Diarrea

Erro al crear miniatura:

Diarrea

Erro al crear miniatura:

L'escala de Bristol servix per a classificar les heces segons la seua apariència i consistència. Els tipos 5, 6 i 7 són heces diarreicas.

Erro al crear miniatura:

Eixemple de diarrea tipo 7 en l'escala de Bristol.

La diarrea —del grec antic διάρροια (diárrhoia), i est de διά (dia) ‘a través’ i ῥέω (rheo) ‘corrent’ o ‘fluix’— són heces pastosas o líquides, les evacuació de les quals ocorren 3 o més voltes al dia. La diarrea aguda sol durar un o dos dies. A partir de 2 semanes es considera crònica, encara que els síntomes poden aparéixer i desaparéixer. No es justifica per estats d'ansietat, sino que sol ser un signe d'una maltia crònica. Els "nervis" no causen diarrea, solament de forma excepcional i en molt poca cantitat. En la Escala d'heces de Bristol, els números 5 a 7 són tipos de diarrea. La diarrea provoca una baixa absorció de líquits i nutrients, i pot estar acompanyada de dolor abdominal, febra, nàuseas, bossada, debilitat o disminució del gana. Ademés de la gran pèrdua d'aigua que suponen les evacuació diarreicas, els pacients, per lo general chiquets, perden cantitats perilloses de sals importants, electrolitos i uns atres nutrients. Depenent de la etiologia, pot acompanyar-se de moc, pus o sanc en les heces. D'acort en sifres de la Organisació Mundial de la Salut (OMS), la diarrea és una de les principals causes de mort en els països en vies de desenroll, profundament associada a la deshidratació. La diarrea pot ser infecciosa o no infecciosa. L'infecciosa és la principal causa en entorns en mals condicions higiènic-sanitàries o escassea d'aigua neta per a beure, cuinar i llavar, com succeïx en països subdesenrollats o en vies de desenroll. Està provocada per diverses bactèrias, paràsits i virus. Les causes més freqüents de diarrea no infecciosa inclouen la maltia celíaca, la sensibilitat al gluten no celíaca, alèrgies alimentàries, intolerància alimentàries (com la intolerància a la lactosa o a la fructosa), el síndrome de l'intestí irritable, la maltia inflamatoria intestinal, el hipertiroidisme i els efectes secundaris de certs medicaments. La crisis celiaca, una possible presentació o complicació fulminant de la celiaquía, es confon habitualment en una diarrea infecciosa.

L'aigua i el sanejament tenen un paper crucial en la transmissió de les malties diarreicas infeccioses. Estos factors ambientals contribuïxen aproximadament al 94 % (per cent) dels 4 000 000 000 (quatre mil millons) de casos de diarrea que l'OMS calcula tenen lloc anualment en el món. Els chiquets menors de cinc anys en els països en desenroll són els més afectats i representen el 90 % de les 1 800 000 (un milló huitcentes mil) morts anuals per causa de diarrea, principalment en països subdesenrollats. En Amèrica Llatina i el Carib, aproximadament 77 600 chiquets menors de cinc anys moren cada any de diarrea i les conseqüències de la mateixa, lo que significa més de 200 morts diàries. Si ben 16 dels 33 països en dita regió estan en bon camí per a conseguir els Objectius de Desenroll del Mileni de les Nacions Unides respecte a sanejament i aigua neta, tenen encara que cobrir les necessitats de sanejament de 8 400 000 (huit millons quatrecentes mil) persones, i, en el cas de l'aigua potable, de 6 100 000 (sis millons cent mil; setembre de 2007, senyes de la Population Reference Bureau dels Estats Units).

En veterinària, tots els animals en diarrea aguda mostren característiques comunes i requerixen un abordage clínic similar. El diagnòstic s'establix a través de la història clínica i dels signes clínics, i es confirma posteriorment per mig dels resultats de l'evaluació de les heces, la bioquímica sanguínea i el hemograma.

Etiologia

Causes de diarrea: Intolerància a la lactosa Maltia pancreàtica Síndrome d'intestí curt Síndrome posgastrectomía Hipertiroidisme Colestasis Maltia celíaca (intolerància al gluten) Síndrome de malabsorción Maltia Inflamatoria Intestinal

Causes infeccioses Virals Bactèrianas Parasitarias Fongos

Infeccions virals: Norovirus Rotavirus Adenovirus

Infeccions bacterianes: Salmonella Shigella Campylobacter Vibrio cholerae Escherichia coli enteroinvasiva Escherichia coli enterotóxica Yersinia enterocolitica Vibrio parahaemolyticus

Infeccions parasitarias: Protozoarios: Giardia lamblia Entamoeba histolytica Blastocystis Dientamoeba fragilis Cryptosporidium Isospora Cyclospora Toxoplasmosis Malaria Organismes multicelares: Ascaris Trichuris Strongyloides Filariasis Toxocara Echinococcosis Cisticercosis Cestoda Trematoda Schistosoma Uncinariosis i oxiuros Infeccions per fongos Candida Aspergillus

Atres causes: Colitis isquémica Colitis per radiació Diarrea secretora Síndrome de l'intestí irritable Abús de laxantes Síndromes congènits Toxinas bacterianes Drogas o verís Tumor neuroendocrino Neoplasias Maltia d'Addison

En condicions no patològiques, l'absorció intestinal és major que la secreció de modo que es favorix a l'absorció, en lo que, per lo general, més del 90 % (per cent) del contingut que aplega a l'intestí és absorbit a lo llarc del tracto gastrointestinal. Si es produïxen canvis en el fluix bidireccional, és dir, si s'aumenta la secreció o es disminuïx l'absorció, el volum que aplega al còlon supera la seua capacitat de reabsorción, en lo que apareix la diarrea.

