Anar al contingut

Baix Imperi romà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

El Baix Imperi romà (o Imperi romà tardà, en la historiografia anglosaxona) és el periodo històric que s'estén des de l'ascens de Diocleciano al poder en 284[1] fins al fi de l'Imperi romà d'Occident en 476. Succeïx al Alt Imperi romà iniciat per César Augusto en l'any 27 a. C.

El terme «Baix Imperi» va ser falcat per el historiador francés de el XVIII Charres Li Beau per a referir-se a l'etapa del Imperi romà compresa entre el regnat Constantino el Gran (306-337) i la caiguda de Constantinopla en 1453. Para Li Beau hauria segut un periodo de profunda decadència comparat en la lluenta civilisació grecorromana anterior. El terme va ser assumit pels erudits de les distintes llengües romançades i no serà fins a el XX quan perga la valoració pijorativa inicial. Ademés també es diferenciarà de l'història del Imperi bizantí.[2]

Despuix del periodo d'inestabilitat conegut com la «Anarquia Militar» (235-284), que s'emmarca dins de la «crisis del sigle III», l'Imperi romà va viure «una etapa de recuperació, consolidació i canvis socials i administratius». Varen ser els cincuenta y tres anys (284-337) dels regnats de Diocleciano i de Constantino durant els quals es va instituir la tetrarquia, «el sistema de govern que anava a prevaldre en Orient fins a principis de el VII i en Occident, si be en menys èxit, fins a la caiguda del Imperi occidental en l'any 476».[3]

A finals de el IV l'Imperi va acabar dividit en l'Imperi romà d'Occident, que va finalisar en l'any 476, i l'Imperi romà d'Orient, que sobreviuria mil anys més. El fet més rellevant d'este periodo varen ser les cridades «invasions bàrbares», en les que els «bàrbars» al nort del llimes del Rin i del Danubio, els pobles germànics espentats pels hunos, irrompran en l'Imperi.

La tradició occidental ha considerat que l'Imperi romà va desaparéixer com a entitat política el 4 de setembre de l'any 476, quan Rómulo Augústulo, emperador d'Occident, va ser depost per Odoacro.[4] Roma ya havia segut saquejada prèviament pels visigodos d'Alarico I en el 410 i en el moment en que va ser depost Rómulo Augústulo ya no governava sobre tots els territoris que havien correspost a l'Imperi d'Occident. Pero lo cert va ser que l'Imperi Romà d'Orient, també conegut com Imperi bizantí va sobreviure fins a 1453. De fet Edward Gibbon en la seua famosa Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà (1776-1788) va situar en eixe any el verdader final de l'Imperi Romà, encara que hui pocs historiadors estarien d'acort en ell.[5]

De totes formes l'any 476 es considera la data que marca l'inici de l'Edat Mija, encara que hi ha historiadors que la qüestionen despuix de falcar el concepte d'Antiguetat tardana que s'estendria més allà d'eixa data. Per un atre costat, la caiguda de Constantinopla el 29 de maig de 1453 és la data en que se sol situar el fi de l'Edat Mija i l'inici de l'Edat Moderna.


Sobre les traces específiques del Baix Imperi que ho diferencien de l'etapa anterior (Alt Imperi) i de la posterior (Edat Mija) Luis Agustín García Moreno ha senyalat tres: «l'existència d'un Estat fort, centralisat i burocratizado»; «l'existència encara d'una gran unitat de tot lo món mediterràneu i fins als últims confines de les fronteres de l'Imperi terra adins»; i la «gran eclosió de l'Iglésia i del cristianisme en la societat i l'Estat» (encara que «junt a este cristianisme triunfante i integrat perdura també un paganisme, desfigurado despuix dels dramàtics canvis de el III, pero encara viu»).[6]

Per la seua banda Claire Sotinel ha indicat que «el història dels tres últims sigles de l'Imperi romà no és la d'una agonia. Este periodo és ric en adaptacions, innovacions i èxits tant com de desastres, de fracassos i de problemes polítics. [...] Pero, al final, ya no existix un Imperi Romà en Occident».[7]

Crisis de el III

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Crisis del sigle III.


Com ha senyalat el historiadora britànica Averil Cameron, «tradicionalment els historiadors han vist [en el III] una época de crisis (la cridada "crisis del sigle III"), senyalada per una constant i ràpida successió d'emperadors entre els anys 235 i 284, per un estat de guerra, interior i exterior, casi ininterromput, combinat en la solsida completa de la moneda d'argent i el recurs de l'Estat a les exacció en espècie».[8] No obstant, esta mateixa historiadora ha advertit que, «encara que hi havia problemes greus en el III, sobretot en relació en l'estabilitat política i el funcionament de l'acunyament de moneda, casi tots els components concrets del concepte de "crisis de el III" s'han qüestionat en anys recents».[9] Aixina, segons esta historiadora, «la crisis de mitan de el III recorda menys a una época de "crisis" de la qual va eixir l'Imperi gràcies als esforços d'un emperador enèrgic i inclús totalitari (a Diocleciano se li considera a sovint un "déspota oriental" degut a que va adoptar un estudiat ceremonial cortesano al estil persa), i més a una fase temporal en un sistema imperial en desenroll i en evolució».[10]


El historiador espanyol Gonzalo Bravo ha senyalat que el supost periodo de «crisis» —«resulta preferible, i des de després més esclarecedor, entendre la crisis en térmens de conjuntures successives o simultànees que varen ser transformat paulatinament l'estructura de la societat romana tradicional»— no coincidix exactament en el III ya que en molts aspectes, com el monetari, havia començat abans i en uns atres, com el militar, s'havia superat ans que terminara el sigle.[11] Sobre les seues fases de desenroll Gonzalo Bravo senyala dos: l'época de la «Monarquia militar» que coincidix en la dinastia severa, des de la guerra civil de Septimio Sever (193) fins a la mort d'Alejandro Sever; i la de la «Anarquia Militar» que s'inicia en Maximino Tracio (235) i conclou en la pujada al tro de Diocleciano (284).[12]

Aspectes polítics (i militars)

[editar | editar còdic]
L'Imperi romà cap a l'any 271. Apareixen els dos «imperis» independents: el de la Galia (el «Imperi gal», en vert) i el d'Orient (el «Imperi de Palmira», en groc). Varen ser reincorporats a l'Imperi per l'emperador Aureliano (270-275).

