Guerra del Peloponeso

Guerra del Peloponeso

La guerra del Peloponeso (en griego: Πελοποννησιακός Πόλεμος, romanizado: Peloponnēsiakós Pólemos) (431 a. C.-404 a. C.) va ser un conflicte militar de la antiga Grècia que va enfrontar a les ciutats formades per la Lliga de Delos (encapçalada per Atenes) i la Lliga del Peloponeso (encapçalada per Esparta). Tradicionalment, els historiadors han dividit la guerra en tres fases. Durant la primera, cridada la guerra arquidámica, Esparta va llançar repetides invasions sobre el Ática, mentres que Atenes aprofitava la seua supremacia naval per a atacar les costes del Peloponeso i tractava de sofocar qualsevol signe de malestar dins del seu Imperi. Este periodo de la guerra va concloure en 421 a. C., en la firma de la Pau de Nicias. No obstant, al poc temps el tractat va ser trencat per nous combats en el Peloponeso, lo que va dur a la segona fase. En 415 a. C., Atenes va enviar una immensa força expedicionaria per a atacar a varis aliats d'Esparta. L'expedició ateniense, que es va prolongar del 415 al 413 a. C., va terminar en desastre, en la destrucció de gran part de l'eixèrcit i la reducció a la esclavitut de mils de soldats atenienses i aliats. Açò va precipitar la fase final de la guerra, que sol ser cridada la guerra de Decelia. En esta etapa, Esparta, en la nova ajuda de Pèrsia i els sátrapas (governadors regionals) d'Àsia Menor, va recolzar rebelions en estats baix el domini d'Atenes en la mar Egeo i en Jonia, en lo que va debilitar a la Lliga de Delos i, finalment, va privar a Atenes de la seua supremacia marítima. La destrucció de la flota ateniense en Egospótamos va posar fi a la guerra i Atenes es va rendir a l'any següent. La guerra del Peloponeso va canviar el mapa de l'antiga Grècia. Des d'un punt de vista helènic, Atenes, la principal ciutat abans de la guerra, va ser reduïda pràcticament a un estat de sumissió, mentres Esparta s'establia com el major poder de Grècia. El cost econòmic de la guerra es va sentir en tot lo món helé; un estat de pobrea es va estendre pel Peloponeso, mentres que Atenes es va trobar a sí mateixa completament devastada i jamai va poder recuperar la seua antiga prosperitat. La guerra també va carrejar canvis més sotils dins de la societat grega; el conflicte entre la democràcia ateniense i la oligarquia espartana, cada una de les quals recolzava a faccions polítiques amigues dins d'atres ciutats estat, va fer de les guerres civils alguna cosa comuna en el món grec. Mentrestant, les guerres entre ciutats, que originàriament eren una forma de conflicte llimitat i formal, es varen convertir en lluites sense quarter entre ciutats estat que incloïen atrocitats a gran escala. La guerra del Peloponeso, que va destrossar tabús religiosos i culturals, va devastar extensos territoris i va destruir ciutats sanceres, va marcar el dramàtic final del [[Sigle de Pericles|dorat V de Grècia]].

Preludi

Recreació moderna d'una fila d'hoplitas

En la Història de la guerra del Peloponeso, llibre un, secció 23, Tucídides aclarix que Esparta va escomençar la guerra en Atenes «perque temia que els atenienses es feren més poderosos, al vore que la major part de la República Helènica es trobava baix el control d'Atenes». Certament, els casi cinquanta anys d'història grega que varen precedir a l'inici de la guerra del Peloponeso havien estat marcats pel desenroll d'Atenes com un dels poders principals en el món mediterràneu. Despuix de rebujar els grecs l'invasió persa en l'any 480 a. C., Atenes va encapçalar la coalició de polis (ciutats estat) gregues que varen continuar les guerres mèdiques coneguda com la Lliga de Delos, atacant territoris perses en el Egeo i Jonia. Lo que va seguir va ser un periodo al com s'ha denominat Pentecontecia (nom donat per Tucídides), en el qual Atenes va ser coneguda més àmpliament per la historiografia grega en el d'Imperi ateniense, impulsant una guerra agressiva contra el Imperi aqueménida. Per a mediats del sigle, els medos havien segut expulsats del Egeo i obligats a cedir el control d'una àmplia cantitat de territoris als atenienses. Al mateix temps, Atenes va incrementar el seu poder. Durant el curs del sigle, varis dels seus exaliados independents varen ser reduïts a l'estatus d'estats tributaris de la Lliga de Delos; estos tributs es varen amprar en el manteniment d'una poderosa flota i, després de mitat de sigle, per a finançar grans programes d'obres públiques en Atenes.

per a més informació, vore Murs llarcs d'Atenes

A poco d'instaurada la Pentecontecia, varen escomençar a sorgir friccions entre Atenes i les polis peloponesias, inclosa Esparta; despuix de l'eixida dels perses de Grècia, Esparta va tractar d'evitar la reconstrucció de les muralles atenienses (sense les muralles, els atenienses haurien estat indefensos davant un atac per terra i subjectes al control espartano), en va. Segons Tucídides, encara que els espartanos no varen reaccionar en eixe moment, «es varen sentir ofesos sense manifestar-ho». Els incidents motivats per la reconstrucció de les muralles d'Atenes varen escomençar a deteriorar sensiblement les relacions entre esta i Esparta. En 465 a. C. varen tornar a esclatar conflictes entre les polis en l'inici d'un tumult ilota en Esparta. Els espartanos varen solicitar ajuda a tots els seus aliats, Atenes inclosa, per a sofocar la rebelió. Atenes va enviar un contingent considerable pero, en aplegar, els espartanos varen rebujar el seu concurs; els soldats atenienses varen haver de tornar a la seua ciutat, mentres que els d'els demés coligados varen obtindre permís de quedar-se i participar en l'empresa. Segons Tucídides, els espartanos varen actuar de tal manera per temor a que els atenienses canviaren de bando i recolzaren als ilotas; ofesos, els atenienses varen repudiar la seua aliança en Esparta. Quan finalment els rebels ilotas varen deure rendir-se i abandonar el país, els atenienses els varen establir en una ciutat estratègica, Lepant, en el golf de Corinto.