La diarrea és una condició que pot ser un síntoma d'una lesió, una maltia, d'una alèrgia, de l'intolerància a certs aliments (fructosa, lactosa), malties produïdes pels aliments o excés de vitamina C i és acompanyada generalment de dolor abdominal, i a sovint nàuseas i bossadas. Hi ha atres condicions que impliquen algun, pero no tots els síntomes de la diarrea, aixina que la definició mèdica formal de la diarrea implica la defecación de més de 200 g (grams) per dia, encara que el pes formal de les heces per a determinar un diagnòstic, mai es determina realment. La diarrea també ocorre quan el còlon no absorbix suficient decorregut. Com a part del procés de la digestió, els diversos òrguens excretan grans cantitats d'aigua (entre 8 i 10 L —litros— en un adult de 80 kg —quilograms—), que es mescla en l'aliment i els líquits ingerits. Aixina, l'aliment digerit és essencialment líquit abans d'alcançar el còlon. El còlon absorbix l'aigua, deixant el material restant com una hez semisólida. No obstant, si es danya el còlon o s'inflama, s'inhibix l'absorció de l'aigua, resultant en heces acuosas. La diarrea és comunament causada per infeccions virals, pero també a sovint és el resultat de toxinas bacterianes. En condicions sanitàries i en l'aliment en bon estat i aigua potable, els pacients es recuperen d'eixes infeccions virals en alguns dies o com a molt, en una semana. No obstant, a individus mal alimentats o que viuen en condicions de poca higiene la diarrea pot conduir-els a una deshidratació greu i pot aplegar a ser perillosa per a la vida si no es tracta a temps.

Diarrea aguda (EDA)

Es definix com a maltia de diarrea aguda (EDA) quan la diarrea dura un màxim de dos semanes. També es denomina gastroenteritis. Casi sempre es considera contagiosa, encara que solament són contagioses les diarrees d'orige infecciós. A sovint, lo que es fa és tranquilisar al pacient, assegurar-se de que rep cantitats adequades de decorregut, i esperar a vore la seua evolució. En casos més greus, o a on és important trobar la causa de la maltia, es requerirà un cultiu d'heces. Els organismes més comuns trobats dins de dits cultius, són el Campylobacter (un organisme d'orige animal), la Salmonella (també d'orige animal), la Criptosporidiosis (orige animal) i la Giardia lamblia (que viu en l'aigua potable). El menjar en descomposició està associada en infeccions de Salmonella. La Shigella (causant de disenteria) és menys comuna, i generalment d'orige humà. El còlera és rar en els països occidentals. És més comú en viagers i es relaciona generalment en el aigua contaminada: la seua última font és provablement l'aigua de mar. La Escherichia coli és provablement una causa molt comuna de la diarrea, especialment en viagers, pero pot ser difícil detectar en la tecnologia actual. Els tipos de I. coli varien de regió a regió i de país a país. Els virus, particularment els rotavirus, són comuns en chiquets, sent la principal causa de diarrea aguda en este grup etario. El virus de Norwalk és rar. La crisis celiaca és una presentació o complicació fulminant de la celiaquía que cursa en diarrea intensa. Pot ser mortal si no és tractada en rapidea i de forma adequada. Es pot donar en persones no diagnosticades ni tractades, o en celiacos que no fan la dieta sense gluten estricta. No està encara inclosa en els protocols ni guies clíniques. Per tot això, els meges la confonen habitualment en una gastroenteritis infecciosa. Encara que es considera rara, està infradiagnosticada, especialment en països en vies de desenroll, a on és freqüent.

Els aliments en descomposició, o en toxines o verins poden causar diarrea. Entre estes toxines està la del estafilococo (a sovint trobada en productes làcteus que han estat en contacte en alguna ferida infectada de les persones que han intervingut en la seua elaboració), i el bacil ciri o cereus (per eixemple, pel consum d'arròs fregit com va succeir en algunes escoles de Califòrnia). Els paràsits i els cucs poden causar diarrea, pero casi sempre van acompanyats de síntomes com a pèrdua del pes, irritabilitat, erupció en la pell o comezón anal. El més comú és la cuc intestinal (es tracta més be d'un fastidie que d'una maltia mèdica greu). Atres cucs, tals com la causant d'anquilostomiasis, la Ascaris, i la solitària són més significatives mèdicament i poden causar pèrdua de pes, anèmia, malestar general i problemes d'alèrgia. La disenteria amébica per la Entamoeba histolytica és una causa important de diarrea sagnant en viagers i també, a voltes, en països occidentals, i requerix un tractament mèdic apropiat i complet.

Causes de la diarrea infantil aguda

Disenteria

Artícul principal → Disenteria.

Generalment, si hi ha sanc o pus visible en les heces, es coneix com disenteria o diarrea disentérica. El rastre de sanc és indicatiu d'una invasió al teixit intestinal. La disenteria és causada per un excés d'aigua per lliberació de la hormona antidiurética de la hipòfisis posterior. La disenteria és un síntoma de shigelosis, d'infecció per Entamoeba histolytica i de salmonelosis.

