Anar al contingut

Espiral del silenci

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Espiral del silenci
L'Espiral del Silenci

La espiral del silenci és una teoria de l'àrea de la comunicació política de la ciència política proposta per la politòloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann, en el seu llibre L'espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social (1977), a on estudia l'opinió pública com una forma de control social en la que els individus adapten el seu comportament a les actituts predominants sobre lo que és acceptable i lo que no. L'opinió pública és per a Noelle Neumann la pell que dona cohesió a la societat. Neumann teoriza sobre que la societat amenaça en l'aïllament als individus que expressen posicions contràries a les assumides com a majoritàries, de tal forma que el comportament del públic està influït per la percepció que es té del clima d'opinió dominant.

Els individus sondegen contínuament el clima d'opinió en lo que Neumann denomina "sentit", observant qué relació gradual guarden les seues opinions en els de l'espai públic, encorajant-los si s'acosten al majoritari o cohibiéndoles si detecten que poden formar part de les minories. La tendència de l'espiral és emmudir a els qui presten o tenen posicions diferents a les majories, pero para en sec quan es troba en el “núcleu dur”, aquells individus que, encara que pocs, es reafirma en les seues posicions i opinions i no cessen en l'encabotament de que la seua veu siga escoltada. La perspectiva de el “núcleu dur” guanya adeptes lloc que les opinions majoritàries, acomodades en el número, no troben tesis per a defendre les seues opinions que, en ser poc contestades, s'han deixat dur per la massa.

La teoria de l'espiral del silenci partix del supòsit bàsic de que la major part de les persones tenen por a l'aïllament i, en manifestar les seues opinions, primer tracten d'identificar les idees, per a després sumar-se a l'opinió majoritària o consensuada. En esta disyuntiva, la principal font d'informació seran els mijos de comunicació i estos definirien el clima d'opinió sobre els assunts de que es tracte.[1] Un clima d'opinió és una tendència inespecífica que decanta les tendències cap a una determinada opció. Este clima es cristaliza en opinions i vots. Segons Noelle-Neumann, un clima d'opinió actua com un fenomen de contagi ya que l'opció aparentment majoritària s'estén ràpidament per tota la societat.[2] En el seu llibre, l'autora alemana expon dos eixemples de climes d'opinió.

L'Espiral del silenci es formula en una época en la que la televisió és ya un rellevant mig de comunicació massiu. Per això, Noelle-Neumann entén que la televisió va ajudar a consolidar els climes d'opinió.

Definició

[editar | editar còdic]

La teoria del silenci definia el mecanisme que permet captar els canvis en l'opinió pública. Els seus supòsits, breument resumits, eren els següents: les persones temen permanéixer aïllades de l'entorn social i, per este motiu, presten una atenció contínua a les opinions i comportament, suposts per la majoria, que es produïxen a la seua entorn. Ya que les persones agraden també de ser populars i acceptades, s'expressen d'acort en les opinions i comportaments majoritaris. No obstant, hi ha dos tipos d'opinions i actituts: les estàtiques, concernents a les costums, per eixemple, i les canviants. Sobre les primeres, l'individu pot optar per definir-se d'acort en elles o, pel contrari, permanéixer aïllat. Sobre les opinions canviants, l'individu deu observar en atenció en quina direcció es produïx el canvi. Els individus que entenen que el canvi es produïx en la mateixa direcció que les seues pròpies opinions personals, les expondran en públic, pero, al contrari, si el canvi es produïx en oposició a les seues tendirà a ser més cauto en expondre-les en presència d'atres persones.

Segons l'espiral del silenci el fet de que un individu parle o es quede callat depén de les observacions que ha fet sobre la majoria pública i decidixca quin serà la seua posició.

