Art bizantí
Es denomina al art bizantí com el moviment artístic que es va propiciar en algunes regions del Est d'Europa i d'Orient Mig de la mà del Imperi romà d'Orient. Este estil d'art es va divulgar entre els sigles IV i XV. No obstant, l'iconografia religiosa d'este tipo d'art es manté viva actualment. Açò es deu a la iglésia ortodoxa russa, que recrea alguns retrats de figures religioses. L'art bizantí va nàixer en la proclamació de Constantino com a emperador d'Orient. Est va derrotar a Majencio en la batalla del Pont Milvio (312), colocant a Constantinopla com la capital del món antic. Des d'aquell moment, el cristianisme es va convertir en la religió oficial del Imperi romà. L'emperador i els seus successors sentien el deure proveir condicions per a el "cult", lo que va anar el germen de l'art bizantí. Pero al principi, lo que l'Imperi tenia a la mà era l'art i l'arquitectura grecorromana, ideats per a atres funcions. Per un costat, els temples pagans eren concebuts com a casa del deu al que commemoraven, de tal manera que ningú podia entrar en ells. Per un atre costat, estos temples albergaven una estàtua del deu en qüestió, i els pagans creïen que estes eren consustancials al deu mateix. Els primers cristians varen heretar dels judeus el rebuig a les imàgens, particularment les escultòriques. Ademés, creïen que Deu no habitava en temple algun i que l'adoració es feya "en esperit i veritat". Per esta raó, es reunien en domus ecclesiae, terme llatí que significa 'casa de l'assamblea' ("sinagoga" en grec), destinades a compartir la paraula i a celebrar el memorial de la passió, mort i resurrecció de Jesús.[1]
L'art bizantí va estar estretament relacionat en l'art cristià. De fet, en numeroses iglésies d'orige bizantí es poden vore retrats de personages religiosos. També destaca el seu bidimensionalidad, que rebujava obertament el realisme, deixant una pauta molt clara entre el art romà i l'art bizantí. Els artistes bizantins ho varen embellir tot, des de mosaics, escultures o relleus en marfil, fins als edificis més impressionants de l'història, tals com la iglésia del Sant Saber en Constantinopla.
Principals manifestacions
[editar | editar còdic]Arquitectura
[editar | editar còdic]L'arquitectura bizantina, desenrollada durant l'imperi Bizantí, en els sigles X a XV, es caracterisa per l'us del arc de mig punt, la planta de creu grega (en braços d'iguallongitut) o basilical (planta rectangular en una o més naus), per l'ocupació de la cúpula (coberta de forma semiesfèrica), aixina com pelux de la decoració dels interiors, que es recobrien en mosaics. Les principals construccions varen ser els palaus i les iglésies, entre les que destaquen la iglesa del Sant Saber, en Constantinopla, i la iglésia de Sant Marcos en Venècia.
Mosaic
[editar | editar còdic]Els mosaics constituïxen la màxima expressió de l'art bizantí. En ells, els artistes trenquen en el realisme. Aixina, en el seu desig de resaltar l'espiritualitat dels personages, els representaven de manera idealizada sobre un fondo de color dorat. Les figures són rígides, apareixen dispostes de front i en elles no s'observa profunditat ni volum.
Pintura
[editar | editar còdic]La pintura bizantina és popularment coneguda per la seua representació en figures sagrades i escenes religioses. Esta reflectix l'estètica i característiques de l'época. El seu estil és icònic i esta no buscava representar un enfocament de realisme, sino alguna cosa simbòlic i espiritual. Les pintures en l'art bizantí són frontals, en gests serens, ací s'utilisen colors cridaners i vius, ademés de l'or el qual sol vore's en els fondos representant divinitat i el món celestial.