Malabsorción

Artícul principal → Malabsorción.

La malabsorción és una incapacitat per a absorbir els aliments, principalment en el intestí prim, pero també pot ser per disfunció del pàncrees. Les principals causes inclouen la maltia celíaca (maltia autoinmune induïda per l'ingesta de gluten, un conjunt de proteïnes contingudes en el blat, la ordi, el centeno, la avena, o qualsevol de les seues varietats i híbrits), la intolerància a la lactosa (que és una intolerància al sucre de la llet, no comuna en els europeus), o a la fructosa, anèmia perniciosa (deterioració de la funció intestinal per l'incapacitat per a absorbir la vitamina B12), la pèrdua de les secrecions pancreàtiques (pot ser per la fibrosis quística o una pancreatitis), el síndrome d'intestí curt per una operació quirúrgica, la fibrosis per radiació, generalment despuix del tractament del càncer, i d'uns atres medicaments, inclosos els agents utilisats en quimioteràpia.

Maltia inflamatoria intestinal

Artícul principal → Maltia inflamatoria intestinal.

Esta patologia es caracterisa per la superposició de dos tipos de trastorns d'orige desconegut:

• La colitis ulcerosa crònica, que es caracterisa per diarrea en sanc i l'inflamació, afecta principalment a la part distal del còlon prop del recte.
• La maltia de Crohn, que generalment afecta segments prou ben demarcados en el còlon i a sovint afecta a la porció final de l'intestí prim.

Síndrome de l'intestí irritable

Artícul principal → Síndrome de l'intestí irritable.

Una atra possible causa de la diarrea és el síndrome de l'intestí irritable (SII; en anglés, IBS per irritable bowel syndrome), antigament cridat còlon irritable. Els criteris de Roma permeten el diagnòstic del síndrome de l'intestí irritable basant-se únicament en els síntomes, sense necessitat de realisar cap prova ni examen complementari. Són utilisats per la majoria dels meges des de fa anys en la pràctica clínica diària, a pesar de que es varen desenrollar principalment per a la selecció de pacients per a la seua inclusió en estudis d'investigació (ensajos clínics), classificant-els en funció del patró clínic dominant, i cap estudi els ha validat. Estos criteris basats en síntomes varen ser desenrollats per gastroenterólogos d'hospitals secundaris i terciarios. La seua utilisació sense realisació d'exploracions complementàries supon un abaratiment dels costs econòmics. En 2009, el Colege Americà de Gastroenterología (ACG) va establir que cap criteri basat en els síntomes té precisió per a diagnosticar el SII. Actualment, encara no s'han desenrollat ni validat criteris diagnòstics basats en els tipos de sintomatologia que presenten els pacients, ya que la localisació de les causes orgàniques podria perdre-se sense la realisació d'endoscopia.

Per a mantindre un diagnòstic de SII, es deuen realisar totes les proves mèdiques necessàries per a descartar un conjunt de malties que cursen en síntomes similars i que poden ser tractades de manera específica. Estes inclouen principalment les infeccions entéricas (infeccions que es desenrollen en el tracto intestinal), la maltia celíaca, els trastorns hormonaels i el càncer colorrectal. Aixina mateix, en els últims anys han aparegut numerosos estudis que alerten sobre l'existència de dolències orgàniques en pacients prèviament diagnosticats d'un SII. Tal és el cas d'entitats que poden manifestar-se en criteris d'aparent funcionalitat, com la colitis microscòpica, el sobrecreiximent bacterià, la malabsorción de sals biliars, la enteropatía sensible al gluten i la insuficiència exocrina del pàncrees.

Els síntomes del síndrome de l'intestí irritable són indistinguibles dels síntomes digestius que poden aparéixer en la maltia celíaca o la sensibilitat al gluten no celíaca, per lo que una gran part de les persones afectades per estes malties passen molts anys diagnosticades i tractades per error com si tingueren el síndrome de l'intestí irritable. Especialment, les persones en sensibilitat al gluten no celíaca permaneixen habitualment en una «terra de ningú», sense reconéixer ni diagnosticar pels especialistes, "òrfenes" de l'atenció mèdica i el tractament adequats.

Si ben no hi ha tractament per al SII indiferenciado, els síntomes, incloent la diarrea, a voltes poden gestionar-se a través d'una combinació de canvis en la dieta, suplements de fibra soluble, i/o medicaments. Entre els aliments recomanats es troben el arròs blanc, banana madura, poma sense pell i pa torrat. El yogurt natural en probióticos ocupa un lloc destacat en les guies terapèutiques a pesar de ser un producte làcteu, que típicament s'evita durant la diarrea, ya que les bactèries vives i els probióticos ajuden a restablir la diversitat i l'equilibri de la microbiota intestinal.

Alcohol

Artícul principal → Alcoholisme.

La diarrea crònica (d'una duració superior a 4 semanes) pot estar causada per l'ingestió crònica d'etanol. El consum d'alcohol afecta la capacitat de l'organisme per a absorbir l'aigua: a sovint est és un síntoma que acompanya a una ressaca despuix d'una borrachera. L'alcohol s'absorbix en l'intestí, i a mida que passa per les cèles intestinals, la seua toxicitat causa que estes cèles perguen la capacitat d'absorbir aigua. Açò genera un fluix de líquit des de les cèles del revestiment intestinal, que s'aboca a la llum intestinal i que a la seua volta s'absorbix mal. La diarrea sol durar vàries hores fins que l'alcohol és desintoxicado i retirat del sistema digestiu. Els síntomes varien d'una persona a una atra i es veuen influïts per la cantitat consumida, aixina com per les diferències fisiològiques.

