Mons Porphyrites

Mons Porphyrites

Mons Porphyrites és l'emplaçament montanyós d'un grup d'antigues pedreras romanes situades en les montanyes de la Mar Rojo, en el desert Oriental d'Egipte.

Es troba a uns 45 quilómetros de la mar en la carretera entre Maximianopolis/Kainopolis en la vall del Nilo i el port de Mios Hormos (Abu Sha'ar Al-Qibli en el Mar Rojo), a 55 quilómetros a l'oest d'Hurghada en la pendent nort-oriental del Yebel Dujan (Montanyes Humeantes), el pic de les quals més alt té 1.626 metros d'altura. Les pròpies montanyes estan formades per roques de efusión precámbrica. En la pròpia pedrera s'extrea un pórfido (andesita) de color púrpura o negre en fenocristals de feldespat blanc o rosa, que era extremadament rar i, per tant, valiós.

El pórfido imperial, pel que Mons Porphyrites és més famós, solament es troba en una chicoteta superfície d'uns 6 km². Este pórfido es va utilisar en Roma i Constantinopla (época bizantina) en fins decoratius com columnes monolítiques, esculturas, termes o, especialment, en sarcòfecs imperials. Atres jaciments varen produir pórfido negre. Una segona variant és de color vert-negre en fenocristales de color blanc a llaugerament verdenc que medixen fins a 5 milímetros.

Història

Baixe l'Imperi romà, eren l'única font coneguda de la varietat púrpura "imperial" de pórfido. Varen ser explotades entre els sigles I i V. La pedrera noroest era provablement la més antiga. Les atres pedreres imperials del desert oriental eren Mons Claudianus, Mons Ophiates i Tiberiane. Estes quatre pedreres estaven provablement baix una administració unificada, ya que es troba el mateix procurator metallorum en més d'una d'elles.

Les pedreres varen ser descobertes per Cayo Comino Leugas en l'any 18. La seua explotació pot rastrejar-se en centenars de ostraca des de poc despuix fins als anys 430. Solament es podia accedir a elles a través d'un tortuoso ramal de la calçada entre Caene, en la vora del Nilo, i el fort romà de la costa del Mar Rojo.

Les pedreres pròpiament dites s'estenien a lo llarc de 9 km². Hi havia cinc llogarets dispersos per als treballadors i un complex central en l'uadi Abu Ma'amel, a 630 metros sobre el nivell de la mar. Les pedreres més altes es trobaven en Rammio, a 1.438 metros. La pedra extreta tenia que deixar-se caure per passareles fins al uadi. El complex central contava en un assentament de treballadors, un fort, un temple de Serapis i dos d'Isis, una terma en hipocausto i una necròpolis. El primer temple dedicat a Isis Megiste pot datar-se en el 113 i el de Serapis en 117-119. Un segon temple dedicat a Isis Myrionyma, datat en 137-138, es trobava a l'atre costat de l'uadi. Existixen indicis d'herrería en la zona dels treballadors. El complex central contava en dos pous i una gran cisterna per a l'almagasenament d'aigua en el fort.

Vàries dels llogarets no varen estar ocupades fins al II, pero hi ha làpidas, ceràmica i monedas posteriors procedents de les pedreres més altes. Una torre en el complex central permetia la comunicació visual inclús en els llocs més distants. Ademés del fort principal, també hi havia fortines en Badia, Umm Sidri i Belia.

Les operacions d'extracció es varen recomençar breument en la década de 1930, baix el mandat del príncip Faruk, durant la qual la pedra es va utilisar principalment en El Caire.

Des de 1994 ha segut excavat per un equip britànic junt en l'Egypt Exploration Society i s'ha trobat una important inscripció en un chicotet temple en la part alta de les montanyes. És una dedicatòria als deus Pa i Serapis, dominada per un gravat que mostra al deu Pa-Min. Menciona el descobriment del jaciment el 23 de juliol de l'any 18 per Cayo Comino Leugas. També es descriuen les roques que es varen trobar: pórfido, pórfido negre, pedres multicolors.