Anar al contingut

Febra tifoidea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La febra tifoidea o febra entérica és una maltia infecciosa produïda per Salmonella entérica subgrup enterica serotipo typhi (bacil d'Eberth) o S. enterica sub. enterica serotipos paratyphi A, B o C, bactèrias del gènero Salmonella.[1] El seu reservorio és l'humà, i el mecanisme de contagi és fecal, oral, a través d'aigua i d'aliments contaminats en dejecció. No deu confondre's en el tifus, que es produïx per vàries espècies del gènero Rickettsia, transmeses per paràsits externs (polls).

La salmonella spp es propaga millor en climes càlits i humits, entre 35 i 37 graus i en zones molt plujoses.[2]

La bactèria ingressa per la via digestiva i aplega al intestí i passa a la sanc, lo que causa una fase de bacteriemia cap a la primera semana de la maltia; posteriorment, es localisa en diversos òrguens i produïx fenomens inflamatorios i necróticos, deguts a la lliberació d'endotoxines. Finalment, les salmonela s'eliminen a l'exterior per les heces.

En el periodo d'incubació, que dura de 10 a 15 dies, s'aprecien trastorns de l'estat general, una fase de bacteriemia en febra que aumenta progressivament fins a alcançar 39-40 °C, en el moment del qual es manté, cefalea, estupor, roséola en la pancha, tumefacció de la mucosa nassal, llengua torrada, úlceres en el paladar i, a voltes, hepatoesplenomegalia i diarrea. La maltia pot evolucionar a la curació en 2 semanes o prolongar-se en localisacions focals a partir de la quinta semana. Si no se somet a un tractament adequat poden presentar-se complicacions greus, com hemorràgia i perforació intestinal, choc sèptic. Es produïx un cert grau d'immunitat que, encara que no protegix front a les reinfeccions, quan estes es produïxen són més benignas. L'estat de portador pot ser transitori o crònic.

Història

«Typhoid Mary».

En el 430 a. C., la devastadora plaga d'Atenes, que es creu que es va deure a la febra tifoidea, va matar a un terç de la població de l'Antiga Atenes, incloent al seu líder Pericles (495-429 a. C.), posant fi a l'Edat Dorada de Grècia. L'historiador i general Tucídides (460-396 a. C.) també va contraure la maltia, pero ell va sobreviure i va poder escriure sobre la pandèmia. Els seus escrits donen una pista sobre l'orige. La plaga va tornar en dos ocasions, en el 429 a. C. i en l'hivern del 426 i 425 a. C.

La causa de la pandèmia ha segut discutida durant llarc temps. La majoria dels acadèmics pensa que es va deure al tifus epidémico. Un estudi de 2006 va detectar seqüències d'ADN similars a les de les bactèries causants de la febra tifoidea.[3] Atres científics s'oponen a esta tesis, i presenten numerosos errors metodològics en l'estudi de l'ADN dental.[4]

No obstant, les dures condicions d'higiene durant el sege del Ática varen causar sense dubte l'epidèmia. És molt provable que la desconeguda maltia que va detindre l'alvanç dels indígenes mapuches, liderats per Lautaro, sobre Santiago de Chile en 1554, haja segut la tifoidea, a la que els mapuches li varen cridar chavalongo (‘fòc en el cap’). La febra tifoidea també és la principal maltia sospitosa de devastar Mèxic en el XVI despuix de l'arribada dels espanyols. Allí el bacil de Eberth, Salmonella enterica, s'hauria cobrat 15 millons de vides, el 80 % de la població.[5]

A finals d'el XIX, la taxa de mortalitat en Chicago va alcançar 65 casos per cada 100 000 habitants. El pijor any va ser 1891, quan la taxa de mortalitat per febra tifoidea va ser de 174 casos per 100 000 habitants.[6]

L'agent causant de la maltia, Salmonella typhi, ho va descobrir el patólogo alemà Karl Joseph Ebert en 1880.[7] En 1897, Almroth Edward Wright va desenrollar la primera vacuna. La més notable portadora de la febra tifoidea va ser Mary Mallon, coneguda com «Typhoid Mary».[8]

