Anar al contingut

Limfocit B

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Limfocit B

Les cèlules B, també conegudes com a limfocits B, són un tipo de glòbul blanc del subtipo de limfocits.[1] Funcionen en el component d'immunitat humoral del sistema inmunitario adaptatiu per mig de la Secreció d'anticossos. Ademés, les cèlules B presenten antígenos també es classifiquen com cèlules presentadores de antígenos (APC, de l'anglés antigen-presenting cells) i secretan citocinas. En els mamífers, les cèlules B maduren en la mèdula òssea, que es troba en el núcleu de la majoria dels ossos.[2] En les aus, les cèlules B maduren en la bossa de Fabricius, un orgue linfoide a on varen ser descobertes per primera volta per Chang i Glick, (B per la bossa) i no de la mèdula òssea com es creu comunament. Les cèlules B, a diferència de les atres dos classes de limfocits, les cèlules T i les cèlules assessines naturals, expressen receptors de cèlules B (BCR) en la seua membrana celular.[1] Els BCR permeten que la cèlula B es una a un antígeno específic, contra el qual iniciarà una resposta d'anticossos.

Funció bàsica de les cèlules B: unir-se a un antígeno, rebre ajuda d'una cèlula T auxiliar associada i diferenciar-se en una cèlula plasmática que secreta grans cantitats d'anticossos

Desenroll

Desenroll primerenc de cèlules B: de cèlules mare a cèlules B inmaduras

Les cèlules B es desenrollen a partir de cèlules mare hematopoyéticas (HSC, de l'anglés hematopoietic stem cells) que s'originen en la mèdula òssea.[3]
Les cèlules mare hematopoyéticas (CMH) es diferencien primer en cèlules progenitores multipotentes (MPP, de l'anglés multipotent progenitor), despuix en cèlules progenitores linfoides comunes (CLP, de l'anglés common lymphoid progenitor). A partir d'ací, el seu desenroll en cèlules B ocorre en vàries etapes (mostrades en l'image a la dreta), cada una marcada per varis patrons d'expressió gènica i apanys de loci de gens de cadena H i cadena L d'immunoglobulina, este últim degut a que les cèlules B experimenten recombinació V(D)J a mida que es desenrollen.[4]


Les cèlules B se someten a dos tipos de selecció mentres es desenrollen en la mèdula òssea, per a garantisar un desenroll adequat. La selecció positiva ocorre per mig de la senyalisació independent de l'antígeno que involucra tant el pre-BCR com el receptor de cèlules B (BCR en anglés).[5][6] Si estos receptors no s'unixen al seu lligant, les cèlules B no reben les senyals adequades i deixen de desenrollar-se. La selecció negativa ocorre per mig de l'unió de l'autoantígeno en el receptor de cèlules B (BCR); si el BCR pot unir-se fortament al autoantígeno, llavors la cèlula B experimenta un dels quatre destins: eliminació clonal, Edició de receptors, anergia o ignorança (la cèlula B ignora la senyal i continua el desenroll). Este procés de selecció negativa conduïx a un estat de tolerància central, en el que les cèlules B madures no s'unixen en els antígenos propis presents en la mèdula òssea.[4]

Desenroll de cèlules B de transició: de cèlules B inmaduras a cèlules B MZ o cèlules B madures (FO)

Per a completar el desenroll, les cèlules B inmaduras migran des de la mèdula òssea al bazo com cèlules B de transició, passant per dos etapes de transició: T1 i T2.[7] A lo llarc de la seua migració al bazo i despuix de l'entrada del bazo, es consideren cèlules B T1.[8] Dins del bazo, les cèlules B T1 passen a les cèlules B T2. Les cèlules B T2 es diferencien en cèlules B foliculars (FO) o cèlules B de la zona marginal (MZ) depenent de les senyals rebudes per mig de el BCR i atres receptors.[9] Una volta diferenciats, ara es consideren cèlules B madures o cèlules B naive.

