Anar al contingut

Patrimoni

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Rancho Neverland propietat que va pertànyer al cantant Michael Jackson, el patrimoni segons el programa The Tonight Show va estimar que el rancho Neverland estava valorat en aproximadament USD $120 millons, encara que la revista Forbes estima que la propietat pot valdre molt més que això.
Per a atres usos d'este terme vore Patrimoni (desambiguación).

El patrimoni és el conjunt de bens, drets, càrregues i obligacions, pertanyents a una persona natural o una persona jurídica.

Definició jurídica

En l'àmbit llegal és definit com «el conjunt de relacions jurídiques pertanyents a una persona, que tenen una utilitat econòmica i per això són susceptibles d'estimació pecuniaria, constituïdes per deures i drets» (actius i passius).[1] Des d'este punt de vista, al valor d'un ben patrimonial se li descontarà el valor de les càrregues que es troben gravant-ho. Des del punt de vista registral el patrimoni és aquell ben immoble partix del patrimoni familiar que passa de generació en generació.

Atres tipos de patrimoni

En referència a persones reals —i des d'un punt de vista d'us ampli, menys precís del terme— “lo heretat”o generalment es referix als bens i drets als que els individus accedixen com a membres d'alguna comunitat. Aixina, per eixemple, se sol parlar del patrimoni com l'herència per la pertinença a una família. Pero també hi ha “patrimonis” als quals els individus tenen accés com a membres de comunitats més àmplies, tals com els patrimonis regionals o nacionals (per eixemple: el patrimoni industrial, el Patrimoni Nacional, el patrimoni històric de cada país o cultura (vejau la pàgina de desambiguación corresponent: patrimoni històric), pero ademés hi ha els denominats patrimonis culturals (vejau també Patrimoni Cultural Immaterial, patrimoni arquitectònic, etcétera) i inclús patrimoni de la humanitat.

Orige i evolució del terme

La paraula patrimoni ve dellatí patri (‘pare’) i monium (‘rebut’), que significa «lo rebut per llínea paterna». El concepte de patrimoni es remonta al dret romà primerenc (durant la República romana), periodo en el qual era la propietat familiar i heretable dels patricios (de pater, ‘pare’) que es transmetia de generació a generació i a la qual tots els membres d'una gens o família àmplia tenien dret.[2]

A pesar de que el domini —entés com a dret sobre l'essència de la cosa, és dir, el dret absolut sobre ella—[nota 1] sobre eixa propietat no era de cap individu en particular, sino de la família com tal a través de les generacions, en eixe periodo s'entenia que estava baix el control o administració del pater famílies, qui podia dispondre dels bens lliurement pero estava baix l'obligació de preservar-la i aumentar-la en la mida de lo possible: Guillermo Broda resumix la situació aixina: «El pater familiae presidix una comunitat constituïda per la seua dòna, fills, parents i esclaus. Tenia sobre tots poder de vida i mort... Era l'amo de tots els bens familiars i disponia lliurement d'ells, quienquiera els haguera adquirit en el seu treball».[3]

Aixina, per eixemple, Procopio de Cesarea escriu (al voltant del 540 DC): «Pero mentres eixes coses succeïen com ho he explicat, Teodato va ser denunciat front a Amalasunta per numerosos tuscanos, els qui varen afirmar que ell havia fet violència a tots els habitants d'eixa regió, havent-se, sense causa, apropiat dels seus estats, prenent no solament els privats pero especialment aquells que pertanyien a la família real, lo que els romans estan acostumats a cridar “patrimoni”».[4]

Eixe doble —i més be confús— sentit del terme es va mantindre en la tradició llegal fins a aproximadament la promulgació del Còdic Napoleònic. Si ben el còdic mateixa tracta el concepte de manera superficial,[5] és la perspectiva —fortament influenciada per la visió lliberal— des de la que el terme va adquirir la seua connotació de propietat individual. La “ruptura” en la concepció tradicional de patrimoni va ser tal que algunes autoritats varen traçar l'orige del concepte a este moment.[6]