Atres causes importants

• Maltia isquémica de l'intestí: normalment afecta a les persones d'edat alvançada i pot ser deguda a l'obstrucció de les artèries.
• El càncer d'intestí: alguns càncers d'intestí (pero no tots) poden produir diarrea. El càncer de còlon és el més comú.
• Tumors secretores d'hormones: algunes hormones (com la serotonina) poden causar diarrea si es excretan en excés (generalment per un tumor).
• Diarrea de sals biliars: l'excés de sals biliars que entren en el còlon (en lloc de ser absorbits al final de l'intestí prim) pot causar diarrea, per lo general poc despuix de menjar. La diarrea de sals biliars és un efecte secundari advers de l'eliminació de la vesícula biliar. Per lo general, es tracta en colestiramina, un secuestrante de sals biliars.
• Maltia celiaca.
• Protozoos intestinals tals com la giardiasis.
• La diarrea és un síntoma possible d'un síndrome d'activació mastocitaria (MCAS)

Patogènia

Per a evacuar el contingut de la zona baixa de l'aparat digestiu, la fluïdea de dit contingut en els intestins prim i gros s'aumenta. El transport actiu de Na⁺ dins de l'intestí inicia un transport invers de sodi. Açò fa que Cl^- i el HCO₃^- seguixquen inactius, aixina com el aigua. En els intestins, l'aigua diluïx les toxines i fa que estos es contraguen per l'aument en la distensió intestinal. Estes contracció espenten el contingut de la zona més baixa de l'Intestí gros cap a fòra del canal anal. Els medicaments com la loperamida es dissenyen per a previndre tals contracció en resposta a la distensió, i no es deuen utilisar per a previndre la diarrea. Tal inhibició prolonga l'infecció o l'irritament, i pot causar un empijorament a curt determini pel retart de l'evacuació del contingut de l'intestí.

Mecanisme citopático

És el mecanisme fonamental dels virus, entre ells Rotavirus, Calicivirus i el Astrovirus. Elloc d'afecció és el intestí prim proximal, a on es produïx una destrucció dels enteròcits madurs. Es produïx una disminució transitòria de les disacaridasas aixina com de la bomba sodi-potassi i, per tant de l'absorció acoplada en paral d'atres nutrients absorbits junt en el sodi. Aixina, aplega un excés d'aigua al còlon, a on el contingut osmolar excessiu sobrepassa la seua capacitat d'absorció. La diarrea és acuosa, abundant, pot conduir a deshidratació i en freqüència s'acompanya de bossadas i intolerància transitòria a la lactosa.

Mecanisme enteroinvasor

Els germens inicialment adherits a la superfície de l'enteròcit penetren en el epiteli intestinal a on es multipliquen. És el mecanisme clàssic de bactèries com Salmonella, Shigella, Escherichia coli enteroinvasor, Yersinia i el Campylobacter. Si l'invasió aplega a la làmina basal i a la submucosa hi haurà un risc de bacteriemia. Les heces presenten leucocits, moc (resposta inflamatoria del còlon) i podran tindre sanc si hi ha afecció de la submucosa. La diarrea serà habitualment menys copiosa que en el mecanisme enterotóxico. La zona d'inflamació tendix a tindre lliberació de prostaglandinas produïts per estimulació de la adenilato ciclasa.

Mecanisme enterotóxico

És el mecanisme fonamental del Vibrio cholerae, I. Coli enterotoxígeno, Citrobacter i Cryptosporidium, en el qual segreguen enterotoxinas que s'adherixen a la superfície de l'enteròcit i estimulen mediadors intracelars denominats segons mensagers (enterotoxina resistent a la calor: GMPc o enterotoxina termolábil:AMPc), que actuen com secretagogos, puix inhibixen l'entrada de sodi i clor en la part superior de la vellosidad intestinal i favorixen l'eixida de sodi i aigua en les criptes de les vellosidades. En este tipo de diarrea les deposiciones seran líquides explosives, sense sanc. La pèrdua de líquits serà major i hi haurà major risc de deshidratació.

Mecanisme citotóxico

És molt més rar i es produïx per Clostridium difficile, I. coli enterohemorrágic i, a sovint, Shigella. En el còlon, a on lesionen el colonocito, produint febra, dolor abdominal, i deposiciones en moc i sanc.

Classificació

Erro al crear miniatura:

Taxa d'invalidea causada per diarrea per cada 100 000 habitants en l'any 2004.

 sense senyes

 <500

 500-1000

 1000-1500

 1500-2000

 2000-2500

 2500-3000

 3000-3500

 3500-4000

 4000-4500

 4500-5000

 5000-6000

 >6000

Segons el mecanisme de producció, la diarrea es pot classificar de la següent manera:

