Bizancio

Bizancio

Bizancio (, en latín: Byzantium) va ser una antiga ciutat helena situada en Tracia, en la part occidental i europea de l'entrada de l'estret del Bósforo, sobre una part de l'actual ciutat d'Estambul, i que ha ocupat un lloc destacat en la Història.

Colónia grega des de l'Antiguetat, va ser refundada pel emperador romà Constantino I el Gran en l'any 330 baix el nom de Constantinopla (en grec: Κωνσταντινούπολις; Konstantinoúpolis). Va ser la capital i el centre de la cultura clàssica del Imperi romà d'orient, o Imperi bizantí segons els bizantinistas, constituint l'orige de l'actual ciutat turca d'Estambul.

Durant més de mil anys coneguda com Constantinopla, va resistir totes les tentatives de conquista dels seus diferents enemics, fins al seu caiguda en mans dels turcs otomans el 29 de maig de 1453, lo que va marcar el seu fi com a ciutat grecorromana i va iniciar el de ciutat turca, que finalment va adoptar l'actual nom d'Estambul. Es trobava en un lloc estratègic, des d'a on es podia controlar la navegació entre Europa Oriental, els Balcans, la mar Egeo i el nort d'Àfrica, incloent rutes a Egipte i Àsia Menor. Encara que, segons Polibio en les seues Històries, l'ubicació per terra no era tan favorable, pero per la mar controlaven l'entrada al Ponto Euxino, per lo que ningú podia passar sense el seu consentiment. En la zona del Ponto es comerciava en esclaus, sent rica en artículs de primera necessitat com a ganado i atres mercaderies bàsiques com mel, cera i salazones de peix, ademés de gran varietat de vis i blat.

Fundació

La major part de les fonts atribuïxen la fundació de Bizancio a Bizas (també cridat Bizante) que, segons Esteban de Bizancio, era fill de la nimfa Ceróesa, filla d'Ío i de Poseidón. Està generalment admés que la ciutat era una colónia de la ciutat grega de Megara, pero res indica que el contingent de oikistés (fundadors) no haguera estat compost també per colon d'atres ciutats. Tradicionalment, s'utilisa la data fundacional de 667 a. C., la qual va ser proposta per l'historiador Heródoto.

En el 628 a. C., es va ampliar la colónia en megarenses dirigits per Zeuxipo. La ciutat va tindre a Hera com a deesa tutelar. Es creu que inicialment va ser regida per una monarquia que va donar pas a un govern aristocràtic. Els habitants originals d'orige tracio, els bitinios, varen quedar convertits en esclaus.

Diodoro Sículo menciona la ciutat quan narra la epopeya dels Argonautas:

... aplegats a la embocadura del Ponto, varen descendir a terra; llavors regnava en la regió Bizante, de qui procedix el nom de la ciutat de Bizancio.

Veleyo Patérculo atribuïx la fundació de la ciutat als milesios  i Amiano Marcelino als habitants del Ática. Estes dos últimes explicacions no són molt acceptades. L'utilisació del dialecte dòric, la presència de divinitats comunes, aixina com la iconografia dels tipos monetals en us en la ciutat del Bósforo —molt semblades a la iconografia megarense— avala l'hipòtesis de Megara com a ciutat fundadora. La toponímia derivaria del verp buzō que significa: «estretir», i seria una alusió a la fisonomia del Bósforo que és un «pas (poros) estret (buzō)». No obstant, no cal descartar una provable influència tracia, i que el topònim poguera derivar de la onomàstica local, i que significara vora, vora.

Periodos arcaic, clàssic i helenístico

Erro al crear miniatura:

Mapa en la posició de Bizancio i atres ciutats propenques al Bósforo en l'Antiguetat.

Moneda representant a Bizas.

