Es denomina sol radiant, parament radiant o llosa radiant al sistema de calefacció que ampra un dels paraments d'un local com emissor de calor. L'emissor pot ser qualsevol dels paraments dels locals a calefactar (sol, parets o sostre), pero lo més corrent és amprar el sol.
Donada l'extensió superficial de l'emissor s'ampren baixes temperatures, perque l'emissió depén de la diferència de temperatures entre l'emissor i l'ambient i de la superfície de l'emissor (a major superfície d'emissió serà necessària una diferència de temperatures menor). Algunes normatives llimiten esta temperatura del sol a 28 o 29 °C.
És la versió moderna dels antics hipocausto romà i glòria castellana.
Montage de canonades per a un sistema de calefacció per paret radiant (note's que és una instalació incorrecta: és impossible porgar l'aire de les canonades).
La gran ventaja d'este sistema de calfament és que incidix sobre la temperatura resultant, en la que intervenen la temperatura radiant mija i la temperatura seca de l'aire, de modo que, en este cas, en haver una temperatura radiant mija més alta, pot baixar-se la temperatura seca de l'aire dos o tres graus, disminuint en eixa mida les pèrdues de calor del local cap a l'exterior, sense disminuir les prestacions sobre comoditat tèrmica (sensació tèrmica).
És un sistema que produïx moviments reduïts de l'aire, donada la baixa temperatura d'emissió i l'extensió del emissor, i convé per això en locals de sostres alts, evitant fins a cert punt el problema de l'estratificació tèrmica de l'aire, que acumularia l'aire calent en la part superior del local, llunt de la zona ocupada.
En el sol radiant, la temperatura a la que l'aigua fluïx pel seu interior és moderada, de 35 a 45 °C, a diferència dels 70-90 °C del sistema que utilisa radiadorés, per lo que podria usar-se en colectors solars, sense necessitat de calfador de respal.[1]
Els inconvenients trobats en els pisos radiants convencionals, són l'inèrcia de calor, o acumulació de calor. Esta inèrcia de calor es genera en pisos les construccions dels quals varen ser fetes en llocs en un clima variant a on s'amanecer fret o fresca, pero hores despuix la temperatura externa es nivella a l'interna, açò generaria un sofocamiento per calor, ya que el temps en que es lliberaria la calor interna pot dur entre 2 i 10 hores.
Canonades per a un sistema de calefacció per sol radiant, abans de montar el paviment.
En este cas el sistema és semblant a un de calefacció per aigua calenta, en una caldera o un atre mig de calfament, i una ret de distribució, pero tenint com a emissor el sol (o com s'ha dit, un atre parament, encara que en els sistemes per aigua calenta és rar trobar-ho), baix el qual discorre una canonada fent meandres, de modo que els tubos estan a una distància relativament reduïda (entre 8 i 30 cm).
Les canonades d'aigua (generalment de material plàstic) es distribuïxen sobre el forjat (vore image), interponent un aïllant tèrmic per a evitar que la calor es dissipe cap a la planta inferior. Sobre les canonades es coloca una capa de morter de ciment o anhidrita i arena d'una gruixa mínima de 4 cm i màxim de 6 cm. Després el solado, que es recomana siga d'un material poc aïllant de la calor (pedra, taulell ceràmic o hidràulica) i no de fusta o moqueta.[nota 1] El contacte desagradable de la planta del peu en un material fret, que normalment es vol evitar en estos sols aïllants tèrmics, queda compensat per la temperatura del sol.
Si l'edifici està ben aïllat no és necessari cobrir tota la superfície del sol i poden deixar-se unes franges estretes, propenques a les parets, sense canonades, per a colocar mobles (estanteries, aparadors,...) puix baix ells el sol no emetrà calor que puga estropejar-los.
Tubo de plàstic o multicapa. És un tubo de polietileno d'alta densitat, reticulado per radiació d'electrons. Les tècniques posades en servici per a la fabricació asseguren una gran regularitat dimensional (diàmetro i gruixa de les parets). Per les millors característiques sobre resistència mecànica i tèrmica, la canonada multicapa és la millor opció per a la realisació d'estos circuits.
Plaques d'aïllament. Solen fer-se de poliestireno expandit, a voltes elastificado, i servixen per a evitar que la calor es difonga cap al pis inferior.
Taca d'estage de colectors en un sol radiant.
Aïllament perifèric. És convenient separar mecànica i fónicament la placa base del sol radiant dels tabics. Açò es conseguix per mig de l'aïllament perifèric, constituït per unes tires de poliestireno expandit.
Fixació dels tubos. Per a subjectar el tubo a les plaques d'aïllament, en certes paleses, la fixació es fa per mig de tetones que formen part de les plaques d'aïllant tèrmic i subjecten adequadament fins que els tubos queden empotrats en la capa de morter que els recobrirà (vore image). També s'utilisen unes grapas autoperforantes que, clavades sobre les paraulotes-guia en les zones curves del tubo, impedixen que este es desplace de la seua posició.