En 1907, ella va ser la primera portadora identificada i vigilada. Alguns creuen que va contagiar la maltia a centenars de persones. Està associada en a lo manco 47 casos i tres morts.[9] Mary Mallon treballava com a cambrera en Nova York. Les autoritats encarregades de la salut pública la conminaron a que renunciara al seu treball o a que se li extirpara la vesícula biliar. Va deixar el seu treball, pero va tornar a treballar usant un pseudónimo. La varen descobrir, la varen detindre i la varen sometre a quarantena despuix d'un atre brot de febra tifoidea. En Espanya l'última gran epidèmia es va donar en Barcelona en 1914. L'epidèmia que va causar 2500 morts es va deure a l'aigua de beguda contaminada procedent de Moncada i Reixach.[10]

L'última epidèmia de la que es té notícia va tindre lloc en la República Democràtica del Congo entre 2004-2005, la qual va reportar més de 42 000 casos, dels quals varen morir 214.

Epidemiologia

La febra tifoidea és identificada per l'Organisació Mundial de la Salut (OMS) com un problema sério de salut pública, en 11 a 20 millons de casos estimats en el món cada any, causant entre 128 000 i 161 000 morts. La seua incidència és major en chiquets en edat escolar i adults jóvens.[11] No obstant, la mida de la càrrega de maltia que produïx la febra tifoidea a nivell global es troba llimitada per l'absència de programes de vigilància epidemiològica en moltes regions geogràfiques, i també per la llimitada sensibilitat de les proves diagnòstiques actuals, que no permeten estimar de forma precisa l'incidència de la maltia. De totes formes, es coneix en les senyes actuals que l'incidència de la febra tifoidea és de distribució heterogénea, en tendència a ser considerablement major en zones rurals que en zones urbanes, de manera que la maltia està casi absent en els països desenrollats, i és encara freqüent en els països en desenroll.[12] Per eixemple, en Àsia meridional i en parts d'Àfrica subsahariana, l'incidència s'acosta als 1 000 casos per cada 100 000 habitants/any. En zones d'Àfrica septentrional, Amèrica i el Surest asiàtic, l'incidència és molt menor i varia des dels 10 als 100 casos per 100 000 persones i any. En molts atres entorns en abudantes recursos, l'incidència sol ser tan baixa com menys d'1 cas per cada 100 000 habitants i any, sent el comportament epidemiològic estàndart l'aparició de brots de la maltia de forma esporàdica, predominantment en viagers que tornen de zones endèmiques.[12]

Distribució global de la febra tifoidea.

En relació en els serotipos de Salmonella distribuïts a nivell mundial, Salmonella Paratyphy A és en molt la causa més freqüent de febra tifoidea, i s'estima que és responsable d'uns 5 millons de casos a l'any.[13] No obstant, la seua càrrega de distribució proporcional de maltia és desigual en totes les regions del món, tenint major impacte en algunes àrees d'Àsia meridional (en fins al 50% dels casos de febra entérica atribuïts). Per contrast, el restant de serotipos seguixen sent causes menys freqüents de febra tifoidea en el món, en una incidència proporcional de casos que varia d'acort a la zona.[13]

En relació en la seua mortalitat, en l'era preantibiótica, el 10-15% dels casos de febra tifoidea diagnosticats clínicament eren mortals, mentres que uns atres es resolia en el curs de 3-4 semanes de maltia -a sovint- debilitante.[14] En els temps actuals, dita sifra ha disminuït fins a valors mínims, en la majoria dels casos presentats a nivell mundial sense característiques de gravetat, i en molts dels casos sense requerir hospitalisació. De fet, la mortalitat actual de la febra tifoidea es calcula en un 0,5-1%, esta estimació es basa en poques senyes.[15] Els percentages de mortalitat declarats en pacients hospitalisats en febra entérica en mijos en escassos recursos varien àmpliament segons la localisació, oscilant entre el 0% i el 15%, en una mijana del 2%.[15] Ademés dels casos fatals, en Àfrica subsahariana i en atres regions a on la febra tifoidea és altament endèmica, la perforació intestinal causada per la febra entérica és una causa principal de peritonitis i d'abdomen agut que requerix cirugia en chiquets.[16]

Etiologia

Des d'un punt de vista taxonómico, Salmonella Typhi i Salmonella Paratyphi A, B i C són bacils gramnegatius que pertanyen a l'espècie S. enterica subespecie enterica; i la seua classificació en distints grups està basat en la seua caracterisació serològica d'acort en un esquema modificat classificat de Kauffman i White per a la detecció d'antígenos O (polisacàrit de membrana celar) i H (ubicat en les flagelles de la bactèria). No obstant, dita classificació té una utilitat llimitada des d'un punt de vista clínic.