Ya que les disciplines socials modernes tendixen a considerar el patrimoni com un conjunt de drets, eixa “teoria del patrimoni” tendix a referir-se a drets més que a coses: patrimoni és «el conjunt de drets i obligacions d'una persona jurídica».[7]

El coleccionisme com la primera etapa del patrimoni

En l'antiguetat el concepte de patrimoni no tenia un valor formal o estètic com aquell al que estem acostumats, sino que es caracterisava per la seua singularitat i excentricitat. Les formes de conseguir estos objectes eren ya anara per viages, intercanvis i, també, a partir dels botins obtinguts durant expedicions o guerres sent estos considerats més com una possessió i cada u tenint un valor distint per la possibilitat que oferia d'aumentar el coneiximent i no tant per la seua estètica o la seua bellea, que no eren lo més important. Açò canviaria durant el periodo helenístico quan els posseïdors de botins varen escomençar a plantejar-se d'una atra manera l'almagasenament d'estos: a partir de llavors els objectes varen ser mantinguts segons el seu valor artístic, i el que este fòra primat per damunt dels mers criteris econòmics va fer que es transformaren en coleccions que posseïen una selecció cuidadosa i ordenada.

Característiques jurídiques del patrimoni

Des del punt de vista més simple, explícit en moltes llegislacions a partir del Còdic Napoleònic, considerant el patrimoni ya siga com l'herència d'un individu o com la seua propietat, el patrimoni solament comprén elements capaços de ser evaluats monetariamente o d'apreciació pecuniaria. Aixina, existixen drets extrapatrimonials, com lo són el dret a la vida, a la llibertat, al vot, etc, que, a pesar de ser eixercits individualment, no són de propietat individual pròpiament tal, raó per la qual el subjecte no pot dispondre d'ells com sí ho pot fer en els bens del seu patrimoni. És a partir d'esta concepció com en alguns països s'aplica el cridat impost sobre el patrimoni. Des d'este punt de vista el patrimoni es compon d'un actiu i un passiu:

Passiu

Sobre el passiu patrimonial recauen les obligacions, deutes i càrregues en general. Este passiu és respalat pels actius que formen part del patrimoni. Aixina, per eixemple, en una successió mortis causa, els hereus reben un patrimoni, que si inclou deutes no satisfets i exigibles, deuen satisfer-les.

Teoria del patrimoni

La majoria dels autors tracen l'orige de la teoria del patrimoni a l'obra d'Aubry i Rau de 1873.[8] Ells definixen patrimoni com “el conjunt de relacions jurídiques valorables en diners, que són els actius o passius d'una mateixa persona, i que es considera una universalitat jurídica” (“l’ensemble dones rapports de droit appréciables en argent, qui ont pour sujet actif ou passif unix même personne et qui sont envisagé comme formant unix universalité juridique”). Lo anterior implica vàries coses:[9] Cada persona té un patrimoni (és, per dir-ho aixina, una característica o atribut universal de les persones) i eixe patrimoni és individual, únic, indivisible. Seguix que el patrimoni com a tal és diferent a lo que ho constituïx (el patrimoni és com una bossa, el contingut de la qual són drets de propietat, etc.). Seguix també que no tots els drets o bens d'una persona són patrimonials (solament aquells capaços de ser evaluats monetariamente). Finalment, la majoria de les autoritats que adopten esta posició entenen els drets des del punt de vista subjectiu. (vore Dret subjectiu). Conseqüentment molts autors es referixen a esta percepció com la concepció subjectiva del patrimoni (a diferència del patrimoni objectiu). La teoria del patrimoni considera que el patrimoni és independent dels bens que una persona posseïxca. Inclusivament, una persona pot no tindre cap be, i aixina i tot, té un patrimoni. És, en atres paraules, una aptitut per a posseir, de tal forma que el patrimoni d'una persona també inclou drets de propietat futurs. Els bens de la persona formen un tot unitari que respon per les obligacions que esta haja contret, és dir, quan una persona s'obliga, obliga a la massa de bens. El millor eixemple del resultat pràctic d'esta definició de patrimoni és el cas dels acreedors quirografarios.[10] Des d'este punt de vista es considera que l'acreedor quirografario té un dret personal sobre el patrimoni del deutor, pero no sobre els bens. El deutor pot enajenar tots els seus bens i substituir-els per uns atres totalment distints, i l'acreedor no pot fer res per a evitar-ho, pero qualsevol que siguen eixos bens, l'acreedor continua mantenint el seu dret. Aixina, l'acreedor quirografario té un dret personal sobre el patrimoni del deutor, pero no pot dispondre sobre els seus bens (llevat un acte simulat en l'intenció per part del deutor de perjudicar-li).