Antecedents i context
[editar | editar còdic]
En l'any 323 Constantino el Gran va decidir traslladar la sèu de l'Imperi Romà a la ciutat grega de Bizancio, en l'estret del Bósforo, que més vesprada seria coneguda com Constantinopla. El nom original de la ciutat en grec era Kōnstantinoúpolis (ciutat de Constantino), i el títul oficial en llatí era "Nova Roma" (Nova Roma). Esta decisió de Constantino tindrà conseqüències de gran alcanç que encara se senten hui. En solament sis anys es va construir a una velocitat increible una gran ciutat que es convertiria en la ciutat més rica i lluenta d'Europa durant tota la Edat Mija. En donar este pas, el nou emperador romà va confirmar la creixent importància econòmica i estratègica de les províncies orientals (l'ascens de les quals es prolongava des de feya molt temps). La nova capital encarnava els fonaments cristians de l'estat romà, puix es trobava en la zona més cristianizada en comparació al restant de l'imperi. Constantino difícilment podria haver predit que la seua decisió de traslladar el centre de l'imperi causaria la divisió completa de l'imperi en parts oriental i occidental. Els governants de la part occidental de l'Imperi romà varen ser poc despuix víctimes de les conquistes de les tribus germàniques dels godos, vàndals i lombardos. A finals del V va desaparéixer l'últim vestigi de l'autoritat central de la part occidental de l'Imperi romà. Pel contrari, l'Imperi romà d'Orient va sobreviure a estos atacs i durant el regnat de Justiniano I el Gran (527-565) va alcançar el seu apogeu de poder i estabilitat. La divisió de l'Imperi romà pronte va conduir a una divisió religiosa. Durant el regnat de Constantino (312-337), el bisbe de Roma era, en base en l'autoritat de l'apòstol sant Pedro, elíder de l'iglésia cristiana unificada. La seua supremacia en els assunts eclesiàstics pronte va ser negada pel patriarca de Constantinopla, i les diferències en les doctrines eclesiàstiques varen començar a profundisar-se, lo que finalment duria a la divisió d'este moviment religiós en Occident (catolicisme) i Oriente (ortodòxia). Les diferències es varen tornar molt profundes, i el catolicisme romà va mantindre la seua independència de l'autoritat imperial o estatal, convertint-se aixina en una institució internacional que reflectia el seu caràcter d'iglésia única. La Iglésia ortodoxa, pel contrari, es basava en l'unitat de l'autoritat espiritual i secular encarnada en l'emperador que elegia i nomenava al patriarca en Constantinopla. Per això depenia del poder de l'Estat, al que era estrictament lleal tant com als seus creents, i al mateix temps la jerarquia eclesiàstica gojava dels beneficis del poder polític. Esta idea de la posició de l'Iglésia ortodoxa dins de l'Imperi bizantí és una adaptació cristiana de l'herència antiga, que es remonta a l'época del Antic Egipte i que es va estendre per tot Orient Mig. En contrast en el caràcter diví dels faraons egipcíacs i atres governants de tot el Mig Orient, els emperadors bizantins eren considerats líders de l'Iglésia i de l'Estat designats divinamente. Esta mateixa idea va ser adoptada pels emperadors russos, tractant d'utilisar la reputació de l'Imperi Bizantí i presentar-se davant el poble com la continuació de l'antiga tradició, la nova "tercera Roma". En aquella época, la Iglésia ortodoxa russa també estava estretament vinculada a l'Estat, com lo havia estat durant molt temps l'Iglésia bizantina. Per totes estes raons religioses (inclús més que polítiques) és impossible per als historiadors de l'art parlar del desenroll únic de l'art cristià dins de tot l'Imperi romà.
Influències
[editar | editar còdic]En ser Bizancio la branca oriental del Imperi romà en la seua primera fase, no és d'estranyar que en els treballs bizantins predomine una forta influència romana, o més correctament, clàssica. La tradició romana de coleccionar, valorar i ensenyar en privat obres d'art antic, va continuar entre les classes més adinerades de Bizancio. L'art bizantí és al mateix temps permanent i en evolució, en temes tals com les tradicions clàssiques i les escenes religioses convencionals apareixent una i una atra volta a lo llarc dels sigles pero, al mateix temps, un examen més concienzudo de cada obra revela els detalls d'un enfocament artístic sempre diferent. L'obra bizantina s'assemblava més a la grega que a la romana. Açò es deu a la seua rodalia en el naturalisme, que es veu en moltes obres bizantines. Una atra zona d'influència va ser Antioquía, que impartia el método oriental. Este nos parla de les figures en el art persa i d'Àsia Central: podem apreciar açò en les cenefas, el arbre de la vida, els caps de moltó, i criatures en ales dobles, aixina com els retrats complets frontals que apareixen en l'art siri.[2]
