Patrimoni cultural
.png)
El patrimoni cultural és l'herència cultural pròpia del passat d'una comunitat, mantinguda fins a l'actualitat i transmesa a les generacions futures.[1]
Les entitats que identifiquen i classifiquen determinats bens com a rellevants per a la cultura d'un poble, d'una regió o de tota la humanitat, velen també per la salvaguarda i la protecció d'eixos bens, de forma tal que siguen preservats degudament per a les generacions futures i que puguen ser objecte d'estudi i font d'experiències emocionals per a tots aquells que els usen, gogen o visiten.
Protecció internacional
[editar | editar còdic]La Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural[2] va ser adoptada per la Conferència General de l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) el 16 de novembre de 1972, l'objectiu del qual era promoure l'identificació, protecció i preservació del patrimoni cultural i natural considerat especialment valiós per a la humanitat.[3]
Com a complement d'eixe tractat, l'Unesco va aprovar, el 7 d'octubre de 2003, la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial,[4] que va definir que:
Alguns patrimonialistas i museólogos que estudien els vínculs culturals en la naturalea o el patrimoni natural han alertat sobre les conseqüències concretes de les alteracions ambientals tant en la música folklórica[5] com en la producció de artesania tradicionals[6] i en la supervivència de les deidades, mits i llegendes populars.[7] Sostenen que la destrucció de la naturalea desdibuixa l'identitat dels pobles. En particular, els de aquells que millor han conservat les seues tradicions o cosmovisión, com sol ser el cas dels indígenes o aborigen.
Patrimoni cultural de caràcter nacional
[editar | editar còdic]Pràcticament tots els països disponen d'una llegislació destinada a la protecció del patrimoni cultural propi, en base a esta llegislació es declaren els bens immobles i mobles que deuen ser protegits, establint un règim que regula el seu us, conservació i restauració.
Una àmplia informació sobre el patrimoni cultural de distints països pot consultar-se en l'artícul Monument nacional.
Pobles indígenes
[editar | editar còdic]Considerant que «tots els pobles contribuïxen a la diversitat i riquea de les civilisacions i cultures, que constituïxen el patrimoni comú de la humanitat» i que «el respecte dels coneiximents, les cultures i les pràctiques tradicionals indígenes contribuïxen al desenroll sostenible i equitatiu i a l'ordenació de lo que siga si és adequada del mig ambient», el 13 de setembre de 2007 es va adoptar la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes,[8] que establix que «els pobles indígenes tenen dret a mantindre, controlar, protegir i desenrollar el seu patrimoni cultural, els seus coneiximents tradicionals»; «a practicar i revitalisar les seues tradicions i costums culturals»; a practicar i ensenyar els seus propis idiomes i les seues cerimònies espirituals; a mantindre i protegir els seus llocs religiosos i culturals i a accedir a ells; a mantindre la seua integritat com a pobles distints, els seus valors culturals i identitat ètnica, aixina com a la restitució dels bens culturals i espirituals dels quals hagen segut despullats.[9]
Esta important declaració va estar precedida, des de 1989, pel Conveni 169 de l'Organisació Internacional del Treball sobre pobles indígenes i tribals,[10] que determina la protecció de «els valors i pràctiques socials, culturals, religiosos i espirituals propis» dels pobles indígenes i definix «l'importància especial que per a les cultures del nostre territori i valors espirituals dels pobles interessats revist la seua relació en les terres o territoris», aixina com l'importància de les activitats econòmiques tradicionals per a la seua cultura. El Conveni 169 de l'OIT determina que els servicis de salut para indígenas deuran organisar-se en forma comunitària, inclosos els métodos de prevenció, pràctiques curativas i medicaments tradicionals. Els programes d'educació «deuran comprendre la seua història, els seus coneiximents i tècniques, els seus sistemes de valors» i ademés, deuran adoptar-se disposicions per a preservar les llengües indígenes.