Des d'un punt de vista clínic, Salmonella Typhi i Salmonella Paratyphi són patógenos humans exclusius, motiu pel qual se'ls classifica com a ceps tifoideas de Salmonella. Se sap que certs tipos específics són patógenos també per a animals (Salmonella Paratyphi C). Esta distinció conseguix diferenciar estos ceps dels demés serotipos patógenos de S. enterica, als quals se'ls referix genérmicamente com Salmonella no tifoidea (SNT per a fins d'este artícul).[17] Els ceps tifoideas produïxen febra tifoidea en tots els húespedes humans, mentres que els ceps SNT s'associen clásicamente a diarrea inflamatoria en húespedes humans, o causen maltia invasiva (greu) en persones inmunocomprometidas.[18] No obstant, dita distinció clínica no és absoluta: les infeccions per SNT poden cursar en una evolució de signes i síntomes molt similar a la maltia causa pels ceps tifoideas. Segons pareix, l'evolució heterogénea de la maltia depén dels factors del húesped (susceptibilitat) i les característiques específiques del cep bacterià).[18]

Patogènia

l'infecció per Salmonella tifoidea s'adquirix casi exclusivament per l'ingestió de bacils, típicament a partir de fonts d'aigua, begudes o aliments contaminats. En relació en la cantitat necessària per a produir l'infecció -i maltia-, s'ha determinat que existix una alta provabilitat d'adquirir la maltia en inòculs (cantitat de bactèries adquirides en un moment), superiors a 106 i especialment des de 109 bactèries;[19] encara que inclús inòculs baixos en les condicions adequades poden provocar infeccions (de l'orde de <103 microorganismes). D'esta forma, típicament les bactèrias penetren per la boca, apleguen a l'intestí prim i es multipliquen durant un periodo d'incubació de 3 a 4 dies implantant-se en les vellosidades del íleo. A través de les plaques de Peyer apleguen a l'epiteli intestinal. A continuació es desplacen i invadixen els folículs linfoides intestinals reproduint-se en el seu interior. A través dels monocits apleguen als gots limfàtics mesentèrics, desplaçant-se al torrent sanguíneu. La disseminació a través del sistema circulatori és el periodo que coincidix típicament en l'inici dels síntomes i, en alguns casos, les manifestacions de la febra tifoidea en òrguens específics (vejau més alvance). D'igual forma, és durant esta fase en la que és possible determinar-se els events patogénicos clau per a alcançar el "estat de portador asintomático", en la infestación dels bacils en la via biliar. Este periodo inicial de replicació i disseminació representa el periodo d'incubació de l'infecció per Salmonella tifoidea, mateixa que sol durar 1 a 2 semanes, pero pot oscilar àmpliament (3-60 dies), depenent del número de microorganismes ingerits. Al final, l'infecció dona com resultat la suficient secreció de citocinas inflamatorias, incloent citocinas pirogénicas com el factor de necrosis tumoral α (TNF-α) i la interleucina 6 (IL-6), que donen lloc a la febra, que sol ser el principal síntoma cardinal de la maltia. No obstant, al contrari de lo que ocorre en la prototípica bacteriemia per gramnegatius, la septicèmia en hipotensió, la neutrofilia i la coagulació intravascular disseminada són extremadament infreqüents en els pacients en febra tifoidea o febra entérica. Ademés, generalment, l'infecció disseminada es termina en l'aclaramiento per part del sistema inmunitario o l'administració d'antibiòtics.[20]

