L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ciutadà

Un ciutadà o ciutadana és un concepte jurídic, filosòfic i polític que ha segut usat des de temps antics i a lo llarc de l'història, encara que no sempre de la mateixa manera, pero en general designa a una persona física que és part d'una societat o entitat territorial.[1] El Diccionari de la Llengua Espanyola ho definix com «una persona considerada com a membre actiu d'un Estat, titular de drets polítics i somés a la seua volta als seus lleis».[2] Es diu ciutadania tant al conjunt de ciutadans com a la condició de ser ciutadà.

Definició

Un ciutadà és una persona considerada com a membre actiu d'un Estat, titular de drets polítics i somés a les seues lleis i les seues normes .[3]

Història

 
Bust d'Aristóteles

Segons Aristóteles:

... a sovint es discutix sobre el ciutadà i en efecte no tots estan d'acort en quí és ciutadà. El que és ciutadà en una democràcia en freqüència no és ciutadà en una oligarquia.
(Aristóteles)

Ademés, segons Aristóteles, la dòna tampoc era un ciutadà pròpiament dit, ni durant la chiquea ni en l'edat adulta, ni fadrina ni casada. La encyclopedie[4] definix "ciutadà" com:

És aquell membre d'una societat lliure de vàries famílies, que compartix els drets d'esta societat i es beneficia de les seues franquícies.

No són ciutadans els qui residixen temporalment en una similar societat i quan terminen el seu assunt s'allunten, ni els qui han segut desposseïts o cessats. També s'indica que els menors i els sirvientes no són ciutadans pròpiament dits, sino que ho són en quant passen a ser membres de la família d'un ciutadà. En la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789) es lliga el concepte de drets en ciutadania i s'afirma que els drets de l'home són «naturals, inalienables i sagrats», i que tots els hòmens «naixen lliures i iguals».[5]

El Diccionari de Juliol Casares definix el terme com «El que està en possessió dels drets de la ciutadania».[6]|| També definix l'adjectiu "ciutadà" com a «natural o veí d'una ciutat, o pertanyent a una ciutat».

El Diccionari de la llengua espanyola (DLE) definix el terme "ciutadà" com a adjectiu i com a nom. L'accepció nomene significa «habitant de les ciutats antigues o d'Estats moderns, com a subjecte de drets polítics, i que intervé, eixercitant-els, en el govern del país».[7] L'alvanç de la vigèsim tercera edició del DLE,[8] indica que, "ciutadà" designa «persona considerada com a membre actiu d'un Estat, titular de drets polítics i somés a les seues lleis».

Orige del concepte

El concepte apareix en les primeres societats sedentarias i estatals, regides per còdics llegals escrits. En eixos còdics s'establixen una série d'obligacions i de drets polítics, civils o socials que regulen les relacions entre individus i membres de dita societat. En ells apareix la noció de ciutadania, freqüentment per a denotar a cert conjunt d'individus d'una societat (generalment alguns individus quedaven exclosos i rebien una designació diferent). Els drets i obligacions d'eixos còdics conferien a un individu la condició de "ciutadà". En les societats preestatals no existix un anàlec clar d'este concepte, en ser la major partix societats relativament igualitarias i en una organisació social simple i sense còdics llegals escrits. Referent a Aristóteles, en el seu llibre III sobre La Política, abordava la ciutadania com el sentit de pertinença d'eixos drets. No obstant, l'autor clàssic es feya dos preguntes: ¿Quí és el ciutadà? i ¿A quí es diu ciutadà? A la primera pregunta, Aristóteles responia que "ser ciutadà" significava ser titular d'un poder públic no llimitat, permanent: ciutadà és aquell que participa de manera estable en el poder de decisió colectiva, en el poder polític. Mentres que es diu ciutadà a tot individu que siga capaç de ser tal. Es distinguixen tres etapes: una "ciutadania civil" en el XVIII, vinculada a la llibertat i els drets de propietat; una "ciutadania política" pròpia del XIX, lligada al dret al vot i al dret a l'organisació social i política i, per últim, en esta última mitat de sigle, una "ciutadania social", relacionada en els sistemes educatius i l'Estat del benestar.