per a més informació, vore La rebelió del mont Itome

En 459 a. C., Atenes es va aprofitar d'una guerra entre la ciutat veïna de Mégara i Corinto, abdós aliades d'Esparta, per a sagellar una lliga en la primera, obtenint aixina un asidero fonamental en el istme de Corinto. A continuació es va desnugar un conflicte que va durar quinze anys, conegut comunament com la primera guerra del Peloponeso, en el qual Atenes va lluitar en intermitencia contra Esparta, Corinto, Egina i atres estats grecs. Durant part d'este conflicte, Atenes va controlar no solament Mégara, sino també Beòcia. No obstant, quan este va terminar, els atenienses, que afrontaven una gran invasió espartana del Ática, varen cedir els territoris que havien guanyat en la Grècia continental, i tant Atenes com Esparta es varen reconéixer mútuament el dret a dominar els seus respectius sistemes d'aliances. Oficialment, la guerra va concloure en la Pau dels Trenta Anys, firmada durant l'hivern de 446-445 a. C.

Catalisadors de la guerra

Dos acontenyiments varen conduir al recomençament de la guerra que trencava la Pau dels Trenta Anys firmada en 446-445 a. C.:

• la guerra entre Corinto i Córcira
• i la defecció de Potidea, colónia de Corinto. Dos fets transcendentals varen ser els detonants de la conflagración:
• el decret ateniense contra Mégara, descrit més avall.
• i el mencionat creiximent extraordinari del poder d'Atenes.

Guerra entre Corinto i Córcira

En el 435 a. C., Córcira i Corinto varen trencar hostilitats. Corinto, en colónies en el Adriático, va intervindre en la stasis (guerra civil) entre demócrates i oligarcas de la seua colónia d'Epidamno i va enviar clerucos (colon) i una guarnició. Els oligarcas varen demanar ajuda a Córcira, antiga colónia de Corinto, i aquella va sitiar per mar a la ciutat d'Epidamno en 40 barcos i la varen cercar per terra els exiliats d'esta ciutat i els seus aliats ilirios. Els corintios varen enviar una expedició formada per naus i contingents peloponesios i jonios aliats d'alguns membres de la Lliga del Peloponeso, com els tebanos. Els corcireos varen ser a Corinto i varen solicitar l'arbitrage de la Lliga del Peloponeso i del oràcul de Delfos. Com els corintios es varen opondre, es va entaular una batalla naval front al promontori de Leucimna, en Córcira, en la que varen véncer els corcireos, que expugnaron Epidamno, la qual va firmar la capitulació.

Dos anys despuix de la seua victòria naval, en 433 a. C., Córcira va solicitar la seua inclusió en la Lliga de Delos, ya que els corintios estaven preparant una gran flota per a consumar la seua venjança.

Segons Plutarco, els atenienses, a sugerència de Pericles, els varen enviar una flota de dèu trirremes, una mínima esquadra dissuasòria, baix el mando de Lacedemonio (fill de Cimón d'Atenes), i posteriorment un atre contingent de vint, en l'orde expressa de no travar combat en els corintios si estos no atacaven a la ciutat de Córcira. En la batalla de les illes Síbota, es varen enfrontar les flotes corcirea i corintia pero, abans de l'imminent victòria dels corintios, estos varen divisar una esquadra de vint naus atenienses que s'acostaven. Els corintios, que ignoraven quin era o podria ser la magnitut de la flota ateniense, es varen retirar. Córcira va concloure un epimachía (aliança defensiva) en Atenes per a no vulnerar les clàusules de la Pau dels Trenta Anys, que va comportar la presència ateniense en els ports de Córcira, impedint a Corinto frenar l'expansió ateniense cap a Occident.

Defecció de Potidea

Artícul principal → Batalla de Potidea.

Els interessos atenienses i corintios varen chocar també en el nort de la mar Egeo. Potidea, ciutat de Calcídica, membre de la Confederació de Delos, mantenia relacions en la seua metròpoli, Corinto, que seguia enviant als epidemiurgos. Atenes va ordenar a Potidea derribar la muralla del costat de la mar, que la separava de la península de Palene, que entregaren rehens i que no acceptara la presència dels magistrats corintios. Potidea contava en el respal d'Esparta i del rei macedonio Pérdicas II, per lo que es va negar. Els espartanos els havien promés invadir el Ática en el cas de que els atenienses atacaren Potidea. Esta va anunciar la seua retirada de l'aliança ateniense en el 432 a. C., i va acollir dins de les seues muralles a un cos expedicionario de corintios i peloponesios, manats per Aristeo de Corinto, lo que casi va supondre la ruptura del pacte del 446 a. C. per part dels corintios, ya que l'expedició estava formada per voluntaris. Atenes va enviar les seues forces a Tracia a principis del 432 a. C. contra Pérdicas en esclatar la rebelió de Potidea. Segons alguns historiadors que es basen en les llistes de tributs del 432 a. C., és possible que Atenes, en vistes a la guerra en este rei, aumentara de 6 a 15 talents el tribut (phoros) de Potidea. La rebelió de Potidea havia sorprés al cos expedicionario ateniense de trenta trirremes enviat contra Pérdicas; estos resultaven insuficients per a sitiar Potidea. Per això, primer es va apoderar de Terma, despuix va sitiar Pidna i va obligar als macedonios a firmar la pau en Atenes. Poc despuix Atenes va ordenar l'atac a Potidea i va enviar noves tropes manades per Calias i per Formión. No va enviar més contingents en previsió de que Esparta complira la promesa feta a Potidea d'invadir el Ática.

El Decret de Mégara

Artícul principal → Decrete de Mégara.