cal destacar-se que Salmonella tifoidea desplega un ampli repertori de factors de virulència que li permeten expressar una latencia i capacitat de disseminació notables, mateixa que la capacita per a persistir i replicar-se en la seua húsped, que va des de l'expressió d'un comportament intracelar en el húesped, aixina com l'expressió de gens que permeten l'emmaixquerament de l'infecció a través de mecanismes moleculars complexos (per eixemple, l'activitat del sistema regulatorio bacterià sensor-regulador de dos components, PhoP/PhoQ que intervé en la síntesis de la càpsula Vaig vore i en la supressió de síntesis de proteïna flagellar, que emmaixquera llocs d'acció antigénica de la bactèria).[21] Presumiblement, açò fa possible la disseminació per tots els teixits reticuloendotelials a través de la sanc i dels sistemes limfàtics. Aixina, la major càrrega d'infecció s'establix en el sistema reticuloendotelial (teixit linfoide intestinal, fege, bazo i mèdula òssea) i en la vesícula biliar. Ademés, els serotipos tifoideos són capaços d'evadir la resposta inflamatoria normal del húesped i causar bacteriemia prolongada inclús en individus sense aguaitons de inmunodeficiencia, típicament sense ocasionar maltia greu.[22]

Quadro clínic

La febra tifoidea està caracterisada per febra alta constant (40 °C), sudoració profusa, gastroenteritis i diarrea. Menys comunament pot aparéixer un sarpullido de taques aplanades de color rosáceo.[23]

Tradicionalment, es dividix en quatre fases i cada una dura una semana aproximadament.

  • Segona semana: Durant esta fase es produïx la postració. Aplegant la febra al culmen dels 40 °C. Hi ha bradicàrdia en un pols dicrótico. El deliri és freqüent (este deliri li dona a la Febra Tifoidea el nom de febra nerviosa). En un terç dels pacients s'han observat punts rojos en la part inferior del pit i abdomen. Hi ha respiració agitada. L'abdomen està distendido i dolorit en quadrant dret inferior. Pot sentir-se borborigmo. La diarrea pot també ocórrer en esta fase (6-8 deposiciones per dia), d'apariència verda i olor característica en apariència de puré de pésols. No obstant, l'estrenyiment també és freqüent. el bazo i fege estan inflamats en un aument del nivell de transaminasas.
  • Finals de la tercera semana/principis de la quarta: La temperatura corporal es va restablint, pero el carpiment encara persistix.[26]

la mort sobrevé en 10-30 % dels casos no tractats, en tractament enjorn es reduïx al 1 % dels casos i sol curar-se en una o dos semanes, sent generalment el pronòstic favorable. L'infecció és més benigna en chiquets que en persones madures.[27]

