Infecció
L'infecció és un procés complex que implica l'interacció d'un microorganisme patógeno en un hoste susceptible. El microorganisme patógeno deu ser capaç d'invadir el cos de l'hoste, multiplicar-se en ell i evitar ser eliminat pel sistema inmunitario. Les infeccions poden deure's a bactèrias, fongos, protozous, virus, viroides i prions.[3][4] Les infeccions poden ser ademés locals o sistémicas.
Terme i generalitats
[editar | editar còdic]Infecció
[editar | editar còdic]El científic francés Louis Pasteur va demostrar en 1880 que les bactèrias eren la causa de moltes maltiaés, una idea que havien defés sense èxit molts atres científics abans que ell.[5] Al mateix temps, el mèdic alemà Robert Koch va establir les condicions que devia complir una maltia per a ser considerada infecciosa, a les que es va cridar "postulats de Koch".[6]
Encara que tots els organismes pluricelares són colonisats en algun grau per espècies exteriors, l'immensa majoria d'estes habiten en una relació simbiòtica o sense conseqüències per a l'amfitrió (comensalisme). Un eixemple de lo anterior, són les espècies de bactèrias anaerobio que colonisen el còlon dels mamífers; un atre eixemple són les distintes espècies d'estafilococos existents en la pell humana. Algunes característiques de les infeccions són el dolor, l'edema i el enrojecimiento. La infecció activa és l'efecte d'una lluita en la qual el microorganisme infectante tracta d'utilisar els recursos de l'amfitrió per a multiplicar-se a la seua costa. L'estat de l'infecció és, de manera freqüent, simplement qüestió de les circumstàncies. Casi tots els microorganismes, en les condicions adequades, poden tornar-se patógenos i casi cap microorganisme, si està present en chicotetes cantitats i en àrees ben protegides pel sistema inmunitario de l'amfitrió, pot portar a terme una infecció comprometedora.
Microorganismes infecciosos
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Antígeno.
Els microorganismes infecciosos són portadors d'antígenos, proteïnas capaces de desencadenar una resposta inmunitario. Els microorganismes patógenos poden ser bactèrias, fongos, protozous o algas microscòpiques. Ademés d'estos microorganismes, existix un atre grup d'agents acelars que no es consideren sers vius, pero que si són microscòpics i solen presentar una alta patogenicidad. Es tracta dels virus, viroides i prions. En general, són més conegudes les infeccions de les plantes i dels animals, encara que tots els organismes vius poden ser infectats.[7] Les bactèrias poden ser infectades per virus coneguts com bacteriofagos, encara que en estos casos se sol parlar en freqüència de parasitisme. Els virus també poden ser infectats per atres virus més chicotets, denominats virófagos o satèlits i viroides cridats virusoides.
Maltia infecciosa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Maltia infecciosa.
Les malties infeccioses solen classificar-se pel tipo de microorganisme que les origina, per la via de transmissió i per les seues síntomes. Més alvance es mostra una taula en les malties més freqüents causades per bactèrias, virus, fongos i protoctistas. Els viroides i els prions són agents microscòpics que també tenen caràcter patógeno. Els viroides són molècules d'ARN que infecten plantes i foncs que generalment disminuïxen el creiximent de l'hoste. Un eixemple de maltia causada per viroides és la maltia cadang-cadang, típica principalment d'algunes plantes cocoteras. Els prions són proteïnes en formes anómals que poden induir deformacions en les proteïnas dels organismes. Estan presents en rent i mamífers, en estos últims poden causar malties com la maltia de Creutzfeldt-Jakob en els sers humans o la encefalopatia espongiforme vacuna o "mal de les vaques loques".
Nivells d'afectació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Epidemiologia.
.svg)
Més allà de l'esfera individual d'una maltia infecciosa, es considera que es produïx una epidèmia quan es donen numerosos casos d'una mateixa maltia en una comunitat o en un àrea geogràfica reduïda. Es considera que té lloc una pandèmia quan una maltia infecciosa té lloc en àrees geogràfiques molt extenses a lo llarc de tot el planeta. Per últim, una maltia infecciosa es considera endèmica quan incidix de forma constant i regular en una comunitat, encara que el número de casos no siga alt. La ciència que estudia els nivells d'afectació de les malties es coneix com epidemiologia.
