Anar al contingut

Teodorico el Gran

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Flavio Teodorico el Gran (llatí: Flavius Theodorīcus, grec: Θευδέριχος, Theuderijos, en gòtic: Þiudareiks, en anglés antic: Þēodrīc i en nòrdic antic: Þjōðrēkr o Þīðrēkr), també conegut com Teodorico el Amalo (Dacia, 12 de maig de 454-Rávena, 30 d'agost de 526), va ser rei dels ostrogodos (474-526), governant de la prefectura d'Itàlia entre 493–526,[1] regente d'Hispania (511–526) i patricio del Imperi. Un dels sobirans més poderosos del seu temps a on, en el seu moment de major esplendor, va governar sobre gran part del territori occidental de l'Imperi, des d'Hispania fins a les províncies del Danubio. Va ser considerat un hereu dels emperadors romans d'Occident, quedant constància de que colegues itálicos li cridaven Augustus en els seus escrits, si ben ell mateixa mai va adoptar dit títul, en reconéixer a Zenón com a únic emperador d'abdós parts de l'Imperi.

Biografia

Infància i joventut

  • Teodorico era originari d'una branca del poble germà dels godos. El seu linaje, els Amalos, s'havia assentat despuix de la desintegració del Imperi huno en l'oest dels Cárpatos, aproximadament en l'actual Hongria.[2] El seu pare va ser el caudillo Teodomiro i la seua mare la concubina d'est, Erelieva Eusebia. Sent encara chiquet, Teodorico va ser enviat en l'any 463 a Constantinopla com a rehé (una pràctica habitual per a assegurar que el seu poble respectara els acorts alcançats en l'Imperi).[2] Pero dins de la metròpolis va gojar d'una gran llibertat de moviment, alternant en la cort imperial i també en els ciutadans romans, acodint als espectàculs i als oficis religiosos, ademés de rebre una educació en la tradició grecolatina similar a la que rebien els fills de l'èlit romana.[3]

Rei dels ostrogodos

  • Teodorico va retornar als Cárpatos en el seu poble a l'edat de díhuit anys, en un moment durant el quals tensions en els Balcans anaven en aument. Esta situació va ser frut dels complexos jocs polítics en la cort de Constantinopla, que varen dur al meteòric ascens de Zenón el Isáurico, primer com a home fort despuix del tro en 471, i després com a emperador en 474. Pero açò va comportar la desestabilisació dels antics equilibris polítics de la zona, provocant numeroses conspiracions polítiques i el tumult dels godos de Tracia, que eixien perjudicats en el nou repartiment de poder.[4]

ya que la regió dels Cárpatos tenia recursos molt llimitats, lo que generava una dura competició entre els seus habitants, Teodomiro va seguir els consells del seu fill nouvingut i es va dirigir al voltant de l'any 472 cap a l'interior dels Balcans, penetrant les fronteres de l'Imperi romà oriental en tot el seu poble, compost per uns 10 000 guerrers i una cantitat major de no combatents. L'esperança de Teodorico era aplegar a un acort en l'emperador Zenón i substituir als godos tracios com a aliats de l'imperi.[5] Despuix de la mort del seu pare i elíder dels godos tracios, el jove caudillo va poder unir a tots els godos de l'est baix el seu mandat en l'any 484, comandando d'esta manera a uns 20.000 combatents.[6] Encara que açò va simplificar el mapa polític balcànic, les relacions en l'emperador Zenón sempre varen ser tenses, i en l'any 487 la situació es va deteriorar en tal grau que Teodorico va conduir als seus guerrers fins a les portes de Constantinopla.[7]

ya que Teodorico era incapaç de prendre per la força la capital imperial i Zenón caria dels efectius necessaris per a obtindre una victòria decisiva sobre els ostrogodos, abdós parts varen acabar aplegant a un acort. El caudillo dels ostrogodos va ser nomenat d'esta manera patricio i magister militum per l'emperador, que ho va enviar a la península itálica a posar fi al govern de Flavio Odoacro, qui havia alcançat la seua posició dèsset anys arrere despuix de depondre al usurpador Rómulo Augusto, si ben Odoacro havia complit com a vassall de l'emperador, en el temps va començar a tornar-se més autònom, fins a provocar la ruptura total en Zenón quan va recolzar al usurpador Leoncio i el seu magister militum Flavio Illos.[8] La jugada satisfea els desijos d'abdós bandos. Per una part, Zenón alluntava de les seues províncies als ostrogodos, que suponien un element d'inestabilitat, i acabava en els traïdors; i pel seu costat, Teodorico obtenia la llegitimitat necessària per a fer-se en els rics territoris italians.[9]