Diagnòstic

  1. ↑ «Typhoid fever».The Lancet.385(9973)
    1136–1145.ISSN 0140-6736.doi:10.1016/S0140-6736(13)62708-7.Consultat el 2021-10-17.
  2. ↑ «Edaphoclimatic seasonal trends and variations of the Salmonella spp. infection in Northwestern Mexico».Infectious Disease Modelling.6
    805–819.ISSN 2468-0427.doi:10.1016/j.idm.2021.05.002.Consultat el 2026-02-09.
  3. ↑ «DNA examination of ancient dental pulp incriminates typhoid fever as a provable cause of the Plague of Athens».Int J Infect Dis.10(3)
    206–14.doi:10.1016/j.ijid.2005.09.001.Consultat el 9 de setembre de 2013.
  4. ↑ «No proof that typhoid caused the Plague of Athens (a reply to Papagrigorakis et al.)».Int J Infect Dis.10(4)
    334-5; author reply 335–6.doi:10.1016/j.ijid.2006.02.006.Consultat el 9 de setembre de 2013.
  5. ↑ (2018).«Salmonella enterica genomes from victims of a major sixteenth-century epidemic in Mexico».Nature Ecology & Evolution.doi:10.1038/s41559-017-0446-6.Consultat el 15 de giner de 2018.
  6. ↑ «1900 Flow of Chicago River Reversed». Chicago Timeline. Chicago Public Library. Archivat des d'el original, el 26 de setembre de 2006.
  7. ↑ Dr. Venzmer (1965). Gran Enciclopèdia de la salut, C. Bertelsmann Verlag.
  8. ↑ María Tifoidea és mencionada per John Katzenbach en la seua novela el psicoanalista, a on parla d'allò que la gent detesta.
  9. ↑ «Nova: The Most Dangerous Woman in America».
  10. ↑ Dr. Venzmer (1965). Gran enciclopèdia de la salut, C. Bertelsmann Verlag. (adaptació de Núñez Cachaza, Antonio per a Círcul de Llectors, núm. 197.)
  11. ↑ «Typhoid Fever». World Health Organisation. Consultat el 29 de setembre de 2021.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Population-Based Incidence of Typhoid Fever in an Urban Informal Settlement and a Rural Area in Kenya: Implications for Typhoid Vaccine Use in Africa».PLoS One.7(1)doi:10.1371/journal. posa.0029119.Consultat el 18-7-2023.
  13. ↑ 13,0 13,1 «What proportion of Salmonella Typhi cases llaure detected by blood culture? A systematic literature review.».Annals of Clinical Microbiology and Antimicrobials.15(32)doi:10.1186/s12941-016-0147-z.Consultat el 18-7-2023.
  14. ↑ «Remarks on Vaccination against Typhoid Fever».British Medical Journal.1(1883)
    256–259.ISSN 0007-1447.Consultat el 2023-07-18.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Part I. Analysis of data gaps pertaining to Salmonella enterica serotype Typhi infections in low and medium human development index countries, 1984-2005».Epidemiology and Infection.136(4)
    436–448.ISSN 0950-2688.doi:10.1017/S0950268807009338.Consultat el 2023-07-18.
  16. ↑ «The range of abdominal surgical emergencies in children older than 1 year at the Komfo Anokye Teaching Hospital, Kumasi, Ghana».Annals of African Medicine.8(4)
    236–242.ISSN 0975-5764.doi:10.4103/1596-3519.59578.Consultat el 2023-07-18.
  17. ↑ «Host–Pathogen Interaction in Invasive Salmonellosis».PLOS Pathogens.8(10)
    i1002933.ISSN 1553-7374.doi:10.1371/journal.ppat.1002933.Consultat el 2023-07-18.
  18. ↑ 18,0 18,1 «Invasive senar-typhoidal salmonella disease: an emerging and neglected tropical disease in Africa».Lancet (London, England).379(9835)
    2489–2499.ISSN 0140-6736.doi:10.1016/S0140-6736(11)61752-2.Consultat el 2023-07-18.
  19. ↑ Romero Cabell (2007). «Salmonella», Microbiologia i parasitología humana, Ed. Mèdica Panamericana. ISBN 6077743542.
  20. ↑ «From bench to bedside: stealth of enteroinvasive pathogens».Nature Reviews. Microbiology.6(12)
    883–892.ISSN 1740-1534.doi:10.1038/nrmicro2012.Consultat el 2023-07-19.
  21. ↑ «Persistent bacterial infections: the interface of the pathogen and the host immune system».Nature Reviews. Microbiology.2(9)
    747–765.ISSN 1740-1526.doi:10.1038/nrmicro955.Consultat el 2023-07-19.
  22. ↑ «Same species, different diseases: how and why typhoidal and senar-typhoidal Salmonella enterica serovars differ».Frontiers in Microbiology.5
    391.ISSN 1664-302X.doi:10.3389/fmicb.2014.00391.Consultat el 2023-07-19.
  23. ↑ «CDC Typhoid Fever». Center for Disease Control. Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2007. Consultat el 2 d'octubre de 2007.
  24. ↑ 24,0 24,1 MedlinePlus Medical Encyclopedia: Typhoid fever, Complications (en anglés).
  25. ↑ Background document: The diagnosis, treatment and prevention of typhoid fever. Communicable Disease Surveillance and Response Vaccines and Biologicals. World Health Organization. WHO/V&B/03.07.
  26. ↑ Dr.Venzmer, 'Gran enciclopèdia de la Salut'. ed. Bertelsmann 1965 Verlag: tifus, p.393
  27. ↑ MedlinePlus Medical Encyclopedia:Typhoid Fever Expectations and prognosis

S'efectua per aïllament del germen a partir de la sanc i de les heces, o be per la demostració d'anticòss (Ac) en el sèrum per mig de tècniques d'aglutinació:

Hemocultiu

l'hemocultiu és fonamental per al diagnòstic en el periodo d'invasió. En la primera semana de maltia el 85-90 % de resultats són positius.