Diarrea osmótica

Es caracterisa per un aument del component no absorbible en el tubo digestiu per una inadequada absorció de les substàncies nutritives presents en la llum intestinal. Com a conseqüència, els líquits tampoc es reabsorben, i permaneixen en la llum intestinal. Es veu principalment en síndromes de malabsorción, per eixemple, la maltia celiaca o en trastorns pancreàtics, en els que la secreció d'enzimes digestives està alterada. Una atra causa possible és l'utilisació de laxantes osmóticos (que actuen aliviant el estrenyiment retenint aigua en l'intestí). En individus sans, massa magnesi o vitamina C o lactosa no digerida poden produir diarrea osmótica. Una persona en intolerància a la lactosa pot tindre problemes digestius si consumix una cantitat elevada de productes làcteus, degut a que la lactosa no absorbida permaneix en l'intestí. Això produïx un aument de la retenció de líquits i de la producció de gasos, causant una diarrea osmótica. Efectes similars poden observar-se en persones en malabsorción de fructosa. Alcohols azucarados com el sorbitol (presents a sovint en aliments sense sucre) s'absorbixen en dificultat i poden produir una diarrea osmótica. És també una diarrea àcida que produïx com a conseqüència un marcat eritema perianal.

Certs aliments, com algunes frutas, frijolés i matinalés usats com a substituts del sucre en alguns règims dietètics, dolços i goma de mastegar poden causar diarrea osmótica.

Varis fets caracterisen clínicament a la diarrea osmótica:

• Desapareix en el dejuni del pacient o en l'interrupció de l'ingesta del solut poc absorbible;
• S'observa un gradient osmótico en les heces: la osmolaridad fecal és molt alta respecte al plasma (en condicions normals és isotònica, és dir, igual que la del plasma);
  • Principalment el sodi fecal sol ser <60 mOsm; menor que la plasmática
• el volum d'heces excretado és normalment inferior a 1 litro / 24 h;
• el pH fecal sol ser menor a 5 (àcit) per la fermentació bacteriana dels hidrats de carbono no absorbits;
• tendència a la deshidratació en alt contingut en sodi en el plasma;
• és autolimitada i de curta duració, cessant tan pronte com es deixe d'ingerir productes osmóticos.

Diarrea secretora

Es produïx un aument de la secreció d'electrolitos (especialment sodi i clor) cap a la llum intestinal arrastrant en si aigua, per una alteració en el transport d'aigua i d'ionés a través del epiteli de l'intestí. En la majoria dels casos predomina una disminució de l'absorció, pero a voltes s'observa un aument inadequat en la secreció de líquits cap a la llum intestinal. En este cas, se sol parlar de "diarrea acuosa". El primer objectiu del tractament és la correcció de la deshidratació, per ad açò s'administren líquits per via preferentment oral o intravenosa per a repondre els que es perden en la diarrea. En la diarrea secretora s'observen les següents característiques:

• Com la diarrea es deu a un trastorn del transport d'ions, no existix resposta (o molt chicoteta) al dejuni: no es disminuïx el volum fecal, ni s'aumenta en cas d'ingesta;
• El gradient osmótico entre la osmolaridad de les heces i el plasma és molt chicotet;
  • El sodi fecal sol ser >60 mOsm; aproximadament igual que la plasmática;
  • La pèrdua de sodi és major que la de potassi;
• Les heces solen ser voluminoses: més de 1 L (litro) cada 24 h (hores);
• El pH fecal sol ser neutre;
• La pèrdua concomitant de bicarbonato pot provocar una acidosis metabòlica. No obstant, algunes diarrees secretoras, com les degudes a malabsorción d'àcit grassos o consum de laxantes, com el oli de ricino i els àcit biliars, poden cedir en el dejuni.

Causada per un agent infecciós

És el tipo més freqüent. L'etiologia del 70 % (per cent) dels casos de diarrea infecciosa és la viral. Tots els anys, les causes principals de gastroenteritis infantil són els Rotavirus, causants de 600 000-800 000 morts en tot lo món. El virus infecta els enteròcits de l'intestí, disminuïx l'activitat de les enzimes que digerixen els sucres, i disminuïx la reabsorción del ion Na+ i de l'aigua en l'intestí. Ademés produïxen activació del sistema nerviós entérico i la secreció d'ions Cl-. Tot això produïx un excés de decorreguts en la llum intestinal, que té com a conseqüència una diarrea acuosa. Atres agents etiològics virals són els Norovirus, que eixercixen una acció directa sobre l'activitat de les enzimes dels enteròcits. En un 1,5-5,6 % dels casos, l'infecció és d'etiologia bacteriana. Les bactèries més freqüents són Campylobacter (2,3 %), Salmonella (1,8 %), Shigella (1,1 %) o Escherichia coli (0,4 %). En este cas, les bactèries adquirides per via oral superen les defenses immunològiques i ataquen els enteròcits, de forma directa o per mig de la producció de toxines com la present en l'infecció del còlera. Tant les bactèries com les toxines poden provocar la mort celar i passar a la circulació sanguínea, generant síntomes sistémicos, com febra, ariçonada, nàuseas o bossadas. Segons les bactèries produïxquen o no la mort celar, es subdividen en no citotóxicas (els patógenos estimulen la funció secretora activant les enzimes intracelars sense danyar la capa epitelial: Vibrio cholerae, l'agent patógeno del còlera, alguns ceps de I. coli i Bacillus cereus) i citotóxicas (patógenos que danyen la capa epitelial de forma directa, com Shigella, Clostridium perfringens, C. difficile, Staphylococcus aureus, Salmonella i Campylobacter).

Causada per un tumor

Existix també la possibilitat d'un tumor productor de péptido intestinal vasoactiu (VIP) o vipoma, un tipo de càncer poc freqüent, aixina com el carcinoide i el gastrinoma ocasionalment també causen diarrea secretora.