Activació

Activació de cèlules B: de cèlules B inmaduras a cèlules plasmáticas o cèlules B de memòria

L'activació de les cèlules B ocorre en els òrguens linfoides secundaris (SLO), com el bazo i els ganglis limfàtics.[1] En acabant de que les cèlules B maduren en la mèdula òssea, migran per mig de la sanc a SLO, que reben un suministrament constant de antígeno per mig de la limfa circulant.[10] En el SLO, l'activació de les cèlules B comença quan la cèlula B s'unix a un antígeno a través del seu BCR.[11] Encara que els events que tenen lloc immediatament despuix de l'activació encara no s'han determinat per complet, es creu que les cèlules B s'activen d'acort en el model de segregació cinètica, determinada inicialment en limfocits T. Este model denota que abans de l'estimulació de l'antígeno, els receptors es difonen per mig de la membrana que entren en contacte en Lck i CD45 en igual freqüència, lo que genera un equilibri net de fosforilación i no fosforilación. És solament quan la cèlula entra en contacte en una cèlula presentadora de antígeno que el CD45 més gran es desplaça per la curta distància entre les dos membranes. Açò permet la fosforilación neta de el BCR i l'inici de la via de transducció de senyals. Dels tres subconjunts de cèlules B, les cèlules FO B se someten preferentment a l'activació depenent de les cèlules T, mentres que les cèlules MZ B i les cèlules B1 B se someten preferentment a l'activació independent de les cèlules T.[12]


L'activació de les cèlules B es potencia per mig de l'activitat de CD21, un receptor de superfície en complex en les proteïnes de superfície CD19 i CD81 (els tres es coneixen colectivament com el complex coreceptor de cèlules B).[13] Quan un BCR s'unix a un antígeno marcat en un fragment de la proteïna del complement C3, CD21 s'unix al fragment C3, es lliga junt en el BCR unit, i les senyals es transducen per mig de CD19 i CD81 per a reduir el llindar d'activació de la cèlula.[14]

Activació depenent de cèlules T

Els antígenos que activen les cèlules B en l'ajuda de les cèlules T es coneixen com antígenos depenents de cèlules T (TD) i inclouen proteïnes estranyes.[1] Es nomenen com a tals perque no poden induir una resposta humoral en organismes que carixen de cèlules T. Les respostes de les cèlules B a estos antígenos tarden varis dies, encara que els anticossos generats tenen una major afinitat i són més versàtils funcionalment que els generats per l'activació independent de les cèlules T.


Una volta que un BCR s'unix a un antígeno TD, el antígeno s'absorbix en la cèlula B per mig de l'endocitosis mediada pel receptor, es degrada i es presenta a les cèlules T com a peces peptídicas en complex en molècules de MHC-II en la membrana celular.[15] Les cèlules T auxiliars (TH), típicament les cèlules T auxiliars foliculars (TFH) reconeixen i s'unixen a estos complexos de pèptid MHC-II a través del seu receptor de cèlules T (TCR).[16] Despuix de l'unió del pèptid TCR-MHC-II, les cèlules T expressen la proteïna de superfície CD40L, aixina com les citocinas com IL-4 i IL-21. El CD40L servix com un factor coestimulador necessari per a l'activació de les cèlules B en unir-se al receptor de la superfície de les cèlules B CD40, que promou la proliferació de les cèlules B, el canvie de classe d'immunoglobulina i l'hipermutaació somàtica, ademés de mantindre el creiximent i la diferenciació de les cèlules T.[1] Les citocinas derivades de cèlules T unides per receptors de citocinas de cèlules B també promouen la proliferació de cèlules B, el canvi de classe d'immunoglobulina i l'hipermutaació somàtica, aixina com també guien la diferenciació. En acabant de que les cèlules B reben estes senyals, es consideren activades.

Activació de cèlules B T-depenents

Una volta activades, les cèlules B participen en un procés de diferenciació de dos passos que produïx plasmablastos de vida curta per a protecció immediata i cèlules de plasma de vida llarga i cèlules B de memòria per a protecció persistent.[12] El primer pas, conegut com la resposta extrafolicular, ocorre fòra dels folículs linfoides pero encara en el SLO. Durant este pas, les cèlules B activades proliferen, poden experimentar un canvi de classe d'immunoglobulina i diferenciar-se en plasmablastos que produïxen anticossos primerencs i dèbils en la seua majoria de classe IgM.[17] El segon pas consistix que les cèlules B activades ingressen a un folícul linfoide i formen un centre germinal (GC), que és un microambiente especialisat a on les cèlules B experimenten una proliferació extensa, canvi de classe d'immunoglobulina i maduració d'afinitat dirigida per hipermutaació somàtica.[18] Estos processos són facilitats per les cèlules TFH dins de el GC i generen tant cèlules B de memòria d'alta afinitat com a cèlules plasmáticas de llarga vida. Les cèlules plasmáticas resultants secretan grans cantitats d'anticossos i permaneixen dins de el SLO o, més preferentment, migran a la mèdula òssea.