A la «Monarquia militar» dels Severs (193-235), aixina cridada perque l'elecció de l'emperador va recaure de forma decisiva en l'Eixèrcit, en procés de canvi per l'aument de les unitats auxiliars «bàrbares»,[13] i perque les exigències militars varen prevaldre sobre les prerrogatives tradicionals dels grups civils,[14] li va seguir el periodo de la «Anarquia Militar» (235-284), iniciat en l'assessinat d'Alejandro Sever i en el que es varen succeir ràpidament emperadors (i «usurpadores»), a lo que cal sumar la formació de «imperis» independents en la Galia («Imperi gal») i en Orient («Imperi de Palmira»), als que va posar fi Aureliano (270-275), a qui el historiador Gonzalo Bravo considera «l'autèntic "restaurador" (___protected_title_0___) de l'Imperi».[15][16]

Bajorrelieve de Naqsh-i Rostam que representa el triumfo de Sapor I sobre l'emperador romà Valeriano. Sapor I està assentat sobre un cavall i Valeriano humiliat és arrestat per este. També, enfront de Sapor està agenollat Filipo l'Àrap, un atre emperador romà. A la dreta es pot vore a Kartir, un sacerdot zoroástrico.

La ràpida successió d'emperadors està íntimament relacionada en el constant estat de guerra, que proporcionava un paper cada volta més decisiu a l'Eixèrcit (o eixèrcits), una «perillosa preeminència» en paraules del historiadora Averil Cameron,[17] encara que l'eixèrcit ya havia alcançat un paper important com a resultat de les reformes de Septimio Sever. En l'Est, l'Imperi va tindre que fer front al Imperi sasánida que baix Sapor I (242-c.272) va invadir els territoris romans de Mesopotamia, Síria i Àsia Menor i va prendre Antioquía deportant a mils dels seus habitants a Pèrsia. Pel nort i l'oest a les tribus germàniques que pressionaven sobre el llimes format pels rius Danubio i Rin (en 251 els godos havien infringit una severa derrota a l'emperador Decio que va morir durant la batalla), encara que, segons Cameron, «és un error pensar en onades de mils de bàrbars caent sobre l'Imperi, ya que les sifres reals eren en totes les ocasions molt reduïdes».[18][16]

La «perillosa preeminència» de l'Eixèrcit es va traduir que els eixèrcits provincials varen proclamar i varen destituir als emperadors, sense que fora necessària l'aprovació formal del Senat,[19] d'ahí el terme «anarquia militar».[20] La conseqüència de tot això va ser una nova concepció del poder polític: «l'emperador va reforçar la seua posició dominant per mig d'atributs de caràcter diví, que varen acabar configurant una monarquia de caràcter teocràtic en la que la llealtat a l'emperador es va considerar com una nova religió, lo que va originar freqüents conflictes ideològics».[21]

Archiu:Constantine arch troops.jpg
Relleu de legionaris romans del Arc de Constantino (principis de el IV.

Per un atre costat, l'aument de tamany de l'Eixèrcit va provocar que fora cada volta més costós abastir-ho i pagar als soldats. De fet, com ha senyalat Averil Cameron, «baix tanta pressió el sistema de soldadas i suministraments va quebrar». Als soldats se'ls pagava en denarii pero la llei d'esta moneda d'argent havia anat disminuint des dels temps de l'emperador Marco Aurelio i a mitan de el III ya havia perdut casi completament la seua llei d'argent. Aixina a les tropes se'ls va començar a pagar en bens en lloc d'en diners.[22] Lo nou no era que les necessitats de l'eixèrcit se satisferen en espècie (lo que ya succeïa abans: la annona militaris, el suministrament de gra, i la angareia, el transport militar) sino la seua escala.[23]


Un atre canvi polític important va ser l'extensió de la ciutadania romana a tots els habitants de l'Imperi per mig del Edicte de Caracalla (la Constitutio Antoniniana) de 212, per motius fiscals, segons Gonzalo Bravo.[24] «Encara que és possible que els motius de Caracalla tingueren més que vore en l'obtenció de majors imposts que en la generositat o l'idealisme, esta mida va eixamplar la noció de lo que s'entenia per "romà", que agrupava ara a multitut de cultures d'orígens i llocs divergents. […] A partir d'eixe moment, tant el siriaco com el copto varen sorgir com a llenguages lliteraris principals utilisats per gran número de cristians en Síria, Mesopotamia i Egipte. l'Iglésia cristiana també va traure profit: pese a la persecució de Decio (249-251) i Diocleciano, va poder desenrollar una sòlida estructura institucional que li va ser molt útil quan va rebre el favor de Constantino», ha senyalat Averil Cameron.[25]

Com els emperadors ya no varen residir en ella, la ciutat de Roma va perdre la seua preeminència, aixina com el Senat que va vore reduït considerablement el seu poder polític: ya no va ratificar als emperadors[26] —«els emperadors d'este periodo no varen alcançar la glòria per l'acceptació del Senat, sino en el camp de batalla, rodejats de les seues tropes», ha senyalat Averil Cameron—. Ademés els emperadors varen nomenar governadors de les províncies a membres del orde ecuestre —lo que va ser criticat per alguns autors com Dión Casio—[27], als que coneixien i tenien a les seues órdens, i no entre l'orde senatorial, encara que la pertinença al Senat seguia conferint prestigi… i valioses exencions fiscals.[28]

Aspectes econòmics

[editar | editar còdic]
Archiu:Caracalla-sol+.jpg
Denario de Caracalla falcat en Roma en l'any 216. El seu llei d'argent s'havia reduït a la mitat i continuaria disminuint a lo llarc del sigle. Lo mateix va succeir en la nova moneda d'argent introduït per Caracalla denominada antoniniano (equivalent en principi a dos denarios, encara que el seu contingut en argent era sol del 50 %).[29]

Des dels temps de l'emperador Marco Aurelio (161-180) —a partir del seu regnat la situació financera va empijorar notablement a causa de les guerres, les pesta i les males collites—[30] la llei dels denarii, la moneda més utilisada, havia anat disminuint —baix Septimio Sever (193-211) ya s'havia reduït al 50  %, que va compensar en un aument de la paga als soldats (400 denarios anuals)—[30] i a mitan de el III havia perdut casi completament la seua llei d'argent.[31] D'esta forma les monedes més antigues i de llei més pura varen deixar de circular (es varen atesorar), sent substituïdes per monedes de baixa llei falcades en grans cantitats pels efímers emperadors del periodo de la «anarquia militar». Aixina, a les tropes se'ls va començar a pagar en bens en lloc d'en diners i els imposts també es varen recaptar en espècie (no cal oblidar que la despesa fonamental del fisc estava destinat al manteniment de l'eixèrcit).[22]