Diarrea deguda a motilidad intestinal

Es produïx per un aument de la motilidad intestinal (hipermotilidad). Si l'aliment es mou massa ràpit a través de l'intestí, no hi ha temps suficient per a l'absorció dels nutrients i l'aigua. S'observa per eixemple en el síndrome de còlon irritable, despuix d'una cirugia, en el cas de trastorns hormonals (hipertiroidisme), o una neuropatía diabètica. També apareix en pacients als que se'ls ha retirat una part de l'intestí per mig de cirugia. Este tipo de diarrea pot tractar-se en agents que reduïxen la motilidad intestinal, com la loperamida, un agonista de substàncies opioideas.

Diarrea exudativa

També cridada diarrea inflamatoria, es produïx quan apareix un dany de la mucosa intestinal, incloent inflamació, úlceras o tumefaccions, lo que té com a conseqüència un aument de la permeabilidad intestinal: es produïx una pèrdua passiva de decorreguts rics en proteïnas i una menor capacitat de reabsorber els decorreguts perduts. A sovint apareix per malties del tracto gastrointestinal, com el càncer de còlon, colitis ulcerosa, tuberculosis, etc., o en patologies a on no s'absorbixen els àcit biliars, que entraran en el còlon en un aument de l'afluència d'electrolitos. S'observen característiques comunes als atres tres tipos de diarrea. Pot produir-se per agents infecciosos (virus, bactèries, paràsits) o problemes autoinmunes com és el cas de la maltia de Crohn o maltia celíaca.

Diarrea irritativa per fàrmacs

És una varietat de diarrea inflamatoria en la qual poden no determinar-se per biòpsia o endoscopía les lesions. Són cada volta més comuns per l'abús de medicació corrent, per eixemple, diarrea per ibuprofeno. Pot acompanyar-se de gastritis aguda. No li la pot cridar en propietat iatrogénica degut a que s'ha incrementat la seua incidència per la automedicación i la venda lliure de fàrmacs. Un capítul aparte mereixen les diarrees secundàries a radioteràpia.

Diagnòstic

Evaluació de l'estat d'hidratació d'un pacient en diarrea

Signes	Pla A ! style="background:ffdead;" | Pla B	Pla C
Definició	Lleu o inaparente	Moderada o clínica	Greu
Pèrdua d'aigua corporal	Menys de 50 ml/kg (militros per quilogram) de pes (menys del 5 % del pes)	50 a 100 ml/kg de pes (6 a 9 % del pes)	100 ml/kg de pes o més (10 % o més del pes)
Condició general	Be, alerta	Irritable	Letárgic o inconscient
Globo ocular	Normals	Alguna cosa afonats	Molt afonats i secs
Llàgrimas	Presents	Absents	Absents
Mucosa oral	Humida	Seca	Molt seca
Sigau	Pacient beu normalment	Pacient beu en avidez, sediento	Pacient beu mal o no és capaç de fer-ho
Plec cutàneu	Torna a lo normal ràpidament	Es retrau llentament <2 s (segons)	Es retrau molt llentament >2 s
Tractament	Pla B	Pla C
Erro al crear miniatura:	Erro al crear miniatura:	Erro al crear miniatura:	Erro al crear miniatura:
Rehidratación oral	Mucosa humida, llàgrimes	Ulls afonats, mucosa seca	Teràpia intravenosa

Tractament

Encara que no sol ser perillosa, la diarrea ha causat millons de morts en tot lo món, principalment com a conseqüència de la deshidratació. La diarrea de diferents causes, està associada també en una reducció del consum d'aliment. Per eixa raó, el principal tractament contra la diarrea implica un consum de cantitats adequades d'aigua per a substituir la pèrdua de líquits, mesclada preferiblement en electrolitos per a recuperar les sals minerals essencials i certs nutrients. En la majoria dels casos un tractament adicional o el consell mèdic resulten innecessaris. El tractament general de la diarrea pot esquematizarse en 4 fases:

1. Correcció dels dèficits d'aigua, electrolitos i equilibri àcit-base. En formes lleus o moderades, deu fer-se sempre per via oral: l'eficàcia de la rehidratación oral i la tolerància a la reintroducció de la dieta i el guany de pes és superior front a l'hidratació intravenosa. En els casos més lleus (en els que es manté l'alimentació), l'ingestió de suplements líquits en forma d'aigua, tisanas o refrescs pot ser suficient; si s'ha suprimit l'alimentació, es poden utilisar diverses solucions orals dissenyades per a tractar la diarrea infecciosa. Les solucions per a deportistes no deuen utilisar-se, perque resulten hiperosmóticas.
2. Nutrició adequada: en contra d'algunes creències establides, en la majoria dels casos de diarrea no és necessari establir un repòs estricte de l'intestí; la supressió de l'alimentació en els chiquets pot conduir a una pèrdua diària de l'1-2 % (per cent) del pes corporal (sense contar les pèrdues fecals) que pot posar la seua vida en perill. Encara que l'absorció intestinal està reduïda en la diarrea, no està totalment abolida, i s'absorbix una proporció no despreciable de principis immediats. De fet, l'evolució dels pacients nutrits és millor que en els que dejunen (menors pèrdues fecals i menor duració temporal). En la major part dels casos, la diarrea cedix en pocs dies en mides senzilles, com evitar aliments que aumenten el volum de les heces i la motilidad intestinal (vegetals, pells de frutes o verdures, gra sancer de cereal, etc.). També és recomanable l'ingesta de determinats microorganismes que ajuden a restablir la flora intestinal, com els yogurts en bifidus o preparats de rent com el Perenterol. Per un atre costat, en l'afecció generalisada de l'intestí, deu evitar-se la llet i derivats, perque sol produir-se un dèficit de disacaridasas, que impedix la digestió de la lactosa i empijora la diarrea.
3. Tractament sintomàtic de la diarrea i els síntomes acompanyants: hi ha alguns medicaments en activitat antidiarreica, que poden ser beneficiosos, pero poden estar contraindicados en alguns casos.
4. Tractament específic de l'agent o factor responsable de la diarrea: en alguns casos, pot ser recomanable l'us d'antibiòtics (vore més avall, en l'apartat "Antibioterapia"). Els següents tipos de diarrea indiquen generalment la necessitat de supervisió mèdica:

