Pèl

Pèl

Cabell humà ampliat 200 voltes.

Pèl de felino, cort de la dermis.

El pèl o cabell és la continuació del cuiro cabellut i està formada per fibra de queratina i constituït per una raïl i un talle que creix principalment en la pell de la majoria dels mamífers.

Es forma en un folícul de la dermis, i constituïx la traça característica de la pell prima o fina. La diferència entre la queratina de la capa còrnea i la queratina del pèl és que en el cabelles cèlas queden unides sempre unixques en unes atres, donant lloc a una queratina molt dura. Cada u dels pèls consistix en una raïl ubicada en un folícul piloso i en un talle que es proyecta cap a dalt per damunt de la superfície de la epidermis. La raïl s'engrandix en la seua base. La zona papilar o papila dérmica està composta de teixit conjuntiu i gots sanguíneus, que proporcionen al pèles substàncies necessàries per al seu creiximent. És un anex cutàneu que es distribuïx per casi tota la superfície corporal, exceptuant les àrees palmoplantares, el melic i les mucoses. En un adult el número aproximat d'unitats és d'uns cinc millons, repartint-se de forma desigual a lo llarc del cos; en el cap hi ha al voltant d'un milló, trobant-se entre 100 000 i 150 000 en el cuiro cabellut. El pèl del cap manté la calor corporal d'esta, li proporciona al cràneu certa protecció contra els colps i se li coneix com a «cabellam» o «cabellam». Les pestanyas protegixen els ulls disminuint la cantitat de llum i pols que pot penetrar en estos; i les cellas protegixen els ulls de la suor que pot gotear per la front.

Química del pèl

El pèl està constituït per queratina (proteïna fibrosa), que conté una alta cantitat de cisteína dins de la qual es troba l'aminoàcit cisteína que té un àtom de sofre. "Les cadenes de queratina s'acomoden de manera parala", les quals es mantenen unides per mig de tres tipos d'enllaços:

• Ponts disulfuro
• Ponts d'hidrogen
• Ponts salinos entre un àcit i una base

L'aigua té la capacitat de trencar de manera temporal els ponts salinos i els ponts d'hidrogen.

Anatomia del pèl

Glándula sebácea i folícul piloso.

Anatómicamente el cabell presenta la mateixa estructura que qualsevol atre tipo de pèl, encara que l'implantació en la pell és més profunda que en el restant, ya que el folícul aplega fins a la hipodermis. Les glándulas sebáceas són òrguens secretores exocrinos que produïxen una substància grassa cridada séu i desemboquen dins de cada folícul. Se situen en la part mija de la dermis associades al folícul piloso al que es van a desembocar. Les glándulas sebáceas es distribuïxen per tota la pell, llevat en les regions palmoplantares, i són molt abundants en el cuiro cabellut, en la cara i en la zona superior del pit, en el pubis i en les aixelles. Existixen fibres musculars planes associades a cada cabell (múscul erector del pèl). La contracció dels músculs fa que el pèl es erice, canviant aixina el seu àngul en relació a la pell. Este procés incrementa les possibilitats aïllants de la coberta del pèl, proporcionant aixina un millor abric contra el fret. En els folículs pilosos de les aixelles i zones genitals existixen també glándulas sudoríparas apocrinas, són les responsables en part de l'olor corporal característica de cada persona. El talle comprén tres capes. La mèdula, que consistix en cèlas queratinizades, laxamente unides, i que està present solament en els cabells més grossos (pèl de guàrdia). L'espai intercelar està ple d'aire. La mèdula està rodejada de la corfa o córtex, fortament adherida. En la corfa està la part intermija del pèl, es fixen la majoria dels grànuls de pigment. La seua superfície s'haja coberta per una cutícula o tegumento, en el que les cèlules poden estar adherides o ben separades en les porcions terminals, formant escamas. El pèl sofrix contínues modificacions. Quan termina de créixer, la reproducció de les cèlules indiferenciades de la base del folícul també es deté, la raïl es fa progressivament més estreta, i les cèlules que es troben damunt de la papila sofrixen un procés de cornificació. Finalment, la raïl se separa de la papila del pèl, i este cau. Ans que es desprenga, s'inicia la formació d'un nou pèl en la base del folícul.

Fases de creiximent

Este anex no creix de manera indefinida, sino que té un creiximent cíclico, al que se li crida cicle piloso. Cada folícul posseïx el seu propi cicle, independent dels que hi haja al seu entorn.