Les devaluación monetàries varen provocar un ràpida pujada dels preus lo que va tindre greus conseqüències econòmiques en crear dificultats al comerç i a la circulació de bens, causades també per l'inestabilitat política i militar.[32] Aixina, la «economia monetària» va perdre pes davant l'increment dels intercanvis en espècie que «molts historiadors han considerat una tornada a l'economia primitiva i un síntoma clau de la crisis».[33] Com a conseqüència de tot això varen canviar les relacions econòmiques entre el camp i les ciutats. Les villae varen escomençar a produir bens no agraris elaborats per artesans dels tallers urbans que s'havien traslladat allí i «al final d'esta evolució el règim econòmic del camp s'havia transformat en autarquia i els grans propietaris rurals es varen distanciar cada volta més de les obligacions ciutadanes. Les seues grans possessions "extraterritoriales", cultivades generalment en règim d'arrendament per colon lliures, varen competir econòmicament en les mijanes explotacions "territorials" pertanyents a les oligarquies municipals i treballades generalment per esclaus».[32] D'esta forma, segons Gonzalo Bravo, el sistema econòmic va deixar de ser «esclavista», si és que en els sigles anteriors ho havia segut completament, ya que en sector agrícola —que seguia sent el dominant— «predominava ya clarament l'explotació de la mà d'obra lliure sobre l'esclava».[34]

Un atre element clau de la deterioració de la situació econòmica va ser la reducció de la població —de forma més acusada en la part occidental que en l'oriental— com a conseqüència de les guerres, de les invasions i de les epidèmies, lo que es va traduir en una caiguda de la producció per falta de mà d'obra, especialment de l'agrícola que seguia sent la base de l'economia.[35]

Aspectes socials

[editar | editar còdic]
Archiu:Muralla romana (3).jpg
Muralla romana de Lugo.

Les ciutats varen viure canvis importants. El més destacat va ser que la seua classe dirigent, en dificultats, va abandonar el tipo de patrocini cívic conegut com evergetismo (de la paraula grega per a referir-se a «benefactor») per lo que va deixar de dedicar part de la seua fortuna en benefici de la ciutat i dels seus habitants, lo que va dur en si, per eixemple, que s'interrompera casi completament la construcció d'edificis públics, encara que açò també es va deure a la falta de presupost dels concejos municipals per al manteniment i conservació de nous edificis, unit a l'incertitut que es vivia en aquells temps. «En les ciutats que se sentien vulnerables a l'invasió o a la guerra civil l'interés prioritari de les administracions estrebava en la supervivència o la restauració», ha afirmat Averil Cameron. De fet, les ciutats es amurallaron, constituint una traça característica de les urbs de l'Antiguetat tardana.[36]

L'impacte de la «crisis de el III» va ser molt major en les ciutats de la part occidental de l'Imperi, especialment en la Galia com a conseqüència de les invasions —per eixemple, París i Amiens varen reduir el seu tamany—, a excepció de les ciutats del nort d'Àfrica que varen seguir creixent, de la mateixa manera que la majoria de les de la part oriental, en general més pròsperes i més densament poblades.[36]

Per un atre costat, es va produir un agravament de la desigualtat social (i llegal) entre honestiores i humiliores encara que esta ya s'havia anat desenrollant durant els sigles anteriors.[35] Les classes baixes varen ser les que varen soportar el cost social de l'inflació provocada per la devaluación de la moneda perque els salaris i les retribucions no varen créixer al mateix ritme i nivell que els preus, encara que la plebe de la ciutat de Roma no es va vore tan perjudicada perque els emperadors varen aumentar els congiaria i les distribucions gratuïtes en natura.[37] Pel contrari, com ha destacat Gonzalo Bravo, «l'eixèrcit en general i els soldats en particular no varen ser els més perjudicats per esta situació» ya que el stipendium anual va ser incrementat notablement des dels inicis del sigle. «Tampoc els alts funcionaris i oficials de l'administració civil i militar... perque les seues retribucions eren generalment pagades en or i ademés des de mediats de sigle varen exigir a l'Estat sòus mixts: una part en moneda i una atra part en ___protected_title_5___ per a paliar aixina els efectes de l'inflació». No obstant no va ocórrer lo mateix en els funcionaris menors que varen seguir cobrant en moneda devaluada.[37]

Aspectes culturals (i religiosos)

[editar | editar còdic]

L'antiga afirmació d'E. R. Dodds i d'atres autors de que, com a resultat de l'inseguritat experimentada en el III, va nàixer la «era de l'espiritualitat» que hauria de caracterisar a l'Antiguetat tardana, és dir, que la gent es va tornar cap a la religió en un intent de trobar respostes als seus problemes, lo que explicaria també l'auge del cristianisme, ha segut àmpliament qüestionada entre atres raons perque no s'ha demostrat que l'Antiguetat tardana fora una época de major espiritualitat que l'etapa anterior i perque, ademés, es partix de la presunció de que el «paganisme» es trobava en decadència, lo que tampoc ha segut demostrat, i el cristianisme hauria omplit eixe buit.[38]


No obstant, hi ha historiadors que seguixen sostenint que en el III es va produir una «crisis religiosa pagana», especialment evident durant els regnats d'Heliogábalo i Aureliano, que varen intentar fer-li front en l'establiment del cult al «Sol Invictus» com a cult oficial de l'Imperi —en detriment de Júpiter, cap del panteón romà— encara que varen trobar moltes resistències.[39] També se seguix sostenint que eixa crisis és la que explicaria l'expansió del cristianisme.[40]

Archiu:Aureus-Trajan Decius-RIC 0029a.jpg
Áureo de l'emperador Decio (249-251) en el revers del qual apareix la Victoria, deesa de la religió romana que representa el triumfo. Provablement Decio va decretar la persecució dels cristians més dura.

En este context és en el que es varen produir les persecucions als cristians, «cada volta més numerosos i organisats», justificades pels emperadors que les varen decretar (Septimio Sever, Maximino Tracio, Decio i Valeriano) a causa de la negativa d'aquells a realisar sacrificis (sanguinosos), que en la simbologia religiosa romana eren considerats un acte «que expressava la ___protected_title_0___, la necessària relació entre lo diví i lo humà», per lo que no realisar sacrificis constituïa «un agravi que posava en perill la protecció de l'Imperi i davant tot un acte de rebelia en cuanto que posava en dubte la sobirania inqüestionable del emperador».[41] Lo que pretenien estos emperadors, segons Gonzalo Bravo, era «frenar en lo possible la creixent difusió de les idees cristianes, la seua implantació en amplis sectors de la societat romana i sobretot la consolidació del poder eclesiàstic front al poder imperial».[42] Segons este historiador, cap a mediats del sigle l'Iglésia cristiana havia alcançat «un poder equiparable al del propi Estat».[43]

Diocleciano i la Tetrarquia (284-312)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Diocleciano.

Diocles, naixcut en Dalmacia d'orige humil aplegant a alcançar el mando dels domestici —la guàrdia personal de l'emperador—, va ascendir al tro imperial en l'any 284 en ser proclamat en Nicomedia per l'Eixèrcit d'Orient, despuix del decés en sospitoses circumstàncies de l'emperador anterior Numeriano. Diocles, que després adoptaria el nom de Diocleciano, va acusar al seu rival, el prefecto del pretori Flavio Aper, de haver assessinat a Numeriano i davant de les seues tropes ho va apunyalar. A l'any següent va derrotar a Carino, el germà de Numeriano, i es va fer en el control absolut.[44][45]

La Tetrarquia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Tetrarquia.
Archiu:Venice – The Tetrarchs 03.jpg
Els Tetrarcas. Escultura en pórfido, saquejada del Gran Palau de Constantinopla en 1204 i actualment ubicada en el Tesor de Sant Marcos (Venècia).