En 447 a. C., despuix de la derrota dels atenienses, batuts pels beocios en Coronea, els megarenses es varen rebelar. En l'ajuda dels corintios, sicionios i epidaurios varen massacrar la guarnició ateniense. Mégara que s'havia unit a Atenes en separar-se de la Lliga del Peloponeso, va canviar la seua aliança. En resposta Atenes va enviar tropes per a reconquistar Pegues. La Ekklesía (assamblea del poble ateniense) va promulgar un decret que els excloïa de tots els ports i fondeaderos del Imperi ateniense. Tals mides varen afectar greument a la economia de Mégara, que va demanar a Esparta i a la Lliga del Peloponeso la guerra contra Atenes. Esta va ser una de les causes que varen precipitar l'inici de la guerra.

La ruptura de la pau

En 440 a. C., la Pau dels Trenta Anys va ser posada a prova quan Samos, un dels aliats més poderosos d'Atenes, es va rebelar contra l'aliança. Els rebels es varen assegurar ràpidament el respal d'un sátrapa persa, i Atenes es va trobar davant la necessitat d'encarar tumults a lo llarc del seu imperi. Els espartanos, l'intervenció dels quals haguera desnugat una guerra per a determinar el destí de l'imperi, varen convocar als seus aliats a un congrés per a discutir la possibilitat d'entrar en guerra en Atenes. No obstant, la decisió del congrés va ser no intervindre; els atenienses varen esclafar el tumult i la pau es va mantindre.

La segona prova per a la pau, i la causa immediata de la guerra, va aplegar en la forma de vàries accions atenienses específiques que varen afectar als aliats d'Esparta, principalment a Corinto. Atenes havia segut convençuda d'intervindre en una disputa entre Corinto i Córcira respecte de la guerra civil en Epidamnos i, en la batalla de Síbota, un chicotet contingent de trirremes atenienses varen jugar un paper sumament important en evitar que la flota corintia capturara Córcira. No obstant, cal notar que els atenienses havien rebut instruccions indicant-els que no intervingueren en la batalla. La presència de navío de guerra d'Atenes prop delloc a on tenia lloc la batalla va ser suficient per a dissuadir als corintios d'aprofitar la seua victòria, salvant aixina a la major part de la derrotada flota corcirea. Despuix d'això, Atenes va sitiar Potidea, un aliat tributari dels atenienses i ex colónia de Corinto.

Vore també: Sege en l'Antiga Grècia

Polis gregues del Egeo septentrional en 431 a. C.:

Ciutats gregues      Jónicas      Dòriques      Macedonias

Ciutats no gregues      Tracias      De població mixta tirreno-pelasga

Ultrajados, els corintios varen escomençar a pressionar a Esparta per a que prenguera alguna mida en contra d'Atenes. Mentres, Corinto ajudava de manera no oficial a Potidea infiltrant grups de soldats dins de la ciutat sitiada per a ajudar al seu defensa. Estos acontenyiments varen ser una violació directa al Tractat dels Trenta Anys, que, entre atres coses, havia estipulat que les Lligues de Delos i del Peloponeso respectarien mútuament les seues autonomies i qüestions internes. Una nova provocació va sorgir en la forma d'un decret ateniense (promulgat en 433/2 a. C.) que imponia estrictes sancions comercials contra Mégara (una atra aliada d'Esparta despuix de la primera guerra del Peloponeso). Les sancions, conegudes en conjunt com el Decret de Mégara, varen ser ignorades per Tucídides, pero els historiadors econòmics moderns han notat que prohibir a Mégara comerciar en el pròsper Imperi ateniense hauria segut desastrós per a Mégara i, per lo tant, consideren al decret com una causa més de la guerra.

En mig d'estos events, els espartanos varen cridar a una reunió de la Lliga del Peloponeso en Esparta en l'any 432 a. C. Esta reunió va rebre a representants d'Atenes de la mateixa manera que a aquells provinents de les ciutats membres de la Lliga, i es va convertir en l'escenari del debat entre atenienses i corintios. Tucídides va informar que, fins a eixe moment, els corintios havien condenat l'inacció dels espartanos, advertint-els de que, si seguien passius, pronte es trobarien rodejats d'enemics i sense cap aliat. Com a resposta, Atenes va recordar a Esparta el seu historial de victòries militars contra Pèrsia i la va previndre dels perills d'enfrontar-se a un Estat tan poderós. Imperturbable, la majoria de la assamblea espartana va votar que els atenienses havien trencat la pau, declarant, en essència, la guerra.

L'historiador Simon Hornblower afirma que de la narració de Tucídides es desprén que la causa profunda de la guerra es va gestar durant la Pentecontecia, els 50 anys que varen mediar entre el final de la segona guerra mèdica i l'esclat de la guerra del Peloponeso. Diu també que el relat tucidídeo dels acontenyiments de la década 445-435 a. C. «són tractats no com a part d'eixos cinquanta anys, als que pertanyen estrictament parlant, sino com a part de la successió de fets que varen ser la causa immediata de la guerra». Afig que Tucídides en ellibre I.23.6, «desenrolla la primera teoria de la causalitat històrica», a on diu que:

La causa més verdadera, encara que la que menys es manifesta en les declaracions, pense que la constituïx el fet de que els atenienses, en fer-se poderosos i inspirar por als lacedemonios, els varen obligar a lluitar. Pero les raons declarades públicament, per les quals varen trencar el tractat de la Pau dels Trenta Anys i varen entrar en guerra, varen ser les següents...

Es descriuen en les seccions subsegüents.

La guerra arquidámica

Els Murs Llarcs que rodejaven Atenes i l'unien en El Pireo

Artícul principal → Guerra arquidámica.

Esparta i els seus aliats, llevat Corinto, eren dominis en base predominant en terra, capaces de convocar a grans eixèrcits terrestres que eren pràcticament invencibles (gràcies a les llegendàries forces espartanas). El Imperi ateniense, pese a tindre base en la península del Ática, s'estenia entre les illes de la mar Egeo; els atenienses obtenien la seua riquea del tribut que pagaven eixes mateixes illes. Atenes mantenia el seu imperi per mig del seu poder naval. Per este motiu abdós estats eren relativament incapaços de plantar una batalla decisiva. L'estratègia espartana durant la primera guerra, a la que es denomina guerra arquidámica, pel rei Arquidamo II d'Esparta, era invadir el territori que rodejava a Atenes. Pese a que esta invasió va privar a Atenes del producte de les terres circumdants, els atenienses varen conservar el seu accés a la mar i no varen sofrir molt el sitie. Molts dels pobladors del Ática varen abandonar les seues granges i es varen traslladar dins dels Murs Llarcs que conectaven Atenes en el seu port d'El Pireo. Els espartanos també varen ocupar Ática durant periodos intermitents de tres semanes; seguint la tradició del sistema hoplítico, els soldats esperaven retornar a les seues cases per a participar en la collita. Ademés, era necessari mantindre el control sobre els esclaus espartanos, coneguts com ilotas, els qui no podien quedar sense supervisió per periodos prolongats. L'invasió espartana més extensa, en 430 a. C., va durar a penes quaranta dies.