Bizancio produïa gran cantitat de cereals i de fruts. Segons Polibio, Grècia obtenia de Bizancio cuiro, esclaus, mel, cera i salazones, i li donava a canvi oli i vi. A pesar d'esta prosperitat, estava rodejada de tribus tracias enemigues i exposta incesantemente a les seues incursions. El seu territori era assolat i els productes de la seua terra destruïts o saquejats pels bàrbars, la tribu de la qual dels Astes tenien la seua base en Bizye (grec antic Βιζύη, l'actual Vize, en la província turca de Kirklareli). Encara que situada en mig dels bàrbars, Bizancio era considerada grega, pel seu orige i les seues costums. Era una de les ciutats helèniques del Helesponto. La seua envejable situació a l'entrada del Bósforo, del que era la clau, li conferia el paper d'almagasén del món grec, puix era una etapa ineludible per a les naus carregades de blat del Ponto Euxino. La seua funció de passador del Bósforo —i per extensió, de la ruta del blat póntico— explica que Atenes i Esparta es disputaren la seua aliança, i que els príncips que volien debilitar a estes potències i eixercir una influència sobre Grècia, tractaren d'assegurar-se la seua possessió. Bizancio, l'història del qual és menys coneguda que atres chicotetes polis de la Antiga Grècia, va posseir, no obstant, un gran paper polític en el IV

Ótanes, un dels generals de Darío I, va conquistar Bizancio durant la Campanya persa contra els escitas del 513 a. C.

En el 499 a. C., es va unir a la tumult jónica i, quan en l'estiu del 493 a. C., la flota fenicia del rei persa es va presentar davant la ciutat, els bizantino varen fugir a Mesembria.

El general espartano Pausanias es va apropiar de la ciutat despuix del sitie de Sesto en el 478 a. C. pero alguns anys despuix Cimón d'Atenes va obligar a Pausanias a abandonar Bizancio.

En el 446-445 a. C., pagava un tribut de 15.7 talents a la lliga de Delos. En el 440 a. C., els bizantino i els samios es varen rebelar contra Atenes, pero varen ser somesos.

En el 416 a. C. es varen unir als calcedonios i varen fer una expedició militar en Bitinia. Diodoro Sículo descriu que durant la mateixa es varen portar a terme actes de gran crueltat.

A lo llarc de la guerra del Peloponeso, Bizancio va ser presa de les dos faccions que sostenien els interessos d'Esparta i d'Atenes, i somesa en les atres ciutats del Helesponto, per tanda, a l'influència d'estes potències victorioses. Despuix de l'arribada de naus espartanas, Bizancio es va sublevar contra la Lliga de Delos en el 411 a. C., i es va aliar en els espartanos. Els atenienses, baix el mando d'Alcibíades la varen sitiar en 408 a. C. (Lloc de Bizancio (408 a. C.)), i finalment la varen prendre aprofitant l'absència del comandant espartano Clearco, moment en el que Cidón, un bizantino que no volia vore els seus morir de fam, va obrir les portes als asediantes. Aixina Bizancio va retornar al seu estatus de ciutat tributària-aliada d'Atenes. Els atenienses varen ser expulsats en el 405 a. C., despuix de la batalla d'Egospótamos i la pren d'Atenes, que varen posar fi a la guerra de Peloponeso. Va ser forçada pel espartano Lisandro a expulsar a la guarnició ateniense, i de rebre, com totes les ciutats de Grècia, un comandant lacedemonio o harmosta, i investit al mateix temps de l'autoritat civil i militar. Lisandro, puix, va establir una guarnició dirigida pel harmosta Estenelao.

Cleandro era el harmosta de Bizancio quan els Dèu Mil que eren voluntaris al servici de Ciro el Jove contra el seu germà Artajerjes II, havent travessat, despuix de mil perills, una part d'Àsia baix el mando de Jenofonte, varen aplegar a les costes de Bitinia, front a Bizancio. Quirísofo, comandant en cap dels Dèu mil, va anar a Bizancio per a conseguir barcos.

Anaxibio, navarca de la flota lacedemonia, a petició d'Artajerjes, havia invitat als expedicionaris a creuar l'estret del Bósforo, prometent-els la soldada que se'ls devia, aixina com víveres quan estigueren en Bizancio; pero quan estaven prop, va fer tancar les portes de la ciutat. Irritats per esta perfidia, els grecs varen trencar les portes i varen entrar en Bizancio. Només Jenofonte la va salvar del pillage i va resistir a aquells que ho pressionaven per a prendre possessió de Bizancio i de les seues riquees.

