Cabildo catedralicio

Cabildo catedralicio, Bruixes

En l'Iglésia catòlica llatina i d'acort en el dret canònic, el cabildo catedralicio o capítul catedralicio (en latín: capitulum o capitellum, paraula que dona orige a cabildo) és un orgue colegiat de clercs en personalitat jurídica i autoritat normativa, instituït per a ajudar en el seu consell al bisbe (que no pertany al cabildo). En cas de quedar vacant la sèu episcopal, el papa sol designar un administrador apostólico temporal, pero si açò no ocorre, en alguns casos el capítul catedralicio pot suplir al bisbe en el govern de la diòcesis. La creació, modificació i dissolució de capítuls catedralicios és matèria reservada a la Santa Sèu de Roma. L'institució es troba també en l'anglicanisme i el luteranisme escandinau. Els cabildos es componen d'un canonge i vàries dignidades; i poden ser «numerats» o «no numerats». En les localitats a on no existix una catedral i, no obstant, s'ha instituït un colege de clercs, dita associació es denomina cabildo colegiala o colegiata. i té al seu càrrec les mateixes funcions que un cabildo catedralicio. En el Còdic de Dret Canònic promulgat pel papa Juan Pablo II en 1983, els cabildos de canonges estan mencionats en els cànons del 503 al 510, i la seua funció actual és:

503. El cabildo de canonges, catedralicio o colegial, és un colege de sacerdots, al que correspon celebrar les funcions llitúrgiques més solemnes en l'iglésia central o en la colegiata; competix ademés al cabildo catedralicio complir aquells oficis que el dret o el Bisbe diocesà li encomanen.

El còdic especifica que (c. 504) l'erecció, innovació o supressió d'un cabildo catedralicio està reservada a la sèu apostólica, mentres que per als cabildos colegials és competència del bisbe diocesà. En el c. 505 s'establix que tot cabildo deu tindre els seus estatuts aprovats pel bisbe diocesà.

Història

L'orige dels capítuls catedralicios es remonta als sigles IV i V i es varen afiançar durant les époques merovingia i carolingia. En els sigles IX i X varen aumentar el seu patrimoni per les prebendes i els seus continguts queden clarament delimitats en el XIII, açò és, ajudar al bisbe en el govern de la diòcesis, suplir-ho quan fora menester, elegir al successor, atendre el cult en la catedral, etc.).

El cabildo se sostenia per mig de la mensa capitular, formada per tota classe de bens, en la seua majoria de donació real, i en els diezmos com a ingrés principal. Les donacions dels fidels (fundació d'obres pías, missas, donatius, ajudes, etc.) també contribuïen al seu sosteniment. Els components dels cabildos aumenten des de la Baixa Edat Mija fins a alcançar la seua configuració més plena en l'Edat Moderna. El volum de membres depenia en gran part de la quantia de les rendes del cabildo, i es distribuïen en tres nivells:

1. Dignidades
2. Canonicatos
3. Porcionarios o racioneros. Les dignidades i les seues denominacions variaven en número d'uns cabildos a uns atres, si ben el president del cabildo solia cridar-se en tots prioste o deán. Dels canonges, els de major prestigi i importància eren els que ocupaven les canonjías d'ofici (magistral, doctoral, lectoral i penitenciària). Els racioneros solien dividir-se entre racioneros sancers i mig racioneros. Existia, ademés, un personal auxiliar, heterogéneu en la seua composició i número variable, format per clercs i seglares, que atenien les necessitats del cult i cobrien les tasques d'assistència a la catedral (capellans, bachillers, chantres o capiscoles, sochantres, chiquets de cor, entonadores, lampareros, organistes, etc.)

La vida capitular

La regulació de la vida capitular es va fer des de la seua creació per mig de constitucions i ordenances, pero quan realment es reglamenta és despuix del Concili de Trento (1545-1563). A les reunions colegiades dels capitulars, cridades juntes i cabildos, competix el bon govern de la catedral. Presidides inicialment pel prelat i, més vesprada, pel deán, tals reunions podien ser extraordinàries i ordinàries i estes, de dos classes a la seua volta: plens o plenàries, a les que assistien tots, i de dignidades i canonges, que eren les més corrents. A partir d'el XVI els cabildos varen perdre importància a causa de la Reforma protestant, l'Ilustració i la Revolució francesa, i molts d'ells varen perdre el seu patrimoni.