Evolució històrica del concepte

Els romans tenien moltes similituts en el concepte de ciutadà dels grecs. La seua chicoteta variant residix en quí mereixien ser ciutadans, puix per als romans estos eren tots aquells que habitaren en la civitās ('ciutat' en sentit ampli), d'un pare i una mare que anaren ciutadans, i als quals se'ls otorgaven drets. Els mateixos esclaus podien conseguir la seua llibertat i tornar-se ciutadans. No obstant, la ciutadania romana es podia perdre principalment per tres motius: perque un home lliure cau en l'esclavitut; perque el ciutadà canvia de civitās o de comunitat i per ser estranger. Els drets dels ciutadans romans anaven des de poder constituir una família, a tindre esclaus i a lliberar-els, fins al dret a contraure obligacions; a votar en els comicis decidint sobre la guerra i la pau, aixina com a la creació i designació dels magistrats, fins al de ser elegit, precisament, a les magistratura. Este sentit de ciutadà es modifica quan, al final de l'Edat Mija, els filòsofs naturalistes sugerixen que la llibertat individual, en el món modern, no depén de la pertinença a la comunitat. Al contrari, l'antecedix i la condiciona, idea que sorgix gràcies al naiximent de l'Estat modern i despuix de la Declaració dels Drets Fonamentals de l'Home que deixa com a conseqüència la Revolució francesa; fent que el concepte del ciutadà descanse en estos drets polítics, civils i socials. Aixina, el ciutadà respon a una colectivitat, a una pertinença a la comunitat i que els fa iguals gràcies a eixos drets.

Ciutadania

 
Planisferi en els països a on la ciutadania doble o múltiple es permet sense llimitacions (verda), i els països en els que no o només parcialment (roig)

La ciutadania és la condició que s'otorga al ciutadà de ser membre d'una comunitat organisada.

Si la ciutadania és alguna cosa que remet a un procés històric, sempre anem a estar parlant d'una construcció de ciutadania i de que hi haja també una reconstrucció constant d'eixa ciutadania.
(Landau)[1]

La ciutadania és l'expressió de pertinença que una persona té cap a una societat determinada en la que participa. En la tradició occidental, «el ciutadà és un conjunt d'atributs llegals i al mateix temps un membre de la comunitat política», com explica Isidoro Cheresky.[9]

La ciutadania sempre ha segut de vital importància per al país i les seues decisions de desenroll en general. Quan la ciutadania no participa en la presa de decisions, la majoria de les voltes les accions del Estat són errònees i apleguen inclús a afectar dràsticament l'ideologia del país, siga directa o indirectament. A través dels anys, l'influència del dret administratiu va determinar el concepte de ciutadania. No obstant, junt en els canvis de les dinàmiques socials va sobrevindre la reorientació del concepte de ciutadania, remontant-se a models anteriors. Haver repres/représ models anteriors de la ciutadania, a on la definició es passejava per un víncul polític, és entendre al ciutadà "per ser membre de la comunitat política; el víncul per la paraula i per l'acció arrancava als individus del domini de les tasques privades. La ciutadania era, en este sentit, una activitat pública que tenia valor per sí mateixa i es considerava inclús com la vida bona per oposició a la simplement orientada a la satisfacció de necessitats".[9]

Ser ciutadà és tindre desenrollat el sentit d'identitat i pertinença en elloc a on s'interactua socialment en el hàbitat a on es desenvuelven els individus en responsabilitat, drets i obligacions.[10] En el Consell Europeu s'és cada volta més conscient de que térmens com a «ciutadà» i «ciutadania» no són estables ni admeten una definició única. El terme «ciutadà» pot definir-se d'un modo general com «una persona que coexistix en una societat». Açò no significa que l'idea de ciutadà en relació en l'Estat-nació ya no siga pertinent o aplicable, sino que, com l'Estat-nació ha deixat de ser l'únic centre d'autoritat, ha tingut que donar-se una definició més general del concepte. L'estatus de ciutadà es troba dau per tres situacions particulars i interrelacionades: una situació civil (que garantisa a l'home i a la dòna l'eixercici de les seues llibertats individuals front a l'Estat, tals com: llibertat de pensament, d'expressió, llibertat d'acció, llibertat d'associació, etc.), una situació política (que nos dona la possibilitat de participar) i una situació social (que dona dret a cada membre de la comunitat a gojar del benestar). I és de recordar que els drets conseguits impliquen els consegüents deures, ya que de no ser aixina els drets perden validea.[11]

Este concepte més extens de ciutadà i ciutadania oferix un possible nou model per a analisar cóm vivim junts. Es tracta, per tant, de traspassar els llímits de la noció de «Estat-nació» i d'adoptar la de comunitat, que engloba el marc local, nacional, regional i internacional en el que viuen les persones.[12] Durant molt temps es va practicar el cridat vot censatario, que consistix que hi ha una selecció per a determinar quí tenen dret al vot segons les seues riquees i la seua posició social (les dònes varen deure esperar milenis per a poder votar).