En el 390 a. C. va tornar a mans atenienses: Trasíbulo va canviar el govern de la ciutat d'una oligarquia a una democràcia.

En el 363 a. C. va ser visitada per una flota tebana dirigida per Epaminondas, que va conseguir aixina entaular amistat en Bizancio i atres ciutats que fins a llavors eren aliades d'Atenes.

Durant la Guerra Social, Bizancio, Rodas i Quíos es varen unir a l'illa de Cos i a Mausolo, rei de Caria, en el seu enfrontament contra Atenes. El general ateniense Cares, que s'havia fet en el control total de la flota ateniense, es va retirar al Helesponto per a iniciar les operacions contra Bizancio. Els generals Timoteo, Hipócrates i el fill d'est, Menesteo varen ser enviats a ajudar-li durant la batalla naval que es prevea contra la flota de l'enemic. Timoteo i Hipócrates no varen entaular batalla per una airegada, pero Cares sí i va perdre casi tota la flota (357 a. C.). Atenes, a raïl d'açò, es va vore obligada a reconéixer la seua independència en el 355 a. C.

En el 340 a. C., Filipo, rei de Macedònia, que pretenia l'hegemonia sobre totes les polis gregues la va sitiar. El estratego ateniense, Demóstenes va enviar recobre als sitiats. La flota ateniense i dels seus aliats, dirigida novament per Cares, es va trobar en el navarca Amintas i els macedonios i va ser derrotada. Cares va ser substituït pel general ateniense Foción, i Filipo, despuix d'una llarc sege, va ser obligat per Foción a batre's en retirada l'any següent. Durant este sege es va forjar la llegenda de la intercesión d'Hécate Fòsfors, que va agitar les antorches en mig de la nit, i va descobrir a les tropes de Filipo. Despertats pels lladrits dels gossos de la ciutat, que varen reaccionar davant el prodigi, els soldats de Bizancio es varen defendre llavors victoriosamente contra el ataque macedonio. En recort d'açò, es va alçar un monument; el símbol de la ciutat des d'aquella época va ser la mija lluna, que apareixia en les seues monedes i que en el XV va ser adoptat com a emblema pels otomans, i que provablement va ser en recort de dit acontenyiment. Per a pagar l'ajuda d'Atenes, els habitants de Bizancio i de Perinto, varen concedir als atenienses el privilegi de precedència en els jocs i en les cerimònies (excloses les religioses) i es varen erigir estàtues. Entre el 336 a. C. i 323 a. C. va estar en mans dels macedonios, durant el regnat d'Alejandro Magne. Despuix d'est, la ciutat va recuperar certa independència. En els anys següents, els bizantino varen combatre als tracios, als que no varen poder dominar ni per les armes ni pagant tribut. En 279 a. C., una invasió celta dels Balcans, que havia penetrat fins a Tracia baix el mando de Comontorio, es va establir en les afores de Bizancio i va sometre als seus habitants a mides extremes. Per a rescatar les seues terres dels estralls als que els amenaçaven els bàrbars, varen impondre un tribut a Bizancio anual en monedes d'or (tres mil al principi, despuix cinc mil, i dèu mil), que es va ser incrementant i finalment es va fixar en huitanta talents, fins que els gálatas varen ser exterminats pels tracios.

Per a pagar dita cantitat, Bizancio va haver d'impondre un dret de pas pel Bósforo, lo que va provocar la guerra en Rodas (consignada per Polibio), guerra en la que Bizancio va ser aliada de Pérgamo, mentres que Bitinia lo va ser de Rodas; els bizantino varen recolzar a Tibetes, un tio de Prusias I de Bitinia, que va reclamar el tro; pero Prusias es va apoderar de les possessions de Bizancio en la costa asiàtica, mentres que els tracios varen continuar pressionant en la part europea; la pau es va firmar en el 219 a. C. en la mediació del rei gálata Cávaro, i va ser desfavorable per a Bizancio.