• diarrea en chiquets chicotets
• diarrea moderada o greu en chiquets
• diarrea acompanyada de sanc: vejau disenteria
• diarrea contínua durant més de dos semanes
• diarrea associada en alguna atra maltia més general tal com dolor d'estòmec o abdominal, febra, pèrdua de pes, etc.
• diarrea en turistes o viagers (provablement deguda al resultat tindre infeccions exòtiques tals com a paràsits)
• diarrea en persones que manipulen aliments (pel potencial que tenen d'infectar a uns atres)
• diarrea en institucions (hospitals, guarderies, clíniques de repòs mental, centres sanitaris, centres geriàtrics, etc.).

Rehidratación

Artícul principal → Sals de rehidratación oral.

Erro al crear miniatura:

Prendre líquits generalment és suficient en casos d'una deshidratació lleu i moderada.

Pla A, en diarrea aguda sense deshidratació aparent. Aportar major cantitat de líquit que lo perdut. En pacients menors d'un any d'edat 50 a 100 ml (militros), i en majors d'1 any d'edat 100 a 200 ml despuix de cada evacuació líquida. A chiquets majors o adults s'oferix tot el volum que desigen beure. Mantindre alimentació adequada per a l'edat, bona concentració calòrica, higiènics, no concentrats, de bon sabor per al chiquet, barats i culturalment acceptables: continuar en la alletament matern o la seua dieta habitual per a chiquets i adults.

Pla B, en diarrea aguda en deshidratació clínica moderada. L'objectiu és tractar la deshidratació per mig de l'us de teràpia de rehidratación oral (TRO), usant sals de rehidratación oral (SRO) per a corregir el dèficit d'aigua i electròlits i recuperar l'equilibri hidrostàtic.

Pla C, en diarrees en deshidratació greu o choc circulatori i l'objectiu del qual és tractar la deshidratació ràpidament. La rehidratación intravenosa està indicada davant el fracàs de la teràpia de rehidratación oral (TRO) o a continuació de la reanimació inicial d'un pacient en choc.

Recomanacions dietètiques

Les recomanacions dietètiques en el tractament de la diarrea són les següents:

• No ingerir aliments sòlits durant 16 hores
• Prendre solament aigua, aigua d'arròs o caldo vegetal, bevent en chicotetes cantitats de manera contínua, sense forçar
• Controlada la primera fase (menys de tres o quatre deposiciones al dia) s'introduirà gradualment una dieta sòlida, sempre en chicotetes cantitats per a comprovar la tolerància a la mateixa
• Es mantindrà l'hidratació en aigua, aigua d'arròs o caldo vegetal

Aliments recomanats:

• sopa d'arròs, arròs molt hervir
• sopa de carlota
• puré de papes i papa hervir
• sopa de peix
• sopa de banana verda
• carn d'aus (pollet, pavo, etc.) cuita o a la plancha

Aliments no recomanats per raó d'evidències que demostren que empijoren la diarrea:

• llet i atres productes làcteus, com gelats o formage;
• frutas cítriques i verduras que contenen molta fibra, com els llimes, taronjas i toronjas;
• aliments grasosos com armelas, anous, avellanas o frituras;
• pa negre, pa integral, pa en salvat;
• dolços, caramelos, chocolate, pastiços, sucre, etc.;
• begudes molt fredes i tot tipo de refrescs, aixina com aigua en gas (gaseosa);
• evitar grans cantitats dels edulcorantes aspartamo i sorbitol;
• vegetals que poden causar flatulència com: col, brócoli, coliflor, pepino, ceba, etc.;
• llegums (frijoles, cigrons, arvejas/chícharos, llentilles, etc.). La restricció dietètica en aliments ben tolerats pot utilisar-se durant 1 a 3 dies. No obstant, llimitar la llet als lactants no té efecte en la duració de la diarrea i pot produir un efecte de desnutrición.