Vore també: Invasions espartanas del Ática durant la guerra arquidámica

Inicialment, l'estratègia ateniense la fixava el strategos, o general, Pericles, qui aconsellava als atenienses evitar la batalla en terreny obert contra els numerosos i ben entrenats hoplitas, i dependre de la seua flota. La marina de guerra ateniense, la de major predomini en tota Grècia, va assumir la ofensiva, conseguint una victòria en la batalla de Lepant. No obstant, en 430 a. C. una plaga va colpejar a Atenes. La plaga va arrasar la població de la ciutat i, a llarc determini, va ser una de les causes principals de la seua derrota final. La plaga va matar, ans que s'extinguira en l'any 427 a. C., a més de quatre mil hoplitas, trescents soldats de cavalleria i un número indeterminat de ciutadans de les classes baixes i de mariners, potser un terç de la població d'Atenes, inclosos Pericles i els seus fills. En conseqüència, la cantitat de soldats es va vore reduïda dràsticament, i inclús els mercenaris estrangers es negaven a ser contractats per una ciutat assolada per la plaga. El temor era tal que l'invasió espartana a Ática va ser abandonada, ya que les tropes no desijaven arriscar-se a contraure la maltia. Despuix de la mort de Pericles, els atenienses varen abandonar en cert modo la seua estratègia conservadora i defensiva, adoptant una més agressiva i duent la guerra a Esparta i als seus aliats. Cleón, líder de la facció més militarista dins de la democràcia ateniense, adquiria cada volta major importància. Dirigits militarment per un astut nou general, Demóstenes (qui no deu ser confòs en el orador ateniense), els soldats atenienses varen conseguir alguns triumfos mentres continuaven en els seus atacs navals sobre el Peloponeso. Atenes va estendre la seua activitat militar a Beòcia i Etolia, i va escomençar a fortificar les seues bases militars al voltant del Peloponeso. Una d'elles es trobava prop de Pilos en una chicoteta illa anomenada Esfacteria, que en el curs de la primera guerra es va posar a favor d'Atenes. La base, establida en les afores de Pilos, va colpejar a Esparta en el seu punt més dèbil: la seua dependència dels ilotas. Esparta era depenent d'una classe d'esclaus, coneguts com ilotas, per a que s'encarregaren de les plantacions mentres els ciutadans s'entrenaven per a convertir-se en soldats. Els ilotas feyen possible el sistema espartano, pero ara la base ateniense en Esfacteria estava atraent als ilotas fugitius. Ademés, el temor d'un tumult general d'ilotas acicateados per la presència ateniense va fer que els espartanos entraren en acció. Demóstenes, no obstant, va realisar una contramaniobra i va atrapar a un grup de soldats espartanos en Esfacteria, esperant que es rendiren, pero semanes més vesprada, encara era incapaç d'acabar en ells. Despuix de jactarse de que ell podria posar fi als assunts en la Assamblea, el inexperto Cleón va conseguir una gran victòria en la batalla de Pilos i la successiva batalla d'Esfacteria en 425 a. C. Els atenienses varen capturar entre trescents i quatrecents hoplitas espartiatas; els presoners varen ser utilisats per Atenes com a elements de negociació. Despuix de la batalla, Brásidas, un dels generals espartanos, va reunir un eixèrcit d'aliats i ilotas i es va dirigir cap a una de les fonts del poder d'Atenes: la colónia d'Anfípolis, que controlava a un gran número de mines d'argent propenques, que Atenes amprava per a finançar la guerra. cal destacar que en esta época l'historiador Tucídides ostentava el càrrec de general ateniense i que va ser exiliat pel seu fracàs d'impedir que Brásidas conquistara Anfípolis. Tucídides va aplegar massa vesprada per a reforçar les tropes que defenien la ciutat, fet que va dur a que ho culparen de la seua caiguda. En batalles posteriors, tant Brásidas com Cleón varen caure morts (vejau batalla d'Anfípolis). Esparta i Atenes varen acordar canviar als presoners per les ciutats capturades per Brásidas, i varen firmar una treua.

Pau de Nicias

Artícul principal → Pau de Nicias.

Despuix de la mort de Cleón i Brásidas, belicosos guerrers d'abdós nacions, la Pau de Nicias va durar al voltant de sis anys. No obstant, esta va ser una época d'escaramuzas constants en l'interior i en els voltants del Peloponeso. Mentres els espartanos es varen contindre d'entrar en acció, alguns dels seus aliats varen escomençar a parlar de revolució. Estes idees eren recolzades per Argos, un poderós Estat del Peloponeso que havia permaneixcut independent de Lacedemonia. En l'ajuda dels atenienses, els argivos varen tindre èxit forjant una coalició d'estats democràtics en el Peloponeso que incloïa a estats importants com Mantinea i Elis. Els primers intents d'Esparta per quebrar la coalició varen fracassar, i va escomençar a qüestionar-se eliderage del rei d'Esparta, Agis II. Envalentits, els argivos i els seus aliats, en el respal d'un chicotet eixèrcit ateniense al mando d'Alcibíades, es varen posar en marcha per a prendre la ciutat de Tegea, propenca a Esparta. La batalla de Mantinea (418 a. C.) va ser la major batalla lliurada dins del territori grec durant la guerra del Peloponeso. Els lacedemonios, junt en els seus veïns tegeatas, es varen enfrontar a l'eixèrcit combinat d'Argos, Atenes, Mantinea i Arcàdia. En la batalla, la coalició aliada va conseguir vàries victòries inicials, pero va fracassar en capitalisar-les; açò va permetre que les forces d'èlit espartanas derrotaren a la coalició. El resultat va ser una victòria total per a Esparta, que va rescatar a la seua ciutat de la vora de la derrota estratègica. L'aliança democràtica es va fracturar i molts dels seus membres varen retornar a la Lliga del Peloponeso. Per mig de la seua victòria en Mantinea, Esparta va conseguir recuperar-se d'una mala situació i restablir la seua hegemonia dins del Peloponeso.