Conjunts de distribució. Els diferents circuits formats pels tubos van units a un colector d'anada i un atre de tornada. Per a un correcte funcionament dels circuits, els extrems de les canonades deuen estar situats en un nivell més alt que el del seu recorregut, per a conseguir un bon porgat de l'aire que puga introduir-se en elles, per lo que estos colectors, en els que estarà el purgador, deuen anar estajats en una taca en un mur. En els colectors, ademés, se situaran les claus de regulació i equilibrat dels circuits. Estos conjunts de distribució estaran conectats a la caldera per mig d'una ret bitubular (canonades d'anada i de tornada), semblant a les que alimenten la calefacció per radiadors.
Morter. Normalment autonivelantes de anhidrita o ciment. La fluïdea d'estos morters evita que es generen bombetes d'aire (que són aïllants tèrmiques) i faciliten la distribució de la calor.
Solado. Com s'ha dit, és convenient que no siga aïllant tèrmic. Pot ser de taulell hidràulic, taulell ceràmic o diversos tipos de pedra (marbre, granit, pissarra,...).
Ilustració d'una vàlvula de tres vies mesclant aigua d'anada (roig) en aigua de tornada (blava).
Donada la llimitació de la temperatura superficial del sol, en este cas solament es pot fer una regulació per la temperatura del caloportador (regulació proporcional) que normalment no deu sobrepassar els 50-55 °C.[nota 2] El sistema consistix en una centralita que rep informació de dos sondes de temperatura. Una de les sondes informa a la centralita de la temperatura exterior, i en funció d'ella, la centralita mou una vàlvula multivía motorisada mesclant l'aigua procedent de la caldera en aigua de la tornada, gelada, fins a conseguir la temperatura adequada de l'aigua impulsada a la ret, segons la curva de calefacció corresponent, en cada moment, temperatura de la que informa a la centralita l'atra sonda, situada just a l'inici de la canonada de impulsió.
Cal tindre en conte que la temperatura màxima del sol (els 28 o 29 °C citats) es necessitarà solament en els moments més frets de l'any; el restant del temps (en menors necessitats de calor), l'emissió deurà fer-se a menor temperatura, després la temperatura del caloportador també serà menor.
Este sistema de calefacció té ademés una espècie d'autorregulación natural: en pujar la temperatura de l'ambient (per ocupació de moltes persones, per eixemple) disminuïx el bot tèrmic emissor-ambiente, per lo que l'emissió de calor disminuïx, el caloportador es gela menys i torna a la caldera més calenta, disminuint el treball d'esta i aforrant combustible. Com el bot tèrmic superfície-ambiente és baix (de l'orde d'uns 10 °C en els moments més frets), un aument de 1 °C en l'ambient supon una disminució del 10 % de l'emissió en eixos dies més frets. Lo cert és que també als sistemes per aigua i radiadors a temperatura més alta els ocorre lo mateix, pero, com el bot tèrmic és prou major (50-60 °C), l'aforro és inapreciable (1-2 %).
Les resistències elèctriques es distribuïxen sobre el forjat,[nota 3] interponent un aïllant tèrmic per a evitar que la calor es dissipe cap a la planta inferior. Sobre les resistències es posa una capa de morter de ciment i arena, i després el solado. Sobre el material del solado, vore més arriba lo dit per al sistema en canonades d'aigua.
El sistema de fibra de carbono consistix en una espècie de teixit d'estes fibres, que funcionen com a resistències, en bandes d'una certa llongitut, que duen als costats dos conductors elèctrics i tot això envolt en una funda de material plàstic flexible (com a aïllant elèctric). Com s'ha dit, en molts països està prohibit utilisar alguna cosa baix tensió elèctrica baix el solado (llevat que siguen resistències elèctriques blindades), de modo que en eixos països s'utilisa en el sostre: sobre un fals cielorraso d'escayola o de cartó-algeps, es coloca la làmina i sobre ella un aïllant de manta de fibra de vidre, per a que la calor es dirigixca exclusivament al local calefactado.[nota 4]
En este cas la regulació no pot fer-se per temperatura de l'emissor, sino per temps. Es regula per mig d'un termostat que talla la corrent de les resistències quan en el local s'aplega a la temperatura desijada; a menors necessitats (depenent de la temperatura exterior), menor temps d'encés. Té la ventaja de que la regulació es fa local per local, de modo que en els no utilisats es pot posar una temperatura més baixa, o inclús apagar-los. La desventaja és que el sol pot alcançar la temperatura màxima tota la temporada, encara que siga per espais de temps curts.
Una possibilitat més econòmica és utilisar un sistema de tubos d'aigua, calfada per una bomba de calor usant l'electricitat. En este cas seria una bomba aire-aigua (o aigua-aigua, si hi ha possibilitats de tindre una font freda adequada) i llavors l'instalació seria per canonades, com en el cas anterior.