• Fase anágena o anagen: En esta fase el pèl està pegat a la papila, naix i creix. Dura entre 2 i 8 anys, encara que ocasionalment és molt major. La forma del folícul en esta fase és similar a la d'una ceba, més ampla en la base que en el talle. El pèl creix sense cessar degut a que les cèlules de la matriu del folícul es dividixen per mitosis constantment.
• Fase catágena o catagen: És una fase de transició. S'estén unes 3 semanes, durant els quals el creiximent es deté i se separa de la papila, cessant l'activitat de les cèlules de la matriu, inclós els melanòcits. El bulbo pren un aspecte cilíndric.
• Fase Telógena o telogen: És la fase del descans i de caiguda del pèl, dura uns 3 mesos. La raïl del pèl pren un aspecte de cerilla i permaneix insertat en el folícul.

Tipo de pèl	Duració de la fase anágena
cabell	2-5 anys (730-2920 dies)
barba	1 any (365 dies)
pelussa corporal	13-15 semanes (91-105 dies)
cellas	1 més (30 dies)
bigot	4-14 semanes (28-98 dies)

Cada 2 dies i 9 hores i mija, el cabell creix a lo manco un milímetro més.

Funció

El pèl eixercita funcions sensorials i termorreguladoras:

• Protecció: El cabell protegix al cuiro cabellut del sol i de la fredor. En el cas del ser humà, les celles i les pestanyes protegixen els ulls de la suor que poguera caure de la front, els pèls del nas impedixen l'entrada en les fosses nassals de pols, partícules que puga contindre l'aire. També servix per a la amortiguación de colps i rozaduras. Dificulta les picadures d'insectes i millora el control de la temperatura corporal per mig de malbarat.
• Estètica: En totes les cultures humanes el pèl ha tingut major o menor grau de conte i importància. Des del seu pentinat, llavat, recollit i adornat fins al seu total afaitat. La molta o poca presència de pelussa ha segut un símbol estètic de múltiples significats: fortalea, saber, experiència, virilitat/feminitat, llibertat, esclavitut, moda, religió, poder adquisitiu, estament social, ideologia polític-filosòfica, identitat cultural, entre molts atres. Modificar el seu aspecte per mig de tenyides, permanents o alisados, aixina com en diversos pentinats, ha acompanyat a la moda de forma estreta en totes les cultures.

Tipos de pèl

En sentit unitari (és dir, pel que fa a cada pèl), pugues haver d'ells distints tipos:

• Pèl de coberta, guàrdia o gerra: és el pèl més llarc i recte, en una terminació en punta; este tipo de pèl impedix que escape la calor.
• Baix pell o borra: servix per a l'aïllament tèrmic, ya que és molt dens; permet l'intercanvi tèrmic cap a l'exterior, o be ho impedix.
• Sensorial o vibrisas: està proveït de sens vasculars i fibres nervioses que envolen la base del folícul piloso, per lo que tenen una funció sensorial.

Classificació

Cabell femení

En funció de la seua estructura

L'estructura del cabell es troba determinada per la forma en que es troben els ponts disulfuro, pero en el fondo açò es troba determinat per informació continguda en l'ADN:

• Pla, lacio o lisótrico: La forma del folícul és redó i està orientat verticalment a la superfície de la pell formant un àngul recte en ella. Esta estructura es deu a que els enllaços de sofre es troben de forma parala. Hi ha dos tipos:

El cabell pla i asprós no té rulls. Es diferencia del cabell fi i pla per un major diàmetro i un major desenroll d'un núcleu irregularment buit, la mèdula, que millora alguna cosa les propietats aïllants del cabell. La massa total de cabell sol ser impressionant. Es dobla en menys facilitat que el cabell fi i pla i pot ser molt rígit, per lo que es controla millor si li'l manté molt llarc o curt. El cabell pla i asprós sol ser negre i es troba en freqüència en els asiàtics de l'est i del nort, pero també es presenta en molts natius americans. El cabell pla i fi: El cabell pla i fi, pot mostrar la mateixa absència de rulls que el cabell pla i gros. No obstant, es diferencia per una textura molt més fina, en un diàmetro més chicotet i no redó, sino ovalat. El cabell pla i fi a sovint és una transició cap al cabell débilmente ondulat, que apareix especialment en les puntes del cabell si es deixa créixer molt llarc. El cabell pla i fi existix en tots els colors i és comú entre els europeus, asiàtics occidentals, indis, natius americans, polinesios, asiàtics de l'est i del nort.

Cabell pla i gros, comú en poblacions asiàtiques i natives americanes.