L'expedició a Sicília

Artícul principal → Expedició a Sicília.

Itinerari de la flota ateniense a Sicília

En el desseté any de la guerra (415-414 a. C.), va aplegar la notícia a Atenes de que un dels seus aliats més lluntans en Sicília, Segesta havia entrat en guerra en Selinunte, entre atres coses, per disputes fronterices. Els selinuntios varen invocar l'aliança comuna en Siracusa, ciutat que va atacar a Segesta per terra i mar. Segesta va recordar a Atenes l'aliança d'esta última en la ciutat de Leontino, existent des de la primera expedició ateniense a Sicília en 427 a. C., baix el mando del estratego ateniense Laques. El poble de Siracusa era ètnicament dorio (de la mateixa manera que els espartanos), mentres que els atenienses i els seus aliats en Sicília eren jonios. Atenes va sentir l'obligació d'ajudar als seus aliats, sobretot pel temor, manifestat i no infundat, dels habitants de Segesta, de que Siracusa podria aniquilar a tots els aliats que encara els quedaven als atenienses i segestanos en terres sicilianes, i de que els siracusanios pogueren prestar ajuda militar a les demés polis dorias de l'illa i, per tant, menyscabar el poder d'Atenes. Segesta va prometre sufragar les despeses que ocasionaria la guerra. Com a primera mida, la assamblea ateniense va decretar, despuix de sentir als embaixadors de Segesta, enviar una delegació a la ciutat aliada per a averiguar de quants diners disponia en realitat, i informar-se de la situació de la guerra contra Selinunte.

Els atenienses no varen actuar únicament des d'una visió altruïsta: respalats per Alcibíades, elíder de l'expedició, somiaven en la conquista de tota Sicília. Siracusa, la ciutat principal de Sicília, no era molt més chicoteta que Atenes, i conquistar Sicília hauria dut a Atenes una immensa cantitat de recursos. Durant els últims estadis de les preparacions, persones desconegudes varen mutilar les hermai (estàtues religioses) d'Atenes, i Alcibíades va ser acusat de crims religiosos (Cf. Hermocópidas). Alcibíades va exigir que ho enjuïciaren de colp i repent per a poder defendre's abans de l'expedició. Els atenienses no obstant li varen permetre que partira en l'expedició sense ser enjuïciat (molts varen creure que la raó va ser preparar-se millor en contra seua). Despuix d'aplegar a Sicília, Alcibíades va ser cridat de tornada a Atenes per al juí. Temerós de que ho condenaren injustament, Alcibíades es va passar al bando d'Esparta i Nicias va quedar al mando. Després de la seua traïció, Alcibíades va informar als espartanos de que Atenes planejava utilisar Sicília com a trampolí per a la conquista d'Itàlia, i amprar els recursos i soldats obtinguts en eixes noves futures conquistes per a dominar tot el Peloponeso. Les forces atenienses consistien en més cent trirremes i cinc mil hòmens entre infanteria i tropes llaugeres. La cavalleria es llimitava a uns 30 cavalls, els quals varen demostrar no estar a l'altura de la major i millor entrenada cavalleria siracusana. En la seua arribada a Sicília, vàries ciutats es varen unir en l'acte a la causa ateniense. Nicias va pospondre l'atac en lloc d'efectuar-ho de colp i repent, i aixina la campanya va terminar l'any 415 a. C. en poc dany per a Siracusa. L'hivern s'aproximava i els atenienses varen deure retirar-se als seus quarters, passant la dura estació reunint aliats i preparant-se per a destruir Siracusa. El retart va permetre als siracusanos solicitar l'ajuda d'Esparta, qui va enviar al general Gilipo a Sicília en reforços. Una volta en Itàlia, Gilipo va montar un eixèrcit format per vàries ciutats sicilianes i va acodir al rescat de Siracusa. Despuix de prendre el mando de les tropes siracusanas, i despuix d'una série de batalles, el espartano va derrotar a les forces atenienses, evitant que invadiren la ciutat. Nicias va solicitar a Atenes reforços, sent enviat Demóstenes en una nova flota per a unir les seues forces en les de Nicias. Es varen succeir més batalles i els siracusanos i els seus aliats varen tornar a derrotar als atenienses. Demóstenes advocava per una retirada a Atenes, pero al principi Nicias es va negar. Despuix de nous revessos, Nicias va estar d'acort en la retirada fins que esta va ser demorada per un mal auguri (un eclipse llunar). El retart va forçar als atenienses a una batalla en el port de Siracusa. Els atenienses varen ser completament derrotats i Nicias i Demóstenes varen conduir al restant de les seues forces terra adins en busca d'aliats. La cavalleria siracusana els va atacar sense pietat, matant o esclavizando a els qui quedaven de la poderosa flota ateniense.

La segona guerra: Guerra de Decelia

Artícul principal → Guerra de Decelia.