Activació independent de cèlules T

Els antígenos que activen les cèlules B sense l'ajuda de les cèlules T es coneixen com antígenos independents de les cèlules T (TI)[1] i inclouen polisacàrits estranys i ADN CpG no metilado.[12] Es nomenen com a tals perque poden induir una resposta humoral en organismes que carixen de cèlules T. La resposta de les cèlules B a estos antígenos és ràpida, encara que els anticossos generats tendixen a tindre menor afinitat i són menys versàtils funcionalment que els generats per l'activació depenent de les cèlules T.


De la mateixa manera que en els antígenos TD, les cèlules B activades pels antígenos TI necessiten senyals adicionals per a completar l'activació, pero en lloc de rebre-les de les cèlules T, es proporcionen per mig del reconeiximent i l'unió d'un constituent microbiano comú a receptors tipo Toll (TLR) o reticulaació extensa de BCR a epítopos repetits en una cèlula bacteriana.[1] Les cèlules B activades pels antígenos TI proliferen fòra dels folículs linfoides pero encara en SLO (no es formen GC), possiblement experimenten un canvi de classe d'immunoglobulina i es diferencien en plasmablastos de curta duració que produïxen anticossos primerencs i dèbils, principalment de classe IgM, pero també algunes poblacions de cèlules plasmáticas de llarga vida.[19]