En 293 Diocleciano va instituir un sistema de repartiment del poder entre dos augusts i dos césares, destinats estos últims a succeir als primers, i que seria denominat per el historiografia moderna com la Tetrarquia. D'esta forma intentava establir un sistema successori regulat que posara fi a la ràpida successió d'emperadors que havia caracterisat el periodo de la «Anarquia Militar».[46][47] El pas previ havia segut el nomenament de Maximiano, un atre soldat d'Iliria, com césar i després com a august (en 286), fent-se càrrec del govern de la part occidental de l'Imperi —en la missió d'acabar en els bagaudas de la Galia i en la rebelió de Carausio en Britania—, mentres el propi Diocleciano s'ocupava de l'oriental (establint-se aixina un règim de Diarquía).[48] En 293 va nomenar com césares seu i de Maximiano a Galerio i a Constancio Clor, respectivament, completant aixina el sistema tetrárquico. Per a sagellar l'acort per mig de la constitució d'una autèntica família imperial Galerio, despuix de repudiar a la seua esposa, es va casar en una filla de Diocleciano i Constancio Clor, que ya s'havia separat d'Elena (mare del futur emperador Constantino), en una filla de Maximiano. Poc abans Diocleciano i Maximiano havien emparentat en Júpiter i en Hércules en prendre els títuls divins de Jovio i Herculi, respectivament.[46][49] En la Història Augusta es pot llegir el següent panegíric sobre la tetrarquia:[50]

Quatre governants del món valents, sabio, gentils, generosos, respectuosos del Senat, amics del poble, reverenciados, fidels, piadosos.

A pesar de la fragilitat de l'acort —es basava en el consentiment i en el reconeiximent de que la auctoritas del senior augustus (Diocleciano) era superior al restant—, el sistema de la tretrarquía va conseguir proporcionar a l'Imperi casi vint anys d'estabilitat, durant els quals Diocleciano va posar en marcha reformes de gran envergadura.[51][52]

La reforma militar

[editar | editar còdic]

La primera reforma que va mamprendre Diocleciano va ser la de l'Eixèrcit en l'objectiu convertir-ho en una força capaç de defendre les fronteres de l'Imperi (el llimes), lo que incloïa l'establiment d'una forma segura d'abastir-ho. En gran mida va continuar les reformes ya iniciades per emperadors anteriors, com Marco Aurelio (161-180), Septimio Sever (193-211) i Caracalla (211-217), i va aumentar el stipendium dels soldats i va ampliar el número de legions, encara que açò no va supondre que aumentara considerablement el número de tropes, puix el component de les legions es va reduir per lo general de 5000-6000 a 3000 o 1000 legionaris. En total l'Eixèrcit de Diocleciano sumaria uns 400 000 hòmens, uns 50 000 més que a mitan de el III.[53][54]


Sobre el reclutament va tindre que començar a recórrer a conscriptos i bàrbars per la falta de voluntaris, una tendència que s'accentuaria a lo llarc de el IV. Ademés va enfortir el llimes construint forts i assegurant les rutes militars com la cridada Strata Diocletiana, una calçada que discorria des del Mar Rojo fins a Dura Europos, en el riu Éufrates.[55][56]

La reforma fiscal i monetària

[editar | editar còdic]

Degut el colapse monetari l'aprovisionament de l'Eixèrcit es realisava fonamentalment en espècie —encara que el stipendium en diners no va desaparéixer— lo que resultava molt oneroso i incert per a les poblacions locals propenques als assentaments militars (puix es tractava més be de requises arbitràries), per lo que Diocleciano va establir un detallat sistema fiscal en espècie que es basava en les capita (“caps”, d'a on procedix l'impost de capitació o capitatio) i la terra (iugatio), d'ahí el terme iugatio-capitatio en que va ser conegut. La terra cultivable va ser dividida en unitats fiscals, denominades iuga (no deu confondre's en les iugera, unitats d'àrea), les dimensions de la qual variaven segons la seua productivitat. La valoració de lo que corresponia pagar al fisc era revisada cada cinc anys, periodos de temps cridats indicciones.[57][58] Encara que es desconeix l'efectivitat real de la reforma, els historiadors coincidixen en considerar que va gravar sobretot als més dèbils, ya que les persones d'un “statuts” elevat estaven exentes del pagament d'imposts.[59]

Per a fer front a les despeses creixents Diocleciano va continuar en els acunyament a gran escala de monedes de bronze de baixa a llei, en lo que els preus varen continuar la seua carrera ascendent. Per a frenar-los va promulgar l'any 301 l'Edicte sobre Preus Màxims (Edictum de maximus pretiis), pero no va conseguir el seu objectiu, a pesar de les desproporcionadas penes que va establir per als que no ho compliren, i va tindre que retirar-se. Com ha senyalat Averil Cameron, l'edicte «no podia tindre èxit… [perque] els mijos per a posar-ho en pràctica senzillament no existien».[60][61] També varen fracassar les mides per a reformar l'acunyament de moneda.[62][63]

S'ha atribuït a Diocleciano la creació de l'institució del «colonato» i l'adscripció dels hòmens lliures a la terra, per a assegurar d'eixa forma el cobro dels imposts i la producció agrària, pero eixa tesis ha segut qüestionada recentment.[64]

Reformes administratives

[editar | editar còdic]

En la finalitat de conseguir un major control de la gestió de l'Imperi en tots els seus aspectes, Diocleciano també va abordar la reforma de l'administració imperial, posant «els fonaments del sistema burocràtic tardorromano». Es varen reorganisar els governs provincials separant el mando civil, que va seguir en mans del governador, del militar, a càrrec del dux, i es va reduir el tamany de les províncies per lo que va aumentar enormement el seu número —segons l'autor cristià Lactancio, que odiava al «pagà» Diocleciano, «per a assegurar-se que el terror fora universal»— encara que el procés, que buscava disminuir el poder dels governadors provincials (praesides), va durar cert temps. Les províncies varen ser agrupades en diòcesis al front de les quals es trobaven els «vicaris» (vicarii) pertanyents tots ells al orde ecuestre, com els governadors —encara que sense excloure completament al orde senatorial per a algunes províncies proconsulares, com les d'Itàlia—. Per damunt dels vicarii (viri perfectissimi) se situaven els tres prefectos del pretori, una espècie de vice-emperadors (viri eminentissimi) encarregats de dur les órdens del dominus als governadors provincials (viri clarissimi).[65][66]

Esta reforma de l'administració va exigir l'aument del número de funcionaris (que rebien paga i racions militars i estaven exents d'imposts, per lo que era un càrrec molt buscat), en el cim del qual es trobaven els palatini, al servici directe de l'emperador i que viajaven en ell en una llarga comitiva de carros, que incloïa l'or i l'argent i equipages de tot tipo. Autors com A.H.M. Jones han considerat este aument considerable dels funcionaris («boques ociosas», els crida Jones) una de les causes de la «decadència» de l'Imperi romà, encara que seguix sent un tema discutit.[67]

El govern imperial: el Dominat

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Dominat.

