Tetrarquia

Archiu:(Venice) Statue of the four tetrarchs St. Mark's Basilica.jpg

Tetrarquia

Archiu:Venice – The Tetrarchs 03.jpg

Els Tetrarcas. Escultura en pórfido, saquejada del Gran Palau de Constantinopla en 1204 i actualment ubicada en el Tesor de Sant Marcos (Venècia).

La Tetrarquia va ser el sistema de govern instituït per l'emperador romà Diocleciano en 293 per a dirigir l'Imperi romà dividint-ho entre dos emperadors majors, els augusts, i les seues subalternos i successors designats, els césarés. Açò va marcar el final de la crisis del sigle III. La Tetrarquia va terminar en 313, encara que alguns autors consideren el seu final en 324.

Inicialment, Diocleciano va elegir a Maximiano com césar en 285, elevant-ho a august a l'any següent i repartint-se el govern de l'Estat: Maximiano s'encarregaria de les províncies occidentals i Diocleciano de les orientals. No obstant, açò no va supondre la solució dels problemes interns i externs que afectaven a l'Imperi, aixina que, en març de 293 l'emperador Diocleciano va decidir establir un govern colegiat nomenant a Galerio i Constancio Clor com césares i es va procedir al repartiment de les seues respectives àrees d'influències.

La successió també va quedar establida, aixina, Diocleciano i Maximiano es varen retirar l'1 de maig de 305, elevant a Galerio i Constancio al ranc d'augusts. Els seus llocs com césares varen ser ocupats a la seua volta per Sever II i Maximino Daya.

Este sistema de successió no prevea la successió patern filial per lo que quan Constancio Clor va morir en el 306, Galerio va nomenar césares a Flavio Valerio Sever, companyer d'armes, i al seu nebot Maximino Daya per davant dels fills de Constancio i Maximiano. No obstant, l'eixèrcit acantonat en Eboracum (York) va elevar a Constantino a la púrpura, i poc temps despuix, Majencio, fill de Maximiano, es autoproclamó emperador en Roma. La negativa de Galerio a acceptar estes usurpacions va derivar en una série d'enfrontaments i negociacions entre els distints tetrarcas. Açò va precipitar el final del sistema a través de successives guerres civils entre els distints tetrarcas, que varen aplegar a ser cinc al mateix temps en el nomenament de Licinio, companyer de Galerio, en el 308.

La situació política va ser aclarint-se a partir de la mort de Galerio en 311. La victòria de Constantino contra Majencio en la batalla del Pont Milvio en 312 ho va deixar en el control de la part occidental de l'Imperi, mentres que Licinio es feya en el domini de l'est despuix de la mort de Maximino. Finalment, el sistema tetrárquico va durar fins a l'any 313, quan les Guerres civils de la Tetrarquia mútuament destructives varen eliminar a la majoria dels aspirants al poder. Licinio va renunciar despuix de perdre la batalla de Crisópolis, lo que va deixar a Constantino amo de tot l'Imperi.

Els emperadors de la dinastia constantiniana varen conservar alguns aspectes del govern colegiat. Constantino va nomenar al seu fill Constancio II césar en 324, seguit per Constant en 333 i el seu nebot Dalmacio en 335. Els tres fills supervivents de Constantino en 337 varen ser proclamats augusts a la mort del seu pare i l'idea de la divisió de l'Estat baix múltiples emperadors conjunts va perdurar fins a la caiguda del Imperi romà occidental. En l'Oriental, augusts i césares varen continuar sent nomenats esporàdicament durant els següents sigles.

Antecedents: la diarquía (285-293)

Mapa de l'Imperi romà baix la Tetrarquia, en el que es mostren les diòcesis assignades a cada tetrarca

Mapa del Imperi romà baixe la Tetrarquia, en el que es mostren les diòcesis assignades a cada tetrarca.

Despuix de la mort de Car i del seu fill Numeriano en la campanya militar en Pèrsia, Diocleciano va ser aclamat emperador per l'eixèrcit oriental. Va conseguir accedir al tro despuix d'un breu enfrontament en Carino, l'atre fill de l'emperador Car, en la batalla del Margus, i la seua arribada en poder va posar fi a la [[crisis del sigle III|crisis de el III]]. Conscient dels problemes que travessava l'Imperi romà, Diocleciano va nomenar césar al seu colega d'armes Maximiano en l'any 285, i poc despuix ho va elevar al ranc de august en l'objectiu d'afrontar els diversos problemes. La fòrmula, la diarquía, no era nova, puix ya Marco Aurelio havia compartit el poder en Lucio Vero pero ara es feya una divisió efectiva del poder i el territori.

Els problemes afectaven a tots els fronts: Diocleciano va combatre a lo llarc del Danubio contra els germans (288-289) i sármatas (289); en Síria va expulsar a les tribus àraps (290)i contra els blemios en Egipte en el 291. Maximiano, per la seua banda, va derrotar als bagaudas (286-287) i va combatre als francs i chaibones en el Rin (286).No obstant les seues campanyes navals contra l'usurpació de Carausio en Britania varen fracassar (286-289).