Vinculació a la personalitat jurídica

El patrimoni és una conseqüència de la personalitat. Els elements tant de l'actiu com del passiu es troben somesos a les disposicions d'una única voluntat: les de la persona titular. D'esta premissa es desprenen tres principis:

  • Solament les persones poden tindre patrimoni: açò acapara tant les persones físiques com les jurídiques.
  • Tota persona té un patrimoni: en la separació dels bens del patrimoni, s'aplega a la conclusió que tota persona té un patrimoni, els continguts del qual varien. El patrimoni no és més que una potencialitat adquisitiva que tota persona té.
  • La relació entre persona i patrimoni no consistix en un dret. La persona és titular del seu patrimoni, pero no té sobre ell drets de disposició. Una persona no pot, per eixemple, transmetre el seu dret a adquirir bens en el passat.

Caràcters derivats

Intransmisibilidad del patrimoni

  • Transmissió mortis causa: quan el subjecte mor, s'extinguix la personalitat titular del patrimoni. És dir, el patrimoni es desvincula de la persona, transmetent-se als hereus, i que actuen com una extensió de la seua personalitat. Aixina, en la successió no es dispon sobre els bens i les obligacions del mort, sino sobretot el seu patrimoni en general.
  • Transmissió inter vius: la cessió del patrimoni inter vius queda prohibida, puix com es va expondre anteriorment, el patrimoni és una característica de la personalitat.

Indivisibilidad del patrimoni

Sent la personalitat indivisible i el patrimoni una emanació d'aquella, una persona únicament pot tindre un patrimoni.

Inembargabilidad del patrimoni

baix el mateix criteri anterior, el patrimoni és inembargable. Seria absurt considerar l'embargament a una persona del seu potencial d'adquirir drets i obligacions d'apreciació pecuniaria futures.

Crítica a la teoria del patrimoni

Alguns autors accepten la definició de patrimoni com "conjunt de bens d'una persona". És dir, definixen al patrimoni com l'agrupació de bens i no com un caràcter de la personalitat de tot individu. Aleguen, ademés, que la distinció entre bens i patrimoni no és útil en la pràctica.[11]

Entre eixes crítiques, una de les més interessants és la derivada de l'obra d'Henri Capitant[12] i Léon Duguit,[13] que es pot resumir de la següent manera: si acceptem que les associacions o empreses posseïxen un patrimoni, tenim que acceptar que eixe patrimoni és diferent o distint del dels individus que componen eixa associació o empresa (en el sentit que cap d'eixos individus com a tals pot dispondre lliurement d'eixe patrimoni social i que obligacions sobre eixe no recauen o obliguen la totalitat dels drets de propietat dels socis. Conversamente, els deutes o obligacions dels individus no recauen sobre el patrimoni de la societat): eixe patrimoni pertany a la societat com a individu moral o jurídic. Pero eixa existència és solament una ficció i les ficcions no poden posseir res.[14] En realitat, eixe patrimoni pertany als individus que formen eixa societat. Seguix llavors que eixos individus poden tindre diferents patrimonis (entés com "conjunts de bens"): el personal i el "assignat", "dedicat" o "afectat"[15] a diferents propòsits, societats o empreses.[16]