Diocleciano va crear una nova concepció del poder polític. Va importar el ceremonial de la cort i els títuls del Imperi sasánida de Pèrsia i va anar el primer emperador en vestir luxosos robages, exigir la adoratio a la seua persona i decretar que tot lo referit a ell fora considerat «sagrat» o «diví». El títul de princeps (‘primer ciutadà’, propi del Principat), al que no va renunciar, va donar pas al de dominus (‘senyor’), d'ahí el terme Dominat en el que es designa a este nou règim polític —encara que contava en antecedents perque alguns emperadors de el III ya s'havien vinculat en les seues monedes a Júpiter, Hércules i Mart, o al Sol Invictus com havia fet Aureliano que va alçar en Roma un temple en el seu honor—.[68] «L'estil de govern adoptat per Diocleciano i la Tetrarquia va ser sense dubte sever i autoritari, a lo manco en teoria. Es va impondre una estricta reglamentació social i moral a tots els nivells. […] El vocabulari moralizante i amenazador de la llegislació imperial es va convertir en alguna cosa habitual… Pero els abundants indicis disponibles a partir del regnat de Constantino, i sobretot des de finals de el IV, sugerixen que, encara que la vida va ser dificultosa, en realitat l'estricta reglamentació pregonada per Diocleciano i els seus iguals mai es va impondre», ha senyalat Averil Cameron.[69]


En la tetrarquia els centres de govern es varen situar fòra de Roma (Nicomedia, residència principal de Diocleciano; Milà, de Maximiano; Tesalónica, sèu principal de Galerio; Tréveris, de Constancio Clor; encara que es desplaçaven en freqüència a atres llocs com Serdica, Naissus, Carnuntum o Aquileia, poques voltes varen visitar Roma), per lo que va continuar la seua pèrdua de pes polític iniciada durant la «crisis de el III» i en ella la del Senat.[70][71] Cada tetrarca disponia de la seua pròpia cort (sacrum cubiculum) i la seua pròpia guàrdia personal.[72]

Persecució dels cristians

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Persecució de Diocleciano.

En l'any 300 es va procedir a la depuració de l'eixèrcit:[73] si els cristians volien seguir en el servici d'armes devien abandonar la seua religió perque alguns d'ells havia invocat al seu Deu per a rebujar dur-les, encara que fins a llavors se'ls havia dispensat de realisar sacrificis als deus. Tres anys despuix començava la «gran persecució». Un primer edicte, promulgat el 23 de febrer de 303 —el dia anterior l'iglésia cristiana de Nicomedia havia segut destruïda per un grup oficial al mando d'un prefecto del pretori—,[74] ordenava la destrucció dels edificis i de les Escritures cristianes i als funcionaris cristians se'ls obligava a elegir entre la seua religió o la llibertat (se'ls amenaçava en l'esclavitut als que no renunciaren a les seues creències). Un segon edicte prescrivia l'encarcerament dels bisbes i clercs cristians. Un tercer obligava als clercs encarcerats a realisar sacrificis pagans: si ho feyen serien lliberats, si no, serien torturats. El quart edicte, promulgat ya en 304, obligava a tots els ciutadans a realisar sacrificis baix pena de mort. L'objectiu d'estos edictes era unificar l'Imperi en el pla religiós (es va dir que Diocleciano hauria segut influenciat per un oràcul d'Apolo que afirmava que la seua activitat estava sent obstaculisada pels cristians, per consellers anticristianos com Sossianus Hierocles i pel césar Galerio).[75][76][77]


«La persecució es va portar a terme de manera molt desigual: Maximiano i Constancio Clor varen mostrar evidentment poc entusiasme per esta política… pero molts bisbes i membres del clero varen ser encarcerats i torturats o mutilats en Orient, i el bisbe de Nicomedia i uns atres varen ser decapitats», ha afirmat Averil Cameron. Sobre la sifra de cristians que varen sofrir martiri es considera que va ser menuda, pero la persecució va causar una profunda commoció en els cristians com varen deixar constància Lactancio en la seua obra De mortibus persecutorum (‘Sobre les morts dels perseguidors’) i Eusebio de Cesarea en la seua Història de l'Iglésia.[78]

Segons Averil Cameron, encara que «la motivació de la persecució està llunt de quedar clara», «l'adopció per part de Diocleciano i Maximiano dels títuls de Jovio i Herculio formava part de l'émfasis en la sanció moral i religiosa de la seua autoritat, i qualsevol tipo d'ofensa als deus, com ho demostra simbòlicament la fallanca adivinación [perque alguns cristians presents varen fer la senyal de la creu], s'interpretava com alguna cosa extremadament perillós per al futur de l'Imperi».[76] Gonzalo Bravo, que coincidix en l'anàlisis de Cameron —«ser impío en els deus es considerava no només desafecció sino també subjecte de potencial conspiració contra l'Estat»—[79] afig una atra explicació: que el creiximent del cristianisme, que hauria alcançat a les altes esferes de l'Estat (inclosa la família imperial), amenaçava els interessos de les classes dirigents romanes.[80]

Despuix de l'abdicació de Diocleciano en 305, mentres que en Occident la persecució va cessar per complet, en Orient Galerio la va continuar fins al Edicte de tolerància de Serdica que va dictar el 30 d'abril de 311, pocs dies abans de morir, encara que seria recomençada pel nou august Maximino Daya en especial incidència en Síria i Egipte fins a finals del 312.[81]

La successió de Diocleciano (305-312)

[editar | editar còdic]

Diocleciano no va tindre hereus directes. Va abdicar l'1 de maig de 305 junt en l'atre august Maximiano, al que havia obligat a fer lo mateix, passant a ocupar els seus llocs, tal com estava establit pel sistema de la Tetrarquia, les seues césares respectius Galerio i Constancio Clor, i estos varen nomenar a la seua volta als nous césares Maximino Daya i Valerio Sever (quedant exclosos deliberadament Majencio, fill de Maximiano, i Constantino, fill de Constancio Clor, trencant en això el principi dinàstic, lo que «originava un nou problema que a la llarga provocaria [la] dissolució [de la tetrarquia]: la rivalitat i disputa pel poder d'els qui es consideraven llegítims hereus del tro imperial»). Diocleciano es va retirar al seu palau de Split a on moriria en 311, pero la tetrarquia a penes va sobreviure un any més.[69][82]