Devolucions i repatriacions patrimonials
[editar | editar còdic]A partir de la segona mitat de el XX, en la descolonización, i gràcies al reconeiximent internacional de les minories indígenes, s'ha produït un generalisat procés de reclamacions i devolucions patrimonials. Estes s'han produït principalment cap a territoris poscoloniales (entre països) i cap a regions i minories indígenes (en l'interior dels països).[11] Casos de reclamació o devolució com els bronzes de Benín, el bust de Nefertiti, els caps disecadas maoríes o Mokomokai, o el penacho de Moctezuma figuren entre els més coneguts.
Este procés de reclamació patrimonial incloïa una crítica implícita al propi coleccionisme decimonónico. Est va començar a ser vist com un procés vertical, d'un únic sentit i molt unit al periodo colonial:
“Durant la gran edat del coleccionisme museístic, que començaria a mitan del sigle XIX, només va haver relació en un sentit: els objectes i l'informació sobre ells es mouria dels pobles de tot lo món cap als museus, a on es consolidaria el coneiximent com a base de l'autoritat institucional i curatorial (…) En temps recents, no obstant la naturalea d'estes relacions ha canviat fins a ser un procés de doble sentit, en a on l'informació sobre els artefactes històrics ara està retornant a les comunitats font”.[12]
D'esta manera, des de finals de el XX, el patrimoni, abans “propietat inalienable de la nació”, va començar a descentralisar-se a favor de les diferents minories culturals. Successius canvis en la llegislació apuntarien en este sentit. Les comunitats indígenes varen començar a ser nomenades custodios (heritage stakeholders) d'un patrimoni que es reconeixia com a seu (Llei Federal sobre Monuments de 1972 en Mèxic, Protected Objects Act / Taonga Tuturu en 1975 o Museum of New Zealand Et Papa Tongarewa Act de 1992 en Nova Zelanda). Varen començar a realisar-se repatriacions per a que objectes significatius obtinguts a través de pràctiques de dubtosa llegalitat, o que s'hagueren tornat políticament incorrectes en l'actualitat, retornaren als seus llocs o cultures d'orige (Natives Greus Protection and Repatriation Act d'Estats Units en 1990; Mataatua Declaration en Nova Zelanda en 1993; Previous possessions, New Obligations en Austràlia 1993 o la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes de 2007 en el seu artícul 31: “El dret a mantindre, controlar i desenrollar el seu patrimoni cultural i els seus coneiximents tradicionals”). I molt en particular, a lo ample del globo va començar a sorgir una de les principals ferramentes d'descolonización patrimonial: els museus comunitaris, museus en a on les comunitats indígenes podien recuperar la producció de significats de la seua cultura material a través de l'exhibició —segons els seus valors i protocols— dels seus objectes significatius. Els museus comunitaris supondrien una resposta a qué fer en el patrimoni despuix de la seua devolució a les comunitats d'orige, en uns objectes que, al mateix temps que necessitaven conte i ampara, tornaven al seu context cultural originari. A este respecto s'ha propost el concepte de museu indígena,
"[Aquells] en els quals diferents comunitats, per lo general de tipo ètnic o d'una determinada àrea local, gestionen un patrimoni del que se saben hereus, i que, en ocasions, és manejat i exhibit sobre la base dels seus propis protocols culturals (...) [El museu comunitari o indígena apareix] Com una possible solució, ademés, al més antic afany de l'antropologia: el de donar veu a les comunitats indígenes sense l'imposició, intermediació o el tamís de l'especialiste".[13]
Eixemples de museus indígenes serien el nou museu nacional neozelandés Museu de Nova Zelanda Et Papa Tongarewa, o molts dels menuts museus comunitaris de Llatinoamèrica.[14]
Patrimoni arquitectònic
[editar | editar còdic]
Per patrimoni arquitectònic es pot entendre un edifici, un conjunt d'edificis o les ruïnes d'un edifici o d'un conjunt d'edificis que, en el pas del temps, han adquirit un valor major a l'originalment assignat i que va molt més allà de l'encàrrec original. Este valor, com ho senyalen els capítuls d'ICOMOS, pot ser cultural o emocional, físic o intangible, històric o tècnic.