• Ondulat o cinótrico: Té forma oval i està orientat formant un àngul agut.
• Rullat o ulótrico: Té forma elíptica i l'orientació és parala a la superfície de la pell. Els enllaços de sofre es troben de manera diagonal, que dona lloc a una espiral.

Cabell rullat tipo 3B, sense definir

• Crespo: Té forma elíptica més chicoteta que el rullat, generalment en color negre, pero també pot ser ros en el cas de persones albinas o persones natives de melanesia. Els espirals que formen són molt chicotets. Vulgarmente també és conegut com a pèl afro.

Lauryn Hill en un pentinat Afro.

En funció de la seua emulsió epicutánea

El cabell es pot classificar en funció de la emulsió epicutánea que presenta en:

• Normal: L'emulsió epicutánea està equilibrada. L'aspecte del cabell és lluent, suau i aterciopelado.
• Sec: L'emulsió epicutánea conté poc greix i poca aigua. L'aspecte del cabell és asprós i trencadiç.
• Gras: L'emulsió epicutánea té alt contingut en greix. L'aspecte del cabell és lluent i pegajoso.
• Mixt: està entre un punt intermig entre sec i gras. En este cas les raïls tenen major grassa i les puntes tendixen a resecarse. Alguns cabells grassos que sofrixen canvis per tenyides, decoloraciones (químics) es convertixen en cabells mixts.

Qualitats del cabell

Les qualitats d'este anex cutàneu es deuen a l'estructura filamentosa de la queratina. Són: elasticitat, resistència, i porosidad.

Elasticitat

És la capacitat que té el cabell per a estirar-se i tornar a la seua forma natural sense trencar-se. En la major part dels procediments químics de bellea (tenyidas, decoloración, ondulació, escatació) es fa la prova d'elasticitat per a no sobreprocesar el cabell.

Resistència

El pèl és «fort» perque les cèlules cuticulares estan unides entre sí en una substància química complexa que actua com a ciment i les manté també unides al córtex. El cabell és resistent a:

• el trencament: un cabell sà pot soportar una càrrega de 50-100 g; açò pot vore's alterat per alguns agents químics;
• la putrefacció: l'estructura de la queratina i el seu contingut en sofre fan el cabell molt resistent;
• canvis de pH: quan la fibra capilar se somet a solucions àcides extremes o alcalinas extremes, es debilita.

Propietats elèctriques

El cabell sec no és un bon conductor de l'electricitat, i presenta una alta resistència antieléctrica. Quan s'aplica pentinat o espalmat, els cabells acumulen electricitat estàtica i es repelixen entre sí.

Porosidad

És la capacitat que té el cabell d'absorbir líquits. L'absorció d'aigua produïx un estovament de la fibra en un increment d'un 15-20 % en el diàmetro i solament un 0,5-1 % en la seua llongitut. El pèl mullat és una miqueta més llarc i més esponjoso. L'absorció d'aigua i l'estovament de la fibra depenen sobretot del pH del mig. El pH alcalino favorix l'estovament de la fibra capilar.

Color

Els pigments responsables del color d'este anex són les melaninas, que són produïdes pels melanòcits de la matriu. La melanina s'acumula dins d'estes cèlules en uns orgànuls esfèrics denominats melanosomas, delimitats per una membrana lipídica. L'activitat dels melanòcits s'adapta al cicle piloso, i es produïx durant la fase anágena.

Colors de cabell

• Negre:

És la tonalitat més obscura del cabell, sent a la seua volta la més freqüent per una molt alta cantitat d'eumelanina. És junt en el cabell marró els més comuns a nivell mundial.

• Castanyer:

El pèl castany es caracterisa per majors nivells d'eumelanina i nivells més baixos de feomelanina. Dels dos tipos d'eumelanina (negre i marró), les persones de cabell castany tenen eumelanina marró; també solen tindre mechones de gruixa mija. El color castany és un color del pèl que és una cortina rojosa del pèl marró. En contrast en el pèl castany, el color rojós de la castanya és més obscur. El pèl castany és comú entre els pobles natius d'Europa Occidental i Oriental.

