Hipocausto
El hipocausto (en llatí hypocaustum, del grec ὑπόκαυστον, de ὑπό-, "davall", i καυστόν, "cremat") és un sistema de calefacció d'un edifici, que produïx i fa circular aire calent per baix del sol, podent calfar les parets en una série de canonades per les que passa eixe mateix aire calent. Este aire també pot calfar els pisos superiors.[1]
La més antiga referència coneguda a este sistema sugerix que el temple d'Éfeso en 350 a. C. es calfava d'esta manera,[2] encara que Vitruvio atribuïx la seua invenció a l'ingenier romà Cayo Sergio Orata en c. 80 a. C.[3] La seua invenció i perfeccionament va millorar el higiene i les condicions de vida dels ciutadans i va anar un precursor de la calefacció central moderna.
.jpg){kind=link}
Va ser utilisat sobretot en les termes del Imperi romà. Els vestigis arqueològics més antics s'han trobat en les Termes Stabianas de Pompeya de finals de el II i en els banys grecs d'Olimpia datats en el I[4] En els sigles següents es va perfeccionar el sistema en la seua utilisació en el caldarium (sala calenta) de les termes i també en les villae i cases urbanes particulars més riques.
Descripció
[editar | editar còdic]
._Clavijas_-_Foto_Jos%C3%A9_Antonio_Bielsa.JPG){kind=link}
Per a calfar l'edifici, en funció de la superfície i la riquea dels seus propietaris, podia haver un o més forns (praefurnia) a on els gasos calents produïts en la combustió es duyen per canalisacions situades baix el sol de les dependències a calfar. El sol que devia tindre una gruixa suficient per a que es poguera caminar sobre ell sense cremar-se, se sustentava sobre piles, generalment de rajoles (pilae). En el praefurnium també es calfava l'aigua.[4]
Depenent del disseny, ademés de calfar els sols, es podien calfar les parets i les voltas. Per a obtindre una calor més intensa i uniforme, es podien integrar en els murs tubos de fanc cuit (tubuli), que donaven eixida al fum del forn i a l'aire calent que circulava pel hipocausto, provinent del subsol. També es podien utilisar atres elements com els tegulae mammatae per a on circulara l'aire calent. Per a les sales abovedadas, l'aire calent es feya circular per les altures per mig d'elements curvos empotrats. En qualsevol dels casos, s'ocultaven recobrint-los en revoque o marbre per a embellir les parets.[4]
L'altura de l'espai buit pel que circulava l'aire era d'uns 40 a 60 cm. En l'extrem contrari de l'entrada dels gasos es disponia un humero o fumeral per a l'evacuació dels gasos, que el seu tir tèrmic facilitava la seua circulació. Es calcula que la temperatura obtinguda en les vivendes no passava dels 30 graus.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Tomlinson, Charres (1850). A rudimentary treatise on warming and ventilation: being a concise exposition of the general principles of the art of warming and ventilating domestic and public buildings, mines, lighthouses, ships, etc (en en), J. Weale. «hypocaust.»
- ↑ (1 de març de 2008) Central Heating, Installation, Maintenance and Repair (en en), WritersPrintShop. ISBN 9781904623625.
- ↑ (1 de giner de 1966) Studies in Ancient Technology (en en), BRILL. ISBN 9004006265.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Peter Connolly i Hazel Dodge (juliol de 1999). La ciutat antiga. La vida en l'Atenes i Roma clàssiques (en és), Madrit: Accent Editorial, pp. 243. ISBN 84-483-0329-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hipocausto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.