Patrimoni industrial
.png)
El patrimoni industrial és, segons el International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage, el conjunt de restants de la cultura industrial que posseïxen un valor històric, tecnològic, social, arquitectònic o científic. Estos restants consistixen en edificis i maquinària, tallers, molins i fàbriques, mines i llocs per a processar i refinar, almagasens i depòsits, llocs a on es genera, es transmet i s'usa energia, mijos de transport i tota la seua infraestructura, aixina com els llocs a on es desenrollen les activitats socials relacionades en l'indústria, tals com la vivenda, el cult religiós o l'educació.[1]
Antecedents
[editar | editar còdic]Gran Bretanya, breçol de la Revolució industrial, va ser escenari del primer reconeiximent del Patrimoni Industrial, a través del Council British Archaeology, el qual va crear en 1959 un comité especial per a preservar els monuments industrials —The National Survey of Industrial Monuments—.
En 1971 naix la primera organisació per a la defensa de l'Arqueologia Industrial, la A.I.A. que celebraria la seua reunió inaugural en York en 1972 i posteriors Congressos en 1973, en Ironbridge, 1975, en Bochum i Grangarde (Suècia), en l'any 1978. Finalment, en 1978 es crea el TICCIH (The International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage), comité encarregat d'estudiar, inventariar, conservar i difondre el Patrimoni Industrial, ademés de fomentar la relació entre les persones interessades en esta matèria a nivell internacional.
Gran Bretanya
[editar | editar còdic]
Possiblement l'iniciativa de recuperació de Patrimoni Industrial que goja d'un major reconeiximent internacional és el Ironbridge Gorge Museum, emplaçat en la vall del [riu Severn (Regne Unit)|riu Severn], regió que es va convertir en principal centre productor de ferro de tota Gran Bretanya. En 1959, els propietaris de la fundició de Coalbroodale, animats per un historiador local, varen descobrir el forn a on, per primera volta, es va utilisar cock per a fondre el ferro en 1709.
En 1968, la recent creada Fundació del Museu del Valle de Ironbridge es va fer càrrec d'este proyecte de difusió cultural i varen començar a restaurar el vell pont de ferro de fins de el XVIII (The Iron Bridge) aixina com un poble típic de l'época victoriana, en els seus pous de hulla, forges i ladrillares. També es varen transformar en museus la fàbrica de ceràmica de Jackfield i la de porcelana de Coalport. Ademés, es varen restaurar dos caserones de la família Darby i vàries vivendes obreres.
La política de preservació del Patrimoni Industrial de l'àrea de Mánchester s'ha desenrollat inicialment en un inventari de les instalacions en perill, seguit per una política de reutilisació de determinats edificis.
Les actuacions més reseñables varen ser la restauració i reurbanisació de les estacions de Liverpool Road Railway i la de Castlefield Basin, abdós en el centre de la ciutat, convertides en sèu del Museu de la Ciència i de l'Indústria de Mánchester, que va ser inaugurat en 1983. El Museu va incorporar, entre atres edificis històrics d'alt interés, l'estació de passagers més antiga del món, de 1830.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Castella-la Mancha:
- LÓPEZ CALLE, Pablo. Del camp a la fàbrica: vida i treball en una colónia industrial. Madrit: Llibres de la Catarata, 2010. 128 p. Estudi de la colónia industrial Ciment El León (Guadalajara)
- DOUET, James. (ed.), Industrial Heritage Re-tooled: The TICCIH guide to Industrial Heritage Conservation. (anglés). (Lancaster) 2012
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Patrimonio industrial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.