• Rubio:

S'estén des d'una tonalitat casi blanca (ros platinado) a un ros obscur dorat. El ros afresado, una mescla de pèl ros i roig, és un tipo molt més rar que conté més feomelanina. Pot tindre casi qualsevol proporció de feomelanina i eumelanina, pero té solament chicotetes cantitats d'abdós. Més feomelanina crea un color ros més dorat o afresado, i més eumelanina crea un color cenizo o dorat. Molts chiquets naixcuts en el pèl ros desenrollen el pèl més obscur mentres que envellixen, en la majoria dels rossos naturals que desenrollen un color de pèl d'un to ros obscur pel temps alcancen l'edat mija. Les hormones de l'embaràs afanyen este procés. El pèl ros clar natural és rar en l'edat adulta, en demandes de la població del món que s'estenia del 2 % dels rossos naturals

La població rossa predomina en el continent Europeu, i de forma més comuna en els països nòrdics, Rússia i en països anglosaxons. Estudis realisats en 2012 varen mostrar que el cabell ros natural dels melanesios és causat per una mutació recesiva en la proteïna 1 relacionada en tirosinasa (TYRP1). En les Illes Salomón, el 26 % de la població té el gen; No obstant, està absent anara d'Oceania.

• Pelirrojo:

Varia de tons rossos afresados a llum titian, coure i menys comunament roig pur. És causada per una variació en el gen Mc1r i és recesivo. El cabell roig té les cantitats més altes de feomelanina, entorn 67 %, i generalment nivells baixos d'eumelanina. Entre l'1 i 2 % de la població posseïx dit color de pèl, per lo que és el menys comú. Es troba més prominentemente en els països del Regne Unit: Escòcia, Irlanda del Nort, Gals i Anglaterra; i fòra del regne, Irlanda. Escòcia concentra la major proporció de pelirrojo; el 13 % de la població és apanollada i aproximadament el 40 % du el gen recesivo.

• Gris o blanc:

Tonalitat de cabell que generalment es presenta en la vellea o inclús abans, en funció de distints factors (estrés, alimentació, herència). Es coneixen com canes. Es coneix com albinisme a la condició genètica en la que hi ha una absència congènita de melanina d'ulls, pell i pèl en els sers humans i en atres animals causat per una mutació en els gens.

Pigments

Segons la concentració dels pigments en cada persona, el color del cabell pot variar, inclusivament l'absència en específiques cantitats de melanina donen la coloració del cabell:

• Eumelaninas.
  • Eumelanina negra: aporta el color negre.
  • Eumelanina marró: aporta el color marró.
• Feomelaninas: aporten colors trigueños o rossos.
• Tricocromos: aporten colors i tonalitats rojoses. L'aparició de les canes es deu a la pèrdua de coloració dels cabells, fenomen que forma part del procés natural del envelliment.

Atres senyes

Les variacions més importants en l'apariència física del cap són:

• la gruixa varia prop de 80 µm (0,08 mm).
• els complements del cap
• el color de pèl (original o artificial)
• el tipo de pèl
• el cort de pèl (és dir, la forma en la que el pèl s'organisa o desorganisa en cada persona, en funció de les preferències tant individuals com a culturals: rulls, dreadlocks, trenas, coletas, pelucas, alfilers decoratius).

Alteracions capilars

• Alopècia. És una alteració capilar produïda per la caiguda del cabell:
  • Calvicie tòxica. Pot aparéixer com a conseqüència d'una greu maltia en febra elevada.
  • Alopècia areata. És una maltia en la qual es pert pèl d'improvise en una zona concreta, normalment en el cuiro cabellut o barba.
  • Alopècia androgénica. Esta calvicie és d'orde hereditari i comunament la patixen els hòmens, pero pot donar-se comunament en les dònes durant els mesos otoñals. Es presenta generalment en la nuca, frontal, o coronilla, encara que per ser el seu patró genètic no té zones específiques.
• Moniletrix. És un trastorn constituït per una variació regular de la gruixa del talle piloso, donant-li al pèl un aspecte de rosari en tendència a trencar-se prematurament en els punts a on és més prim. Presenta un patró hereditari autosómico dominant.
• Tricoptilosis. És una alteració coneguda per «puntes obertes» (cridades coloquialmente «horquetillas»), el pèl es veu opac i deslucido i eixa divisió impedix tant pentinar-els com que els pentinats queden en el seu lloc una volta conseguits.
• Tricorrexis invaginada. Coneguda com a pèl de bambú. Consistix en unes deformacions tècniques i cóncaves del talle que recorda al bambú. Poden ocórrer de forma traumàtica sobre pèls normals o ser congènita. Podria deure's a un efecte passager de la queratinisació. Este tipo de pèl característic del síndrome de Netherton.
• Ensortijamiento adquirit del cabell. També conegut com a «pèl ensortijado adquirit» és un trastorn del creiximent del pèl del cuiro cabellut en el que els pèls afectats naixen des de la raïl encrespats i en rotacions sobre el seu eix, el pèl és molt semblat en textura i gruixa a la pelussa pubiano pero té major llongitut que est.