Periodisació
[editar | editar còdic]Debat historiográfico
[editar | editar còdic]En la lliteratura professional es poden trobar vàries divisions diferents de l'art i l'arquitectura bizantins. La Enciclopèdia Beliana dividix l'art i l'arquitectura bizantins en: "tres grans periodos: el periodo des del principi del regnat de Justiniano I el Gran fins al final de la iconoclasia, el periodo dels emperadors macedonios i cominenos i el periodo de la renaixença paleólogo ".[3] Després assigna els següents intervals de temps als periodos: 527–anys 60 del IX. (ORD periodo); 867 a 1453 (segon periodo) i 1261 a 1453 (tercer periodo). Més be, es tracta de periodos concebuts més àmpliament que inclouen seccions més curtes, que atres autors també definixen per separat (vore més avall). La data final del segon periodo (és dir, macedonio i comineno) (1453) es dona incorrectament o no en un sentit purament cronològic i històric-dinàstic. La Nova Enciclopèdia Catòlica també reconeix tres periodos segons els acontenyiments polítics: bizantino primerenc (mitat del IV - mitat del VI), bizantino mig (IX-1204) i bizantino tardà (1261-1453). [4]
La Enciclopèdia Checa de Bizancio reconeix de forma més lliure i menys sistemàtica (és dir, no en intervals estrictes) el periodo paleocristiano (= art romà oriental fins al regnat de Justiniano I) dins del desenroll històric , a l'hora que declara: "l'història de l'art bizantí és estretament relacionat en la fundació de Constantinopla i en el desplaçament del centre de l'imperi cap a Orient..." ), el regnat de Justiniano I (VI), que percep com un gran alvanç, les intervencions del moviment iconoclasta (VIII) - IX), el periodo de la dinastia macedonia (867-1057), l'art en l'era Comnenia (1081-1185), l'art durant l'ocupació de Constantinopla i l'art paleólogo.[5] Per això preferix una divisió cronològica més flexible, sense definir els periodos estricta i directament, com atres autors. Periodo de Justiniano i iconoclasia; art macedonio i komnenio; aixina com el periodo de transició (en l'exili) i el periodo Paleólogo combinats sistemàticament en tres paràgrafs comuns. Posteriorment, baix elema Arquitectura bizantina, el desenroll es descriu més lliurement cronològicament i no definix ni no nomena tots els periodos individuals. [6]
La enciclopèdia de la revista eslovaca Pyramid reconeix dins de l'art bizantí: Justiniano (= periodo bizantí primerenc ); periodo de tormentes iconoclastas (= iconoclasia ; 726–843 ); el periodo de la renaixença de l'art bizantí baix els emperadors macedonios i els Comnenios (= periodo bizantí mig , periodo deutero-bizantino; 843–1204) i el periodo paleólogo (= periodo bizantí tardà, renaixença baixa el regnat dels paleólogos ; 1261–1453). [7]
La Enciclopèdia d'Arqueologia dividix la periodisació de l'art bizantí en quatre periodos: 1. el periodo inicial de Justiniano i els seus successors , sigles V-VII; 2.º periodo d'iconoclasia 726–843; Tercer periodo del segon florecimiento baix la dinastia macedonia , segona mitat IX – primera mitat del XI; Quart periodo dels paleólogos (sigles XIII-XV) Per un atre costat, descriu de manera parcialment simplista l'art i la lliteratura bizantins com "estàtics, sense desenroll".[8]
El Diccionari Americà Oxford de Bizancio (ed. A. Kazhdan ) en l'entrada d'Anthony Cutler sobre art no definix ni nomena periodos individuals. [9] Dins delema, l'arquitectura bizantina de Slobodan Ćočić reconeix "aproximadament sèt" periodos cronològics, dividint-els cronològicament: (1.) sigles IV-V, que descriu com un periodo de transició; (2.) VI; (3.) VII – mitat del IX , que caracterisa com un periodo de crisis ; (4.) la mitat Sigles IX-XI, és dir, el periodo de govern de la dinastia macedonia; (5.) XII, és dir, el periodo del regnat dels Comnenios; (6.) XIII, és dir, el periodo de l'ocupació llatina de Constantinopla ; (7.) XIV-XV, és dir, el periodo del domini paleólogo. Ell crida als periodos principalment solament per un número, qualsevol atre nom conté una descripció de l'etapa donada. [10]
Els creadors del Diccionari americà de l'Edat Mija varen adoptar un enfocament diferent , que descriuen en més detall només l'art bizantí dels anys 843-1453 i, per al periodo anterior, es referixen a la paraula clau sobre art i arquitectura paleocristianos. El periodo indicat es dividix en seccions en el periodo de la dinastia macedonia (867–1056), l'art dels Comnenios i Angelos (1081–1204), el periodo de l'ocupació llatina de Constantinopla (1204–1261) i el periodo dels Paleólogos (1261–1453).