Factors
[editar | editar còdic]Les variables que participen en la maltia d'un amfitrió al que se li ha inoculado un microorganisme patógeno i el resultat final són:
- La ruta d'entrada del microorganisme patógeno i les zones a les que accedix.
- El periodo d'incubació.
- La cantitat de germens.
- La virulència intrínseca del microorganisme particular.
- La toxicitat.
- El poder d'invasió.
- El temps d'actuació.
- L'associació microbiana.
- L'estat inmunitario de l'amfitrió que està sent colonisat.
Vies de transmissió
[editar | editar còdic]| Bactèrias | Virus | Fongos | Protoctistas | |
|---|---|---|---|---|
| Via respiratòria | refredat comú, grip, palla, paperas | |||
| Entéricas | botulisme, salmonelosis | poliomielitis, hepatitis A | disenteria amebiana | |
| Contacte directe | tétanos | ràbia | micosis | |
| Via sexual | gonorrea, sífilis | sida, herpes genital, hepatitis B | candidiasis | tricomoniasis |
| Contacte animal | pesta, febra de les montanyes rocoses | febra groga | maltia del somi, malaria |
Fases d'infecció
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cicle replicatiu dels virus.
Les etapes de les infeccions líticas i lisógenas poden ser distintes que les d'atres virus quan ataquen cèlules eucariota. Pero la majoria dels animals mostren patrons d'infecció similars a l'infecció lítica o lisógena de les bactèries.
- Infecció lítica: En una infecció, un virus penetra en una cèla, fa còpies de sí mateix i destruïx la cèla. Per eixemple el bacteriófago T4 té un centre d'ADN dins d'una intrincada cápside de proteïna que s'activa al contacte en una cèla. Després injecta el seu ADN directament dins de la cèlula que ho alberga, que ya no distinguix entre el seu ADN i l'ADN del virus. Per tant comença a produir ARN mensager en els gens del virus. El ARNm es convertix en proteïnes de virus que actuen com una colla de derrocament molecular i dilaceren l'ADN de la cèlula infectada, que deixa de funcionar. Després, el virus pren el material de la cèlula amfitriona per a fer mils de còpies de les seues molècules d'ADN, en el que s'armen noves partícules víriques. En poc temps, la cèlula infectada sofrix una lisis, és dir, es trenca, i llibera centenars de partícules víriques que poden infectar a atres cèles. Com la cèlula es trenca i es destruïx, el procés es diu infecció lítica.[9]
- Infecció lisógena: En una infecció lisógena, un virus integra el seu ADN en l'ADN de la cèlula amfitriona i l'informació gènica del virus es duplica junt a la de l'ADN de la cèlula amfitriona. A diferència dels virus líticos, els lisógenos no destruïxen de colp i repent a l'amfitrió, sino que permaneixen inactius durant un periodo prolongat. L'ADN del virus incorporat en l'ADN de la cèlula amfitriona es diu prófago. El prófago pot formar part de l'ADN de la cèlula amfitriona durant vàries generacions abans d'activar-se. Un virus potser no permaneixca indefinidament en forma de prófago. Al final, els diversos factors poden activar el seu ADN, que llavors es desprendrà de l'ADN de la cèlula amfitriona i dirigirà la síntesis de noves partícules víriques.[9]
Barreres, resposta inmunitario i profilaxis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sistema inmunitario.
Els sers vius disponen de mecanismes per a evitar les infeccions, en el cas dels vertebrats, els principals mecanismes són la pell i les mucosas. No obstant, alguns microorganismes conseguixen adinsar-se en el organisme i produir una infecció, lo que fa que es desencadene una primera resposta inmunitario inespecífica. Al poc temps sol escomençar a produir-se una resposta específica front al tipo concret de microorganisme invasor en l'objectiu d'eliminar-ho. Per a algunes infeccions, existixen tractaments mèdics que ajuden a combatre la proliferació del microorganisme invasor.