Història

Egipcíacs

Diodoro de Sicília diu que Osiris va fer el jurament de no rasurarse el cap fins que no estiguera de regrés a la seua pàtria. I est, afig, és l'orige de l'us constant entre els egipcíacs de no tallar-se els cabells ni la barba des del dia en que ixen del seu país fins a en el que tornen a la seua pàtria. D'este passage es pot concloure que els egipcíacs es rasuraban habitualment el cap. Heródoto ho assegura positivament dels sacerdots d'aquella nació i afig que no solament es rapaven tot el cap sino també totes les atres parts del cos, tement profanar el cult dels deus en alguna brutea amagada o en la presència d'algun insecte naixcut entre el pèl. Sobre les dònes egipcíaques, sembla que conservaven el seu cabellam, que tallaven en forma quadrada sobre el coll i cobrien en una espècie de gorro molt gran. Acostumaven també els egipcíacs oferir vots als deus, com casi tots els atres pobles, per a la curació dels seus fills malts i quan es trobaven restablits els conduïen al temple, en el que els tallaven el cabell, posant-ho després en una balança i oferint igual pes d'or, el que entregaven als que cuidaven dels animals sagrats.

Judeus

Els judeus estaven subjectes a certes regles particulars acosta el modo de dur el pèl. No se'ls permetia el tallar-ho en redó perque els àraps, els amonitas, els moabitas, els idumeos i pobles del Cedixen, de Tema i de Blus els duyen d'esta manera en forma de corona a imitació d'unco. I a açò aludix lo que diu Jeremías en el cap, IX. v. 26, i lo que llegim en el Levítico cap. XIX. v. 27. En certes ocasions se'ls permetia tallar-se el cabell, com en cas de llepra o atres malties, en el luto, en temps de penitència, etc. Duyen sobre el cap una espècie de tiara com els perses i caldeos.

Antics grecs

Entre els grecs antics, els jóvens d'abdós sexes no es tallaven els cabells fins a l'época en que entrabar en l'adolescència. Les chicones li'ls tallaven en la vespra del seu matrimoni i els oferien per lo comú a Artemisa o a les Moiras. Els jóvens grecs consagraven per lo comú els seus primers cabells a Apolo o a Asclepio, i a voltes a Dioniso.

• els jóvens trecenios d'abdós sexes consagraven els seus cabells a Hipólito, el qual havia mort fadrí
• els jóvens de Megara dedicaven el seu primer cabellam a Ifinoe filla d'Alcatoo, que va morir verge
• els de Sición, a Egea
• els de l'illa de Delos, a Ecaergeo i a la seua germana Opi
• els d'Argos i d'Atenes, a Atenea, etc.

Teseo va oferir el primer el seu cabellam al Deu de Delfos, l'eixemple del qual va ser seguit per tots els jóvens distinguits d'Atenes. Els assiris tenien una costum semblant, oferint els jóvens els cabells i els majors en edat la barba. Els pobres, a voltes la consagraven a Hércules, o a qualsevol atre deu adorat en Atenes. En els primers temps este us no era constant i veem varis héroes consagrar el seu primer cabellam per un vot particular a les deïtats que havien tingut un especial conte de la seua infància i moltes voltes, als deus dels rius. Aixina és que Aquiles va prometre la seua al riu Esperqueo si tornava sano y salvo de la guerra de Troya; pero havent despuix sabut que devia perir en aqueloc, diu Homero que es va tallar els cabells i els va tirar sobre la pira del seu amic Patroclo. Memnon va oferir la seua al Nilo. Este us dels grecs va ser imitat pels jóvens romans, els quals oferien a alguna deïtat la seua primera barba i cabellam. Dion ho conta d'Augusto i Suetonio reprova a Calígula l'haver admés esta cerimònia religiosa. Juvenal parla de les festes i convites que es feyen en semblants casos. Moltes voltes s'acontentaven els jóvens en nugar els primers cabells a l'estàtua de la divinitat a la qual els havien consagrat i Pausanias diu que l'estàtua d'Igia estava casi enterament coberta en els cabellams que havien penjat o nugat en ella les dònes de Sición.