El desenrològic d'esta idea du naturalment a la negació completa de la ficció llegal de la “persona jurídica” i la seua tongada en la concepció més simple que no és el cas -estrictament- que els bens o drets de tal persona jurídica “pertanyen a tots i no pertanyen a ningú” sino que pertanyen al fi al que estan dedicats (el propòsit de l'associació).[17] Per eixemple, no és el cas que una “persona jurídica” tinga el dret a dispondre lliurement de bens o drets que li han segut assignats, sino que eixe patrimoni està dedicat a un fi determinat: eixos bens o drets estan dedicats (afectats) a eixe fi. En atres paraules, es pot alegar que lo que té un dret a protecció llegal és eixe fi o propòsit en particular. Alois von Brinz específicament substituye la tesis de la persona jurídica i la reemplaça en una percepció del patrimoni anomenada en francés «patrimoine d'affectation»; generalment traduïda al castellà com patrimoni d'afectació o, a voltes, com "patrimoni fiduciario"[18] o també “patrimoni fi”[19] o inclús com a patrimoni objectiu.[20] En contrast a eixes teories, Brinz (teoria d'el “patrimoni fi”) entén que els drets de les persones jurídiques, parlant rigorosament, no pertanyen “a ningú” sino més be pertanyen solament en una finalitat final.

El patrimoni objectiu

És a partir de les observacions mencionades com alguns autors, principalment Alois von Brinz[21] i Ernst I. Bekker[22] varen desenrollar la cridada teoria del patrimoni objectiu: “Els autors alemans varen observar que el criteri comú que feya considerar les “universalitat” era una finalitat comuna, i per això les varen calificar com a “patrimoni d'afectació” (Zwechvermogen), patrimonis objectius, sense vinculació en persona alguna. Tenint en consideració la concepció filosòfica de Rudolf von Ihering de que el dret és un interés jurídicament protegit, és possible admetre que l'ordenament jurídic pot pretendre protegir, ademés de les persones, certes finalitat o objectius, i per això no és difícil acceptar que, entorn a eixes finalitat, puguen agrupar-se també, entenen els drets des del punt de vista objectiu (vejau Dret objectiu). No obstant, hi ha matisos entre les diferents autoritats sobre les implicacions de la teoria.[23]

S'ha argumentat que la sugerència de Brinz possibilita o justifica les societats de responsabilitat llimitada.[24] És necessari no obstant considerar que Brinz —com pandectista— va basar les seues observacions en un cas de la llei romana: el de les fundacions o societats sense ànim o fins de lucre. Sense perjuí que tals sugerències establixquen el principi del reconeiximent llegal de societats de capital social en un sentit estrictament comercial, la concepció és capaç d'interpretacions més àmplies,[25] lo que ha establit la base llegal de l'existència de “societats altruïste”, aquelles que no tenen per objecte obtindre guany per a elles sino per a uns atres (els beneficiaris sent ya siga els qui els socis designen o els socis mateixos (vore, per eixemple: mutualisme (moviment)). Açò ha ocasionat a la seua volta que alguns equiparen tals societats al de la concepció anglosaxona del Trust,[26] pero no totes les autoritats estan d'acort en que tal equivalència siga correcta.[27]

Vore també

Notes

  1. ↑ Per al dret romà, el concepte de “dominiun” equivalia a un dret absolut sobre la “essència de la cosa”, és dir, el dret a transformar-la, destruir-la, etc, que incloïa pero es diferencia del dret a gojar d'ella (usufructe). Dominiun corresponia solament al “populos” (poble romà) o —posteriorment— a l'Emperador.— Vore, per eixemple: “Roman Property Law” en Robert Jay Goldstein: Ecology and environmental ethics: Green wood in the bundle of sticks. Contraste's eixa concepció en la moderna de Domini (Dret).