Mielocultiu

el mielocultiu o cultiu de mèdula òssea és l'examen que té major sensibilitat i especificidad (≈ 100 %) per al diagnòstic en qualsevol etapa d'evolució de la maltia, puix té el més alt percentage de captació del bacil en una sola mostra (més del 90 %), ademés no existixen riscs al puncionar la cresta ilíaca o l'esternó.

Coprocultiu

La febra tifoidea no sempre s'acompanya de diarrea. El germen s'elimina per les heces. La positividad és molt alta en les 2-4 semanes, permaneixent positiu en portadors crònics. Un sol coprocultiu negatiu no descarta la maltia, puix les salmonela s'eliminen de manera intermitent. Despuix de la primera semana de maltia, es recomana fer un coprocultiu i no hemocultiu, ya que en esta etapa el bacil es excreta en grans cantitats en matèries fecals.

Serología

Per a demostrar la presència de Ac en el sèrum del malt a partir de la primera semana de maltia. Widal va aplicar el fenomen de l'aglutinació al diagnòstic de les malties infeccioses, a propòsit precisament de la febra tifoidea.

Tècnica de Widal

L'aglutinació es considera com una reacció en 2 etapes. Quan s'afig l'antígeno (Ag) al sèrum es produïx una combinació fisicoquímica en la que el Ac es fixa a la superfície del Ag; va seguit d'una aglutinació en presència de solució salina. El grau d'aglutinació depén de la composició de la solució salina i de la temperatura de la reacció.

Interpretació dels resultats

El títul del sèrum és la dilució més alta que mostra aglutinació front al Ag. Cap títul aïllat pot considerar-se diagnòstic. En els individus no vacunats és significatiu un títul igual o superior a 1/160 per als antígeno O i H; pero en els vacunats, estos títuls poden aumentar fins a 4 voltes en el curs de malties enfebrades no relacionades en la febra tifoidea, per lo que no deu utilisar-se la serología com a únic método de diagnòstic. Els títuls alts front al Ag O signifiquen infecció en la fase aguda; els títuls alts front al Ag H corresponen a la fase de convalescència.

La tècnica inicial de Widal s'ha substituït per una tècnica més precisa que investiga per separat les aglutininas O i les H aparegudes en el sèrum com a resposta a l'estimulació creada pels Ag somàtics O i flagellares H de Salmonella. El Ag Vaig vore de superfície no sol amprar-se en el diagnòstic serològic perque els Ac que produïx tendixen a desaparéixer de la sanc immediatament despuix de la milloria clínica. Les aglutininas O apareixen en precocitat, alcancen títuls baixos i desapareixen ràpidament; les H apareixen més vesprada, alcancen títuls elevats i es conserven més temps, podent demostrar-se títuls baixos durant més d'un any. La vacunació no aumenta el títul de aglutininas O pero sí el de aglutininas H.

Diagnòstic diferencial

En clínica, és important fer el diagnòstic diferencial en una apendicitis o en una peritonitis, ya que és molt freqüent l'inflamació dels ganglis en el tracto gastrointestinal. En la febra tifoidea és notòria a simple vista l'inflamació en el yeyuno-íleo, caracterisada per un aument de volum en l'inserció del mesenterio; esta correspon a l'inflamació de les plaques de Peyer, senya característica d'esta patologia.

Tractament

Comunament s'han utilisat antibiòtics com l'ampicilina, el cloranfenicol, el trimetoprim-sulfametoxazol, conegut també com cotrimoxazol, i la ciprofloxacina per a tractar la febra tifoidea en els països desenrollats, i aixina s'ha reduït la taxa de mortalitat a l'1 per cent dels casos. Per la resistència que està desenrollant la Salmonella typhi a estos medicaments, s'està considerant l'us d'atres antibiòtics, com la fleroxacina.[1]

A causa del risc de deshidratació causat per les diarrees, també és recomanable repondre els electrolitos per via intravenosa.[2] També es recomana suministrar als malts dieta blana.[3]

És bàsica la detecció precoç per a realisar l'aïllament entérico, que consistix en llavar a banda la roba i els útils de vaixella utilisats pel malt, sumergint-els en una solució en 200 militros de lleixiu per cada cinc litros d'aigua o, si es dispon de llavadora i lavavajillas, utilisar un programa de llavat en temperatures superiors a 80 °C. El tractament deu fer-se sempre baix supervisió mèdica. L'antibiòtic més utilisat és el cloranfenicol. Donada la seua toxicitat, en Espanya s'utilisa més freqüentment el cotrimoxazol o l'ampicilina. l'amoxicilina es reserva per a les dònes embarassades. La convalescència pot durar varis mesos, pero els antibiòtics disminuïxen la gravetat i les complicacions de la febra tifoidea, aixina com la duració dels síntomes. També és necessari que la persona s'alimente en freqüència, per les hemorràgies intestinals o atres alteracions del tracto digestiu. En certs casos deu administrar-se alimentació per via intravenosa fins que es puguen digerir els aliments.

