L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Honorio (emperador)

Flavio Honorio Augusto (en llatí: Flavius Honorius Augustus; Constantinopla, 9 de setembre de 384-Rávena, 15 d'agost de 423) va ser emperador del Imperi romà d'Occident des de l'any 395 fins a la seua mort. Era el fill menor de Teodosio I i la seua primera dòna, Aelia Flacila, i el germà del emperador d'Orient, Arcadio. Honorio va ser nomenat emperador d'Occident a l'edat de 10 anys,[1] despuix de la mort del seu pare en giner de 395. En la primera part del seu regnat va dependre deliderage militar del general vàndal Estilicón. Per a estretir els llaços en el jove emperador, Estilicón li va fer casar en la seua filla María. El seu regnat es va caracterisar pel desmembramiento del Imperi romà d'Occident. Quan Honorio va morir, l'imperi estava a la vora de l'afonada. El seu regnat de vintihuit anys va ser un dels més desastrosos en els anals romans. En un moment de disensión interna i violents atacs de l'exterior, la suposta debilitat i timidea d'Honorio ha segut a sovint considerada com un factor més que va contribuir a la ràpida desintegració de la mitat occidental de l'imperi.

Honorio (emperador)

Regnat

Primers anys i arribada al tro

 
L'Emperador Honorio, Jean-Paulaurens (1880). Honorio es va convertir en august d'Occident el 23 de giner de 393, a l'edat de 8 anys.
 
Despuix de la partició de l'Imperi en 395, en roig la pars occidentalis, Imperi romà d'Occident, que va correspondre a Honorio.
  • Honorio era fill de l'emperador Teodosio I i d'Elia Flacila. Tenia un germà major, Arcadio, i una germana, Elia Pulqueria, morta a primerenca edat. Teodosio ho va nomenar nobilissimus puer i li va concedir el consulat en l'any 386, quan Honorio contava solament en dos anys d'edat. Honorio es va reunir en el seu pare en Roma en el 389 i va retornar a Constantinopla en el 391. En el 392 va morir Valentiniano II, august d'Occident, i poc despuix el magister militum d'orige germà Arbogasto va elevar al tro a Eugenio, per llavors magister scriniorum (cap de la cancelleria). Teodosio va simular inicialment acceptar al nou colega, pero després, el 23 de giner de 393, va proclamar a Honorio, que llavors tenia 8 anys d'edat, august d'Occident,[2] associant-ho al tro tal com havia fet 10 anys abans en Arcadio i enfrontant-ho directament en Eugenio. El 6 de setembre de 394 Eugenio va ser derrotat en la batalla del riu Frígido. En eixe mateix any Teodosio va convocar a Honorio a la cort de Milà. Quan va morir Teodosio, el 17 de giner de 395, es va respectar la seua voluntat de dividir el govern de l'Imperi entre els seus dos fills: aixina a Arcadio li va correspondre la mitat oriental i a Honorio la mitat occidental. Des del punt de vista formal esta divisió era purament administrativa ya que no constituïa una novetat en l'història de Roma, ya que es mantenia l'unitat de l'Imperi; no obstant, va constituir un acontenyiment de la major importància, ya que a partir d'eixe moment cap atre emperador va regnar simultàneament sobre les mitats occidental i oriental de l'Imperi.

Estilicón, home fort de l'imperi (395-408)

En ser Honorio encara menor d'edat, es va confiar la regència a Estilicón, un general d'orige vàndal. Estilicón va voler assegurar la seua posició per mig de llaços familiars, disponent el matrimoni del jove emperador en la seua filla María (any 398). Es conserva un epitalami escrit per a l'ocasió pel poeta de la cort Claudiano. Despuix de la mort de María, Honorio va contraure matrimoni en una atra filla d'Estilicón, Termancia (any 408). Durant el regnat d'Honorio l'Imperi d'Occident es va vore somés grans forces desintegradoras, ya foren exteriors, protagonisades per invasions bàrbares, o internes, motivades per les rebelions d'usurpadores (les fonts contemporànees citen fins a nou). En el 397 el menges Africae Gildo es va rebelar, pero el tumult va ser sofocat un any més tarde (31 de juliol de 398). Entre els anys 401 i el 403 Estilicón va rebujar la primera invasió d'Itàlia per Alarico. A conseqüència d'esta guerra Honorio va traslladar en 402 la capital de Milà, més exposta, a Rávena, la defensa de la qual es vea facilitada per estar rodejada per un anell de pantans i de sòlides fortificacions. No obstant, si be la capital era fàcil de defendre, la seua situació no era propícia per a que les forces romanes protegiren l'Itàlia central de les incursions bàrbares. La necessitat de defendre Itàlia va obligar a Estilicón a desguarnecer la Galia. En el 405 un eixèrcit bàrbar al mando del godo Radagaiso va invadir Itàlia, duent la devastación al cor de l'Imperi d'Occident fins que va ser derrotat per Estilicón en el 406. El 31 de decembre de l'any 406 un eixèrcit d'alanos, suevos i vàndals va travessar la frontera i va invadir la Galia. Estos pobles es varen traslladar a Hispania en el 409. Mentrestant s'anava debilitant el control de Roma sobre Britania. Aïllades, les guarnicions romanes en eixa província varen recolzar a distints usurpadores, entre ells Marcos (406-407), Graciano (407) i Constantino, qui va invadir la Galia en el 407 i va ocupar Arlés (Arelate). L'influència política d'Estilicón creixia en cada victòria conseguida, pero en això també aumentava l'oposició cap al general arriano en la cort, en particular la del partit contrari a la negociació en els pobles bàrbars, dirigit per Olimpio. En l'any 408 Honorio va donar crèdit a les sospites i acusacions contra Estilicón que partien del grup dirigit per Olimpio. Estilicón va ser condenat a mort i també es va acabar en la vida del seu fill.