Defenses externes
[editar | editar còdic]La primera barrera en la que conta el ser humà per a evitar una infecció és la seua pell, que aïlla l'interior del seu cos de l'exterior. Ademés, la pell humana té un llauger caràcter àcit que dificulta la vida de determinades bactèries. Uns atres animals se servixen ademés d'atres mecanismes físics com escamas o pèl. No obstant, els cossos dels vertebrats conten en orificis pels que podria portar-se a terme l'infecció. Les mucosas constituïxen també una barrera front a l'entrada dels microorganismes en cavitats en eixida a l'exterior, i tenen un fort caràcter àcit que impedix la supervivència de molts d'ells; disponem d'estes mucoses en la vagina, el aparat respiratori o el aparat digestiu. Ademés contem en secrecions de substàncies químiques, com a substàncies antimicrobianas, àcit o la lisozima, present en les llàgrimas i la saliva. A estos mecanismes físics i químics se sumen les defenses externes microbiològiques, constituïdes pel microbioma, població de microorganismes que conviuen en l'amfitrió de forma simbiòtica i dificulten la colonisació dels microorganismes patógenos.[10]
Resposta inespecífica
[editar | editar còdic]Una volta ocorre l'infecció, en el organisme es desencadena una resposta en l'objectiu de combatre-la. Esta primera resposta és general i independent del tipo de microorganisme invasor. Les cèlules en major responsabilitat en esta primera resposta inmunitario són els leucocits, entre els que es troben els neutrófilos i els monocits madurs convertits en macrofagos. Les cèles NK formen part d'esta resposta per mig del seu efecte citotóxico. La principal funció dels macrófagos és fagocitar als microorganismes invasores per a destruir-els i, ademés, presentar antígenos o fragments d'estos als limfocits T (per mig del complex principal d'histocompatibilidad) per a desencadenar una resposta inmunitario específica contra el antígeno en qüestió. El sistema del complement, un grup de proteïnes plasmáticas, també eixercita un important paper en esta fase, ya que s'encarrega de produir la lisis dels microorganismes patógenos i d'unir-se a la seua membrana per a facilitar l'unió a ells d'atres cèlules inmunitario. En esta fase de l'infecció té lloc la inflamació, que permet una major afluència de leucocits i una major permeabilidad dels teixits a les cèlules inmunitario.
Resposta específica
[editar | editar còdic]És la resposta que es desenrolla de forma específica davant un determinat tipo de microorganisme infecciós. Els macrófagos que han fagocitado antígenos "presenten" estos antígenos o fragments d'ells a un tipo concret de limfocit T, els limfocits T colaboradors, que s'encarreguen de reconéixer el antígeno i de "ordenar" als limfocits B que produïxquen anticossos (unes glucoproteínas també conegudes com immunoglobulines). Els anticossos faciliten la destrucció dels antígenos de forma directa (per precipitació i aglutinació) i també de forma indirecta ajudant a atres cèlules com els neutrófilos, els macrófagos, els eosinòfils, els limfocits T citotóxicos o els limfocits citolíticos naturals a identificar-els i destruir-els. Una atra molècula implicada en la resposta inmunitario és el interferón. Els limfocits T reguladors atenuen o detenen la resposta inmunitario quan el microorganisme patógeno ha segut destruït.[11]
Immunitat natural, artificial, activa o passiva
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Immunitat (medicina).
Es considera com immunitat induïda artificialment tota resposta inmunitario facilitada per un procediment mèdic o farmacèutic, en contrast en la immunitat natural, que té lloc sense necessitat d'una intervenció mèdica (encara que pugues no ser innata, com l'immunitat del feto que li proporciona el plasma matern a través de la placenta). Es considera immunitat activa a tota aquella que requerix de la resposta del sistema inmunitario. Un eixemple d'este tipo d'immunitat és la proporcionada per les vacunes, que encara requerix la producció de cèlules inmunitario i anticossos per part de l'organisme. Es considera immunitat passiva a aquella que no requerix la posada en marcha del sistema inmunitario de l'organisme.cita requerida
| Activa | Passiva | |
|---|---|---|
| Natural | sistema immune | maternofetal |
| Artificial | vacuna | sèrum |
Antibiòtics, antivirals i profilaxis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Medicina preventiva.