Prevenció

Vacuna contra la febra tifoidea en 1944.

el sanejament i higiene són les mides crítiques que deuen prendre's per a previndre la febra tifoidea, degut a que la causa de la febra tifoidea és la falta d'higiene. L'adequada manipulació d'aliments en les mans netes, llavar adequadament els aliments, cuinar be els aliments, consumir solament llet pasteurizada o hervir, evitar consumir gèl que no estiga fet en aigua salubre i hervir l'aigua sempre que es dubte de la seua salubritat són crucials per a previndre la febra tifoidea.[4] Si hi ha malts, també és convenient aïllar-els.[3] També és recomanable el tractament adequat de l'aigua i els fem i l'adequada conservació dels aliments, resguardant-els dels focs d'infecció, i evitar que els portadors de la bactèria treballen com a manipuladors d'aliments.[5]

Durant la Segona Guerra Mundial, Ralph Walter Graystone Wyckoff va desenrollar una vacuna[6] elaborada en cèles casi mortes, que encara s'utilisa en els països en que les noves preparacions encara no estan disponibles, pero el seu us no és recomanable, ya que té una alta taxa d'efectes secundaris (principalment dolor i unflament en l'àrea d'injecció:).[7]

Hi ha tres vacunes contra la febra tifoidea recomanades per l'OMS: la vacuna viva oral Ty21a, la vacuna inyectable Vaig vore capsular polysaccharide (ViCPS) i la vacuna inyectable conjugada Typbar-TCV.[4] La vacuna Ty21a, que requerix 3 dosis via oral, prevé al voltant del 50 % dels casos de febra tifoidea durant els primers 3 anys despuix de la vacunació[8] i es troba aprovada per a majors de 5 anys, segons l'OMS.[4] La vacuna de polisacàrits s'aplica en una sola dosis injectada i prevé aproximadament el 69 % dels casos durant el primer any despuix de la vacunació i el 45-70 % durant el segon i tercer any despuix de l'injecció i es troba aprovada per a majors de 2 anys d'edat.[8] La vacuna conjugada Typbar-TCV s'aplica en una sola dosis i ha segut aprovada per l'OMS per a chiquets majors a 6 mesos en àrees endèmiques.[4][8] Aixina, l'OMS recomana la vacunació de tota persona major a 2 anys que vixca en una zona endèmica o que viage als llocs a on la febra tifoidea és endèmica.[4]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Comparació entre fleroxacina i ciprofloxacina en el tractament de la febra tifoidea». Archivat des d'el original, el 11 de juny de 2008. Consultat el 1 d'abril de 2008.
  2. ↑ MedlinePlus Medical Encyclopedia: Typhoid fever (en anglés).
  3. ↑ 3,0 3,1 Dr. Venzmer, «'Gran enciclopèdia de la Salut'»: Tifus, p. 394, 1965, Bertelsmann Verlag
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Febra tifoidea» (en és). www. who. int. Consultat el 2021-12-09.
  5. ↑ MedlinePlus Medical Encyclopedia: Typhoid fever, Prevention (en anglés).
  6. ↑ "Ralph W. G. Wyckoff 1897-1994", Acta Cryst. (1995). A51, 649-650. Accessed online at http://ww1.iucr.org/people/wyckoff.htm [1] archivat en Wayback Machine. on 3/23/2010
  7. ↑ World Health Organisation(2008).«Typhoid vaccines: WHO position paper».83(6)
    49–60.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «Vaccines for preventing typhoid fever».Cochrane Database of Systematic Reviews.doi:10.1002/14651858. CD001261. pub4.Consultat el 2021-12-09.

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Febra_tifoidea&oldid=1470546»