Memòria d'activació de cèlules B

L'activació de la cèlula B de memòria comença en la detecció i l'unió de la seua antígeno objectiu, que és compartit per la seua cèlula B mare.[20] Algunes cèlules B de memòria poden activar-se sense l'ajuda de les cèlules T, com certes cèlules B de memòria específiques de virus, pero unes atres necessiten ajuda de les cèlules T.[21] En unir-se al antígeno, la cèlula B de memòria absorbix el antígeno per mig de l'endocitosis mediada pel receptor, ho degrada i ho presenta a les cèlules T com a peces peptídicas en complex en molècules de MHC-II en la membrana celular. Les cèlules T auxiliars de memòria (TH), típicament cèlules T auxiliars foliculars de memòria (TFH), que es varen derivar de les cèlules T activades en el mateix antígeno reconeixen i s'unixen a estos complexos de pèptid MHC-II a través del seu TCR. Despuix de l'unió del pèptid TCR-MHC-II i la transmissió d'atres senyals de la cèlula TFH de memòria, la cèlula B de memòria s'activa i es diferencia en plasmablastos i cèlules plasmáticas a través d'una resposta extrafolicular o ingressa a una reacció del centre germinal a on generen plasma cèlules i més cèlules B de memòria. No està clar si les cèlules B de memòria experimenten una major maduració d'afinitat dins d'estos GC secundaris.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Murphy, Kenneth (2012). Janeway's Immunobiology, 8th edició, New York: Garland Science. ISBN 9780815342434.
  2. ↑ Cooper, Max D.(2015-03).«The early history of B cells».Nature Reviews Immunology.15(3): 191–197.ISSN 1474-1733.doi:10.1038/nri3801.(en en)
  3. ↑ Kondo, Motonari(1 de novembre de 2010).«Lymphoid and myeloid lineage commitment in multipotent hematopoietic progenitors».Immunological Reviews.238(1): 37–46.ISSN 1600-065X.doi:10.1111/j.1600-065X.2010.00963.x.
  4. ↑ 4,0 4,1 Pelanda, Roberta; Torres, Raul M.(1 d'abril de 2012).«Central B-Cell Tolerance: Where Selection Begins».Cold Spring Harbor Perspectives in Biology.4(4): a007146.ISSN 1943-0264.doi:10.1101/cshperspect.a007146.
  5. ↑ Martensson, Inga-Lill; Almqvist, Nina; Grimsholm, Ona; Bernardi, Angelina(2010).«The pre-B cell receptor checkpoint».FEBS Letters.584(12): 2572–9.doi:10.1016/j.febslet.2010.04.057.
  6. ↑ LeBien, Tucker W.; Tedder, Thomas F.(1 de setembre de 2008).«B lymphocytes: how they develop and function».Blood.112(5): 1570–1580.ISSN 0006-4971.doi:10.1182/blood-2008-02-078071.
  7. ↑ Loder, By Florienne; Mutschler, Bettina; Ray, Robert J.; Paige, Christopher J.(1 de juliol de 1999).«B Cell Development in the Spleen Takes Plau in Discrete Steps and Is Determined by the Quality of B Cell Receptor–Derived Signals».The Journal of Experimental Medicine.190(1): 75–90.ISSN 0022-1007.doi:10.1084/jem.190.1.75.
  8. ↑ Chung, James B.; Silverman, Michael; Monroe, John G.(6 de giner de 2003).«Transitional B cells: step by step towards immune competence».Trends in Immunology.24(6): 342–348.ISSN 1471-4906.doi:10.1016/S1471-4906(03)00119-4.
  9. ↑ Cerutti, Andrea; Cols, Montserrat; Puga, Irene(1 de giner de 2013).«Marginal zone B cells: virtues of innate-like antibody-producing lymphocytes».Nature Reviews Immunology.13(2): 118–32.doi:10.1038/nri3383.
  10. ↑ Harwood, Naomi E.; Batista, Facundo D.(1 de giner de 2010).«Early Events in B Cell Activation».Annual Review of Immunology.28(1): 185–210.doi:10.1146/annurev-immunol-030409-101216.
  11. ↑ Yuseff, Maria-Isabel; Pierobon, Paolo; Reversat, Anne; Lennon-Duménil, Ana-Maria(1 de giner de 2013).«How B cells capture, process and present antigens: a crucial role for cell polarity».Nature Reviews Immunology.13(7): 475–86.doi:10.1038/nri3469.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Nutt, Stephen L.; Hodgkin, Philip D.; Tarlinton, David M.; Corcoran, Lynn M.(1 de giner de 2015).«The generation of antibody-secreting plasma cells».Nature Reviews Immunology.15(3): 160–71.doi:10.1038/nri3795.
  13. ↑ Asokan, Rengasamy; Banda, Nirmal K.; Szakonyi, Gerda; Chen, Xiaojiang S.(1 de giner de 2013).«Human complement receptor 2 (CR2/CD21) as a receptor for DNA: Implications for its rols in the immune response and the pathogenesis of systemic lupus erythematosus (SLE)».Molecular Immunology.53(1–2): 99–110.doi:10.1016/j.molimm.2012.07.002.
  14. ↑ Zabel, Mark D.; Weis, John H.(1 de març de 2001).«Cell-specific regulation of the CD21 gene».International Immunopharmacology.1(3): 483–493.doi:10.1016/S1567-5769(00)00046-1.
  15. ↑ Blum, Janice S.; Wearsch, Pamela A.; Cresswell, Peter(1 de giner de 2013).«Pathways of Antigen Processing».Annual Review of Immunology.31(1): 443–473.doi:10.1146/annurev-immunol-032712-095910.
  16. ↑ Crotty, Shane(1 de giner de 2015).«A brief history of T cell help to B cells».Nature Reviews Immunology.15(3): 185–9.doi:10.1038/nri3803.
  17. ↑ MacLennan, Ian C. M.; Toellner, Kai-Michael; Cunningham, Adam F.; Serre, Karine(1 d'agost de 2003).«Extrafollicular antibody responses».Immunological Reviews.194: 8–18.ISSN 0105-2896.doi:10.1034/j.1600-065x.2003.00058.x.
  18. ↑ Shlomchik, Mark J.; Weisel, Florian(1 de maig de 2012).«Germinal center selection and the development of memory B and plasma cells».Immunological Reviews.247(1): 52–63.ISSN 1600-065X.doi:10.1111/j.1600-065X.2012.01124.x.
  19. ↑ Bortnick, Alexandra; Chernova, Irene; Quinn, William J.; Mugnier, Monica(1 de juny de 2012).«Long-Lived Bone Marrow Plasma Cells Llaure Induced Early in Response to T Cell-Independent or T Cell-Dependent Antigens».The Journal of Immunology.188(11): 5389–5396.ISSN 0022-1767.doi:10.4049/jimmunol.1102808.
  20. ↑ McHeyzer-Williams, Michael; Okitsu, Shinji; Wang, Nathaniel; McHeyzer-Williams, Louise(1 de giner de 2011).«Molecular programming of B cell memory».Nature Reviews Immunology.12(1): 24–34.doi:10.1038/nri3128.
  21. ↑ Kurosaki, Tomohiro; Kometani, Kohei; Ise, Wataru(1 de giner de 2015).«Memory B cells».Nature Reviews Immunology.15(3): 149–59.doi:10.1038/nri3802.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Limfocit_B&oldid=1598243»