Donats la multiplicació dels problemes que afectaven a l'imperi, les aünades energies dels dos emperadors eren insuficients per a afrontar-los i realisar les reformes internes pertinents. Això motiu que Diocleciano establira la tetrarquia.

Característiques

El sistema tetrárquico, com ho va definir Seston, es basava en la cooperació entre els governants, pero no suponia el repartiment del poder puix l'autoritat principal seguia sent Diocleciano; els augusts proponien les mides i els césares les feyen complir. Per a conformar la primera tetrarquia Diocleciano va nomenar a Cayo Galerio Valerio Maximiano com césar mentres que Maximiano nomenava césar per a la part occidental a Flavio Valerio Constancio.

La família imperial

Per a reforçar els vínculs polítics es crea una família imperial, per a això es varen proyectar els matrimonis de Galerio en la Galeria Valeria, filla de Diocleciano i Prisca; i de Constancio, alluntat ya de la seua primera esposa Helena, en Teodora, filla o fillastra de Maximiano. Anys despuix la política matrimonial va ser reforçada en casament posteriors: Majencio i la seua germana Fausta, abdós fills de Maximiano i Eutropia; varen casar en Valeria Maximila (filla de Galerio) i Constantino (fill de Constancio) respectivament. Aixina mateix, Licinio va casar en Flavia Julia Constància, filla del tetrarca Constancio.

L'intenció era mostrar una autèntica família romana emparentada per llaços familiars i no simples adopcions com en l'Alt Imperi, aixina es reforçava l'image pública dels emperadors en unitat. Els colegues varen assumir el patronímico Valerio, que tenia Diocleciano en el seu nom, i ademés, des del 287, els augusts varen reforçar el seu la relació política i familiar quan Diocleciano i Maximiano varen ser investits de connotacions religioses, aixina, Diocleciano va assumir el títul Iovius i Maximiano el de Herculius, pare i fill segons la mitologia grecorromana.

Repartiment territorial

Per a fer efectiu el govern es requeria un repartiment territorial des del qual cada governant poguera fer front als problemes de forma eficaç. Es varen establir de la següent manera:

• Occident comprendria els territoris Itàlia, Britania, Àfrica i Hispania. Els tetrarcas d'esta zona (Maximiano, Constancio, Constantino i Sever) es varen alluntar de Roma i varen establir els seus centres de poder en ciutats com Mediolanum, Arelate o Augusta Treverorum. Solament el rebel Majencio va fer de l'antiga capital la seua plaça forta.
• Orient comprenia les províncies danubianas, Grècia, Àsia Menor, Egipte i les províncies orientals. Diocleciano va establir el seu centre de poder en Nicomedia, mentres que Galerio ho va fer en Sirmio i despuix en Tesalónica. Per la seua banda, Maximinio Daya molt provablement residira en Antioquía.

Autoritat

En este sistema, a lo manco en la primera tetrarquia, no hi havia una divisió territorial perfectament delimitada sobre les àrees de poder de cada tetrarca. Diocleciano es comportava com detentor d'un poder superior per ser el august senior. Ya que esta situació no es va donar en la segona tetrarquia i ya generats alguns conflictes per problemes de supremacia, la divisió territorial entre els quatre es va consumar en la segona tetrarquia.

Esta coparticipació del poder no va supondre un desmembramiento de l'Imperi, puix Diocleciano es va reservar per a sí la Auctoritas Senioris Augusti, conservant aixina la capacitat d'intervenció en els demés territoris. Aixina mateix, Diocleciano va donar forma a la nova tetrarquia determinant que els augusts devien renunciar als 20 anys de govern, deixant pas als dos césares que a la seua volta devien nomenar als nous. Aixina mateix, la reforma indicava les formes de titulació que devien amprar-se:

Els títuls comuns dels emperadors romans —pius, felix, invictus, augustus, pater patriae— aixina com el fonamental poder proconsular varen ser detentados en exclusiva pels dos augusts, Diocleciano i Maximiano. Per la seua banda els dos césares tenien el mateix número de consulats i potestats tribunicias, pero carien de salutacions imperials.

García Moreno (1979:354)

Successió

Per a que el sistema fora efectiu es prevea que, despuix de 20 anys de govern, els augusts abdicaren voluntàriament cedint el poder als césares que, a la seua volta serien elevats a augusts. Finalment, estos, nomenarien a nous césares. No obstant, el sistema solament es va mantindre estable durant el regnat de Diocleciano puix despuix de la seua abdicació les disputes entre els tetrarcas varen terminar per liquidar el sistema en uns vint anys.

Bibliografia

• Luis A. García Moreno (1979) L'antiguetat clàssica. L'imperi romà en Història universal. Pamplona: EUNSA.
• William Seston (1975). «Il decline dell'impere romà d'Occident» en I propilei. Gran storia universale Mondadori IV: Roma. Il mondo romà. Verona: Arnoldo Mondadori Editore.