Pater famílies

Geni romà del Posa't Puñide, representat com un pater famílies. Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.

Pater famílies és una locució llatina (traduïda lliteralment 'paterfamilias') que significa «el pare de la casa». La forma és irregular i arcaica en llatí, preservant l'antiga desinència genitivo de -as.

El pater famílies era el ciutadà independent, el que eixercia l'autoritat i tots els mandos de la casa; mai podia ser una dòna, sempre era un home. Baixe el seu control estaven tots els bens i persones —esposa, fills i esclaus— que pertanyien a la família (res familiaris), i era la persona física que tenia atribuïda la plena capacitat jurídica per a obrar segons la seua voluntat i eixercir la pàtria potestas, la manus, la dominica potestas i el mancipium, respectivament, sobre el restant de les persones alieni iuris que estaven subjectes a la voluntat, sobre la dòna casada, sobre els esclaus i sobre atres hòmens.

El concepte nugat a la capacitat jurídica (caput) consistia en la possessió dels tres estats (status) de llibertat, de ciutat lliure, ciutadà i cada persona física que gojava dels tres estats civils, en plena capacitat jurídica i d'obrar, lliure, ciutadà i cap de família.

Els poders del pater famílies

El poder del pater famílies es dia pàtria potestas —pàtria potestat, en espanyol—. La potestas (potestat o poder) és distinta de la auctoritas, que també és tinguda pel pater. Segons la Llei de les XII Taules, el pater famílies tenia vitae necisque potestas (poder de vida o mort) sobre les seues fills, el seu esposa i les seues esclaus, de tots els quals es dia que estaven sub manu —baixe la seua mà—.

Per a que un esclau es convertira en un ciutadà lliure, tenia que quedar «fòra de la mà» del pater famílies; d'ahí els térmens manumissio i emancipatio. Per llei, en qualsevol circumstància, la seua paraula era absoluta i final. Si un fill no era volgut, el pater famílies tenia el poder o potestat, baixe la llei de la República Romana, per a ordenar la mort del chiquet per exposició.

També tenia el poder per a vendre als seus fills com a esclaus (la llei romana prevea, no obstant, que si un fill era venut com un esclau tres voltes, deixava d'estar subjecte a la pàtria potestas) i el poder d'aprovar o rebujar matrimonis dels seus fills i filles. No obstant, un edicte del emperador romà Augusto «prevea» que el pater famílies no poguera negar eixe permís lleument.

Solament un ciutadà romà gojava del status de pater famílies i solament podia haver un home eixercint l'ofici dins d'una llar. Els fills varons adults seguien estant baix l'autoritat del seu pare mentres est vixquera, i no podien adquirir els drets d'un pater famílies a lo manco, en teoria llegal, tota la seua propietat era adquirida a conte del seu pare, i ell, no ells, tenia l'autoritat última per a dispondre d'ella. Els qui vivien en la seua pròpia casa a la mort del seu pare adquirien el status de pater famílies sobre les seues respectives cases.

En el temps, l'autoritat absoluta del pater famílies va tendir a debilitar-se, i drets que teòricament existien no s'aplicaven ni s'insistia en ells.

Efectes patrimonials de la pàtria potestas

Des d'un punt de vista estrictament jurídic, a tots els que estaven subjectes a la pàtria potestat (pàtria potestas) li'ls vea com una extensió del llarc braç patern (longa manus). En efecte, era el principi indiscutido del Dret romà respecte a que tot lo que anara comprat, com a chiquets o esclaus, caiguera en l'esfera jurídica del pater famílies. I seguia vigent en l'época del juriste romà Gayo, segons el qual:

«..___protected_title_3___»

Tot allò que els fills que tenim baix nostra potestat adquirixen per mig de mancipatio o traditio, o per qualsevol atra causa, és adquirit per nosatres; en veritat, qui està baix nostra potestat no pot tindre res seu.

G.2.87

La paraula família deriva del llatí família, lliteralment el conjunt dels famuli (fámulos o siervo), aquells que tenen una relació de dependència del cap de família, el paterfamilias. En l'Antiguetat, en el concepte llatí es yuxtaponien la família iure proprio i la família domestica. La primera no tenia relació en el parentesc, es trobava vinculada en relacions de tipo polític-econòmic i religiós; la segona es fundava en la consanguinitat. El paterfamilias era el cap absolut d'abdós que disponia, com a coses de la seua propietat, no solament dels bens i dels esclaus, sino també de la mare i del fill.

Més vesprada, la família va perdre importància com a entitat política i es va convertir en patriarcal, acollint més generacions de consanguíneos baixe el mateix sostre. El poder del 'paterfamilias' sobre la seua família era llimitat per la llei, i per família s'entenia ara el conjunt dels esclaus que pertanyien al mateix propietari.^{cita requerida}

Vore també

• declinació llatines
• Dret romà
• honor
• paternitat

Bibliografia

• (1996) Història social de Roma, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-2482-9.
• Rodolfo Argüello (2000). Manual de Dret Romà. Història i institucions, Buenos Aires: Astrea. ISBN 950-508-101-4.