Rei d'Itàlia

Artícul principal → conquista ostrogoda d'Itàlia.
Edictum Theodorici regis de l'any 512. La continuïtat de l'administració imperial baix el govern de Teodorico li va granjear el respal de les èlits romanes.

L'Itàlia cap a la que Teodorico va dirigir al seu poble en l'any 488 era un botí tremendament desijable. La seua abundància de terres fèrtils la feyen, en una época en la que la riquea es media en el poder agrari d'un territori, molt més pròspera que Grècia i els Balcans. La ret comercial que conectava la península, encara que debilitada per la fragmentació de la part occidental de l'imperi, continuava sent important. De fet, a pesar de que Roma ya no era la ciutat més poblada del món, el seu tamany seguia sent prodigiós, i molt possiblement fora la segona major ciutat de l'àmbit romà, solament per darrere de Constantinopla.[10]

El monarca ostrogodo no va tindre problema per a derrotar a les forces hérulas d'Odoacro, primer durant el creuament dels Alps en agost de 489 i un més despuix en els voltants de Verona, sitiant en 492 la inexpugnable capital d'Odoacro, Rávena. Acorralat, el caudillo hérulo va aplegar a un pacte en Teodorico en febrer de 493 per a compartir el poder, i dèu dies despuix, despuix d'entrar en la ciutat, el monarca va decidir organisar un convit en el palau imperial d'Honorio per a celebrar l'acort, en l'intenció de tindre a alguns dels seus seguidors prop per a assessinar a Odoacro. Pero com este pla va ser per mal camí, Teodorico va decidir assessinar-ho en les seues pròpies mans; despuix de fer un brindis, desenvainó la seua espasa i la va clavar en la clavícula d'Odoacro, despuix de lo que este, moribunt, va preguntar: «¿On està Deu?», a lo que el monarca va respondre: «Açò és lo que els vares fer als meus amics». Es diu que Teodorico es va parar sobre el cadàver del seu rival mort i va dir: «Certament no hi havia un os en este desgraciat companyer».[11]

Segons Juan Antioqueno, «eixe mateix dia, tots els membres de l'eixèrcit d'Odoacro que varen poder ser trobats varen ser assessinats per orde de Teodorico, aixina com tota la seua família». La dòna d'Odoacro, Sunigilda, va ser drogada fins a la mort, i el seu germà Onulfo va ser assessinat per arqueros mentres buscava refugi en una iglésia. El seu fill Thela va ser exiliat a la Galia, pero quan va intentar tornar a Itàlia, Teodorico va ordenar que també fora assessinat. Despuix de la mort d'Odoacro, Teodorico es va convertir efectivament en el rei d'Itàlia.[12]

Assentat en Rávena, el regnat de Teodorico va gojar de major llegitimitat que el del seu predecessor per diverses raons. En primer lloc, governava en nom de Zenón i acceptava el ranc superior d'est, encara que en la pràctica tenia plena autonomia per a actuar tant en el seu regne com en el restant de l'occident europeu.[13] Un atre element legitimador va ser el fet de que va mantindre intactes les estructures administratives romanes, rebent per això el respal del senat de Roma.[8] De fet, va respectar a l'aristocràcia romana, que va conseguir conservar la gran majoria de les seues terres (sent compensats quan varen tindre pèrdues) i desenrollar una carrera com a funcionaris civils en la cort de Rávena. Per un atre costat, els seus seguidors godos varen estar satisfets en els repartiments de terra que es varen fer i en els llocs militars, destinats a ells en la seua immensa majoria.[14]

Regente d'Hispania

Els territoris controlats directament per Teodorico i, en un to més suau, els regnes sobre els que eixercia hegemonia en l'any 523. Salvant la Galia i Britania, les seues hegemonia comprenia totes les demés terres de l'Imperi romà d'occident.

