o inintencionades distorsionen el consens sobre diferents coses de la democràcia, produint un aument de la entropía social, de la llegitimació de les injustícies, de la brecha de les desigualtats, entre otas coses[5] Com a resultat de la colonisació algorítmica de l'esfera pública i els processos de sinteficació de la realitat, apareixen noves formes d'opinió que, com l'opinió pública artificial i opinió pública sintètica, produïxen un aument de l'incertitut i la desconfiança en les institucions públiques i un descens de la confiança que la societat civil deposita en elles[5]

Vore també

Referències

  1. ↑ Suplement al Diccionari històric enciclopèdic. Joaquim Bastús, 1833.
  2. ↑ «Discurs sobre les ciències i les Arts.».
  3. ↑ upc. edu. pe/handle/10757/550109 Treball universitari "L'opinió pública i la prensa en la Revolució Francesa", elaborat per l'Universitat Peruana de Ciències Aplicades (UPC) https://repositorioacademico. upc. edu. pe/
  4. ↑ Sotelo, Ignacio com/diario/2005/09/03/opinion/1125698405_850215. html «Pensar per sí mateixa.» El País. Consultat el 30 de juliol de 2018.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 «Algorithmic Democracy».Philosophy and Politics - Critical Explorations.ISSN 2352-8370.doi:10.1007/978-3-031-53015-9.Consultat el 2024-03-20.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Democràcia algorítmica: ¿un nou canvi estructural de l'opinió pública?».Isegoría.(67)
    i17.ISSN 1988-8376.doi:10.3989/isegoria.2022.67.17.Consultat el 2024-03-20.

Bibliografia

Enllaços externs

  Opinió pública en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Opinió_pública&oldid=1493348»