Anar al contingut

Pórfido

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Pórfido

El pórfido és un tipo de roca ígnea, més concretament una roca filoniana. El seu nom es deriva del llatí (porphyra) i el grec antic πορφύρα (porphúra), que signifiquen 'púrpura', pel seu color. El pórfido ha segut utilisat en la construcció des de l'antiguetat per la seua durea i aspecte decoratiu.

Característiques

Una peça de pórfido.
Tipo de pórfido.

És una roca formada a partir de la solidificació del magma, és dir una massa decorreguda d'orige tectónico a temperatures molt elevades en l'interior de la corfa terrestre normalment rica en silici. El seu refredat comença molt llentament a profunditat, iniciant la solidificació del magma i la formació de cristals de cuarzo i feldespat entre uns atres minerals que es van quedant incrustats a la base, en abundant silici. El refredat final és ràpit, lo que produïx una matriu vítrea o microcristalina.[1]

Usos

Apolo citaredo. Pórfido i marbre blanc. Obra romana de el II Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

L'us del pórfido es remonta al breçol de les civilisacions assiri-babilònica, egipcíaca i romana. Molts monuments realisats en este material i troballes arqueològiques ho confirmen. Este material era apreciat pel seu durea i la seua resistència, superiors a les del granit. D'una durea de grau 5 en l'escala de Mohs, la seua durea supera a la del marbre,[2] sent aixina la pedra més dura coneguda en l'antiguetat. Des de l'era Romana fins a l'Edat Mija, el pórfido va ser també valorat pel seu color púrpura, l'us de la qual va ser exclusiu per a emperadors, realea i alta noblea.

Cadira de pórfido usada per al part de membres de la noblea romana del s. II d. C. Museu de Mont Cassino. Els princeps naixcuts a l'hora que els seus pares ocupaven el tro imperial eren cridats porfirogénitos, en quant naixcuts en la "púrpura".

El sabio romà Plinio el Vell (23 d. C.-79 d. C.) en el seu Història Natural, afirma que el «pórfido imperial» va ser descobert en l'any 18 d. C. per un legionari romà cridat Cayo Cominio Leugas. Si ben els antics egipcíacs utilisaven roques de pórfido de composició i apariència molt similars, no varen semblar advertir el pórfido trobat pels romans, que procedia únicament d'una sola pedrera que varen denominar Mons Claudianus,[3] possiblement en honor al emperador Claudio que governava durant els primers anys de l'explotació romana d'esta pedrera situada a l'est del desert Aràbic prop de Jebel Dokhan.[3]

Estàtua romana de pórfido, simulant la tenyida púrpura de Tir de les robes nobles i luxoses.


Sarcòfec de pórfido atribuït a Dagoberto I (s. VII d. C.)

A un tipo especial de pórfido se li va cridar 'Imperial' ya que les mines, com en atres parts de l'imperi, eren propietat del emperador romà.[4] Tot el pórfido roig procedia de la pedrera Yebel Abu Dujan (o Mons Porphyrites)[5] en el desert Oriental d'Egipte, d'andesita de 600 millons d'anys d'antiguetat del Escut aràbic-nubiano.

Per a transportar el pórfido des de les pedreres de Mons Claudianus i Mons Porphyrites cap a l'oest, fins a la Maximianópolis romana, els romans varen crear una ruta que va ser denominada Via Porphyrites (de porphyrya: púrpura, "La Ruta Púrpura"), descrita per el sabio grec Estrabón en el seu Geografia i més tart per Claudio Ptolomeo en Geographia.

Tal i com explica l'arqueòlec Steven E. Sidebotham de l'Universitat de Delaware en el seu llibre Survey of the 'Abu Sha'ar-Nile Road (Estudi sobre la ruta d'Abu Sha'ar al Nilo)[6], la ruta que els antics varen denominar Via Porphyrites unia les precioses pedreres de pórfido d'Egipte actualment cridades Abu Sha'ar a la localitat romana de l'actual Quena, situada a la vora del ric Nilo. Des de la pedrera, bous de càrrega recorrien 150 km, travessant el desert per la via Porphyrites, que en el seu traçat marcat pels hidreumata, o pous de rec, la feyen viable en este paisage absolutament sec. Estava abastida en 125 pous fortificados, cada u ubicat a un dia de marcha de bou del següent. Des de Quena es transportaven els blocs de pórfido per el Nilo fins al mar Mediterrànea i per via marítima fins al seu destí final.[7]

Sarcòfec d'Elena, mare de l'emperador Constantino I. Museu Pío Clementino. Vaticà
Mausoleu de l'emperador Federico II en la catedral de Palermo

Durant l'imperi romà, es va amprar a sovint per a la fabricació de columnes en Roma, togues dels busts dels emperadors, panels del revestiment del Panteó[8] o sarcòfecs per a l'emperador i els seus parents.[9] D'esta costum perviuen bons eixemples com el sarcòfec de Dagoberto I (VII) o el sarcòfec de Santa Elena, mare de Constantino I.