Assentat en el regne d'Itàlia, Teodorico va desenrollar una important política diplomàtica tant en atres pobles germans com en l'Imperi romà d'orient. No obstant, l'estabilitat i la pau es varen vore sacsades en l'any 507 a causa de la batalla de Vouillé, que va enfrontar al rei franc Clodoveo I en el rei visigodo Alarico II, gendre de Teodorico per matrimoni en la seua filla Teodegoda. El resultat d'este choc va ser la derrota dels visigodos, la seua retirada de la Galia (actual França) i la mort del propi Alarico II.[13]

Despuix de la derrota, Teodorico va intervindre en el regne visigodo per a protegir els interessos del seu net Amalarico, fill del difunt gobernant i hereu de la corona. Al mateix temps, les forces ostrogodas varen expulsar als burgundios de les possessions visigodas que havien ocupat en Provença, pero varen anar en conte de no entrometerse en els territoris dominats pels francs, evitant aixina un conflicte a gran escala.[15]

Encara que ellegítim governant del regne visigodo era Amalarico, en la pràctica Teodorico va governar Hispania fins a la seua mort en l'any 526, designant als funcionaris de l'administració i l'eixèrcit, cobrant tribut i reorganisant el govern peninsular amprant novament el model imperial romà, lo que va millorar l'eficàcia de l'administració hispana; ademés, va procurar que les seues forces en el territori hispà no es comportaren com un eixèrcit conquistador. Tot això va fer que tant els visigodos com els hispanorromanos veren en bons ulls el seu govern.[16]

D'esta manera, el monarca ostrogodo va unir baix el seu govern Itàlia, Hispania, la Galia mediterrànea i les províncies del Danubio. Açò li va permetre tindre una reserva de guerrers i uns recursos materials molt superiors als que havien posseït els últims emperadors d'Occident, lo que explica l'important paper que el rei ostrogodo va tindre en dits anys.[17] De fet, açò li va permetre al monarca estendre la seua influència sobre el regne vàndal i el regne burgundio, ademés de sobre atres pobles germans com els turingios o els bávaro.[18] Aixina, en morir en l'any 526, Teodorico deixava un impressionant regne que controlava directa o indirectament bona part de lo que havia segut l'Imperi romà occidental.

Teodorico i la religió

Els ostrogodos eren cristians de confessió arriana, si ben Teodorico no va intentar impondre les creències religioses del seu poble als seus súbdits. Pel contrari, en Itàlia va aplegar ràpidament a un enteniment en les autoritats religioses romanes, lo que va favorir l'estabilitat interior i la convivència de les comunitats goda i la romana. El propi monarca va jugar un important paper com a àrbit en les disputes eclesiàstiques, com per eixemple durant el cisma de l'any 498, produït per l'elecció simultànea de dos papes.[13]

Este bon enteniment entre abdós comunitats, denominat el compromís ostrogodo, tan sol va començar a fragmentar-se en els últims anys del regnat de Teodorico, quan les tensions en l'emperador oriental Justiniano varen ser en aument en proscriure est el arrianisme, possiblement com a maniobra per a socavar l'autoritat del monarca italià sobre els seus súbdits romans. Açò va conduir a Teodorico a llançar les seues pròpies persecucions sobre els cristians ortodoxos com a modo de pressionar a Justiniano.[19]

Llegat polític i cultural

el Mausoleu de Teodorico en Rávena, un eixemple de la tradició arquitectònica clàssica posada al servici del poder germànic.

L'ocupació de les estructures polítiques romanes i l'interés de Teodorico per la cultura clàssica li varen guanyar en la seua época l'admiració dels romans, fins al punt de que va aplegar a dir-se d'ell que «semblava un filòsof vestit de púrpura», sent el púrpura el color que distinguia als emperadors.[20] De fet, un número important d'historiadors seguixen considerant-ho hui en dia un eixemple de bàrbar germà inspirat per la civilisació llatina,[19] si ben atres investigadors estimen que la seua adopció de la tradició romana es va deure més a un criteri pràctic, no deixant per això de costat les seues costums germàniques.[21]