- Artícul principal → Antibiòtic.
- Artícul principal → Antiviral.
- Artícul principal → Antimicótico.
- Artícul principal → Antiparasitario.
Per al control dels microorganismes s'utilisen a sovint mecanismes físics, com l'aument de la temperatura, que no són aplicables en els sers vius. Per a això es recorre als agents antimicrobianos químics d'us extern, principalment esterilizantes com el formaldehit, desinfectantes com la lleixiu o antisépticos com el aigua oxigenada. Moltes de les malties produïdes pels microorganismes es tracten en quimioteràpia, que presenta una toxicitat selectiva. Segons el seu orige, es classifiquen en antibiòtics (d'orige natural i efectius principalment contra bactèrias encara que també contra alguns fongos), i en substàncies quimioterapéuticas sintètiques (com el AZT) útils contra atres tipos de microorganismes infecciosos com els virus. Ademés del tractament, una volta produïda l'infecció, les autoritats sanitàries fan especial recalcament en la prevenció per a evitar que esta es produïxca.
Hipersensibilidad
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Alèrgia.
El concepte d'hipersensibilidad es relaciona en lo que habitualment es coneix com alèrgia, fenomen que consistix en una reacció de defensa per part del sistema inmunitario davant un element no patógeno, com si este fòra un microorganisme infecciós. Este concepte també es relaciona en el terme anafilaxia.
Orige i evolució
[editar | editar còdic]Els microbis, en particular les bactèries i els virus varen ser les primeres formes de vida i colonisen a la flora i fauna des de que estes es varen crear.[12] La evolució ha resultat en una versatilitat metabòlica tan gran que les bactèries poden sobreviure a les condicions més adverses. Els microorganismes poden tindre vida lliure, ocupar un ambient sense relació metabòlica en l'amfitrió (inquilinisme), utilisar en ocasions les fonts energètiques de l'amfitrió (comensalisme i saprofitisme), associar-se a l'amfitrió per a obtindre un benefici mutu (simbiosis) o dependre totalment de l'amfitrió causant maltia (parasitisme).[8]
El gènero Homo va aparéixer fa 3 millons d'anys, en l'espècie habilis despuix d'un Australopithecus boisei bipedal. L'evolució es va associar a un canvi del hàbitat arbòreu i terráqueo al casi illimitat que otorga el bipedalisme lo que va provocar un va canviar de la dieta vegetariana a la omnívora i va condicionar el caràcter "caçador-recolector". L'organisació dels homínits durant l'época del descobriment del fòc fa 100 000 anys va consistir en bandes d'aproximadament 50 individus que eren nómades.[8] En eixos temps i baix estes condicions, les malties infeccioses varen ser les dels seus primats antecessors, per eixemple: infeccions en periodos de latencia prolongats, capacitat de transmissió molt elevada, relativament benignas, asintomáticas o latents com el herpes simple, varicela-zóster, treponematosis i la hepatitis B. Açò es va plantejar a raïl d'un estudi en amerindios amazónicos completament aïllats de la civilisació (no menys de 200 km del poblat més propenc) que no tenien coneiximent de l'agricultura o el pastoreig a on es varen trobar anticossos contra virus del herpes simple, virus d'Epstein-Barr, Treponema pallidum, citomegalovirus i el virus de l'hepatitis B.[13]
Estes infeccions varen permanéixer d'esta manera fins a la agricultura i la domesticació dels animals (12 o 13 mil anys) a on varen aparéixer les zoonosis. En els goss, els humans varen adquirir la ràbia i el palla; els gats varen propiciar l'aparició de toxoplasmosis; els cavalls, el muermo i els rinovirus; les cabras, la brucelosis; els porcs, les teniosis, salmonelosis i grip; els vacús, la tuberculosis, la teniasis i la grup; del búfalo d'aigua, la llepra; i dels pericos, la ornitosis.[14] No obstant, existixen clares diferències entre les infeccions en estos animals i en l'home.