Els lacedemonios no es varen llimitar simplement a enviar ajuda a Sicília; també varen resoldre dur la guerra a territori ateniense. En el consell d'Alcibíades, fortificaron Decelia, prop d'Atenes, i varen evitar que els atenienses pogueren utilisar les seues terres durant tot l'any. La fortificació de Decelia va impedir l'enviament de suministraments a Atenes per terra, obligant a que anaren transportats per mar en un cost major. Lo pijor de tot potser fora que el treball en les mines d'argent propenques va ser completament interromput, ya que uns vint mil esclaus atenienses varen ser lliberats pels hoplitas espartanos en Decelia. En els mil talents del tesor i reserves d'emergència diluint-se, els atenienses varen tindre que demandar majors tributs als seus aliats, aumentant encara més la tensió i l'amenaça d'una atra rebelió dins de l'Imperi. Els corintios, els espartanos i atres membres de la Lliga del Peloponeso varen enviar més reforços a Siracusa, esperant rebujar als atenienses; pero en lloc de retirar-se, estos varen manar atres cent naus i cinc mil hòmens a Sicília. baix les órdens de Gilipo, els siracusanos i els seus aliats varen conseguir derrotar totalment als atenienses en terra; ademés, Gilipo va encorajar als siracusanos a construir una armada, la qual va conseguir véncer a la flota ateniense quan intentaven la retirada. L'eixèrcit d'Atenes, buscant escapar per terra a atres ciutats més amistoses de Sicília, va ser dividit i derrotat; els soldats del eixèrcit ateniense varen ser venuts com a esclaus i tota la flota va ser destruïda. Despuix de la victòria sobre els atenienses en Sicília, tots creïen que el fi del seu Imperi estava pròxim. El seu tesor casi s'havia agotat, els seus drassanes estaven buits i els seus jóvens morts o presoners en territori estranger. No obstant, la força de l'Imperi ateniense va ser subestimada, encara que certament el començ del fi estava prop.

Atenes es recupera

En acabant de que la força expedicionaria ateniense fora destruïda, Lacedemonia va fomentar el tumult per part dels aliats tributaris d'Atenes, i gran part de Jonia es va alçar contra els atenienses. Els siracusanos varen posar la seua flota a disposició dels peloponesios, i els perses varen decidir recolzar als espartanos per mig de diners i barcos. Els tumults i les diverses faccions amenaçaven a la mateixa Atenes. Els atenienses varen conseguir sobreviure per vàries raons: Corinto i Siracusa varen tardar en traslladar les seues flotes al Egeo, i els demés aliats d'Esparta també es varen retardar aprovisionando les seues tropes i barcos. Els estats jonios que es varen rebelar esperaven rebre protecció, per lo que molts varen retornar al bando ateniense. Inclús els perses es varen demorar en proveir els fondos i naus que havien promés, frustrant els plans de batalla. En el moment en que va escomençar la guerra, els atenienses havien aforrat una miqueta de diners i tenien cent navío per a ser amprats com a últim recurs. Una volta que varen salpar, eixes naus es varen convertir en el centre de la flota ateniense durant el restant de la guerra. En Atenes va tindre lloc una revolució oligàrquica a on un grup de quatrecents persones varen prendre el poder. La pau en Esparta hauria segut possible, pero la flota d'Atenes, ara en base en l'illa de Samos, es va negar a acceptar els canvis polítics. En 411 a. C., esta mateixa flota es va enfrontar als espartanos en la batalla de Sime. La flota va designar a Alcibíades com el seu líder i va continuar la guerra en nom d'Atenes. La seua oposició va dur a que es restituïra el govern democràtic als dos anys. Alcibíades, pese a ser repudiat per traïdor, encara tenia pes dins d'Atenes. Va evitar que la flota ateniense atacara la seua metròpoli, ajudant a restaurar la democràcia per mijos de pressió més sotils. També va convéncer a la flota d'Atenes d'atacar als espartanos en la batalla de Cícico (410 a. C.). Durant esta batalla, els atenienses varen aniquilar a la flota espartana i varen conseguir restablir la base financera del seu Imperi. Entre 410 i 406 a. C., Atenes va obtindre vàries victòries contínues i va recuperar una bona part del seu Imperi. En gran part, tot açò es va deure a Alcibíades.

El triumfo de Lisandro i la rendició d'Atenes

Les accions clau de cada fase

A continuació d'una victòria menor d'Esparta per part de l'hàbil generalisandro en la batalla naval de Notio en 406 a. C., Alcibíades no va ser reelegit general dels atenienses i es autoimpuso l'exili de la ciutat. Atenes va resultar victoriosa en la batalla naval d'Arginusas, a on la flota espartana comandada per Calicrátidas va perdre setanta navío i vinticinc els atenienses. No obstant, per les pèssimes condicions climàtiques, els atenienses no varen poder rescatar a les tripulacions varades ni acabar en la flota espartana. Pese a la victòria, estos fracassos varen ser causa d'indignació en Atenes i varen desencadenar un polèmic juí. El procés judicial va acabar en l'eixecució de sis dels millors comandants navals d'Atenes. Ara la supremacia marítima ateniense podia ser desafiada per la pèrdua dels seus líders més capaços i la baixa moral dels tripulants. A diferència d'alguns dels seus predecessors, Lisandro, el nou navarco (almirant) espartano, no era membre de la família real d'Esparta i era formidable sobre estratègies navals; era un hàbil diplomàtic que inclús havia cultivat una bona relació personal en el príncip persa Ciro el Jove, fill de Darío II. Aprofitant l'oportunitat, la flota espartana va partir de colp i repent cap al Helesponto, la font de suministrament de cereals d'Atenes. baix l'amenaça de la hambruna, la flota ateniense no va tindre una atra opció que enfrontar-se als espartanos. Per mig d'una astuta estratègia, Lisandro va derrotar completament a la flota ateniense en 405 a. C., en la batalla d'Egospótamos, destruint cent sesenta y ocho navío i capturant entre trescents i quatrecents mariners atenienses. Solament dotze barcos atenienses varen escapar, i varis d'estos varen navegar cap a Chipre, duent al strategos Conón, qui desijava evitar el juí de la Assamblea. Per la fam i les malties causades per un sege prolongat, Atenes es va rendir en 404 a. C. i els seus aliats varen fer lo mateix al poc temps. Els demócrates de Samos, lleals fins al final, varen continuar resistint i se'ls va permetre fugir per a salvar les seues vides. Les condicions de la rendició varen privar a Atenes de les seues murs, la seua flota i totes les seues possessions d'ultramar. Corinto i Tebas varen exigir la destrucció d'Atenes i l'esclavitut per a tots els seus ciutadans. No obstant, els espartanos varen anunciar el seu rebuig a destruir una ciutat que havia prestat servici a Grècia en temps de gran necessitat; Esparta va incorporar a Atenes al seu propi sistema polític; ara tindria «els mateixos amics i enemics» que Esparta. Els victoriosos espartanos varen ser clementes en Atenes, pese a l'oposició de Corinto i Tebas.