Afonada de l'Imperi romà d'Occident

 
Fragmentació de l'Imperi occidental en l'any 410. Zones de control:
  •  Honorio

  •  Constantino de Britania

  •  Màxim d'Hispania

  •  Nuga-ho i Alarico

  •  Britanorromanos

  •  Bagaudas

  •  Alanos, suevos i vàndals

    • L'any 410 va ser el moment més crític per a Honorio qui solament controlava el nort d'Itàlia, el Ilírico occidental i Àfrica. Va aplegar a preparar la seua fugida a Constantinopla per al cas de que Àfrica caiguera en mans de Nuga-ho i Alarico.

    En l'any 408 Alarico va invadir Itàlia per segona volta i despuix de sitiar Roma va impulsar l'usurpació del senador Prisco Nuga-ho mentres que es produïa la rebelió dels generals Geroncio i Màxim en Hispania. Per a acabar en Nuga-ho, Honorio va intentar negociar en Alarico, que va retirar la seua ajuda al pretenent imperial en 410, pero Itàlia va quedar devastada i Roma saquejada en 410. Geroncio, general de Constantino, havia proclamat a Màxim emperador en Hispania contra el propi Constantino, pero Honorio inscrit en la lluita entre Constantino, Màxim i Geroncio va enviar al seu propi general Flavio Constancio, que va reprimir les rebelions en 411.

    • Galia va tornar a ser una atra volta font de conflictes per a Honorio. En acabant de que les tropes de Flavio Constancio retornaren a Itàlia, Jovino es va rebelar en el nort de Galia, en l'ajuda dels alanos, els burgundios i la noblea gálica. Jovino va intentar negociar en Ataúlfo (412), pero la proclamació del seu germà Sebastiano com a emperador va dur a l'aliança d'Ataúlfo en Honorio qui va encarregar a Ataúlfo acabar en el usurpador, i derrotant-ho i eixecutant-ho en 413. En 414, Flavio Constancio va atacar a Ataúlfo, que va proclamar de nou emperador a Nuga-ho. Ataúlfo va ser forçat pel general romà a refugiar-se en Hispania, i Nuga-ho, perdent una atra volta l'ajuda dels visigodos, va ser capturat i depost. La part del noreste de la Galia va quedar baix l'influència dels francs, mentres que un tractat firmat en 418 va concedir als visigodos la part del suroest, l'anterior Galia Aquitanense. Entre els anys 420 i 422 (quan Màxim, el mateix o un atre, va tornar a alçar-se en Hispania) Honorio va acceptar al general Flavio Constancio, des de 417 espós de la seua germana Gala Placidia, com coemperador (421). A la mort de Constancio, va tornar a governar com a únic emperador (422).

    Mort

    Saqueig de Roma

     
    Els favorits de l'emperador Honorio, de John William Waterhouse, 1883.

    L'acontenyiment més notable del seu regnat va ser l'assalt i saqueig de Roma ocorregut el 24 d'agost de 410 pels visigodos baix el mando d'Alarico. La ciutat hi havia estat baix el sege dels visigodos des de poc despuix de la defenestración i posterior eixecució d'Estilicón. Els consellers d'Honorio eren duchos en les intrigues palatines, pero incapaces de dirigir un eixèrcit que combatera eficaçment a Alarico, i la falta d'un general fort que poguera controlar l'eixèrcit romà va donar poques oportunitats a Honorio per a atacar directament als visigodos. Per tot això va adoptar la que, aparentment, era l'única estratègia possible: esperar pasivamente l'agotament dels visigodos, i anar movilisant al temps les tropes de les que disponia. Llamentablement, esta actitut d'Honorio va ser vista com un signe de debilitat i indecisió, tant pels seus contemporàneus com pels historiadors posteriors. Si este pla es va poder portar a terme és potser debatible, especialment perque ell es va privar de varis oficials experts; en tot cas va ser sobrepassat pels acontenyiments. Minats per la fam, alguns defensors varen obrir Roma a Alarico. La ciutat no hi havia estat baix control d'una força estrangera des de l'invasió dels gals uns huit sigles abans. La victòria visigoda va provocar un dany emocional major que el dany real que va sofrir la ciutat, originant una enorme commoció en l'época els ecos de la qual varen resonar des de Britania fins a Jerusalem, (sant Jerónimo va escriure: In una urbs totus orbis interiit; "en una ciutat perix l'univers sancer") i varen inspirar a Sant Agustín per a escriure la seua obra magna La ciutat de Deu. Al respecte, l'historiador bizantí Procopio va arreplegar la següent anècdota (provablement falsa segons Gibbon):