| Grup | Contagiosidad | Morbilidad | Mortalitat | Formes subclínicas | Formes cròniques | Portadors | Reservorios animals |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Específiques de l'home[n. 1] (antroponosis) | +++/++++ | ++++ | 0/+ | ++++ | 0/+ | +++ | 0 |
| Zoonosis[n. 2] | +/+++ | +++ | +/+++ | ++ | +/++ | 0/+ | ++++ |
| Vàries formes de transmissió[n. 3] | 0/+ | + | ++/+++ | 0 | 0 | 0 | 0/+ |
| |||||||
| Nota: La classificació és arbitrària i va de 0 a ++++. | |||||||
Eixemples i casuística
[editar | editar còdic]A modo d'eixemple, les espècies d'estafilococos presents en la pell es mantenen inofensives, pero quan s'introduïxen en un espai normalment estèril, com és la càpsula d'una articulació o el peritoneu, es multipliquen sense resistència i creen una gran càrrega per a l'amfitrió. Una infecció creuada és la transmissió de microorganismes infecciosos entre els pacients i el personal en un entorn clínic. La transmissió pot ser el resultat del contacte directe, persona a persona o indirecte per mig d'objectes contaminats que es denominen “fomites”.[15]
Vore també
[editar | editar còdic]Archiu:Don't Spread Germs (Jet Propelled Germs).ogv
- bactèria
- bactèria patógena
- maltia infecciosa
- infectología
- inmunología
- microbiologia
- microbis o microorganismes
- profilaxis
- quimioteràpia
- sistema immune
- virus
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ "The History of the Germ Theory," 'The British Medical Journal' vol. 1 no. 1415 (1888), p. 312.
- ↑ Madigan M, Martinko J (editors). (2005). Brock Biology of Microorganisms (11th ed. ed.). Prentice Hall. ISBN 0-13-144329-1.
- ↑ Dr. Jorge Antonio Amézquita Landeros, Dr. José Luis Jiménez Corona (29-ago-2011). «Capítul8: Infecció en cirugia», Dr. Jesús Tápia Jurat (ed.). Introducció a la cirugia, McGraw-Hill, pp. 119-134. ISBN 978-607-02-2469-0.
- ↑ ncbi. nlm. nih. gov/mesh/68007239 Terme MeSH: Infection.
- ↑ «Pasteur ML. De l'extension de la théorie dones germenes à l'étiologie de quelques maladies communes. Comptes rendus de l'Académie dones sciences 1880, t. 90.».
- ↑ Biologia, 2o bachillerat. Editorial ECIR. VVAA. ISBN 84-7065-820-4
- ↑ Proyecte La Casa del Saber. Biologia, 2 Bachillerat. Editorial Santillana. VVAA. ISBN 8429409793
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Kumate, Jesús (2008). «Capítul 1: Orige i evolució de les malties infeccioses», Infectología Clínica Kumate-Gutiérrez, 17.ª edició, Méndez Editors, pp. 3-11. OCLC 728653050. ISBN 968-5328-77-3.
- ↑ 9,0 9,1 Miller (2004). «19», Biologia, Massachusetts: Prentice Hall, pp. p.480. ISBN 0-13-115538-5.
- ↑ Biologia, Proves d'accés a l'universitat. Selectivitat 2012. Editorial Anaya. VVAA. ISBN 978-84-678-3569-4
- ↑ Biologia, Proves d'accés a l'universitat. Selectivitat 2013. Editorial Anaya. VVAA. ISBN 978-84-678-4510-5
- ↑ ncbi. nlm. nih. gov/pubmed/23550145 Viral evolution: Primordial cellar origins and clapix adaptation to parasitism. NCBI.
- ↑ Black, F. L.sciencemag. org/content/187/4176/515. long «Infectious diseases in primitive societies.».Science.(4176)
- 515-8.doi:10.1126/science.163483.Consultat el dissabte 31 de març de 2012.
- ↑ Cockburn, T. A. (1977). «Where did our infections diseases arise?», Health and Disease in Tribal Societies., Amsterdam: Elsevier:Ciba foundation, p. 103.
- ↑ Delpiano, Miguel. Infeccions Creuades en les Pràctiques de Salut Ambulatorias. Pág. 19. Medwave. 2009
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Erro al crear miniatura: Infecció en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Infección» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.