La salut pública és el conjunt d'activitats organisades per les administracions públiques, en la participació de la societat, per a previndre la maltia aixina com per a protegir, promoure i recuperar la salut de les persones del territori o regió, tant en l'àmbit individual com en el colectiu i per mig d'accions sanitàries, sectorials i transversal.[1] En alguns llocs, a la persona especialiste en esta àrea se li crida salubrista.
Història
La salut pública com a ciència té a penes poc més d'un sigle d'existència, pero les manifestacions de l'instint de conservació de la salut dels pobles existix des dels començos de l'història de la humanitat. No obstant l'inclusió de la restauració de la salut és una adquisició relativament recent.
Els egipcíacs, segons Heródoto, eren uns dels més grans sabio de l'història en la vida de la salut. Practicaven l'higiene personal, coneixien gran número de fòrmules farmacèutiques, construïen depòsits d'argila per a les aigües de beguda i canals de desaiguador per a les aigües residuals.
Els hebreus varen dur encara més llunt les pràctiques higièniques, en incloure en la llei mosaica, considerada com el primer còdic d'higiene escrit, el Levítico, datat en 1500 anys abans de JC. En este còdic es descriu com deu ser la netea personal, les latrines, l'higiene de la maternitat, l'higiene dels aliments, la protecció de l'aigua.
El imperi romà és famós per les seues activitats en els camps de l'higiene personal en la construcció de banys públics i de la ingenieria sanitària en la construcció d'aqüeductes.
En Amèrica Prehispánica, la civilisació Tehotihuacana va contar en grans obres que li permetien dur aigua neta a la ciutat, aixina com de desfer-se d'aigua bruta, Lo mateixa succeïx en la cultura Azteca. Esta última es crea en illots dins d'un gran llac, per lo que desenrolla diverses mides per a evitar la seua contaminació. Es diu que els azteca varen deprendre a viure en ellac, mentres que els conquistadors espanyols, varen voler viure contra ellac tenint que sofrir constants inundacions (algunes que varen durar anys) i varen fer del vell i net Tenochtitlan una de les ciutats més brutes del món.
En la Edat Mija, presidida pel catolicisme, es va produir una reacció contrària a tot lo que recordava a l'imperi romà i al paganisme. El despreci de lo mundà i la "mortificació de la carn" varen passar a ser les normes preferides de conducta, per lo que el descuit de l'higiene personal i del sanejament públic va aplegar fins a tal punt que junt en els moviments migratoris bèlics i els baixos nivells socioeconòmics, es varen produir les grans epidèmies de la humanitat. La llepra es va conseguir erradicar d'Europa en la marginació i l'extermini dels leprosos. Sobre la pesta bubónica es varen establir mides de quarantena en els ports marítims i cordoneres sanitàries en terra.
En 1485 la República de Venècia establix un tribunal permanent de supervisors de salut en especial atenció en la prevenció de la propagació d'epidèmias en el seu territori des de l'estranger. Els tres supervisors inicialment eren designats pel Senat Veneciano i més vesprada pel Consell.[2]
El Acta de Fàbriques de 1802 permetia que els magistrats locals nomenara inspectors de salut a eclesiàstics i juges de pau per a l'inspecció de les condicions de les fàbriques.
En el XIX va haver un desenroll considerable de la Salut Pública en Europa i en els Estats Units. En Anglaterra Edwin Chadwick va impulsar les Lleis de Salut Pública que contemplaven un conjunt de mides per a la sanitat, sobretot en les ciutats industrials. En eixes mides es va conseguir reduir la mortandad per algunes de les malties infeccioses que assotaven a la població treballadora que vivia en pèssimes condicions i d'insalubritat. Resalten també els treballs de W. Farr, qui en polèmica en Chadwick senyalava que les condicions de salut dels treballadors es devien a l'excés de treball que els matava d'inanició. En Alemània Rudolf Virchow, un gran patólogo de l'época, a la calor de les revolucions de 1848 senyalava que "la política és medicina en gran escala", mostrant en això que les transformacions sociopolítiques podien generar millors condicions per als treballadors i en això es conseguiria millorar la situació de salut. A mitan del XIX casi tots els meges sostenien que les malties es produïen per brutees de les quals emanaven miasma que duyen la maltia a les persones. Un atre grup de meges, els contagiacionistas sostenien que la maltia passava d'unes persones maltes a atres sanes per contagi de possibles microorganismes. Els treballs de Koch varen terminar donant la raó als segons i es va obrir una época de "caçadors de microbis". Temporalment l'atenció es va centrar en microorganismes específics i la salut Pública dirigida a combatre les brutees (aigua potable, drenages, reglamentació de sepelis i rastres, etc.) va passar a segon pla, per a resorgir de forma més madura (considerant ya als microorganismes) en el XX.