Antidiarreicos

Tenen activitat antidiarreica els següents composts:

• Agonistas dels opioides, com la loperamida (Imodium). Els opioides (com la morfina) tenen un efecte astringente significatiu. Aumenten el temps de trànsit intestinal i l'absorció d'aigua, ademés de reduir els moviments de massa del còlon. Encara que tots els opioides tenen efecte astringente, no s'utilisen com antidiarreicos pel seu potent efecte sobre el SNC. La loperamida, no obstant, no creua la barrera hematoencefálica i per això no té efecte analgésico ni adictiu, pero manté la seua capacitat antidiarreica.
• Composts coloidals de bismut, per eixemple el salicilato de bismut (com el que es troba en el Pepto Bismol). Estos composts recobrixen la mucosa, creant una capa protectora (per lo que també s'utilisen en les gastritis). Ademés, el salicilato inhibix la producció de prostaglandinas en l'intestí i la secreció de clorur, disminuint aixina la secreció de decorreguts i la diarrea. El bismut té efectes antimicrobials, i s'unix a enterotoxinas, per lo que és beneficiós en la prevenció de la diarrea del viager.
• El caolín (una argila natural) i la pectina (carbohidrat no digerible que es troba en les pomes). Una preparació comercial comuna és el Kaopectate, una mescla d'abdós composts, que no s'absorbix i l'únic efecte dels quals secundari és el estrenyiment. No deu prendre's simultàneament a atres medicaments durant dos hores (pot unir-se a ells i inactivarlos).
• Resines que s'unixen a sals biliars. Poden ser útils en diarrees produïdes per excés de sals biliars. Efectes secundaris possibles: flatulència, estrenyiment i compactación fecal. Poden unir-se a atres medicaments i reduir la seua absorció: deu esperar-se 2 hores abans de prendre un atre compost.
• Octreótido, un anàlec sintètic de la somatostatina, de vida mija més llarga (1,5 h —hores— en plasma si s'injecta per via intravenosa), que inhibix la secreció de moltes hormonas i neurotransmissorés, i que actua reduint la secreció intestinal de decorreguts i la secreció pancreàtica. Ademés inhibix la motilidad gastrointestinal.
• El tanato de gelatina, compost químic basat en taninos.

Alguns medicaments baix prescripció mèdica a voltes contenen analgésicos, tals com la morfina o la codeína, per a reduir els dolors que poden acompanyar la diarrea.

Antibioticoterapia

Els antibiòtics són usats per a tractar certes formes específiques de diarrees, per ad açò sol ser necessari tindre els resultats d'un cultiu microbiològic d'heces, en el que s'identifica l'organisme causant de la maltia i la seua resistència microbiana. Els antibiòtics no són efectius davant diarrees causades per virus.

• Cotrimoxazol, una combinació de trimetoprima i de sulfametoxazol, per lo general a dosis de 40 mg/kg (miligrams per quilogram) cada dia per cinc dies tendix a ser indicada en diarrees causades per Shigella dysenteriae.
• Cloranfenicol, per lo general a dosis de 50-100 mg/kg cada dia per 10 dies s'indica en la diarrea per febra tifoidea. La ciprofloxacina també té una excelent activitat contra la Salmonella typhi a dosis de 500 mg (miligrams) cada 12 hores per 14 dies.
• La eritromicina a dosis de 250 mg quatre voltes al dia i uns atres macrólidos poden amprar-se a on estiga involucrat el Campylobacter jejuni.
• La doxiciclina i les quinolonas s'usen en efectivitat contra la còlera.
• La vancomicina en 0,5-3,0 g (grams) cada 6 hores o el metronidazol en 500-700 mg cada 6 hores són indicats per a diarrees produïdes per Clostridium difficile.

Prevenció

• Llavar les mans abans d'ingerir els aliments.
• Llavar les mans abans d'anar i en eixir del bany.
• Llavar en aigua hervir el pit, abans d'alimentar alactant.
• Fer hervir l'aigua durant 10 minuts abans de consumir. Els sanitaris de la OMS estimen que:
• un 88 % (per cent) de les malties diarreicas són producte d'un abastiment d'aigua insalubre i d'un sanejament i una higiene deficients;
• un sistema d'abastiment d'aigua potable eficient i ben manejat reduïx entre un 6 i un 21 % la morbilidad per diarrea, si es contabilisen les conseqüències greus;
• la millora del sanejament reduïx la morbilidad per diarrea en un 32 %;
• les mides d'higiene, entre elles l'educació sobre el tema i l'insistència en l'hàbit de llavar-se les mans, poden reduir el número de casos de diarrea en fins a un 45 %;
• la millora de la calitat de l'aigua de beguda per mig del tractament de l'aigua domèstica, per eixemple en la cloración en el punt de consum, pot reduir en un 35-39 % els episodis de diarrea.

Vore també

• Blastocystis hominis
• Diarrea del viager
• Maltia gastrointestinal
• Malties d'orige hídric
• Estrenyiment

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Diarrea en el Viccionari. Plantilla:RAER

• youtube. com/watch? v=u9V7M6ScAF8&index=7&list=PL2A8aXe704V7_zEU3Cxuj1WHtmlWxQWb5 Vídeo: ¿Qué és la diarrea crònica? ¿Diarrea nerviosa? 2 greus errors. Entrevista al Dr. Luis Rodrigo Sáez, autor de l'Informació Terapèutica sobre Maltia Celíaca del Ministeri de Sanitat, Servicis Socials i Igualtat d'Espanya (IT del Sistema Nacional de Salut, Vol. 34, N.º 2/2010)
• familydoctor. org/familydoctor/es/drugs-procedures-devices/over-the-counter/antidiarrheal-medicines-otc-relief-for-diarrhea. html Medicaments antidiarreicos, FamilyDoctor. org
• gov/spanish/ency/artícul/002433. htm Dieta per a la diarrea del viager, Medline Plus