Tomba del rei Pedro III en el monasteri de Santes Creus, en lo que va anar la Corona d'Aragó.

Este us va perdurar ben entrada l'Edat Mija. Va ser utilisada en el mausoleu del sacre emperador Federico II "Stupor Mundi", trobada en la catedral de Nàpols (c. 1250). En la península ibèrica; un eixemple d'este us és la tomba del rei Pedro III "el Gran" (1276-1285) de la Casa de Barcelona, ubicada en el Monasteri de Santes Creus (Catalunya),[10] encarregada pel seu fill Jaime II, inspirat per l'estil romà de banyera mortuoria en pórfido, roig púrpura imperial, despuix de la conquista del Regne de Sicília pel seu pare.[11]

Sarcòfec de Napoleón en Els Invalides, París, realment fet de quarsita pero en un pedestal de pórfido vert.


En l'art bizantí el pórfido també va ser d'us exclusiu imperial.[12][13] El temple Hagia Sofia d'Estambul és un clar eixemple d'això. L'historiador bizantí Procopio de Cesarea va descriure la construcció del temple en la seua obra "els Edificis":

Es varen amprar més de dèu mil persones per a la construcció, i l'emperador va fer dur material procedent de tot l'imperi, com les columnes helenísticas del Temple de Artemisa en Éfeso, grans pedres de les pedreres de pórfido d'Egipte, marbre vert de Tesalia, pedra negra de la regió del Bósforo i pedra groga de Síria.
l'omphalion d'Hagia Sofia, punt exacte a on es coronava als emperador del Imperi Romà d'Orient, decorat en pórfido.

Un atre eixemple en l'art bizantí és la Columna de Constantino en Estambul o la sala pórfida del Gran Palau de Constantinopla. Va ser la sala oficialment usada per als parts imperials i estava revestida de pórfido.[14]

Pila Bautismal en la catedral de Magdeburgo, Alemània. La font està feta de pórfido roig (porfido rosso) d'una pedrera prop d'Asuán, Egipte.

Es va utilisar pórfido també en altars, gerros i fonts, que va ser reutilisat en el Renaixença i la seua dispersió aplega fins a Kiev. Com a eixemple més contemporàneu, es pot citar el Temple Expiatori de la Sagrada Família situat en Barcelona, obra de l'arquitecte català Antoni Gaudí, a on s'aprecien quatre principals columnes internes i l'altar fets de roig pórfido.[10]


Referències

  1. ↑ Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. «pórfido». Vocabulari Científic i Tècnic. Accés 10 de juliol de 2020.
  2. ↑ «Virtuts de les pedres - Pórfido».
  3. ↑ 3,0 3,1 «Mons Claudianus, la gran pedrera de l'Antiga Roma en Egipte» (en és-és). La Brúixola Verda. Consultat el 2021-11-27.
  4. ↑ A. M. Hirt, IMPERIAL MINES AND QUARRIES IN THE ROMAN WORLD. ORGANIZATIONAL ASPECTS 27 bc–ad 225. Oxford: Oxford University Press, 2010. ISBN 9780199572878, p. 368.
  5. ↑ «Archaeology». Arch.soton.ac.uk. Archivat des d'el original, el 21 de març de 2008. Consultat el 17 de setembre de 2024.
  6. ↑ «Survey of the 'Abu Sha'ar-Nile Road».American Journal of Archaeology.95(4)
    571–622.ISSN 0002-9114.doi:10.2307/505894.Consultat el 2021-11-27.
  7. ↑ «Saudi Aramco World : Via Porphyrites». archive.aramcoworld.com. Consultat el 2021-11-27.
  8. ↑ «Via Porphyrites». Saudi Aramco World. Archivat des d'el original, el 13 de giner de 2010. Consultat el 17 de setembre de 2024.
  9. ↑ Robinson, I. S. (19 de juliol de 1990). The Papacy, 1073-1198: Continuity and Innovation (en en), Cambridge University Press. ISBN 9780521319225.
  10. ↑ 10,0 10,1 «Entrevista feta a l'arquitecte Jordi Bonet, 2002 -Omnium cultural». Archivat des d'el original, el 31 de març de 2016. Consultat el 9 de giner de 2017.
  11. ↑ Vázquez, Sebastián; Aragó, {{{nom2}}} (24 de març de 2015). Rutes sagrades, L'Esfera dels Llibres. ISBN 9788490603345.
  12. ↑ Arrese, Miguel Cortés (1 de giner de 2002). El descobriment de l'art bizantí en Espanya, Editorial CSIC - CSIC Press. ISBN 9788400080402.
  13. ↑ Penya, Pedro Bádenas de la; Martín, {{{nom2}}} (1 de giner de 2003). Constantinopla 1453: mits i realitats, Editorial CSIC - CSIC Press. ISBN 9788400082079.
  14. ↑ Paspates, A. G. (2004). The Great Palace of Constantinople, Kessinger Publishing. ISBN 9780766196179.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pórfido&oldid=1443255»