Els determinants de la salut pública són els mecanismes específics que influïxen en varis graus de salut i maltia.[3][4] Els determinants de salut segons Marc londe, ministre de sanitat de Canadà són:
Estil de vida: És el determinant que més influïx en la salut i el més modificable per mig d'activitats de promoció de la salut o prevenció primària.
Biologia humana: es referix a la herència genètica que no sol ser modificable actualment en la tecnologia mèdica disponible.
Sistema sanitari: És un dels que menys influïx en la salut i no obstant és el determinant de salut que més recursos econòmics rep per a cuidar la salut de la població, a lo manco en els països desenrollats. En els països en vies de desenroll i especialment en les àrees rurals tecnologies senzilles com latrines de clot poden sanear l'ambient per evitar la defecación a l'aire lliure.[5]
Mig ambient: Contaminació de l'aire, de l'aigua, del sol i del mig ambient psicosocial i sociocultural per factors de naturalea.
Psicosocial i sociocultural (dependències, violències, estrés, competitivitat, etc.)
Els requisits per a la salut descrits en la Carta d'Ottawa són: la pau, l'educació, el vestit, el menjar, la vivenda, un ecosistema estable, la justícia social i l'equitat.[6]
Funcions
Les funcions essencials de la salut pública són:
Diagnòstic, evaluació, anàlisis i seguiment de la situació de salut.
Vigilància de la salut pública, investigació,control de riscs i danys en salut pública.
Desenroll de polítiques i capacitat institucional de planificació, i gestió en matèria de salut pública.
Enfortiment de la capacitat institucional de regulació, i fiscalisació en matèria de salut pública.
Evaluació i promoció de l'accés equitatiu als servicis de salut necessaris.
Desenroll de recursos humans i capacitació en salut pública.
Garantia i mejoramiento de la calitat dels servicis de salut individuals i colectius.
Investigació en salut pública.
Reducció de l'impacte de les emergències i desastres en la salut.
Protecció sanitària
Són activitats de salut pública dirigides al control sanitari del mig ambient en el seu sentit més ampli, en el control de la contaminació del sol, aigua, aire, dels aliments i recursos.[7] Ademés s'inclou la seguritat social que detecten factors de risc per a la població i elaborar programes de salut per a la societat. Donar alternatives de solució a malties que impliquen a qualsevol població.
"L'aigua i el sanejament són un dels principals motors de la salut pública. Solc referir-me a ells com a «Salut 101», lo que significa que en quant es puga garantisar l'accés a l'aigua salubre i a instalacions sanitàries adequades per a tots, independentment de la diferència de les seues condicions de vida, s'haurà guanyat una important batalla contra tot tipo de malties."[8]
En l'ordenament jurídic espanyol, determinades conductes que posen en risc la salut colectiva es tipifiquen com a delictes contra la salut pública, destacant entre elles el tràfic ilícit de drogues i atres actuacions que comprometen la seguritat sanitària, en un règim de penes elevat i tramitació en la jurisdicció penal.[9]
Promoció sanitària
Són activitats que intenten fomentar la salut dels individus i colectivitat, promovent l'adopció d'estils de vida saludables, per mig d'intervencions d'educació sanitària a través de mijos de comunicació de masses, en les escoles i en atenció primària. Aixina per a tota la comunitat que no tenen els recursos necessaris per a la salut. L'educació sanitària deu ser complementada en els canvis necessaris en el mig ambient i en les condicions socials i econòmiques que permeten als ciutadans l'eixercici efectiu dels estils de vida saludables i la participació en la presa de decisions que afecten a la seua salut. Existixen activitats organisades per la comunitat que influïxen sobre la salut com són:
La educaciósanitària: L'ensenyança general bàsica deu ser gratuïta a tota la població.(defensa de l'educació pública).
Política microeconómica i macroeconòmica: Producció agrícola i ganadera (d'aliments), de bens i servicis, d'ocupació i de salaris.
Política de vivenda urbana-rural i obres públiques.
Justícia social: D'imposts, de Seguritat Social i de servicis de benestar i recreatius o d'oci. Els antecedents més propencs, en relació en la renovació de principis i la construcció teòric-pràctica de l'actual Promoció de la Salut, s'inicia en Henry I. Sigerist, qui va concebre quatre funcions rellevants de la medicina:
La promoció de la salut
La prevenció de la maltia
La restauració del malt
La rehabilitació
Terme promoció de la salut per a referir-se a les accions que es basaven en l'educació sanitària i les accions de l'Estat per a millorar les condicions de vida.
