Denario

Denario

Dalt: c. 157 a. C. República romana; c. 73 Vespasiano; c. 161 Marco Aurelio; c. 194 Septimio Sever.
Avall: c. 199 Caracalla; c. 200 Julia Domna; c. 219 Heliogábalo; c. 236 Maximino el Tracio.

El denario va ser una antiga denominació romana d'argent falcada aproximadament en el 268 a. C., en un altisímo valor d'un 96 %, i 360. El seu valor inicial equivalia a dèu asés, d'ahí el seu nom i el seu símbol X. També era equivalent a dos quinarios (mijos denarios), quatre sestercis (quartos de denario), vint semisés (mig as) i quaranta quadrants (quartos d'as). A principis del sigle I es va establir al denario com una veinticincoava part d'un áureo.

Història

Denario de Trajano emés en Roma en 114-115. RIC II 291 var.

Segons Tito Livio, el primer acunyament del denario es remonta a l'any 268 a. C. En 212 a. C., el denario va passar a convertir-se en la base del nou sistema monetari, substituint a l'as com a moneda de referència en passar del patró cobre al patró argent. Este nou sistema monetari estava format, ademés de per el denario, pel quinario, el sesterci i l'as, en el següent quadro de equivalència:

Equivalència entre monedes romanes
	Denario	Quinario	Sesterci	As	Metal
Denario (símbol X)	1	2	4	10
Quinario (símbol V)	1/2	1	2	5
Sesterci (símbol IIS)	1/4	1/2	1	2,5
As (símbol I)	1/10	1/5	2/5	1

El seu pes inicial va ser de 4,54 grams (la sexta part d'una onça) encara que en l'any 217 a. C., a raïl de la lex Flaminia, el seu pes va ser fixat en 3,90 grams, passant a equivaldre setze asos. En este valor es manuvo fins a l'any 64, en el que Nerón reduirà el seu pes fins als 3,40 grams. Les reduccions en el pes del denario varen continuar, fixant-se en 2,36 grams baix el mandat de Marco Aurelio i en 1,70 grams durant el govern de Septimio Sever. La progressiva devaluación del denario va continuar fins que baix el regnat de Caracalla es va introduir l'antoniniano, moneda que acabaria per substituir completament al denario baix el govern de Gordiano III.

Existixen atres fonts, ademés de Tito Livio, que apunten a que l'emissió del denario és anterior a l'any 211 a. C. Per una part, una evidència d'això es troba en el arrasamiento de la ciutat de Morgantina en Sicília en eixe mateix any despuix de haver-se revelat en dos ocasions, a on en les excavacions es varen trobar vàries monedes, entre les que destaquen els denarios de primera emissió. Per una atra part, L. Villaronga va publicar en 1976 la troballa d'una reacuñaació d'un mig shekel cartaginés a un denario romà, per tant en saber que els cartagineses despuix de la segona guerra púnica varen abandonar de manera definitiva l'illa en el 210 a. C., per lo que el seu acunyament va deure ocórrer abans d'eixa data.

Un eixemple de la dèbil estructura monetària durant la República romana són les diferents devaluación posteriors a l'any 200 a. C., en el cas del denario molts varen començar a falcar-se per baix del pes llegal establit el qual era d'1:72 lliures. Prenent-se en l'any 187 a. C. la decisió de que es fixaria el preu d'una lliura en 84 denarios.

Durant les guerres socials de Roma en els seus aliats (91 a. C.-88 a. C.), provocades per la busca d'igualtat de drets, es va escomençar a popularisar el fet de falcar les seues pròpies monedes en símbols itálicos i de resistència, les quals competien directament en el denario, sent esta una forma de propaganda política.

Despuix de la crisis del sigle tercer i l'arribada del poder de Diocleciano en la meta d'estabilisar l'economia li dona major importància a monedes com argentus i follis, ya que la devaluación del denario havia generat una gran desconfiança en la societat romana, per lo tant, en estes reformes es té com a principal objectiu el desplaçament del denario.

Els tipos de l'anvers en els denarios i els seus divisores varen ser al principi figures de divinitats romanes, a semblança dels asos, duent, de la mateixa manera que els quinarios, el cap de Roma personificada (que molts confonen en Minerva) coberta en gálea o caixco. En el revers, duyen la figura dels Dioscuros (Cástor i Pólux) tirant del carro de la Victoria o una cuadriga arrastrant el carro de Júpiter o de Mart, d'a on vénen els noms de bigados i cuadrigados que se solen donar a dites peces. Molt més tart aniran desapareixent, en successives emissions, les divinitats per a donar lloc a figures molt variades segons el caprig del magistrat que dirigia l'acunyament i que consistien en representacions d'antics personages, recorts de família, emblemes o símbols i, despuix, ardits o empreses del magistrat respectiu. Aplegat el final de la República o l'época de Juliol César, va escomençar a figurar en una cara de les monedes el retrat del personage que les autorisava.

En la Bíblia es diu que un denario és el pagament que se li dona a un treballador per una jornada de llabors.

L'evolució fonètica del terme denarium al vocablo en castellans diners

Primerament el terme clàssic denarium deu convertir-se a denario, per a això, sofrix canvis com són l'apòcop de la m final de acusativo, el canvi del sistema clàssic llatí de 10 vocals a un sistema 7/5 i el canvi d'evitar hiats.

A partir del denario conseguim aplegar a la paraula diners en els següents canvis, metátesis en yod obtenint per tant la paraula denairo, després sofrix una monoptongaació del diptongo ai a ei a i conseguint la paraula denero. Finalment conseguim el vocablo castellà diners per un canvi de timbre.

denarium>denariu>denario>denairo>deneiro>denero>diners

Respecte a la paraula denarium com hem vist es trauen tant la paraula denario com a diners sent açò denominat com a doblet. Ademés, el denario és un semicultisme, ya que no evoluciona solament s'adapta, en este cas, al castellà.

Vore també

• Moneda en l'Antiga Roma
• Envilecimiento de la moneda

Bibliografia

• Friedrich Hultsch, "Denarius", RE, vol. V-,1, Stuttgart, 1903, cols. 202–215.