Bacantes en un relleu grec

Solament les bacantes entre les dònes gregues eren les que duyen el cabell ondeante i sense cap fre. Les chicones li'l nugaven sobre la front o darrere del cap; pero les dònes casades li'l nugaven ordinàriament sobre la nuca en una sola trena que onejava sobre els muscles. Els grecs creïen que els deus infernals tallaven un cabell als mortals en l'instant en que les Parcas tallaven també l'estam de la seua vida. Aixina és que la mort en Eurípides apareix armada d'una espasa en actitut de tallar el fatal cabell de la generosa Alceste per a fer una víctima consagrada als deus infernals. Macrobio reconeix una imitació semblant d'este passage d'Eurípides en Virgilio, els que indiquen l'us que hi havia entre els grecs de tallar els cabells als moribunts. Acostumaven també els grecs a tallar-se els cabells en eluto per a tirar-els sobre els cadàvers i sobre la pira de les persones que els havien segut volgudes: i quan no havien estat presents als funerals anaven a depondre el cabellam sobre el sepulcro dels parents o amics, de l'us dels quals podríem citar infinitat d'eixemples. A voltes, no solament els parents i amics del difunt donaven esta prova exterior de dolor sino que en certs casos un poble sancer es tallava el cabell en obsequie d'algun personage la pèrdua del quali era molt sensible. Els tesalios, en dir de Plutarco, es varen tallar tots el cabell a la mort de Pelópidas i els perses despuix de la de Masistio. Atres pobles varen ser encara més llunt, tallant les crins dels seus cavalls a fi de manifestar que fins a aquells animals participaven del seu dolor. Alejandro no es va acontentar en fer dur luto als macedonios i als seus cavalls per la mort del seu amic Hefestión, sino que fins a va voler que els sers inanimados donaren una prova de sentiment manant derribar les almenas de les torres i muralles.