Pero si la figura de Teodorico ha aplegat fins al present, el seu regne va tindre una vida molt més curta. En part, açò va ser frut de la seua pròpia longevitat, que li va fer sobreviure al marit de la seua filla Amalasunta, el visigodo Eutarico. El ya vell monarca contava en que Eutarico es convertira en el seu hereu i mantinguera units a visigodos i ostrogodos, pero qui finalment va heretar el tro en l'any 526 va ser el fill d'est, Atalarico. Els visigodos difícilment podrien haver acceptat com a rei a un chiquet que caria del més mínim prestigi militar (de gran importància entre els pobles germans) i de drets dinàstics ferms.[22]

Per un atre costat, ellegítim hereu de la corona visigoda seguia viu. Amalarico, marginat políticament durant anys pel seu yayo Teodorico, era ya un home adult (per lo que difícilment es podia seguir mantenint la ficció d'una regència en el seu nom) i gojava del respal de Teudis, un alt funcionari militar ostrogodo que havia creat forts vínculs en les èlits visigodas durant el seu temps de servici en Hispania. Davant l'ascens d'este nou monarca, la cort de Rávena no va tindre més remei que restituir el tesor real hispà i renunciar als tributs que havia cobrat durant el regnat de Teodosio. A canvi, els visigodos es varen retirar de Provença, que va passar oficialment a ser part del regne d'Itàlia.[23]

La pèrdua de poder dels ostrogodos i la seua pròpia divisió interna va ser aprofitada menys de dèu anys despuix de la mort de Teodorico per l'emperador Justiniano, qui despuix d'haver conquistat fàcilment el regne vàndal del Nort d'Àfrica es va llançar en l'any 533 a la conquista del regne d'Itàlia. Les derrotes ostrogodas es varen succeir, perdent primer Sicília en l'any 535 i posteriorment Rávena en el 540.[24] Despuix de vint anys de dura guerra, els godos varen ser somesos i Itàlia va passar a estar baix el govern directe de l'Imperi Romà d'Orient.[8]

Teodorico en la llegenda migeval

  • Teodorico és una figura important en la lliteratura medieval. En les llegendes germàniques li'l crida Theodric, Thidrek o Dietrich von Bern (és dir, "de Verona"), qui és exiliat de Lombardía, el seu regne, i rep l'ajuda de Etzel (Atila) contra el usurpador, el seu tio Ermenrich, encara que en algunes versions apareix Odoacro com la seua antagonista; estes llegendes, expandides des d'Alemània fins a Escandinavia, Anglaterra i Islàndia ho retraten de manera heròica.[25]

Fonts per a l'estudi de Teodorico el Gran

Els historiadors manegen principalment dos fonts escrites per a estudiar la figura de Teodorico el Gran. La primera d'elles és la Variae, una obra dividida en dotze llibres que en total recopila 468 cartes, edictes i models de cartes (formulae) del regnat de Teodorico i els seus successors Atalarico (526-534), Teodato (534-536) i Vitiges (536-540). El recopilador d'estos texts va ser Casiodoro, un aristócrata romà que va servir com a alt càrrec en l'administració del regne ostrogodo en dos ocasions, primer entre els anys 507 i 511, i posteriorment de l'any 524 fins a l'any 538 o 539, poc abans del colapse del regne ostrogodo a mans del Imperi romà d'Orient. Estos texts, encara que es consideren autèntics, varen anar cuidadosadament seleccionats en l'any 539 o 540 per Casiodoro per a justificar tant la seua colaboració com la d'atres potentados romans en el regne ostrogodo, oferint per lo tant una visió especialment positiva de Teodorico.[26]

L'atre text que ha aplegat fins al present és la Getica (Orige i fets dels godos), escrit en Constantinopla en l'any 551 per Jordanes, un membre de l'administració de l'Imperi bizantí. El text es basa en part en una història dels godos escrita (i actualment perduda) per l'anteriorment mencionat Casiodoro, que en estar al servici del monarca del regne ostrogodo no pot considerar-se un narrador neutral.[27]

ya que tant la Variae com Getica estan basades en l'opinió d'un alt funcionari que va servir i va prosperar baix Teodorico el Gran, els historiadors solen insistir en la necessitat de prendre en esment les afirmacions abocades en abdós texts, preferint analisar-els a la llum dels fets polítics de l'época i els testimonis que donen un atre tipo de fonts més objectives.[28] Destaquen a tal respecte els numerosos documents privats procedents de Rávena, que si ben no sempre parlen directament de Teodorico, sí mostren la situació d'Itàlia en els anys en que varen governar tant ell com els seus successors.[29] D'igual modo, l'arqueologia juga un paper fonamental per a conéixer elements com la riquea de l'agricultura, la pervivencia del comerç o el desenroll de l'urbanisme, sent els restants d'esta época trobats en Itàlia dels més importants del Mediterràneu, tan sol per darrere dels descoberts en Jordània.[30]