Periodo romà

Durant les guerres macedónicas, entre Roma i Filipo V, els romans varen otorgar a Bizancio el títul de ciutat confederada, per la seua ajuda. Bizancio va apelar a Roma per a solucionar disputes internes, i els romans varen enviar a Pisón, més be com a conquistador que com a aliat. En l'any 191 a. C. la ciutat va passar a ser aliada de Roma, que la va reconéixer com a ciutat lliure, encara que posteriorment va perdre dit estatus (100 a. C.). El emperador Claudio (10 a. C.‑54) va rebaixar temporalment el tribut de la ciutat per les pèrdues d'esta en la guerra contra els tracios. Vespasiano (9‑79) la va incorporar a la província romana de Tracia. El periodo antonino va constituir una época d'apogeu econòmic, encara que la ciutat no va recobrar el seu passat esplendor. La correspondència de Trajano (53-117 a. C.) en Plinio el Jove, sembla descriure una ciutat desenrollada, cosmopolita, per la multitut de viagers els qui s'apretaven en els ports i en els mercats. L'absència de moltes ciutats importants en Tracia va justificar, provablement, la política dels emperadors del II. que aspiraven a urbanisar l'interior d'esta província considerada molt vasta i sobretot salvage. Vella fundació grega, Bizancio va aparéixer llavors com un dels pols d'helenisme local (en Perinto, sobretot). Aixina és com els emperadors sembla que varen velar per la prosperitat d'estes ciutats llitorals en el II. Tot va canviar, com a conseqüència de la guerra civil que va esclatar despuix de l'assessinat de Cómodo en el 192. En esta época, Bizancio es va vore envolta en la disputa entre el emperador romà Lucio Septimio Sever i Cayo Pescennio Níger, prenent partit per este últim. Per açò, Sever va sitiar la ciutat, a on resistien els partidaris de Níger. Despuix d'un sege de tres anys, memorable per l'habilitat i la tenacitat de l'atac, i sobretot per la defensa, els bizantino es varen rendir. El vencedor, irritat, va fer massacrar a la guarnició i als magistrats, va saquejar i va destruir les seues muralles i va desmantellar la ciutat, la va despullar de tots els seus privilegis i va deixar de tindre un govern local; la va deixar en l'estat d'un simple llogaret, sometent-la, en tots els seus territoris, a la ciutat veïna i rival de Perinto, la seua metròpolis fins a Constantino. Sever va deixar Bizancio en tal estat de ruïna i de desolació que segons Dion Casio, historiador contemporàneu que la va visitar en eixa época, s'hauria pogut pensar que havia segut presa no pels romans, sino pels bàrbars. No obstant, poc temps despuix el propi Sever, va suavisar el castic a instàncies del seu fill Caracalla. La va fer reconstruir en gran part, la va embellir en termes, pòrtics i atres edificis i li va donar el nom de Augusta Antonina en honor de Caracalla. Caracalla va restaurar els drets de la ciutat i dels seus habitants. El nou nom no va tindre èxit i en quant Caracalla va morir, la ciutat va reprendre el seu nom original. El paper de la ciutat es rodeja de misteri durant l'episodi de les incursions godas (des de 238). Despullada de les seues célebres muralles des de 196, Bizancio estava sense defensa contra les expedicions dels bàrbars aplegats per Tracia i pel Bósforo. No obstant, va ser poc o res colpejada per estes razias, al contrari que moltes ciutats de la Propóntide. De fet, es pensa que la ciutat va concloure algun acort en els invasores. El III és un periodo poc documentat de l'història de la ciutat, encara que les fonts habituals tals com Dión Casio, Herodiano i la Història d'Augusto es referixen a Bizancio a voltes. La ciutat es va trobar a sovint, en el camí de les diverses expedicions contra els parts, despuix contra els seus successors, els perses, dirigides pels emperadors. Va conservar el seu privilegi d'acunyament monetària fins al regnat de Galieno (253-260), qui li'l va llevar lo mateix que a atres ciutats. Este privilegi, molt temps conservat, testimonia certa importància de la ciutat. Despuix va ser reconstruïda de nou, pero en 262 l'emperador Galieno es va tornar a ensañar en la ciutat. Va ordenar una matança de ciutadans i totes les famílies antigues varen desaparéixer, llevat les que no es trobaven en la ciutat. Va ser reconstruïda poc temps despuix. baix el successor de Galieno, Claudio II (emperador que va governar només del 268-270), els bizantino varen lluitar contra els godos. Posada en joc en les lluites entre els tetrarcas, que varen seguir a l'abdicació (305) de Diocleciano, es varen reforçar les muralles de Bizancio i esta va prendre partit, successivament per Maximino Daya (308-313) i el de Licinio (308-324), qui es va retirar allí despuix de la batalla d'Adrianópolis i va ser sitiat per Constantino fins que la ciutat es va rendir. Aixina, en l'any 324 Constantino, l'emperador que refundaria la ciutat de Constantinopla, venç al coemperador romà Licinio (Flavio Valerio Licinio Liciniano 250-325), transformant-se en l'home més poderós de l'Imperi Romà i quedant com a únic emperador. En eixe context va decidir convertir la ciutat de Bizancio en la capital de l'Imperi, començant els treballs per a embellir, recrear i protegir la ciutat. Per a això va utilisar més de quaranta mil treballadors, la majoria esclaus godos. D'esta manera Bizancio va ser inclosa en el proyecte de reajustament geogràfic de l'imperi concretat per ell. Entre 324 i 330, est va donar carta blanca als seus equips d'arquitectes i de decoradores per a embellir la vella ciutat grega i donar-li el ranc de residència imperial. La ciutat va ser adornada en numeroses obres d'art, seleccionades i enviades des de totes les províncies de l'imperi. L'11 de maig de 330, es va celebrar la cerimònia que va ratificar la creació de la ciutat de Constantino: Constantinópolis/Constantinopla. La primera iglésia de la ciutat s'atribuïx a Andrés l'Apòstol, qui, segons Orígens, va anar el primer bisbe de la ciutat.