En l'any 306 va morir Constancio Clor i les seues legions varen proclamar «august» en York (Britania) al seu fill Constantino, pero Galerio, com senior augustus, ho va reconéixer únicament com «césar» (al front de les províncies de Britania, Galia i Hispania) i va nomenar «august» a Valerio Sever. A finals d'eixe mateix any de 306 el Senat, els pretorianos i la plebe de Roma varen rebujar la promoció de Valerio Sever i varen proclamar a Majencio com a «august», pero este no va ser reconegut per Galerio lo que ho convertia en un «usurpador», encara que va ser recolzat pel seu pare Maximiano, retirat en la seua vila de Lucania,[83] que va tornar al primer pla de l'escena política (va conseguir formar un eixèrcit que va sitiar a Valerio Sever en Rávena, a on va ser traïcionat i induït al suïcidi).[84]

La crisis del sistema tetrártico va obligar a intervindre al propi Diocleciano que en 308 va abandonar momentàneament el seu retir en Split i va convocar una conferència en Carnuntum. Allí es va acordar reconéixer com césar a Constantino, declarar usurpador a Majencio (i també a Domicio Alejandro que s'havia sublevat en Àfrica) i nomenar com a nou august a Licinio, un colega militar de Galerio.[85] Pero este acort no va ser respectat per Majencio (que s'apoderaria de la província d'Àfrica despuix de derrotar a Domicio Alejandro) ni pel césar de Galerio Maximino Daya que es va opondre al nomenament com a august de Licinio. I tampoc Maximiano va quedar satisfet i es autoproclamó «august». Les pressions de Maximino Daya varen donar resultat i Galerio en 309 va optar per nomenar-li august i també a Constantino, per lo que en eixe moment hi havia cinc augusts (sis si es contava al «usurpador» Majencio) i el principi de jerarquización tetrártica entre «augusts» i «césares» quedava definitivament abolit.[86]