Esfera pública

Un fenomen conegut com la esfera pública, segons el filòsof Jürgen Habermas, és un espai entre l'autoritat i la vida privada, en el qual els ciutadans poden reunir-se informalmente, intercanviar opinions sobre els assunts públics, decisions de govern i propondre reformes. Servint com a contrapeso al govern. Segons Schudson, l'esfera pública és un «camp de joc per a la ciutadania».[13]

Ciutadans comuns i corrents o ciutadans de peu

En estes expressions es pretén fer referència a qualsevol ciutadà o a tots els ciutadans d'un país o d'una regió, independentment del seu nivell de riquea, del seu nivell educatiu, de la seua posició social o de la seua jerarquia professional. Es fa referència a ciutadans o residents que no necessàriament eixerciten tasques de responsabilitat ni tenen casa pròpia o vehícul propi; en definitiva, es referix a qualsevol persona en una determinada nacionalitat o resident en un país o grup de països. La llingüista Martha Hildebrandt senyala que no té un sentit pijoratiu.[14]

Ciutadania activa

La ciutadania activa es referix a una filosofia adoptada per organisacions i institucions educatives que advoca perque els membres de les empreses o l'Estat tenen certes funcions i responsabilitats per a en la societat i el mig ambient, encara que els membres poden no tindre funcions específiques de govern. La ciutadania activa pot considerar-se com una articulació del debat sobre els drets front a les responsabilitats. Si un cos dona drets a les persones baix el seu mandat, llavors eixes mateixes persones podrien tindre certes responsabilitats per a defendre. Açò seria que un ciutadà actiu és aquell que complix en els seus drets i responsabilitats d'una manera equilibrada.

Formació ciutadana en l'escola

Segons l'artícul "La formació ciutadana en l'escola: Problemes i desafius (Muñoz i Torres, Universitat de Chile, 2014)", el vot constituïx un pont entre la ciutadania i la societat, pero no de la seua societat. És un punt de confluència entre les opinions individuals dels ciutadans-electors i un ideari etéreo de societat, de la que no se senten partícips. A tal punt que, quan es referixen a ella, ho fan sempre com alguna cosa paradòxicament alié al seu cotidianidad i vivència personal".[15]

A pesar dels esforços ministerials realisats durant les últimes décades en Chile, els grups d'estudiants seguixen vinculant la formació ciutadana casi exclusivament a l'àmbit polític, lo que si be és coherent en l'enfocament minimaliste descrit en la bibliografia especialisada, es contrapon a l'enfocament maximalista que es promou des del currículum escolar, retrotrayendo la situació al currículum promogut durant la dictadura.[15]

Aspectes internacionals

Vore també: Ciutadà del món

Algunes organisacions intergovernamentals han estés el concepte i la terminologia associats en la ciutadania al nivell internacional,[16] a on s'aplica a la totalitat dels ciutadans dels seus països constituents combinats. La ciutadania a este nivell és un concepte secundari, i els drets es deriven de la ciutadania nacional.

Unió Europea

AP

El Tractat de Maastricht va introduir el concepte de ciutadania de l'Unió Europea. L'artícul 17 (1) del Tractat de l'Unió Europea establia que:

Queda establida la ciutadania de l'Unió. Serà ciutadà de l'Unió tota persona que posseïxca la nacionalitat d'un Estat membre. La ciutadania de l'Unió serà adicional a la ciutadania nacional i no la substituirà.[17]

L'acort conegut com Tractat CE modificat (vejau Tractats de Roma)[17] va establir certs drets mínims per als ciutadans de l'Unió Europea. L'artícul 12 del Tractat CE modificat garantisava un dret general de no discriminació en l'àmbit del Tractat. L'artícul 18 establia un dret llimitat a la lliure circulació i residència en els Estats membres distints d'aquell del que el ciutadà de l'Unió Europea és nacional. Els artículs 18 a 21 i 225 establixen certs drets polítics. Els ciutadans de l'Unió també tenen amplis drets de circulació per a eixercir activitats econòmiques en qualsevol dels Estats membres dins del Mercat Únic Europeu[18] anteriors a l'introducció de la ciutadania de l'Unió.[19]