Antiga Roma

Els romans varen adoptar este us dels grecs i Dionisio d'Halicarnaso conta que les vérgens i matronas romanes que varen assistir als funerals de la Filla de Virginio varen tirar sobre el fúnebre llit d'aquella virtuosa i desgraciada Romana els seus cabells i les benes de que se servien per a nugar-li'ls. Els que havien naufragat i perdut tots els seus efectes oferien als deus de la mar els seus cabells com l'única ofrena que podien encara presentar. Veem en la Antologia que Lucilo despuix de la seua naufragi oferix els seus cabells als númenes de l'Oceà, perque no li havia quedat una atra cosa de que poder fer una ofrena. Per esta raó Petronio cridava a l'acció de tallar-se els cabells l'últim vot d'aquells que estan pròxims a naufragar o que han naufragat. El mateix motiu, és dir, el reconeiximent als deus feya tallar els cabells a aquells que havien eixit de greus malties o d'un imminent perill i per esta raó, els que es trobaven en este cas es deixaven créixer els cabells fins que foren prou llarcs per a oferir-els. L'us de tallar-se els cabells i d'oferir-els als deus de la mar, tirant-els a les ones quan estaven en una tempestat, va donar motiu entre els navegants a la supersticiosa opinió de que era mal agüero el tallar-se les ungles i els cabells en una nau a menys de trobar-se en imminent perill. Entre els romans veem que els acusats de grans delictes i els que recorrien al poble contra algun opresor poderós es deixaven créixer la barba i els cabells en senyal de dolor, els que es tallaven el dia en que eren absolts o en que havien obtingut justícia. Alguns també, ademés de dur en temps d'afligiment la barba i cabelarc, ho cobrien en cendra o terra, com els judeus i atres pobles. Els filecs estan discordes sobre el modo en que duyen els cabells els esclaus. Alguns varen creure que se'ls tallaven tots els cabells, fundats en aquell proverbi grec de Suidas: ¿tu eres esclau, i tens cabellam?, al pas que uns atres creuen que també s'raer el cap a aquells que d'esclaus passaven a llibertes, és dir, abans de donar-els el gorro de la llibertat cridat pileus. Esta última costum era fundada en la religiosa ofrena que feyen dels seus cabells als deus en reconeiximent d'haver millorat de sòrt. Ovidio diu que el pèl dels esclaus servien per a fer els cabellams postiços. Els vencedors acostumaven a fer rapar el cap als presoners en senyal d'esclavitut i va haver alguns tan bàrbars, com els escitas en invadir Palestina, que no solament varen fer rapar el pèl, sino arrancar la pell del cap de molts hebreus: que la seua inhumanidad va eixecutar també el cruel Antíoco contra dos dels Macabeos. Per l'història veem que les dames de Cartago es varen tallar els seus cabells per a fer cordes que faltaven per a moure les màquines de guerra i les matrones romanes varen fer el mateix sacrifici en honor de la seua pàtria i de la seua llibertat en una atra corruixa semblant. Els antics se servien d'un ferro calent cridat calamistrum per a rullar-se els cabells. Entre els grecs i romans solament seguien este us les dònes casades i les chicones. Pero entre els frigios i entre els atres pobles célebres per les seues afeminades costums, esta moda era comuna a abdós sexes. Els sicambrios i els germans formaven un sol nuc del seu llarc cabellam, el qual era segons testimoni de Tácito el seu atribut característic. Este modo de nugar el cabell va passar a proverbi i Marcial li indica en les paraules nodus rheni. Els armenis, els sarracenos i alguns atres pobles de l'Àsia es nugaven en vàries benes o cintes els cabells en derredor del cap, formant a manera d'una mitra. Els parts i els perses duyen llarcs cabellams ondeantes, com es veu en algunes de les seues medalles. Els àraps, els abantidas i misios, lo mateix que els curetos i els etolios, es tallaven el cabell per davant per a que els enemics no els agarraren per ell en els combats. Els gals, segons diu Diodoro de Sicília, duyen un llarc cabellam que llavaven molt a sovint en aigua de calç. Els atenienses que militaven en la cavalleria es deixaven créixer els cabells i lo mateix feyen tots els lacedemonios, tant els soldats com els ciutadans. Els romans, com es deduïx dels seus monuments, duyen els cabells curts, els que deixaven créixer en temps de luto. Els lacedemonios els duyen llarcs i li'ls perfumaban en essències en anar a donar una batalla. Els medas i els assiris, segons Heródoto, i despuix d'ells els perses els duyen ensortijados en la part de davant i tendits pels dos costats sobre els muscles. Els numidas els duyen ensortijados de lo alt del cap fins a avall. Les dònes atenienses i els hòmens afeminats de la mateixa ciutat rullaven i perfumaban els seus cabells i els cobrien en una espècie de pols groga. Lucio Vero germà de l'emperador Marco Aurelio tirava sobre els seus unes pols d'or. Les matrones romanes se servien d'una espècie d'agulles per a partir el cabell en ralla, en que es distinguien les dònes casades de les donzelles que ho duyen unit. No solament els antics rullaven el pèl en un ferro calent, sino que també escampaven algunes voltes sobre d'ells pols d'or i li'ls nugaven en fils o làmines del mateix metal. Els atenienses posaven entre els seus cabells algunes cigarras d'or. En el baix imperi, els hòmens no s'adornaven menys que les dònes, puix a l'igual d'estes s'abillaven en dijes d'or i pedres precioses, que posaven sobre els seus cabells. Els sabio i filòsofs d'Atenes i Roma reprendieron molt a sovint l'us de rullar-se els cabells i declamaron altament contra els hòmens que es desdoraban en este lux afeminat. Tucídides mateixa no volia que els jóvens es rullaren els cabells, ni que els dugueren alçats sobre la front formant un nuc, com ho usaven les vérgens o donzelles. Cicerón, en el seu arenga pronunciada despuix del seu regrés al Senat, va senyalar a Pisón com un home entregat al vici en les paraules cincinnatum ganeonem, libertino dels cabells ensortijados. Reprendió el mateix defecte al cònsul Gabino, cridant-li saltator calamistratus, fent observar sobre el seu front les senyals del ferro calent que havia servit per a formar els anells dels seus cabells: frontem calamistri vestigiis notatam. Suetonio descrivint els vicis de Nerón no omet tampoc el gran conte que posava en compondre els seus cabells. Coneixien també els antics l'us de les pelucas o cabellams postiços, i es dien pels romans galeri i galericuli. S'adornaven a voltes en una atra espècie de peluca anomenada corymbio, que imitava el tocat de les vérgens. No solament se servien de peluques per a ocultar la falta de cabells sino també per a presentar-se en cabells de color diferent d'ios naturals o per a disfrassar-se. Calígula duya una peluca i un llarc corfoll per a freqüentar els lupanars: i l'infame esposa de Claudio Mesalina ocultava baix una peluca rossa el seu negre cabellam quan passava les nits en les cases de prostitució. Les peluques rosses eren en Roma molt apreciades i venien de Germania i dels països septentrionals de l'Europa. Es diu que l'art de teñir el pèl va ser inventat per Medea. Els godos i atres pobles septentrionals varen tindre en gran aprecie un bo cabellam i posaven molt cuidat en conservar-la. Entre les dònes era una senyal de virginitat, per lo que les donzelles duyen el cap nuet i el pèl ondeante, al pas que les casades duyen el cap cobert. Els antics gals conservaven els cabells com una senyal distintiva d'honor i de llibertat, per la raó de la qual César va manar tallar-li'ls després d'haver-els subyugado. Els esclaus duyen el cap rapat. Els eclesiàstics i aquells que abandonaven el món es feyen tallar el cabell i oferien a Deu el seu cabellam per a donar una prova de la seua esclavitut espiritual i manifestar que renunciaven a tots els honors mundans prometent una absoluta subjecció a Deu i als seus superiors. L'abat Fleuri diu que en un principi les religioses d'Egipte i Síria es feyen tallar els cabells per la neteja, al pas que en atres parts els conservaven, sent vàries en este particular les pràctiques de l'antiguetat. En un atre temps es jurava pel cabellam, lo mateix que ara per l'honor i el tallar-la a algun era un despreci i ignomínia. Els còmpliços en una conjuración estaven condenats a tallar-se mútuament els seus cabells.