La situació es «va simplificar» en la mort de Maximiano en 310 (despuix de fugir a Marsella acossat per les forces de Constantino) i la de Galerio en 311 (cinc dies abans de morir havia firmat l'Edicte de tolerància de Serdica que posava fi a la persecució dels cristians). A partir de llavors Licinio i Maximino Daya es disputaran el domini de la part oriental de l'Imperi, i Constantino i Majencio el de la part occidental.[87][88]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Cameron, 2001, p. 9. «284 d. de C., la data convencional d'inici del Baix Imperi romà».
  2. ↑ García Moreno, 1998, pp. 9-11.
  3. ↑ Cameron, 2001, p. 21; 40.
  4. ↑ Hofmann, Johann Jacob, Lexicon universale
  5. ↑ Cameron, 2001, p. 10. «Els historiadors encara disputen respecte a quàn va acabar Roma i va començar Bizancio i en eixe debat la visió de Gibbon, ompli de colorit, de la decadència moral que ell pensava que s'havia assentat una volta reglotat el cenit de la civilisació romana baix els emperadors Antoninos en el II d. de C., seguix sent molt influent».
  6. ↑ García Moreno, 1998, p. 126-128. «Un paganisme a la defensiva, que creïa vore en el herència històrica i cultural de Grècia i Roma la millor prova de la seua superioritat. Significativament en esta época —encara que el primer en utilisar-los haguera segut, potser, Tertuliano— el terme ___protected_title_0___ és al mateix temps equivalent de filòsof i pagà. Pero, encara que ancorat en el passat, este helenisme pagà de el IV va tindre la seua virtualitat, en posar les bases del llenguage filosòfic de l'Edat Mija i defendre la possibilitat de comprendre racionalmente el món diví, permetent aixina la seua acceptació pròxima pel pensament cristià, llabor que correspondrà ya al hiponense, precursor dels temps medievals».
  7. ↑ Sotinel, 2019, p. 623.
  8. ↑ Cameron, 2001, p. 11. «Esta funesta conjuntura va quedar parcialment baix control en Diocleciano, les mides del qual de reforma es varen vore després continuades per Constantino (306-337), assentant-se les bases de la recuperació de el IV».
  9. ↑ Cameron, 2001, p. 12. «I si la crisis va ser menys greu de lo que s'ha imaginat, pot ser també que s'haja exagerat l'envergadura de la transformació ocorreguda entre els sigles II i IV».
  10. ↑ Cameron, 2001, p. 21.
  11. ↑ Bravo, 1989, p. 208. «La cridada "crisis de el III és difícilment enmarcable en térmens cronològics precisos que permeten establir en exactitut el començ i el final de la mateixa. [...] No obstant, se sol admetre que el "sigle" de la crisis comprén el periodo entre les dos últimes décades de el [[Sigle |]] i els seus corresponents de el III perque, encara que tradicionalment el regnat de Septimio Sever (193-211) senyala l'inici de la crisis, la situació monetària i financera de l'Imperi estava molt deteriorada. Convé per això remontar-se a lo manco fins al regnat precedent de Cómodo (180-192) per a trobar allí els primers síntomes de lo que se supon una crisis llarga i initerrumpida».
  12. ↑ Bravo, 1989, p. 208.
  13. ↑ Bravo, 1989, p. 221.
  14. ↑ Bravo, 1989, p. 209. «En els últims anys del regnat de Cómodo, l'emperador-gladiador, les relacions en el senat havien empijorat fins a l'extrem de que els seus successors varen considerar suficient l'aclamació per l'eixèrcit per a ser proclamats emperadors».
  15. ↑ Cameron, 2001, pp. 12-13.
  16. ↑ 16,0 16,1 Bravo, 1989, p. 211.
  17. ↑ Cameron, 2001, p. 13.
  18. ↑ Cameron, 2001, pp. 12-13. «Les raons subjacents de les incessants incursions bàrbares i els verdaders objectius dels invasores estan llunt de ser clars».
  19. ↑ Bravo, 1989, p. 220. «Els autors de l'época es varen fer eco d'esta nova situació. Dión Casio sostenia que molts dels "mals" que patia l'Imperi es devien a les tenses relacions de l'emperador en el senat...»
  20. ↑ Bravo, 1989, p. 210. «No obstant, en cap moment es va produir un buit de poder ni va desaparéixer l'administració imperial, sino que l'eixèrcit va actuar sempre en defensa de "el seu" emperador de tanda, mentres que este va representar alternativament els interessos dels grups polítics, econòmics i ideològics de la societat romana imperial».
  21. ↑ Bravo, 1989, p. 220-221.
  22. ↑ 22,0 22,1 Cameron, 2001, p. 13-15.
  23. ↑ Cameron, 2001, p. 15.
  24. ↑ Bravo, 1989, p. 210.
  25. ↑ Cameron, 2001, pp. 18-19.
  26. ↑ Bravo, 1989, p. 220.
  27. ↑ Cameron, 2001, pp. 15-16.
  28. ↑ Bravo, 1989, p. 210; 214. «cap al 240 el ___protected_title_2___ pesava ya 3,5 grams i la seua llei va oscilar entre el 44 i el 25 per 100 des de 238 al 257, aplegant a ser del 13 al 2 per cent entre 258 i 269 i inclús de només l'1 per 100 del seu contingut metàlic noble en els primers anys del regnat d'Aureliano».
  29. ↑ 30,0 30,1 Bravo, 1989, pp. 212-213.
  30. ↑ Bravo, 1989, p. 213. «Baix Galieno [253-268] la llei del denario era només del 5 per 100 i inclús, en els primers anys del regnat d'Aureliano [270-275] previs a la reforma, el seu contingut en argent deu haver segut pijor».
  31. ↑ 32,0 32,1 Bravo, 1989, p. 223.
  32. ↑ Cameron, 2001, pp. 14-15.
  33. ↑ Bravo, 1989, p. 223. «Seria qüestió de temps que l'Estat prenguera consciència d'esta nova situació i intentara controlar els moviments dels colon en defensa dels interessos dels propietaris i benefici dels recursos fiscals».
  34. ↑ 35,0 35,1 Cameron, 2001, p. 19.
  35. ↑ 36,0 36,1 Cameron, 2001, pp. 17-18.
  36. ↑ 37,0 37,1 Bravo, 1989, pp. 215-216.
  37. ↑ Cameron, 2001, pp. 20-21. «Este punt de vista no s'ajusta als recents estudis de l'animada i diversa vida religiosa de l'Alt Imperi, i les raons del creiximent i l'expansió del cristianisme no poden descobrir-se més que portant a terme un estudi i no apelant simplement a una presunta decadència del paganisme».
  38. ↑ Bravo, 1989, p. 216-217.
  39. ↑ Bravo, 1989, p. 217. «En un moment en que els antics cults cívics estaven en crisis les noves corrents universalitas podien expandir-se sense dificultat. La decadent vida provincial de les èlits provincials va permetre en gran mida que el cristianisme arraïlara en facilitat en els grups intermijos de la població desijosos de promoció social. El cristianisme va ser para ells la resposta».
  40. ↑ Bravo, 1989, p. 217-218.
  41. ↑ Bravo, 1989, p. 218. «El cristianisme s'havia presentat com una doctrina monoteista i liberador oposta com a alternativa ideològica a la degradada religió romana tradicional en l'es sustentava l'ideologia dominant oficial».
  42. ↑ Bravo, 1989, p. 224. «La renovació espiritual de les consciències va deixar pas després a la formació d'un sòlit patrimoni eclesiàstic administrat pels bisbes de les principals iglésies occidentals (Roma, Cartago) i orientals (Antioquía, Aleixandria). En els seus propis recursos l'Iglésia podia atendre a les necessitats materials dels seus fidels millor inclús que el propi Estat, embarcat en una espiral de guerres i rivalitats internes».
  43. ↑ Cameron, 2001, p. 40-41.
  44. ↑ Bravo, 1989, p. 230.
  45. ↑ 46,0 46,1 Cameron, 2001, pp. 41-42.
  46. ↑ Bravo, 1989, p. 228. «Es discutix si deu considerar-se un pla premeditat, concebut i elaborat per Diocleciano des de la seua arribada al tro, o una solució ocasional davant els problemes sorgits en els primers anys del regnat».
  47. ↑ Bravo, 1989, pp. 227-228.
  48. ↑ Bravo, 1989, pp. 228-229. «L'unió política reforçada per llaços de sanc va deure semblar a Diocleciano més segura que una simple adopció. Es tractava ademés de donar una image d'unitat i solidaritat que evitara en el futur nous pronunciaments militars i els separatisme provincials».
  49. ↑ Cameron, 2001, p. 42. «Eixa propaganda tan contundent deixa traslucir la fragilitat del nou acort, puix no descansava en res sòlit que no fora el consentiment ».
  50. ↑ Cameron, 2001, p. 42.
  51. ↑ Bravo, 1989, p. 229. «Diocleciano es va constituir en àrbit del nou règim polític; va intervindre en áeas que en teoria havien segut assignades als seus colegues»
  52. ↑ Cameron, 2001, pp. 43-44.
  53. ↑ Bravo, 1989, pp. 231-232. «De les 34 unitats legionari existents baix Alejandro Sever, el seu número va passar a 56 a finals de sigle i només en 305 o alguns anys despuix s'elevaria a 67 o 68»
  54. ↑ Cameron, 2001, p. 45.
  55. ↑ Bravo, 1989, p. 232.
  56. ↑ Cameron, 2001, pp. 46-47.
  57. ↑ Bravo, 1989, p. 235.
  58. ↑ Cameron, 2001, pp. 47-48.
  59. ↑ Cameron, 2001, p. 48.
  60. ↑ Bravo, 1989, p. 236. «A pesar« del control sobre derelictes i salaris l'inflació va seguir el seu curs en correspondència en la progressiva devaluación monetària».