    Un dels seus eunucs es va acostar [a Honorio] i li va dir que Roma havia perit. Visiblement impressionat l'emperador va cridar: "I no obstant, ha menjat de la meua mà fa uns instants!" Perque ell tenia una gallina molt gran, la seua favorita, cridada Roma. L'eunuc va comprendre la confusió i li va dir que era la ciutat de Roma la que havia perit a mans d'Alarico. L'emperador, en un sospir de consol, va respondre ràpidament: "Pero yo, el meu bon amic, vaig pensar que era la meua gallina Roma la que havia perit." Tan gran, diuen, va ser la locada en la que estava posseït este emperador.[4] Este relat va inspirar el quadro de John Williams Waterhouse: Els favorits de l'emperador Honorio[5] i l'obra de Friedrich Dürrenmatt Romulus der Großi (Rómulo el Gran).

    Evaluació del seu mandat

    Erro al crear miniatura:
    Cap d'Honorio com a chiquet emperador.

    El govern d'Honorio durant 30 anys podria catalogar-se com d'absoluta ineptitut, Honorio mai va ser un governant capacitat o audaç, era altament influenciable pel seu consell, que va anar en gran mida responsable de les morts d'Estilicón i el seu fill i de la rebelió dels bàrbars foederati. Durant el seu mandat es va produir l'eixecució de l'únic general que feya front als bàrbars que invadien de manera constant el territori romà, Estilicón, provablement per consell dels seus cortesanos; també es va produir l'alçament dels bàrbars foederati que servien en l'eixèrcit romà, lo que va tindre com a conseqüència que els bàrbars es passaren al costat d'Alarico, el qual va prendre Roma despuix de tres seges sobre la ciutat, en Honorio refugiat en la ciutat de Rávena. Açò va ser un colp devastador per al Imperi romà d'Occident. Durant el seu govern s'establirien més tribus bàrbares dins de les fronteres de l'imperi, la majoria a causa de pactes i tractats que es firmaven per a evitar que els bàrbars atacaren el cor de l'imperi o saquejaren les ciutats a plaure.

    Vore també

    Referències

    1. ↑ Aurelius Víctor, Epitome de Caesaribus, 48.19
    2. ↑ Williams, Stephen and Gerard Friell, Theodosius: The Empire at Bay, Yale University Press, 1994, pg. 129 ISBN 9781135782610
    3. ↑ 3,0 3,1 Blockley, 1998, p. 136.
    4. ↑ Procopio de Cesarea, La Guerra Vàndala (III.2.25-26)
    5. ↑ Pigeons of Honorius en University of Chicago. Classical and Hellenistic Greece Essays on Greek history and culture and the later Byzantine empire. Consultat 13/04/2016

    Bibliografia utilisada en l'artícul

    • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlockley1998">Blockley (1998). «The Dynasty of Theodosius», The Cambridge Ancient History (en anglés), Cambridge Univesity Press, pp. 111-135. ISBN 978-0-521-30200-5.

    Enllaços externs

    Commons

    • CLAUDIANO.
      • Panegíric del tercer consulat d'Honorio.
        • Text francés en el [1] de Philippe Remacle: ed. de Firmin Didot dirigida per Désiré Nisard.
          • Philippe Remacle (1944 - 2011): latinista i helenista belga d'expressió francesa.
          • Désiré Nisard (Jean Marie Napoléon Désiré Nisard, 1806 - 1888): polític, escritor i crític lliterari francés.
      • Panegíric del quart consulat d'Honorio.
      • Panegíric del sext consulat d'Honorio.
        • Text francés en el mateix lloc: trad. de Charles Héguin de Guerle i Alphonse Trognon; ed. de 1838 de Charles-Louis-Fleury Panckoucke, en París.
          • Text en llatí, en el [2] The Latin Library (La Biblioteca Llatina).
            • Charles Héguin de Guerle (1793 – 1881): latinista francés.
            • Charles-Louis-Fleury Panckoucke (1780 - 1844): escritor, llibrer i editor francés.
      • Epitalami de les bodes d'Honorio Augusto (Epithalamium de nuptiis Honorii Augusti).
        • Text llatí en índex electrònic en el Proyecte Perseus. Amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
      • Fescinnina de nuptiis Honorii Augusti.
        • Text llatí en el Proyecte Perseus, en les mateixes característiques.


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Honorio_(emperador)&oldid=1463867»