Art paleocristiano
[editar | editar còdic]Degut a que en l'art cristià en el territori de l'Imperi Romà en els primers sigles no hi havia diferències significatives entre Occident i Orient, l'art cristià en maduració fins al regnat de Justiniano I es percep com a part de l'art cristià primitiu (atres autors ho criden el periodo del III en l'Orient cristià (el periodo prebizantino, vore Periodisació). Per la resistència inicial de l'Imperi Romà als cristians , els seguidors de Crist es varen vore obligats a mantindre la seua fe en secret durant els primers tres sigles, i per esta raó l'art cristià més antic va existir només en llocs amagats com les catacumbas. La situació va canviar en el IV en acabant de que s'adoptaren vàries normes llegals en l'Imperi Romà que varen enfortir la llibertat religiosa en el país, en particular el Edicte de Milà, que va otorgar igualtat de drets a totes les religions del país, i que va permetre als cristians realisar les seues cerimònies en públic. En el desenroll del cristianisme, varen començar a sorgir en el territori de l'imperi els primers temples i els primers objectes d'art de caràcter eclesiàstic. Els centres artístics de l'art paleocristiano es varen convertir en els primers municipis episcopals: Roma, Constantinopla (que va ser fundada i construïda com una ciutat predominantment cristiana), Antioquía, Jerusalem i Aleixandria. En el periodo posterior, les ciutats italianes de Milà i Ravena també varen pertànyer als centres d'art. Fins al dia d'hui es conserven, per eixemple, l'arc de la Galeria i la rotonda de Tesalónica del IV o el mausoleu de Gala Placidia en Ravena. En el desenroll dels pelegrinages a partir del III, es varen construir un gran número de temples i es va desenrollar l'art de crear mosaics. Gradualment va passar dels pisos a les parets i voltes, a on simbolisava el món superior (espiritual). En els llocs de tombes importants es varen crear sarcòfecs decorats. Es va desenrollar l'escultura en relleu, sent el més utilisat el marfil dels tallers d'Aleixandria i Antioquía. També es varen utilisar metals preciosos. Pel contrari, el número d'obres escultòriques tridimensionals va disminuir gradualment, ya que l'iglésia en general va rebujar la idolatría (el cult als ídols, que es considerava que eren les estàtues) ya en el Primer Concilie de Nicea.[11]
Periodo de Justiniano i Herácleo (sigles VI-VII)
[editar | editar còdic]
El primer periodo d'apogeu de l'art bizantí comença durant el regnat de Justiniano I, quan la vida monástica es va desenrollar plenament en l'Imperi romà d'Orient i es varen crear varis monuments culturals de caràcter religiós. El monasteri de Santa Catalina del Mont Sinaí, la basílica contemporànea més gran del món, Santa Sofia, o la seua predecessora, Santa Sofia Malá (originalment el Temple dels Sants Sergio i Baco), el Iglésia dels Sants Apòstols (mausoleu dels emperadors) i es varen crear molts uns atres. Desgraciadament, coneixem molts edificis només a través de testimonis contemporàneus, entre ells especialment l'obra de Procopio d'aedificiis (Sobre els edificis).[12]
Per a la construcció s'utilisaven principalment marbre i rajola, pero també eren comunes atres pedres. A sovint s'utilisava material d'edificis més antics, especialment pagans. L'escultura monumental romana clàssica va ser donant pas gradualment al chicotet art decoratiu. [13] La chicoteta escultura va alcançar un gran nivell en este periodo. Ya durant el regnat de l'emperador Justiniano I es varen crear vàries estàtues, pero posteriorment el seu número va disminuir ràpidament. Com a regla general, deprenem sobre ells solament a través dels informes dels historiadors. [12] Els edificis bizantins estaven decorats en columnes en capitels i copón decorats. Es va utilisar decoració d'estuc.[13] La decoració en relleu es caracterisa per temes vegetals i animals.[13] Es varen desenrollar la talla en fusta i la talla en marfil.
El VI va ser l'edat d'or dels llibres i les ilustracions bizantines. Es varen crear nous manuscrits i còpies d'obres més antigues. Els rolls varen ser substituïts progressivament per còdexs. Es coneixen dos tradicions ilustradores: la helenizante alejandrina i l'asiàtic-oriental caracterisada per la monumentalitat.[13] Per eixemple, els cridats pergamins púrpura es destaquen per escrits en pergamí de color púrpura [12], entre les obres importants s'inclouen el Evangeli de Rabul i Rossan. [14][15]
En el V es va desenrollar la creació d'icons, pintures sobre taula, que tenien un caràcter principalment teològic-teològic . Històricament, es va basar en la tradició de representar als emperadors romans i la tradició oriental de representar als difunts. El seu orige es remonta a Palestina i Síria . A diferència del seu antic predecessor, l'artiste bizantí ya no representava els seus objectes com a objectes que representaven la bellea humana (física), sino que a través de l'alegoria observava el seu costat i les seues propietats espirituals. Els icons més famosos d'esta época es conserven en el Monasteri de Santa Catalina d'Aleixandria.
