Immunitat humoral

L'immunitat humoral és el principal mecanisme de defensa contra els microorganismes extracelulares i les seues toxinas, en el qual, els components del sistema inmunitario que ataquen als antígenos, no són les cèlulas directament sino són macromoléculas, com anticossos o proteïnes del sistema del complement.

Expansió clonal de limfocits (6) procedents de cèlules mares (1) incapacitats de reconéixer antígenos propis (3), maduren (4) fins a reconéixer antígeno estrany (5).

Resposta mediada per Limfocits B

La primera fase de l'immunitat humoral, és el reconeiximent de antígenos estranys dins de l'organisme per cèlules B a través de la seua receptor de membrana. No obstant, a pesar de l'interacció en antígeno, la cèlula B no s'activa fins a ser estimulada per una llínea de limfocits T cridats limfocits T cooperadores. Eixa unió, cèlula B-limfocit cooperador, estimula l'expansió clona l'i diferenciació dels limfocits B, els quals:

• Secretan anticossos primerament de tipo IgM;
• Canvien de isotipo, be siga IgG, IgA o IgE, depenent de l'estímul adequat;
• Maduren a anticossos d'alta afinitat pel antígeno inicial;
• Remanentes de la llínea produïda permaneixeran com limfocits B de memòria.

La resposta d'anticossos en contra dels antígenos no proteics (lípits, polisacàrits) no requerixen la participació de limfocits T cooperadores, per lo que són cridats antígenos T-independents.

Les cèlules que produïxen els anticossos són les cèlules plasmáticas, un tipo especial de limfocit B que s'especialisa en la procreació d'un anticòs particular i específic.

Resposta humoral primària

La resposta humoral primària o resposta immune primària és la cantitat d'anticòs secretado per cèlules plasmáticas i la clonació d'estes mateixes cèlules la primera volta que entra en contacte el receptor en el antígeno troba el seu màxim aproximadament als 7 dies de la primera infecció (5-10 dies). Habitualment, la resposta màxima d'anticossos són del isotipo IgM, per damunt de IgG, induïda per tot tipo d'inmunógeno. La dosis necessària per a l'immunisació generalment deu ser relativament alta, óptimament en la presència de adyuvantes per als antígenos proteics.

Resposta humoral secundària

Una infecció repetida per un mateix antígeno activa els limfocits de memòria creats com a conseqüència de la resposta humoral primària. La resposta, llavors, s'inicia més ràpidament, al cap d'uns 3 dies. Per la seua banda, la resposta màxima d'anticossos és major, en una intensitat de 100 a 1000 voltes la resposta primària, i és principalment del isotipo IgG (en certes situacions dels isotipos IgA i IgE). També dura més temps, fent que el seu decliu siga més llent. És una resposta induïda per antígenos proteics i només són requerides baixes dosis de antígenos infectantes, sense necessitat de adyuvantes.

Resposta humoral primària vs. secundària

Resposta primària	Resposta secundària
Dura 5-10 dies per a instalar-se	Habitualment 3 dies per a instalar-se
Resposta màxima d'anticossos menor	Resposta màxima d'anticossos major
Generalment IgM > IgG	Aument relatiu de IgG i de IgA i IgE en certs casos
Menor afinitat mija per anticossos	Afinitat madurada i major per anticossos
Induïda per qualsevol inmunógeno	Induïda solament per antígenos proteics
Dosis d'immunisació relativament alta	Induïda per baixa dosis de antígenos
Adyuvantes requerits óptimament	Adyuvantes no necessaris usualment

Funcions

Ademés de reconéixer als antígenos, els anticossos poden inutilisar la capacitat d'infectar dels microorganismes i marcar als patógenos, opsonizarlos, per a facilitar el seu reconeiximent i eliminació.

Els anticossos no només són específics sobre el tipo de antígeno que reconeixen, sino també sobre el tipo de resposta que induïxen. Alguns promouen la fagocitosis i uns atres dificulten la secreció de mediadors químics que participen en la resposta inflamatoria i en l'activació del complement, per eixemple.

Resposta mediada pel sistema del complement

AP

Vies clàssica i alternativa d'activació de la cascada del sistema del complement.

El sistema del complement ho formen un conjunt de proteïnes presents habitualment en el plasma sanguíneu de forma inactiva. Estes medien tant la lisis de cèlules marcades en anticossos, com l'inflamació localisada. Està format per un sistema de 9 proteïnes, C1-C9, que activen una cascada proteolítica en la que s'escindixen dos fragments, a i b, de les proteïnes originals.

Quan C1 reconeix a un antígeno marcat en un anticòs s'inicia l'anomenada via clàssica d'activació del complement que culmina en l'escissió de C5 en C5a i C5b, i l'activació del complex d'atac a la membrana.

En la via alternativa d'activació del complement, el component C3 es hidroliza espontàneament, al fragment C3b se li unixen un factor B, un factor D, i properdín per a estabilisar-ho, finalment hidroliza C5 i s'inicia l'atac a membrana.

En la via de les lectina dos proteïnes que reconeixen oligosacàrits característics de bactèries o fongos, com la manosa, reemplacen a C1, seguint el mateix procés que en la via clàssica.

Lisis i inflamació

El principal efecte del sistema del complement és la formació d'un complex d'atac a membrana, en estar C5b unit a membrana, est pot unir tant C6, com C7 i C8 i es forma un gran complex que recluta proteïnes C9. Estes últimes s'organisen formant un poro en la membrana que produirà la mort de la cèlula implicada. Per una atra part, C3a, el fragment que no participava directament, induirà l'inflamació localisada, el fragment C5a en canvi activarà la secreció dels grànuls dels mastòcits.

El sistema del complement també participa en l'activació de l'immunitat celular. Els fragments C3a i C5a s'unixen a la superfície del patógeno. Quan un limfocit T citotóxico reconeix C5a, provocarà la lisis de la cèlula si du unit C3a. El fet de requerir els dos fragments aumenta l'especificidad del sistema.

Vore també

• Comunicació intercelular