Referències

  1. ↑ Paty Flores: Patrimoni 2: Concepte de patrimoni.
  2. ↑ Per a una introducció a l'àrea vore, per eixemple, Friedrich Engels: Capt VI: La Gens i l'Estat en Roma, en L'orige de la família, la propietat privada i l'estat.
  3. ↑ Guillermo Broda: Posteriorment —en el dret romà tardà— el gella el “domini del qual pertany a la Nació tota”
  4. ↑ Procopio: Història de les Guerres, llibre V i VI (traducció a l'anglés)
  5. ↑ L'única referència al terme simplement equipar al seu significat al de la propietat d'un individu: «La propietat compresa en les donacions revocades absolutament serà tornada al patrimoni del donador [...] » Codev civil dvxes Français: édition horiginale et seule officielle (1808) Llibre III; Títul II, Cap. IV, secció II, número 963.
  6. ↑ Per eixemple: C. B. Gray: Patrimony Li Cahiers de Droit - 1981 (en francés en l'original)
  7. ↑ Raymond Guillien, Jean Vincent, Serge Guinchard, Gabriel Montagnier, Lexique dones termes juridiques, Dalloz-Sirey, coll. «Lexiques», 15ª edició. 23 de juny de 2005. París (ISBN 2-247-06071-4)
  8. ↑ Charles Aubry i Charles-Frédéric Rau: Cours de droit civil français d'après la méthode de Zachariae (accesion parcial —en francés— [1])
  9. ↑ Per eixemple: [2]
  10. ↑ En algunes llegislacions de denomina acreedor quirografario o comú a aquell acreedor que carix de seguritat pel seu crèdit. Per eixemple, el “Diccionari Jurídic Argentí” definix el terme de la forma següent: Acreedor comú, simple o Quirografario: És acreedor comú o simple, denominat també quirografario, aquell que té com a garantia del seu crèdit la totalitat del patrimoni del deutor, i no un be, o una part dels bens que ho componen, afectat a dit crèdit, com ocorre en una atra classe d'acreedors, per eixemple, l'hipotecari. Els quirografarios són acreedors que no gogen de privilegi algun. Tals crèdits duen el risc de no poder ser cobrats, puix l'absència de privilegis determina que es perceben en últim terme, en el sobrant dels privilegiats. Solament en cas de mort del deutor els quirografarios poden tindre certa prioritat per al cobro: no es paguen els legajos en tant no es llibere a aquells... etc” en Diccionari Jurídic Argentí.- Lletra A
  11. ↑ Brenes Còrdova (2001). Tractat dels Bens, Sèptima edició, Editorial Juricentro, pp. 27-28. ISBN 9977-31-101-3.
  12. ↑ Henri Capitant (1914-16) “Cours élémentaire de droit civil français”. Accés a segment rellevant ací
  13. ↑ Léon DUGUIT (1923) “Manuel de droit constitutionnel” Accés a segment rellevant ací
  14. ↑ Per eixemple, Jaime Antonio Àries B, argumenta, en la seua jurídica (tesis doctoral) [3] archivat en Wayback Machine., que: “ Si considerem que l'existència de la persona moral és una ficció, és indubtable que com a fictícia no pot tindre existència i lo que no té existència per sí mateixa, res ni ningú pot donar-li-la. Ademés, per mig de l'artificio de voler crear una entitat distinta dels hòmens que la constituïxen, lo que es fa és no desvincular-la d'eixos mateixos individus.” (La societat com a contracte i com a persona jurídica: Segona part, Capítul primer, punt IV): Naiximent i Extinció de les Persones Jurídiques
  15. ↑ RAER: novena accepció de la paraula: "Destinar una suma o un be a una despesa o finalitat determinats".
  16. ↑ Jaime Antonio Àries B: “Dins dels participants d'esta teoria s'ha dit que el representant més conspicuo ha segut Brinz, qui ha denominat a la seua teoria “Els drets sense subjecte”. Este autor dividix els patrimonis en dos categories: de persona i impersonals, cridats també patrimonis afectes a un fi o destí. Els d'el primer grup pertanyen a un subjecte, els d'el segon carixen d'amo, pero es troben adscrits al guany d'una finalitat determinada i gogen de garanties jurídiques especials. La circumstància de que estes no pertanyguen a una persona no significa que no tinguen dret. Els drets existixen, pero no són d'algú sino d'alguna cosa (és dir, del patrimoni). D'esta