Mercosur

La ciutadania del Mercosur s'otorga a ciutadans elegibles dels Estats membres del Mercat Comú del Sur. Va ser aprovat en 2010 a través de l'Estatut de Ciutadania i deurà ser implementat plenament pels països membres en 2021, quan el programa es transformarà en un tractat internacional incorporat a l'ordenament jurídic nacional dels països, baix el concepte de "Ciutadà del Mercosur". cita requerida

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Consultat el 6 de setembre de 2012.
  2. ↑ «Ciutadà». Consultat el 5 d'octubre de 2021.
  3. ↑ «Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, Diccionari de la llengua espanyola, Edició del Tricentenario (Actualisació 2022)». Consultat el 14 d'octubre de 2023,.
  4. ↑ wikisource. org/wiki/L%I2%80%99Encyclop%C3%A9die/1re_%C3%A9dition/Volume_3CITOYEN
  5. ↑ Bucholz “Foundations of Western Civilization II: A History of the Modern World”, The Teaching Company, 2006, course guide
  6. ↑ Casares, Juliol. Diccionari ideològic de la llengua espanyola, Editorial Gustavo Gili S. A., Barcelona (1975), 2ª edició, ISBN 84-252-0126-8.
  7. ↑ [1]
  8. ↑ [2]
  9. ↑ 9,0 9,1 I. Cheresky i uns atres, Ciutadania, societat civil i participació política, Argentina, Mine i Dávila Editors (2006).
  10. ↑ José Carlos Cano Zárate, Ciutadania, participem activament, SEP, INEA, Mèxic 2007)
  11. ↑ «Ciutadania» (en és). Diari Riu Negre | Periodisme en la Patagonia. Consultat el 2026-01-21.
  12. ↑ O'Shea, Karen. Glossari de térmens de l'educació per a la ciutadania democràtica. Organisació d'Estats Iberoamericans (OEI) 2003.
  13. ↑ <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: p.12 
  14. ↑ «[3]». Consultat el 2024-11-22 (en és-PE).
  15. ↑ 15,0 15,1 «Civics Education at Schools: Problems and Challenges».Revista Electrònica Educara.18(2)
    233–245.ISSN 1409-4258.Consultat el 28 de juliol de 2017.
  16. ↑ Daniele Archibugi, "The Global Commonwealth of Citizens. Toward Cosmopolitan Democracy", Princeton University Press, Princeton, 2008
  17. ↑ 17,0 17,1 «Consolidated versions of the Treaty on European Union». Consultat el Mar 5, 2023.
  18. ↑ Nota: Artículs 39, 43, 49 CE.
  19. ↑ Violaine Hacker, "Citoyenneté culturelle et politique européenne dones médias : entre compétitivité et promotion dones valeurs", NATIONS, CULTURES ET ENTREPRISES EN EUROPE, sous la direction de Gilles Rouet, Collection Local et Global, L'Harmattan, Paris, pp. 163-184

Bibliografia

  • Alberich, T. (2003): "Participació ciutadana", en Diccionari Crític de Ciències Socials, Terminologia Científic Social, obra dirigida per D. Román Reis. 3ª Edició (digital), ISBN 84-7658-067-3. Madrit, ucm. és, 2002.
  • Cheresky, I. i uns atres. (2006). Ciutadania, societat civil i participació política. Argentina: Mine i Dávila Editors.
  • Cortina, A. (1997). Ciutadans del Món. Madrit - Espanya: Aliança. Disponible en: http://www. movilizacioneducativa. net/resumen-libro. asp? idLibro=117.
  • Costa, Pietro (2006): Ciutadania, Marcial Pons, Madrit.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeater2007">Heater, Derek (2007). Ciutadania. Una breu història, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-6181-0.
  • Marshall, T. H. i Bottomore, Tom (1998): Ciutadania i classe social, Aliança Editorial, Madrit.
  • Posades, P. (2000) Participació ciutadana, societat i educació. Tesis UPV-EHU. [Descarregar en: https://web. archive. org/web/20130312131332/http://edtb. euskomedia. org/1526/; Visualisar en: http://www. calameo. com/read/0007325538e9228d0128d]
  • Pye, L. (1969). Evolució política i Comunicació de masses. Buenos Aires, Argentina: Troquel.
  • Velasco, Juan Carlos (2005): "La noció republicana de ciutadania i la diversitat cultural"
  • Velasco, Juan Carlos (2009): "Transnacionalisme migratori i ciutadania en mutació"
  • Velasco, Juan Carlos (2010): "Civitas sine suffragio"

Enllaços externs

Commons

Erro al crear miniatura: Ciutadà en el Viccionari.   Ciutadà en Viquidites. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ciutadà&oldid=1467885»