Les obres d'arquitectura que poden considerar-se de patrimoni arquitectònic seran llavors les que, per una multiplicitat de raons, no totes d'índole tècnica o artística, es consideren que, sense elles, l'entorn a on s'ubiquen deixaria de ser lo que és.
És l'escenari del passat humà. Si els documents són el recort escrit del passat, el patrimoni arquitectònic és el recort construït de l'història. Cal tindre en conte al patrimoni arquitectònic com una font històrica, ya que explica diferents aspectes de la vida humana: l'imaginari, la societat, la tecnologia, l'economia, la vida quotidiana, etc.
El patrimoni arquitectònic posa en descobert el caràcter evolutiu que va tindre a través del temps, els seus canvis i permanències que varen ser experimentant. En els edificis patrimonials es realisen distintes obres d'intervenció per a mantindre'ls en bon estat. Estes poden ser simples obres de manteniment i conservació, o resolucions com a rehabilitació, restauració, restitució i reconstrucció.
Vore també
[editar | editar còdic]- Llesta Representativa del Patrimoni Cultural de la Humanitat (Unesco)
- Patrimoni
- Patrimoni artístic
- Patrimoni històric
- Patrimoni de la Humanitat
- Patrimoni industrial
- Patrimoni natural
- Patrimoni immaterial
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sobre o Patrimoni Mundial dona Unesco
- ↑ Text de la Convenció per a la protecció del Patrimoni Cultural i Natural del Món
- ↑ Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural
- ↑ Text de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial
- ↑ https://web.archive.org/web/20130507075638/http://www.atahualpayupanqui.org.ar/arrasada.pdf
- ↑ Fundació Vida Selvada Argentina (ed.): «Artesania i paisages» (PDF). Consultat el 3 d'agost de 2021.
- ↑ «Els deus viuen i moren en la naturalea».
- ↑ Text de la Declaració de les ONU sobre els drets dels pobles indígenes
- ↑ Castellans Arenes, Mariano. (2014). El patrimoni cultural territorial : paisage, història i gestió (en Spa.), Adabi de Mèxic / Fundació Alfredo Harp Helú / Benemérita Universitat Autònoma de Pobla. OCLC 908160238. ISBN 978-607-8344-06-2.
- ↑ Text del Conveni 169 de la OIT
- ↑ «Torna'm l'art del meu país».
- ↑ Peers, Laura i Brown, Alison K. (ed.), (2003). Museum and Source Communities. A Routledge Reader (en Anglés), Londres i Nova York: Routledge, p. 1. ISBN 9780415280525.
- ↑ Burón Díaz (2019). El patrimoni recobrat. Museus indígenes en Mèxic i Nova Zelanda (en Espanyol), Madrit: Marcial Pons, p. 13. ISBN 9788416662913.
- ↑ «Museus comunitaris d'Amèrica». Consultat el 3 d'agost de 2021.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Museodata. Portal de Museología, Patrimoni Cultural i Conservació i Restauració
- Artículs sobre conservació del patrimoni cultural publicats per la Fundació Patrimoni Històric
- Canal Patrimoni, primera televisió en llínea dedicada por entero al Patrimoni
- Patrimoni cultural d'Aragó [1] archivat en Wayback Machine.
- Mompox: una mirada al seu patrimoni cultural
- Convenció per a la Protecció dels Bens Culturals en cas de Conflicte Armat - 1954
- Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. (Convenció de L'Haya de 1954).
- Dédalo: Sistema de gestió de Patrimoni Cultural de còdic obert
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «patrimonio cultural» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.