Conseqüències

Durant un curt periodo, Atenes va ser governada pels «Trenta Tirans», suspenent-se el règim democràtic. Este nou govern va ser establit per Esparta. En 403 a. C., Trasíbulo va derribar als oligarcas i va restaurar la democràcia. Pese a que el poder ateniense estava fracturat, la guerra de Corinto va supondre una chicoteta milloria i Atenes va seguir tenint un paper actiu en la política grega. A la seua volta, Esparta va ser derrotada per Tebas en la batalla de Leuctra en 371 a. C., pero la conquista de Grècia per part de Filipo II de Macedònia va posar fi a tot uns anys més vesprada.

Context: Trasfondo de la guerra

Progressivament, Atenes va intervindre en assunts interns de les polis someses o aliades; aixina, certs casos criminals devien ser jujats en Atenes per tribunals atenienses encara que s'hagueren comés en una de les polis aliades. La gran concentració humana dins de les muralles d'Atenes va constituir un públic excelent per a la difusió de panflets, l'únic eixemplar dels quals complet que s'ha preservat és el Vell Oligarca.

Tucídides relata lo que va supondre per a Atenes tindre que evacuar, encara que no enterament, el Ática. Per a molts habitants dels donem rurals, i per als agricultors i ganaders que vivien en Atenes, la guerra va supondre un canvi radical en el seu modo de vida.

En el camp de les arts, despuix de la victòria en la batalla d'Esfacteria (425 a. C.) i la Pau de Nicias, en Atenes es va recomençar la construcció del Temple d'Atenea Niké (425 a. C.-420 a. C.). Per la guerra, els escultors Fidias i Policleto varen emigrar a Olimpia i Argos, respectivament.

Cleón d'Halicarnaso, en un dels seus tractats, aconsellava a Lisandro la manera de reformar la realea en Esparta, basada en el talent, en mencionar: «la realea no és més que una professió com les atres».

Es varen escriure un gran número d'obres tècniques: els tractats mèdics hipocráticos, el primer llibre d'urbanisme escrit per Hipódamo de Mileto, Damón i Glauco de Regio varen escriure tractats de música, Sófocles va escriure una monografia sobre el cor, l'escultor Policleto i el pintor Parrasio teorizaron sobre la seua tècnica. L'àmbit a on s'aprecia més diferència entre els periodos anterior i posterior a la guerra, és potser el de la teoria i la pràctica militars. El V és l'época del ciutadà hoplita: Demóstenes senyala el contrast en la seua época:

El professionalisme en la guerra del Peloponeso va sorgir pels prolongats periodos que els eixèrcits permaneixien alluntats de la seua pàtria, (de la mateixa manera que Cayo Mario en les llargues guerres que va disputar en Hispania); si be és cert que els assiris ya havien contat en un eixèrcit professional. Els generals tenien que idear nous métodos de combat. Un o dos anys de guerra varen procurar més canvis dels que s'havien vist en tota la Pentecontecia: Formión va combatre en els seus tripulants molt ben preparats en mar oberta, quan en la batalla de Síbotas, la lluita es lliurava des de prop, semblada a una batalla terrestre (pezomachia), donat l'absència de maniobres tàctiques, com en la batalla de Salamina.

Els llarcs periodos alluntats de la ciutat varen incrementar el professionalisme. La Anábasis de Jenofonte abunda en eixemples:

• Tisafernes es va assessorar en un grec de Zacinto conseller militar especialisat.
• Al final de la Expedició dels Dèu Mil, Cerétades de Tebas va preguntar en Bizancio «si alguna ciutat o tribu necessita un general».
• Els sofistas oferien la tàctica com a part del seu programa d'estudis. Platón i Jenofonte es varen fer eco de la pretensió d'aquells d'educar en qüestions militars.
• Platón fa un estudi sobre el valor en la seua obra Laques, apareguda poc despuix de la batalla de Delio (424 a. C.) En ella desdenya la hoplomaquia (lluita en armes dels hoplitas) i enaltix a l'home valeroso que permaneix en la llínea, que resistix a l'enemic i rehúsa fugir. Als hoplitas espartanos els califica Jenofonte de mestres de la guerra. Aixina mateix, l'escritor ateniense acota el canvi produït del militar aficionat al professional en els seus tractats De l'equitació, el Cap de la Cavalleria, i en menor mida en la Ciropedia (ampli anàlisis sobre eliderage). El predecessor de Jenofonte en este gènero va ser un tal Simón Hípico, qui, a pesar de que ho despreciava, li va servir d'inspiració.
• La Poliorcética d'Eneas el Tàctic (anys 350 a. C.) és un tractat militar extens, «la primera recopilació d'estratagemas».
• Varis són els motius pels que la ciència bèlica, i, en concret les qualitats del mando, no es varen desenrollar abans del IV:
  • l'escassea de manuals al respecte.
  • la llimitació dels poders del general.
  • els ciutadans hoplitas priorisaven mantindre la formació i la defensa del seu territori, lo que retenia part dels efectius disponibles i impedia la constitució de forces de reserva, l'importància de la qual per a un general va ser palés a finals del V i principis del IV, com per eixemple en les lluites entre siciliotas i cartagineses, i que abunden en les guerres d'Alejandro Magne, i a les que un general podia recórrer per a llançar-les en el moment crític d'una batalla. Segons Hornblower la revolucionària falange en una columna de 50 soldats de profunditat, que va desplegar el general tebano Epaminondas en la batalla de Leuctra (371 a. C.) va ser gràcies a la reserva estratègica en la que contava.
  • un general devia manar «des de davant» una batalla, per lo que poc podia fer per a dirigir-la en lo més bregat de la refrega.
  • El caràcter polític del seu nomenament per una polis, que no volia deixar el mando a un sol home. En Esparta els reis tenien que donar contes en cas de mala conducta en el camp de batalla. Els generals atenienses podien ser deposts, eren dèu i el seu càrrec era anual. Característic d'esta guerra va ser l'utilisació de mercenaris, els professionals per excelència. L'ocupació clàssica tardana diferia de l'arcaic:
• en l'época arcaica la seua procedència era de zones empobrides com Creta, Arcàdia, Caria; i era una alternativa a la colonisació.
• En Pèrsia, en els inicis de la guerra del Peloponeso (guerra arquidámica), Pisutnes disponia d'un contingent mercenari, Tisafernes i Farnabazo II varen tindre a les seues órdens mercenaris.
• en el IV els mercenaris són també d'atres polis de l'Antiga Grècia afectades pels problemes econòmics. Un estudi ha demostrat l'alt percentage d'oficials atenienses i espartanos front al d'arcadios i aqueos en la Expedició dels Dèu Mil (401-399 a. C.)

