Anar al contingut

Antígeno

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Antígeno
Cada anticòs s'unix a un antígeno específic a la manera en que ho fa una clau en un pany.

Un antígeno («anti», del grec αντι- que significa 'opost' o 'en propietats contràries' i «geno», de la raïl grega γεν, generar, produir; que genera o crea oposició) és una substància que pot ser reconeguda pels receptors del sistema inmunitario adaptatiu.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut La seua definició antiga es llimitava a substàncies capaces de generar la producció d'anticossos i desencadenar una resposta immune, pero la definició moderna té en conte als receptors dels limfocits T, ademés de que la capacitat de generar una resposta immune se li atribuïx a la definició d'inmunógeno.[1]

Un antígeno sol ser una molècula aliena o tòxica per a l'organisme (per eixemple, una proteïna derivada d'una bactèria) que, una volta dins del cos, atrau i s'unix en alta afinitat a un anticòs específic. Cada anticòs és capaç de bregar específicament en un únic antígeno gràcies a la variabilitat que li otorga la regió determinant de complementarietat de l'anticòs dins de la fracció Fab dels mateixos. Per a que un antígeno siga reconegut per un anticòs, estos interactuen per complementarietat espacial. La zona a on el antígeno s'unix a l'anticòs rep el nom d'epítopo o determinant antigénico, mentres que l'àrea corresponent de la molècula de l'anticòs és el parátopo. (Una analogia habitual per a descriure estes interaccions és l'acoplament d'un pany [epítopo] en la seua clau [parátopo]). Com es va mencionar anteriorment, originalment es considerava un antígeno a una molècula que es lliga específicament a un anticòs; ara, un antígeno es definix com qualsevol molècula o fragment molecular que pot ser reconegut per una gran varietat de receptors antigénicos (receptors de cèles T o receptors de cèles B) del sistema inmunitario adaptatiu. Les cèlules presenten antígenos al sistema inmunitario a través del complex major d'histocompatibilidad o (CHM). Depenent de l'antígeno presentat i del tipo de molècula d'histocompatibilidad, es poden activar diferents tipos de leucocits. Per eixemple, per al reconeiximent per part dels receptors de cèles T (TCR), els antígenos (majoritàriament proteïnes) deuen processar-se a chicotets fragments dins de la cèlula (péptidos) i presentar-se al receptor de cèles T pel complex major d'histocompatibilidad.[2]

Els antígenos per sí solo no són capaços de provocar una resposta immune protectora sense l'ajuda d'un adyuvante immunològic.[3] Els components adyuvantes de les vacunes juguen un paper essencial per a l'activació del sistema inmunitario innat.[4][5] Un inmunógeno és llavors, en analogia al antígeno, una substància (o una combinació de substàncies) capaç de desencadenar una resposta immune protectora quan este s'introduïx en l'organisme.[6] Un inmunógeno deu iniciar una resposta immune innata, per a més alvance continuar en l'activació del sistema inmunitario adaptatiu, mentres que un antígeno és capaç d'unir-se als productes inmunoreceptores altament variables (receptors de cèles T o receptors de cèles B) una volta que estos han segut produïts. Els conceptes superposts d'inmunogenicidad i antigenicidad són, per lo tant, llaugerament diferents,

  • Inmunogenicidad és l'habilitat d'induir una resposta immune humoral (producció d'anticossos) i/o una mediada per cèlules (activació de limfocits T).
  • Antigenicidad és l'habilitat d'unir-se específicament en el producte final de la resposta immune (per eixemple, els anticossos ya formats i/o receptors de superfície de cèles T). Totes les molècules inmunogénicas són també antigénicas; aixina i tot, no totes les molècules antigénicas són inmunogénicas.[7]

Els antígenos són usualment proteïnes o polisacàrits. Açò inclou parts de bactèries (càpsula, paret celar, flagelos, fimbrias, i toxines), de virus i uns atres microorganismes. Els lípits i àcits nucleicos són antigénicos únicament quan es combinen en proteïnes i/o polisacàrits. Els antígenos no microbianos exógenos (aliens a l'individu) poden ser polen, clara d'ou i proteïnes de teixits i òrguens transplantats o proteïnes en la superfície de glòbuls rojos transfundidos. Les vacunes són un eixemple d'antígenos en una forma inmunogénica; estos antígenos s'administren intencionalmente per a induir el fenomen de memòria del sistema inmunitario adaptatiu cap als antígenos que invadixen al receptor.