Els mijos de comunicació influïxen que la gent parle o no. En primer lloc les persones són més valentes per a recolzar públicament una opinió si esta apareix com a dominant en els mijos de comunicació. En segon lloc, els mijos oferixen als ciutadans, les paraules, els texts, els mijos, els arguments i idees en les que defendre les opinions en debat. Generalment parla de cóm es forma l'opinió pública (el procés), que partix de l'observació que fa l'individu del seu entorn social. [3]

En paraules de l'autora: “el resultat és un procés en espiral que incita a atres individus a percebre els canvis d'opinió i a seguir-los fins que una opinió s'establix com l'actitut prevaleciente, mentres que l'atra opinió l'aportaran i rebujaran tots, a excepció dels durs d'esperit, que encara persistixen en eixa opinió. He propost el terme espiral del silenci per a descriure este mecanisme sicològic”.[4]

El fenomen és calificat d'espiral de silenci perque la llògica de fondo que se sosté és que quant més es difon la versió dominant pels mijos, més guardaran silenci les veus individuals contràries, en lo que es produïx un procés en espiral, un bucle de retroalimentación positiva, un círcul viciós.

Partint dels resultats d'este anàlisis, podem deduir si cal contar en un canvi d'opinió. Llavors és possible fer previsions tals com:

  1. Si una majoria es considera minoria, tendirà a declinar en el futur. A l'inversa, si una minoria és vista com a majoritària, anirà en aument.
  2. Si els membres d'una majoria no preveuen que esta puga mantindre's en el pervindre, fracassarà. A l'inversa, si la creència en una evolució favorable és compartida per molts, els seus membres necessitaran molt temps per a canviar d'opinió.
  3. Si l'inseguritat sobre lo que és la opinió dominant, o lo que serà, aumenta, és perque està ocorrent un canvi profunt en l'opinió dominant.
  4. Si dos faccions es distinguixen clarament per la seua respectiva disposició per a expondre els seus punts de vista en públic, la que mostre major disposició serà potser la que predomine en el futur.

Combinant estes ponderació, podem concloure que una minoria convençuda del seu predomini futur i, per tant, disposta a expressar-se, vorà fer-se dominant la seua opinió, si es confronta en una majoria que dubta de que els seus punts de vista seguixquen prevalent en el futur i, per lo tant, menys dispost a defendre'ls en públic. L'opinió d'esta minoria es convertix en una opinió que en avant no es pot contradir sense córrer el risc d'alguna sanció. D'esta manera passa de la jerarquia de simple opinió d'una facció a la d'opinió pública.

Context històric, social i cultural d'aparició

[editar | editar còdic]

L'espiral del silenci és un dels models sobre opinió pública més importants de el XX. Esta teoria va ser proposta per la politòloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann; va aparéixer per primera volta en 1974 en un artícul de l'autora titulat “The Spiral of Silence: A Theory of Public Opinion” en la revista acadèmica Journal of Communication i la va desenrollar posteriorment en el seu llibre L'Espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social en 1980, el qual estudia el comportament de les persones d'acort a l'opinió pública i a los efectos de els mijos. El punt principal de la teoria és la dominació de l'opinió pública pels mijos de comunicació i els líders d'opinió.[5]

Les opinions massives tenen el poder d'influir en la nostra percepció de la realitat. L'Espiral del silenci va ser proposta en una época en la que la televisió ya es trobava posicionada com un mig de comunicació massiu. És per això per lo que Noelle-Neumann va considerar la televisió com un factor decisiu per a la consolidació d'opinions públiques.[6] L'autora va expondre dos casos en els que l'opinió pública va ser determinant per al resultat: en 1965 la Democràcia Cristiana va guanyar les eleccions en l'últim moment gràcies al sorgiment d'un nou clima d'opinió favorable a este partit; en 1972, en canvi, es va invertir la tendència i varen guanyar els socialdemócrates gràcies al clima d'opinió favorable creat per la població alemana.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. García Ric, Agustín (2001). Univ. de Castella-la Mancha (ed.). Mijos de comunicació: societat i educació, pp. 128-129.
  2. Bryant Jennings (1996). Els efectes dels mijos de comunicació: investigacions i teories, Paidós, pp. 194.
  3. Montero Sánchez (1993). Univ. Autònoma de Barcelona (ed.). L'informació periodística i la seua influència social, pp. 84.
  4. Noëlle-Neumann, ob. cit, p. 144.
  5. «Teoria espiral del silenci» (en espanyol). Consultat el 11 d'octubre de 2013.
  6. Noëlle-Neumann (1977). L'espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social, Barcelona: Paidós.