La figura de Teodorico el Gran ha gojat de certa popularitat en la novela històrica, a on destaquen els llibres Rávena va ser la tomba de Roma, que l'escritor hongarés László Passuth va publicar en 1963, i Falcó, del nortamericà Gary Jennings, publicada en 1993.

Vore també

Referències

  1. ↑ Frassetto, Michael (2003). Encyclopedia of Barbarian Europe: Society in Transformation. Santa Barbara, CA: ABC-CLIO. ISBN 978-1-57607-263-9, p. 335.
  2. ↑ 2,0 2,1 Heather, 2013, p. 14.
  3. ↑ Heather, 2013, p. 20.
  4. ↑ Heather, 2013, pp. 21-22.
  5. ↑ Heather, 2013, p. 23-27.
  6. ↑ Heather, 2013, pp. 44-49.
  7. ↑ Loyn, 1998, p. 338.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Loyn, 1998, pp. 338-339.
  9. ↑ Heather, 2013, p. 50.
  10. ↑ Wickham, 2005, pp. 81-82.
  11. ↑ Heather, 2013, pp. 50-51.
  12. ↑ La crònica de Juan Antioqueno referix que, enganyat, Odoacro acodix al convit en el que rebrà la mort acompanyat per Ornulfo (el seu germà), Sunigilda (la seua dòna) i Tela (el seu fill). En rebre la ferida mortal, va cridar: ¿On està Deu?, a lo que Teodorico va respondre: Aixina vares tractar als meus amics, en referència a cóm el propi Odoacro havia matat a Feleteo i a la seua dòna (Gisa) anys abans.<nt />Maymó, Pere (2011): «Odoacro, el primer rei bàrbar. El final de Roma», en Història National Geographic, n.º 95, pág. 62; novembre de 2011.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Loyn, 1998, pp. 410-411.
  14. ↑ Heather, 2013, pp. 64-68.
  15. ↑ Orlandis, 1987, p. 68.
  16. ↑ Orlandis, 1987, pp. 68-69.
  17. ↑ Wickham, 2005, p. 83.
  18. ↑ Heather, 2013, p. 57.
  19. ↑ 19,0 19,1 Loyn, 1998, pp. 338-339 i 410-411.
  20. ↑ Heather, 2013, p. 52.
  21. ↑ Heather, 2013, pp. 52-61.
  22. ↑ Orlandis, 1987, pp. 69-70.
  23. ↑ Orlandis, 1987, pp. 70.
  24. ↑ Loyn, 1998, pp. 65 i 426-427.
  25. ↑ Haymes, Edward R.; Samples, Susan T. (1996). Heroic legends of the North: an introduction to the Nibelung and Dietrich cycles. New York: Garland. ISBN 0815300336, p 20.
  26. ↑ Heather, 2013, pp. 53-55.
  27. ↑ Heather, 2013, pp. 4-6.
  28. ↑ Heather, 2013, pp. 21-32 i 68-79.
  29. ↑ Wickham, 2005, p. 85.
  30. ↑ Wickham, 2005, pp. 81-85.

Bibliografia

  • Heather, Peter (2013). The Restoration of Rome. Barbarian Popes and Imperial Pretenders, Londres, Regne Unit: Macmillan.
  • (1998) Diccionari Akal d'Història Medieval, Madrit, Espanya: Akal.
  • (1987) Història d'Espanya. Época visigoda (409-711), Madrit, Espanya: Gredos.
  • (2005) Una història nova de l'Alta Edat Mija. Europa i el món mediterràneu, 400-800, Barcelona, Espanya: Gredos.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Teodorico_el_Gran&oldid=1498466»