Conceptes relacionats

  • Epítopo – Les distintes superfícies d'un antígeno capaços de ser reconegudes per anticossos distints (en regions complementàries distintes). Les molècules antigénicas, sent normalment polímer biològics «grans», solen presentar moltes superfícies en característiques distintes que poden actuar com a punts d'interacció per a anticossos específics. Qualsevol d'estes superfícies moleculars distintives constituïx un epítopo o determinant antigénico. Per lo tant, la majoria dels antígenos tenen potencial per a ser reconeguts per varis anticossos distints, cada u d'ells específic per a un epítopo en particular.
  • Alérgeno – Substància capaç de causar una reacció alèrgica. La reacció (detrimental) pot donar-se despuix d'una exposició via oral, inhalada, parenteral, o al contacte en la pell.
  • Superantígeno – És un tipo d'antígeno que provoca una activació inespecífica de limfocits T, resultant en una activació policlonal de limfocits T i una lliberació massiva de citocinas.
  • Tolerógeno – És una substància que, per la seua estructura molecular, no desencadena una resposta immune. Si la seua estructura molecular canvia, un tolerógeno pot convertir-se en un inmunógeno.
  • Proteïnes que unixen immunoglobulines – Estes proteïnes són capaces d'unir-se a un anticòs fora delloc d'unió a antígeno. Açò significa que, mentres que els antígenos són el blanc dels anticossos, les proteïnes d'unió a immunoglobulina «ataquen» anticossos. La proteïna A, proteïna G i proteïna L són eixemples de proteïnes que s'unixen fortament a distints isotipos d'anticòs.
  • Antígenos T-depenents – Els antígenos T-depenents solen ser proteïnes. Requerixen la colaboració de limfocits T per a induir la formació d'anticossos específics.
  • Antígenos T-independents – Els antígenos T-independents solen ser polisacàrits que estimulen als limfocits B directament.
  • Antígenos inmunodominantes – Són els antígenos que dominen (sobre els demés antígenos d'un mateix patógeno) en la seua habilitat per a produir una resposta immune.[8] Comunament s'assumix que les respostes per part de les cèles T són dirigides cap a solament uns pocs epítopos inmunodominantes, encara que en alguns casos dites respostes (per eixemple la resposta contra Plasmodium spp.) es dispersen cap a un grup relativament gran d'antígenos del paràsit.[9]

Orige dels antígenos

Els antígenos poden classificar-se segons el seu orige. Els antígenos poden tindre tres orígens.

Antígenos exógenos

Els antígenos exógenos són antígenos que han entrat en el cos des de l'exterior, per eixemple per mig d'inhalació, ingestió o injecció. A sovint, la resposta immune cap a antígenos exógenos és subclínica. Estos antígenos es prenen en les cèles presentadores d'antígenos (CPAs) per mig d'endocitosis o fagocitosis i es processen en fragments. Les CPAs llavors presentaran eixos fragments a limfocits T colaboradors (CD4+) en ajuda de molècules d'histocompatibilidad de classe II en la seua superfície. Els limfocits T que reconeixen de manera específica la dupla péptido:CMH s'activen i escomençaran a secretar citocinas. Les citocinas són substàncies que a la seua volta poden activar limfocits T citotóxicos (CD8+), cèlules productores d'anticossos o limfocits B, macrófagos i unes atres. Alguns antígenos entren en l'organisme com antígenos exógenos per a despuix passar a ser antígenos endógenos (per eixemple, un virus intracelar). Els antígenos intracelars poden lliberar-se de nou en el torrent sanguíneu una volta que la cèlula infectada es destruïxca.

Antígenos endógenos

Els antígenos endógenos són aquells antígenos que s'han generat en l'interior d'una cèlula com a resultat del metabolisme celar normal o per infeccions virals o bacterianes intracelars. Els fragments d'eixos antígenos es presenten sobre la superfície celar en un complex en molècules MHC de classe I. Si els reconeixen els limfocits T citotóxicos (CD8+) activats, estos escomençaran a secretar vàries toxinas que causaran la lisis o apoptosis (mort celar) de la cèlula infectada. Per a previndre que les cèlules citotóxicas destruïxquen cèlules normals que presenten proteïnes pròpies del organisme, estos limfocits T autorreactius s'eliminen del repertori com a resultat de la tolerància (també coneguda com a selecció negativa). Els antígenos endógenos poden ser xenogénicos (heterólogos), autólogos, idiotípicos i alogénicos (homòlecs).