manera Brinz, tracta d'explicar la naturalea de les persones colectives. No hi ha en elles un subjecte, sino un conjunt de bens, destinats a un fi. Els drets i obligacions de les persones colectives, no són, d'acort en la tesis de Brinz, obligacions i drets d'un subjecte, sino el patrimoni; i els actes realisats pels òrguens no valen com a actes d'una persona jurídica, sino com a actes que els òrguens eixecuten en representació del fi a que el patrimoni es troba consagrat. Si este desapareix i el fi a que servix és d'índole privada, l'ent s'extinguix; pero si la finalitat és de caràcter públic, l'extinció del patrimoni no produïx, necessàriament, la mort de l'ent. (en: La societat com a contracte i com a persona jurídica (tesis doctoral)] Segona part; Cap. Segon: La dogmàtica de la persona jurídica, punt II. Teoria del patrimoni fi.
  17. ↑ J. R. Trahan: Definition of “person”. p 317
  18. ↑ Per eixemple: Sergio Nassarre A. i Martín Garrido M: “Trust”. És de notar que Brinz oferix el «patrimoine d'affectation» solament com un eixemple de la seua visió
  19. ↑ (el propòsit de l'associació), és dir, són dedicats a eixe fi. El substituye la persona jurídica en la tesis del patrimoni en una finalitat (lo que els francesos criden patrimoine d'affectation).-J.-R. Trahan: Universitat de Luisiana: (facultat de dret) Materials per a curs
  20. ↑ La teoria moderna (també cridada la teoria de l'afectació) a la seua volta adopta una concepció objectiva del patrimoni, justificant la cohesió dels elements que l'integren pel seu destí (o intenció) comuna. Aixina, el patrimoni és un conjunt coherent de bens perque estan destinats (afectats) a un fi econòmica particular” - André Filócomo: Llimitacions en la responsabilitat de l'incapaç en l'eixercici d'empresa. p 107: 1.2 Concepte de patrimoni.- 1.2.1 Nocions generals. (en portugués)
  21. ↑ Alois von Brinz: Lehrbuch der Pandekten, 2 vpls,(Erlangen, 1873-1895, 2. Aufl.). 1857-1871
  22. ↑ per eixemple: Ernst I. Bekker: System dones heutigen Pandektenrechts, vol. I, Weimar, 1886, 141 ss. Dones Recht dones Besitzes bei donen Römern, 1880, etc.
  23. ↑ Per a una introducció a esta àrea, vore: Gonzalo Figueroa I: “El Patrimoni”; punt 19 (p 42- 44) Síntesis de la doctrina finalista. Principals representants) (Editorial Jurídica de Chile, 1997)
  24. ↑ Per eixemple: Paulo d'Almeida Ferreira Limitação de Responsabilidade do Empresário Individual: Possibilidade de sua aplicação no Direito Brasileiro i Hansmann i Kraakman Essential Role of Organizationalaw
  25. ↑ Pierre Bourdieu definix tal capital social com: “el conjunt dels recursos reals o potencials que estan vinculats a la possessió d'una ret duradora de relacions més o menys institucionalisats i d'interconexió i coneiximent mutu o, en atres paraules, a l'adheriment a un grup, ya que tots els agents no només tenen propietats comunes (que pot ser percebuda per l'observador, per uns atres o per ells mateixos), pero també units per llaços permanents i útils. Estos vínculs són irreductibles a les relacions objectiu de la proximitat en l'espai físic (geogràfic) o inclús en l'espai econòmic i social, perque es basen en materials de comerç inseparables i simbòlics de que l'establiment (de l'associació o relació) requerix el reconeiximent d'esta rodalia".- Citat per Jean-Louis Laville en économique?
  26. ↑ No confondre trust definit com a propietat administrada en benefici de tercers (que enllaça en Wikipedia a fideicomiso) en trust com a associació d'empreses a fi d'explotar el mercat (que enllaça a trust). El trust com a sistema d'administració específicament és en benefici d'uns atres. Per eixemple: Wellcome Trust o el Rowntree Charitable Trust
  27. ↑ Lionel Smith: Trust and Patrimony - Vore també: Jane Ball: Boundaries of Property Rights in englis Law

Bibliografia

Enllaços externs

Patrimoni en el Viccionari. Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Patrimoni&oldid=1502666»