Bagaudas

Bagaudas

El terme bagauda (bagaudae en llatí; en bretón bagad; en gal significava «tropa») s'utilisa per a designar als integrants de numeroses bandes que varen participar en una llarga série de rebelions, conegudes com els tumults bagaudas, que es varen donar en Galia i Hispania durant el Baix Imperi, i que varen continuar desenrollant-se fins a el X. Els seus integrants eren principalment soldats desertor de les legions o colon evadits de les seues obligacions fiscals, esclaus fugits, forajidos o indigents que es varen enfrontar a l'opressió laboral tant del sistema militar com del «prefeudal» de grans propietaris que va sorgir en el Baix Imperi. El vocablo pot tindre un doble orige, be una raïl llatina que significa «revolucionaris», be una d'orige cèltic que significa «guerrer».

Segons Eduardo Manzano Moreno, els bagaudas eren «bandits les files dels quals es nutrien de descontents en el opresivo orde social romà, i els assalts del qual semblen haver alcançat una violència proporcional al seu grau de desesperació... Consta també que a voltes feyen causa comuna en bandes de guerrers suevos en les seues campanyes de pillage».

Història

La primera notícia d'estos tumults es té en la Galia, des de el III, concretament des de l'any 284. El moment d'auge dels bagaudas coincidix en el de major incidència de les invasions germàniques de el V, en el que estos tumults es traslladen també a la Tarraconense, en el marc de la crisis social i econòmica del Baix Imperi Romà. Estos enfrontaments es varen produir precisament en un moment en el que el món romà s'enfrontava a una pressió que no coneixia parangón en els llímits occidentals, eixercitant possiblement un paper important en la desintegració de l'Imperi.

Luis Agustín García Moreno ha relacionat els bagaudas en la crisis que viu el Baix Imperi Romà i que s'accentua en les invasions bàrbares. «Davant la disminució i la ruptura de l'autoritat de l'Estat, i en la confusió conjuntural provocada per les invasions i posteriors accions de saqueig o repressió, no és d'estranyar que un gran número de llauradors intentara escapar a la pesada fiscalitat imperial i a una major dependència sobre els grans propietaris, abandonant els cultius i dedicant-se al pillage i al saqueig, com una forma prepolítica i no conscienciada de lluita contra un orde socioeconòmic que els era vexatori. Tal sembla ser en lo essencial l'orige del moviment conegut com «prefeudal», que es va a donar a lo llarc del sigle V tant en la Galia com en certes zones de la península Ibèrica».

La primera notícia que es té d'un moviment bagauda en Hispania és de l'any 441, poc despuix de la rebelió bagauda de la Galia, que va estar encapçalada per un tal Tibatón i que es va estendre pel territori comprés pels rius Loira i Sena. Va tindre lloc en Aracilus (Corella) i Tarazona i s'ha especulat si va tindre alguna relació en les poblacions vasconas llavors en procés d'expansió i que també s'oponien a l'orde socioeconòmic romà. El govern imperial va enviar al magister utriusque militiae Astirio, substituït en 443 per Merobaudes, que varen conseguir acabar en la rebelió.

Una nova rebelió bagauda va tindre lloc en la vall de l'Ebre pocs anys despuix i esta volta va contar en el respal del rei suevo Rechiario. Es considera que esta segona bagauda va ser més important que la primera posat que, al mando d'un tal Basilio, no es va dedicar solament a saquejar els camps sino que també varen assaltar ciutats. Aixina en 449 varen ocupar Tarazona a on varen donar mort a la guarnició visigoda federada i al bisbe de la ciutat, León, i en conjunció en els suevos també varen saquejar Saragossa i Lleida. En 453 una embaixada romana encapçalada pel menges Hispaniarum Mansueto va conseguir que els suevos abandonaren la Tarraconense, lo que va facilitar que a l'any següent, trencada l'aliança entre suevos i bagaudas, els visigodos al mando de Federico, germà del rei Teodorico II, acabaren de forma definitiva en el tumult bagauda.

Salviano de Marsella nos ilustra molt ben el fenomen dels bagaudas:

Varen preferir viure lliurement en el nom d'esclaus, que ser esclaus mantenint només el nom de lliures.

Encara que en la seua época es va tendir a atribuir a este moviment una mera finalitat de bandidaje, alguns autors varen reconéixer el seu caràcter de revolució social. Aixina Rutilio Namaciano, en la celebració de la derrota dels bagaudas davant Exuperancio en l'any 417, escriu que el vencedor «va restituir les lleis, va restaurar la llibertat i no va permetre que els propietaris anaren esclaus dels seus propis esclaus».

Silvia Federici en el Capitule 1 del seu llibre Caliban i la Bruixa els pren com a eixemple per a ilustrar el història de la servitut, és dir, la relació de classe dominant en la societat feudal i fins a el XIV de la lluita anti-feudal. Explica:

bagaudas.

Vore també

• Guerra civil romana (406-411)
• Rebelió bagauda (409-417)
• Rebelió bagauda (435-437)
• Rebelió bagauda (441-443)
• Rebelió bagauda (442-448)
• Rebelió bagauda (449-454)

Bibliografia

• (1982) «Les invasions i l'época visigoda. Regnes i comtats cristians», Juan José Sayas Abengochea i Luis A. García Moreno (ed.). Romanismo i germanisme. El despertar dels pobles hispànics (sigles IV-X). Història d'Espanya dirigida per Manuel Tuñón de Lara II, Barcelona: Llabor, pp. 245-478. ISBN 84-335-9422-2.
• (2018) Époques medievals. Vol. 2 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-9892-808-2.