Autoantígenos

Un autoantígeno és una proteïna normal o un complex de proteïnes, algunes voltes també ADN o ARN, que no són reconeguts pel sistema inmunitario. Ocorre en pacients que sofrixen d'alguna maltia autoinmune específica. Estos antígenos no deurien, en condicions normals, activar el sistema inmunitario, pero en estos pacients, degut principalment a factors genètics i/o ambientals, s'ha perdut la seua correcta tolerància immunològica.

Antígenos tumorals

Artícul principal → Antígeno tumoral.

Els antígenos tumorals o neoantígenos són aquells antígenos que es presenten per molècules MHC I o MHC II (del complex major d'histocompatibilidad) que es troben en la superfície de cèles tumorals. Quan este tipo d'antígenos es presenten per cèlules provinents d'un tumor es diuen antígenos tumorals específics (TSAs per les seues sigles en anglés) i, generalment, són resultat d'una mutació específica. Més comunament existixen els antígenos que es presenten per cèlules normals i tumorals, cridats antígenos associats a tumors (TAAs per les seues sigles en anglés). Els limfocits T citotóxicos que reconeixen eixos antígenos són capaços de destruir la cèlula tumoral ans que prolifere o faça metàstasis. Els antígenos tumorals també poden estar en la superfície d'un tumor, formant per eixemple, un receptor mutado, en el cas del qual serà reconegut per limfocits B.

Antígenos natius

Un antígeno natiu és un antígeno que encara manté la seua forma original i no ho ha processat una CPA en parts més chicotetes. Els limfocits T no es poden unir als antígenos natius, ya que necessiten de l'ajuda de CPAs per a que els processen, mentres que els limfocits B sí poden ser activats per esta classe d'antígenos.

Especificidad antigénica

La especificidad antigénica és l'habilitat de l'hoste de reconéixer un antígeno específicament com una entitat molecular única i poder distinguir-la d'atres en exquisita precisió. La especificidad antigénica es deu principalment a la conformació de les cadenes laterals de l'antígeno (cadenes laterals dels aminoàcits que componen les proteïnes, per eixemple). Dita especificidad es pot medir, encara que no necessàriament en facilitat degut a que l'interacció antígeno-anticòs pot comportar-se de manera no llineal.[10]

Clásicamente, es considera que la capacitat antigénica d'una molècula depén de: el seu pes molecular, el seu solubilitat, i, en el cas de tractar-se d'una biomolécula, de la seua funció vital en el seu organisme d'orige, i la taxonomia d'est. Quant més important per a la vida siga, major potencialitat alergénica tindrà.

Referències

  1. ↑ (2002) «24. The Adaptive Immune System», Molecular Biology of the Cell, 4th edició, New York: Garland Science.
  2. ↑ Parham, Peter. (2009). The Immune System, 3rd Edition, pg. G:2, Garland Science, Taylor and Francis Group, LLC.
  3. ↑ «Adjuvant-enhanced antibody responses in the absence of tollike receptor signaling.».Science (New York, N. I.).314(5807)
    1936–8.
  4. ↑ «Pillars artícul: approaching the asymptote? Evolution and revolution in immunology. Cold spring harb symp quant biol. 1989. 54: 1-13.».Journal of immunology (Baltimore, Md. : 1950).191(9)
    4475–87.
  5. ↑ «Toward a modern synthesis of immunity: Charles A. Janeway Jr. and the immunologist's dirty little secret.».The Yale journal of biology and medicine.84(2)
    131–8.ISSN 1551-4056.
  6. ↑ Parham, Peter. (2009). The Immune System, 3rd Edition, pg. G:11, Garland Science, Taylor and Francis Group, LLC.
  7. ↑ (2006) Kuby Immunology, 6th edició, Macmillan, pp. 77. ISBN 978-1-4292-0211-4.
  8. ↑ http://en.wiktionary.org/wiki/immunodominance
  9. ↑ «Identification of Plasmodium falciparum antigens by antigenic analysis of genomic and proteomic data».Proc Natl Acad Sci O. S. A..100(17)
    9952–9957.doi:10.1073/pnas.1633254100.
  10. ↑ «Antigen specificity - Medical Terms». Steadyhealth. com. Archivat des d'el original, el 30 de setembre de 2011. Consultat el 8 de juliol de 2012.

Vore també

Enllaços externs

232.Consultat el 7 d'agost de 2014.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antígeno&oldid=1491693»