  61. ↑ Cameron, 2001, p. 49.
  62. ↑ Bravo, 1989, p. 235-236.
  63. ↑ Cameron, 2001, p. 56. «Molt abans de Diocleciano, els arrendataris privats d'Egipte havien pagat els seus imposts eixercint el terratinent d'intermediari, i acàs fora eixa circumstància la que Diocleciano va convertir en hereditària, regularisant d'esta manera una situació ya existent en lloc d'impondre una atra desconeguda. Tampoc va introduir la seua llegislació un sistema nou i unificat per a tot l'Imperi; per contraposició, l'investigació actual recalca que la pluralitat regional va continuar mantenint-se a pesar de l'aparent centralisació que a voltes donen els còdics llegislatius».
  64. ↑ Cameron, 2001, pp. 49-52.
  65. ↑ Bravo, 1989, p. 232-234. «Les províncies fronterices en general varen acusar més la subdivisió que les províncies interiors a fi de protegir millor les llínees de defensa del ___protected_title_9___».
  66. ↑ Cameron, 2001, pp. 50-51.
  67. ↑ Cameron, 2001, pp. 52.
  68. ↑ 69,0 69,1 Cameron, 2001, pp. 56-57.
  69. ↑ Cameron, 2001, p. 52-53.
  70. ↑ Bravo, 1989, p. 228.
  71. ↑ Cameron, 2001, p. 53.
  72. ↑ Cameron, 2001, pp. 55. «Es diu que [la porga de cristians en l'eixèrcit] provenia a la seua volta d'un incident de l'any 299 quan els adivinadores que oficiaven un sacrifici imperial no varen conseguir trobar els auguris esperats en acabant de que alguns cristians allí presents feren la senyal de la creu».
  73. ↑ Cameron, 2001, pp. 53-54.
  74. ↑ Puech, 2020, pp. 73-74. «La majoria dels cristians que varen rebujar abjurar varen ser condenats a penes infamantes: treballs en les mines, amputació, prostitució. Les eixecucions capitals, per eixemple en la foguera, varen ser no obstant relativament rares. El bisbe contemporàneu Eusebio de Cesarea enumera aixina 43 cristians eixecutats durant tot el periodo per a la província de Palestina, el breçol del cristianisme».
  75. ↑ 76,0 76,1 Cameron, 2001, p. 55.
  76. ↑ Bravo, 1989, pp. 248-249. «Si Diocleciano no va cedir llevat ___protected_title_1___ a les peticions de persecució dels cristians va ser en realitat perque compartia en gran medida les crítiques de les doctrines neoplatónicas a la societat tradicional, idees que havien impregnat la doctrina cristiana en els seus primers moments, pero també perque es va donar conte del potencial polític que suponia el recolzar el seu programa de govern en la tolerància ideològica entre grups que es consideraven mútuament dissidents. En canvi Galerio, engreído despuix de la gran victòria sobre els perses en 299, va cedir a l'intransigencia i seria l'autèntic instigador dels edictes de persecució promulgats a partir del 303».
  77. ↑ Cameron, 2001, pp. 54-55.
  78. ↑ Bravo, 1989, p. 248. «La salvaguarda d'este [de l'Estat] exigia recuperar la confiança en la protecció dels deus i per això Diocleciano havia concebut la Tetrarquia com un sistema polític assentat sobre una base teològica i teogónica. Si deus i emperadors s'identificaven, el despreci a qualsevol d'ells tindria un caràcter sacre paralel al reconeiximent de l'autoritat incontestable de l'emperador».
  79. ↑ Bravo, 1989, pp. 247-248. «No només el cult a l'emperador sino sobretot els interessos dels temples pagans regentats per les classes dirigents provincials els que podien vore's amenaçats pel progrés de la nova religió, a la que el fenomen de les persecucions no havia fet sino reforçar i estimular. El moviment monoteiste s'havia infiltrat ya en alguns sectors socials en responsabilitat en els assunts d'Estat com l'eixèrcit i l'administració i, si comprenem be a Lactancio, també les creències cristianes havien alcançat inclús a alguns membres de la família imperial, en concret a Prisca i Valeria, esposa i filla, respectivament, de Diocleciano. [...] L'increment del patrimoni eclesiàstic junt a l'idea de que la comunitat cristiana s'havia constituït en un autèntic "estat" front a l'Imperi varen forçar als emperadors de la Tetrarquia a adoptar mides extremes en matèria de política religiosa. [...] [La] simple acceptació [del cristianisme] per l'emperador hauria supost un canvi d'estructures mentals tan important que el conservadurisme de l'aristocràcia senatorial no hauria admés».
  80. ↑ Bravo, 1989, p. 249. «Maximino va recomençar la política persecutoria contra els cristians pressionat pels consells municipals de les principals ciutats orientals: Nicomedia, Antioquía, Tir, Damasc».
  81. ↑ Bravo, 1989, pp. 229-230; 241. «L'abdicació [va ser] un fet polític sense precedents en tota el història de Roma imperial».
  82. ↑ Bravo, 1989, p. 229.
  83. ↑ Bravo, 1989, pp. 241-242.
  84. ↑ Bravo, 1989, p. 242.
  85. ↑ Bravo, 1989, p. 242. «El sistema tetrárquico s'havia revelat ineficaç per a resoldre el problema successori».
  86. ↑ Bravo, 1989, pp. 242-243.
  87. ↑ Cameron, 2001, p. 61.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFÁlvarez Jiménez2017">Álvarez Jiménez (2017). El regne pirata dels vàndals, Sevilla: EUS-Universitat de Sevilla. ISBN 978-84-472-1851-6.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBeard2018">Beard (2018). SPQR. Una història de l'antiga Roma, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-08-19521-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBravo1989">Bravo (1989). Poder polític i desenroll social en la Roma antiga, Madrit: Taurus. ISBN 84-306-0115-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBrown2023">Brown (2023). El món de l'Antiguetat tardana. De Marco Aurelio a Mahoma, 7ª edició, Barcelona: Taurus. ISBN 978-84-306-2340-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBurckhardt1982">Burckhardt (1982). Del paganisme al cristinismo. L'época de Constantino el Gran, 2ª edició, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 375-0214-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCameron2001">Cameron (2001). El Baix Imperi romà (284-430 d. de C.), Madrit: Edicions Trobe. ISBN 84-7490-620-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFClauss2001">Clauss, Manfred (2001). Constantino el Gran i la seua época, Madrit: Accent Editorial. ISBN 84-483-0611-2.
  • Cornell, Tim i Matthews, John, Atles Cultures del Món, Roma, llegat d'un Imperi, Volum II, Editorial Foli, Espanya.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Uriel2008">Fernández Uriel (2008). «Constantino i l'unitat de l'imperi», Fe Baix Álvarez (ed.). Història Antiga Universal III. Història de Roma, Madrit: Universitat Nacional d'Educació a Distància, pp. 581-608. ISBN 978-84-362-5516-4.
  • (1998) El Baix Imperrio romà, Madrit: Síntesis. ISBN 84-7738-620-X.
  • (2008).El Histoire.(327)
62-70.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeather2023">Heather (2023). La caiguda de l'imperi romà, 7ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9199-270-7.
  • (2006).L'Aventura de l'Història.(94)
66-71.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez Sánchez1990">Pérez Sánchez (1990). Evolució de l'Imperi romà d'Orient fins a Justiniano, Madrit: Akal. ISBN 84-7600 658-6.
  • (2020).El Histoire.(469)
70-75.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRémondon1973">Rémondon (1973). La crisis de l'Imperi romà. De Marco Aurelio a Anastasio, 2ª edició, Barcelona: Llabor. ISBN 84-335-9319-6.
52-59.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSayas2022">Sayas (2022). «Constantino i la dinastia constantiniana», José Manuel Roldán (ed.). Història de Roma, 2ª edició, Salamanca: Edicions Universitat de Salamanca, pp. 453-470. ISBN 978-84-1311-703-4.
  • (2022a) «Els valentinianos i Teodosio. El fi de l'Imperi d'Occident», José Manuel Roldán (ed.). Història de Roma, 2ª edició, Salamanca: Edicions Universitat de Salamanca, pp. 471-486. ISBN 978-84-1311-703-4.
  • (2019) Rome, la fi d’un empire. De Caracalla à Théodoric. 212-fi du V siècle. (en francés), París: Belin. ISBN 978-2-7011-6497-7.
  • (2015).Desperta Ferro. Antiga i medieval.(29)
40-46.
  • (2015).Desperta Ferro. Antiga i medieval.(29)
26-29.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVeyne2008">Veyne (2008). El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià, Barcelona: Paidós. ISBN 978-84-493-2155-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFWickham2023">Wickham (2023). Europa en l'Edat Mija. Una nova interpretació, 4ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-17067-00-7.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Baix_Imperi_romà&oldid=873404»