També es va desenrollar el mosaic, que representava motius tant espirituals com a seculars. Hui, no obstant, deprenem sobre motius seculars principalment a través de materials històrics. Una part d'ells es va conservar en Ravena. El mosaic espiritual era important, pero segons informes contemporàneus, sorprenentment els principals temples de Constantinopla durant este periodo no tenien mosaics de figures. Se suponia que es crearien només durant el regnat de Justino II. La varietat d'arts aplicades era considerable, pero a sovint es va transformar en atres objectes a lo llarc dels sigles. Una troballa important d'eixa época va ser un tesor de bols d'argent trobat en 1902 en Chipre. En l'any 552, la producció de seda va començar en Bizancio en acabant de que dos monges varen conseguir dur fil de seda des de China. S'utilisava per a diversos fins (cortines, vestimenta o inclús durant la momificació). Les peces més antigues que es conserven procedixen del VII. Els patrons de les teles eren principalment de naturalea animal i de caça, els adorns estaven influenciats per l'art persa sasánida.[12]
En el VII terminava l'apogeu del periodo justiniano en l'Imperi bizantí. Les batalles en els perses i més vesprada en els àraps i els invasores ávaro-eslaus varen debilitar poderosa i econòmicament a l'Imperi Bizantí, per lo que el presupost per al desenroll de l'art també era llimitat. Varen deixar de crear-se nous edificis de gran importància, com els de Justiniano, i l'art es va traslladar principalment a la creació de mosaics. A diferència de l'época minera, els mosaics d'esta época lluïxen pel seu color i lluentor. Es varen utilisar pedres de pedra, vidre i esmalt. El mosaic de figures més famós d'este periodo es pot trobar en el Temple de Sant Deméter en Tesalónica. En este periodo, els círculs eclesiàstics també comencen a discutir i ajustar canónicamente en major precisió la decoració i l'equipament requerits dels temples, l'enfocament bizantí cap a la religió canvia i, en algunes consideracions (potser també per l'influència àrap), la condena de l'art cristià actual i especialment Comencen els icons.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Art bizantí: història, característiques i significat» (en és). Cultura Genial. Consultat el 2023-10-11.
- ↑ «Art bizantí» (en és). Enciclopèdia de l'Història del Món. Consultat el 2023-10-11.
- ↑ Arquitectura bizantina. In: Encyclopaedia Beliana. 1. vyd. Bratislava : Encyklopedický ústav SAV; Veda, 2001. 686 s. ISBN 80-224-0671-6. Zväzok 2. (Bell – Czy), s. 420–422.
- ↑ Byzantine Art. In: New Catholic Encyclopedia. 2nd Ed. Vol. 2. Baa – Cam. Washington; Detroit et al. : The Catholic University of America; Gale, 2003. ISBN 0-7876-4008-5. S. 72–740.
- ↑ Byzantské umění. In: VAVŘÍNEK, Vladimír; BALCÁREK, Petr. Encyklopedie Byzance. Praha : Libri; Slovanský ústav AV ČR, 2011. (Práce Slovanského ústavu AV ČR. Nová řada; zv. 33.) ISBN 978-80-7277-485-2, 978-80-86420-43-1. S. 106–108.
- ↑ Byzantská architektura. In: VAVŘÍNEK, Vladimír; BALCÁREK, Petr. Encyklopedie Byzance. Praha : Libri; Slovanský ústav AV ČR, 2011. (Práce Slovanského ústavu AV ČR. Nová řada; zv. 33.) ISBN 978-80-7277-485-2, 978-80-86420-43-1. S. 71–74.
- ↑ Byzantská ríša In: Pyramída, s. 519–520
- ↑ Byzantská ríša. In: NOVOTNÝ, Bohuslav, et al. Encyklopédia archeológie. Bratislava : Obzor, 1986. S. 142–143.
- ↑ Porovnaj s: ART. In: The Oxford Dictionary of Byzantium. Ed. Alexander P. Kazhdan. New York : Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8. S. 188–190.
- ↑ Architecture. In: The Oxford Dictionary of Byzantium. Ed. Alexander P. Kazhdan. New York : Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8. S. 157–159.
- ↑ «Nicaea and Its Legacy».Oxford University Press.New York:
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 ZÁSTĚROVÁ, Bohumila, et al. Dějiny Byzance. Vyd. 1. Praha : Acadèmia, 1992. 529 s. ISBN 80-200-0454-8.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Byzantská ríša In: Pyramída, s. 519 – 520
- ↑ name="cat">
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:0
Bibliografia
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic][enllaç trencat] Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Art bizantí.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arte bizantino» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.