Bizancio despuix de l'Imperi bizantí

Els sèt tossals de Bizancio.

L'Imperi bizantí va gojar d'una gran prosperitat econòmica, gràcies a una floreciente agricultura i a la vitalitat del comerç mediterràneu. És a partir d'Hieronymus Wolf (1557), quan comença a parlar-se de la «història de l'Imperi bizantí» i dels «bizantino» per a designar a l'Imperi romà d'Orient, i als seus habitants despuix del 330. Els interessats mai haurien somiat en cridar-se aixina ells mateixos. El terme bizantí és una invenció de la historiogafía humaniste occidental i cristiana, que se sentia compromesa en la rehabilitació dels valors filosòfics de l'Antiguetat, i que, no podent tindre èxit directament front al dogmatisme de la Iglésia catòlica, es va aferrar al césaro-papisme de Bizancio. Esta terminologia no es va impondre fins a el XVIII. Recordem que Montesquieu, per eixemple, l'amprava. Qualssevol que anaren les seues llengües maternes, els «bizantino» eren designats en el terme «Romaioi» (Ρωμαίοι), és dir «romans», perque davant els seus ulls l'Imperi romà havia perdut l'Occident, pero continuava en l'Imperi romà d'Orient. Es troba el terme també en els musulmans, que parlaven de «Rüm» (Rûm) i de «Rumi». Sobre la capital de l'imperi, es dia oficialment Constantinopla, pero els seus habitants dien senzillament «polis» (= la ciutat), d'a on procedix el nom turc «Istanbul», deformació de «eis tên polin» (= en la ciutat).^{cita requerida} Els eslaus, que li admiraven la seua grandea, la cridaven «Tsarigrad» (de tsar = César i de grad = la ciutat; també coneguda com «Zarigrado»).

Vore també

• Constantinopla.
• Estambul.
• Llesta de topònims grecs.
• Imperi bizantí.

Bibliografia

• Ange de Saint-Priest, Encyclopédie du dix-neuvième siècle, 1844 lire en ligne [1] archivat en Wayback Machine.. (Vieilli).
• L. Bréhier, Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastique, entrée «Byzance».
• André Stratos, Byzance au VIIe siècle. L'empereur Heraclius et l'expansion arabe, Lausanne, La guilde du livre, 1976.
• Michel Kaplan, Byzance, Els Belles Lettres, 2007, (ISBN 2-251-41035-X).

Enllaços externs

• Revista d'estudis bizantins i neogriegos.
• Byzance : colonie grecque et vaig citar romaine per Stéphane Yerasimos, Professor de l'Universitat París VIII-Saint-Denis. (francés).