Restauració sanitària
Consistix en totes les activitats que es realisen per a recuperar la salut en cas de la seua pèrdua, que són responsabilitat dels servicis d'assistència sanitària que despleguen les seues activitats en dos nivells: atenció primària i atenció hospitalària. El accés o accessibilitat als servicis de salut es definix com el procés per mig del qual es conseguix satisfer una necessitat relacionada en la salut d'un individu o una comunitat.[10] Este procés involucra el desig de buscar atenció en salut, l'iniciativa per buscar-la, per tindre-la i per continuar en eixa atenció, be siga en térmens del diagnòstic, el tractament, la rehabilitació, la prevenció o la promoció de la salut.[11]
Organismes, entitats i institucions
La OMS, institut internacional centralisat a mamprendre i desenrollar esforços a nivell mundial sobre salut pública, i qui té una major organisació i infraestructura per a la demanda creixent d'investigacions en epidemiologia, i atres ciències de caràcter mèdic que són mediadors específics per al bon eixercici de la salut pública. Complix els seus objectius per mig de les següents funcions bàsiques:
• Oferir liderage en temes crucials per a la salut i participar en aliances quan es requerixquen actuacions conjuntes.
• Determinar les llínees d'investigació i estimular la producció, difusió i aplicació de coneiximents valiosos.
• Establir normes i promoure i seguir de prop la seua aplicació en la pràctica.
• Formular opcions de política que aünen principis ètics i de fonament científic.
• Prestar respal tècnic, catalizar el canvi i crear capacitat institucional duradora.
• Seguir de prop la situació en matèria de salut i determinar les tendències sanitàries.
La FAO, organisme internacional que conduïx les activitats internacionals encaminades a erradicar la fam. Brinda els seus servicis a països desenrollats, com a països en transició a modernisar i millorar les seues activitats agrícoles, forestals i peixqueres, en la finalitat d'assegurar una bona nutrició per a tots.
La UNICEF, o Fondo de Nacions Unides per a l'Infància, les àrees d'acció d'UNICEF inclouen el desenroll de la chiquea, de l'adolescència, i la participació en els patrons de vida basant-se en l'educació. Se centra en atendre problemes de salut pública principalment en zones d'extrema pobrea, en Àfrica i atres latitut del món. Està enfocada principalment en 5 prioritats:
Supervivència i desenroll de l'infància.
Educació bàsica i igualtat de gènero (incloent l'educació a les chiquetes).
Protecció a chiquets contra la violència, explotació i abús.
El SIDA i els chiquets.
Polítiques de vigilància dels drets dels chiquets.
La ONU, associació de governs global que facilita la cooperació en assunts com el Dret internacional, la pau i seguritat internacional, el desenroll econòmic i social, els assunts humanitaris i els drets humans.
La UNODC, agència de les Nacions Unides que té per objectiu assistir a la salut pública per mig de la seguritat pública internacional, lluitar contra les drogues i el crim organisat transnacional. Este objectiu es porta a terme a través de tres funcions primàries: investigació, persuasió als governs per a que adopten lleis contra el crim i les drogues aixina com els tractats i l'assistència tècnica a dits governs.
La PNUMA, organisme que intervé en la salut pública sent programa de les Nacions Unides que coordina les activitats relacionades en el mig ambient, assistint als països en l'implementació de polítiques migambientals adequades aixina com a fomentar el desenroll sostenible.
La PNUAH, vares agarrar a la salut pública com a agència de les Nacions Unides, en sèu en Nairobi, en l'objectiu de promoure ciutats i pobles social i ecològicament sostenibles.
La ONUSIDA, és el Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/SIDA (més conegut per l'acrònim ONUSIDA) és un programa de les Nacions Unides destinat a coordinar les activitats dels distints organismes especialisats de l'ONU en la seua lluita contra el SIDA.
La INTERPOL, organisme internacional de cooperativa policíaca i militar en 186 països membres. Creada en 1923, recolza i ajuda a totes les organisacions, autoritats i servicis de seguritat pública i de seguritat nacional la missió de la qual és previndre i combatre la delinqüència internacional, el tràfic d'òrguens humans, l'explotació laboral i sexe-servicial infantil i de la dòna, el narcotràfic, i el crim organisat.
El ANSES, l'Administració Nacional de la Seguritat Social té al seu càrrec l'Administració de les prestacions i els servicis nacionals de la Seguritat Social en la República Argentina.
Vore també
Referències
↑Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 18 de giner de 2022.
↑ Restrepo J, Echeverri I, Vásquez J, Rodríguez S. El segur subsidiado i l'accés als servicis de salut. Teoria, context colombià i experiència en Antioquia. Medellín: Centre d'Investigacions Econòmiques, Universitat d'Antioquia;2006.
↑ Frenk J. El concepte i medició de l'accessibilitat. Revista de Salut Pública de Mèxic 1985;27(5):438-53.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Salut pública.