L'evolució de les unitats militars i de les armadures, més llaugeres, s'inicia també en la guerra del Peloponeso:

• Ifícrates va utilisar peltastas armats en escuts llaugers (peltas) i calcers en botes llaugeres, que varen prendre el seu nom: «ificrátidas».
• El strategos ateniense, Trasíbulo va ormejar a cinc mil marins com peltastas.
• Els peltastas atenienses, ajudats per hoplitas, varen aniquilar un regiment de siscents espartanos en Lequeo (391 a. C.), gràcies a la combinació d'armes pesades i llaugeres.

Vore també

• Guerra en l'Antiga Grècia
• Marina de guerra en l'Antiga Grècia
• Sege en l'Antiga Grècia
• Mercenaris de l'Antiga Grècia
• G. I. M. de Ste. Croix, historiador britànic.

Bibliografia

• Bagnall, Nigel. The Peloponnesian War: Athens, Sparta, And The Struggle For Greece, Nova York: Thomas Dunne Books, 2006, ISBN 0-312-34215-2).
• Cawkwell, G. L. Thucydides and the Peloponnesian War. London: Routledge, 1997, ISBN 0-415-16430-3; ISBN 0-415-16552-0).
• Hanson, Victor Davis. A War Like No Other: How the Athenians and Spartans Fought the Peloponnesian War. New York: Random House, 2005 (tapa dura, ISBN 1-4000-6095-8); New York: Random House, 2006 (tapa blana, ISBN 0-8129-6970-7).
• Heftner, Herbert. Der oligarchische Umsturz dones Jahres 411 v. Chr. und die Herrschaft der Vierhundert in Athen: Quellenkritische und historische Untersuchungen, Frankfurt am Main: Peter Lang, 2001, ISBN 3-631-37970-6.
• Hutchinson, Godfrey. Attrition: Aspects of Command in the Peloponnesian War, Stroud, Gloucestershire: Tempus Publishing, 2006 (tapa dura, ISBN 1-86227-323-5).
• Kagan, Donald:
  • The Outbreak of the Peloponnesian War, Ithaca, Nova York: Cornell University Press, 1969 (hardcover, ISBN 0-8014-0501-7); 1989 (paperback, ISBN 0-8014-9556-3).
  • The Archidamian War, Ithaca, Nova York: Cornell University Press, 1974 (tapa dura, ISBN 0-8014-0889-X); 1990 (tapa blana, ISBN 0-8014-9714-0).
  • The Peace of Nicias and the Sicilian Expedition, Ithaca, Nova York: Cornell University Press, 1981 (tapa dura, ISBN 0-8014-1367-2); 1991 (tapa blana, ISBN 0-8014-9940-2).
  • The Fall of the Athenian Empire. Ithaca, NY: Cornell University Press, 1987 (hardcover, ISBN 0-8014-1935-2); 1991 (tapa blana, ISBN 0-8014-9984-4).
  • The Peloponnesian War, Nova York: Viking, 2003 (tapa dura, ISBN 0-670-03211-5), New York: Penguin, 2004 (tapa blana, ISBN 0-14-200437-5); versió en un únic volum de la tetralogía anterior.
  • La guerra del Peloponeso, Barcelona: Editorial Edhasa, 2009, ISBN 978-84-350-2679-6
• Kallet, Lisa, Money and the Corrosion of Power in Thucydides: The Sicilian Expedition and its Aftermath. Berkeley: University of Califòrnia Press, 2001 (tapa dura, ISBN 0-520-22984-3).
• Krentz, Peter, The Thirty at Athens. Ithaca, Nova York: Cornell University Press, 1982 (tapa dura, ISBN 0-8014-1450-4).
• The Landmark Thucydides: A Comprehensive Guide to the Peloponnesian War, editat per Robert Strassler, B., Nova York: The Free Press, 1996 (tapa dura, ISBN 0-684-82815-4); 1998 (tapa blana, ISBN 0-684-82790-5).
• Hornblower, Simon (1985). El món grec: 479-323 a. C., Barcelona: Editorial Crítica, pp. 193-228. ISBN 84-7423-271-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra del Peloponeso.
• archive. org/web/20080919075255/http://www. dearqueologia. com/guerras_peloponeso1. htm Guerra del Peloponeso en dearqueologia. com
• ^{[enllaç trencat]} en ning. com/ Foroterraeantiqvae
• archive. org/web/20111122221611/http://www. ucm. es/BUCM/revistas/ghi/02130181/articulos/GERI9696110077A.PDF La societat corintia en la guerra del Peloponeso
• atspace. com/pagina_Isagoge_marco. htm La guerra justa en el món clàssic. Pàgines 1 a 3 en referència a la Guerra del Peloponeso
• ucm. es/tesis/19911996/H/0/H0028001.pdf Aproximació a l'història social de Corinto i Argos en la Guerra del Peloponeso (431-415 a. C.)
• archive. org/web/20100705111827/http://revistas. ucm. es/ghi/02130181/articulos/GERI8585110043A.PDF Platón i la guerra del Peloponeso
• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i els següents: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0009%3Achapter%3D12%3Asection%3D1%3Asubsection%3D1 Thucydides, historian of the Peloponnesian War (Tucídides: historiador de la Guerra del Peloponeso).