Edat Mija

Es va donar als reis francs l'epítet de cabelluts per acostumar usar un gran cabellam i més antigament es va donar el mateix als jóvens romans que no havien aplegat a l'edat de la pubertat, fins a l'época de la qual es deixaven créixer el cabell, lo mateix que als eunucs i als sacerdots de Cibeles; pero no als de Belona, ni de Ceres. Els antics francs es tallaven el cabell per tot l'al voltant del cap, no conservant sino uns pocs en la part superior d'ella. No era permés sino als príncips de la família real el dur els cabells llarcs i surant sobre les esquenes i alguns autors afigen que es coneixien pel cabellam els diferents graus de noblea de cada u. Tallar els cabells a un príncip o a qualsevol franc era no solament degradar-ho i separar-ho de la seua família, sino també excloure-li de la nació o de la classe de ciutadà, puix solament els esclaus duyen el cap rapat. Part d'estos usos sembla que no varen ser exclusius dels francs, puix en Espanya veem que tallar el cabell un príncip li inhabilitava també per a regnar. Per esta raó diu l'història que Ervigio en intentar derribar del tro a Wamba li va donar una beguda soporífera que li va privar del sentit per algun temps, durant el quali va fer tallar el cabell i que en tornar en sí Wamba va renunciar la corona i es va retirar al Monasteri de Pampliega en a on va morir en santa pau l'any 687. Sajo la primera raça dels reis francesos, quan se saludava a alguna persona de consideració no se li podia fer un obsequie més fi i respectuós que arrancar-se un cabell i presentar-li-ho, en l'acció del qual se li manifestava ser el seu més rendit esclau, ya que un home en passar de l'estat lliure al de l'esclavitut es tallava el cabell i ho presentava al seu amo o senyor.

Aplicacions científiques

Les mostres de pèl són utilisades en l'actualitat per a anàlisis toxicològics i proporcionen molta més informació de la que es pot obtindre de l'anàlisis de matrius tradicionals, com per eixemple mostres de sanc i orina. Una mostra d'este anex nos dona la possibilitat d'establir un perfil cronològic del moment en el que es consumix la droga o s'ha expost una persona a un determinat tòxic. S'utilisa per a medicaments, drogues d'abús i també per a alguns metals, lo que ha constituït una gran ajuda i revolució en el camp de la toxicologia forense.

Història

Va ser Casper en 1858 el primer investigador que va utilisar una mostra de pèl per a un anàlisis toxicològic. En este cas va analisar un cadàver 11 anys despuix de la seua mort i en ell va trobar restants d'una possible exposició a arsènic. Més tart, va eixir a la llum més informació sobre el decés d'atres personages històrics coneguts com Napoleón Bonaparte, a qui se li va trobar substàncies perjudicials entre elles composts com l'arsènic 125 anys despuix de la seua mort o l'anàlisis del propi cabell del conegut músic i compositor Ludwig van Beethoven, a on es varen trobar restants de plom anys despuix de la seua mort.

El pèl com a matriu toxicològica

Tradicionalment, s'han utilisat a lo llarc de numeroses décades mostres biològiques de sanc i orina per a l'evaluació de la presència de drogues d'abús. Este tipo de mostres oferixen una série de llimitacions respecte a l'extrapolació dels resultats, degut a que, en analisar la sanc o orina només permeten conéixer els valors de droga existents en el moment en el que es prenen dites mostres, per lo que no es correlacionan les senyes obtingudes en l'estat clínic del subjecte investigat. Estes noves alternatives d'anàlisis de matrius no convencionals com és el pèl, nos poden donar informació sobre el coneiximent d'una drogadicció crònica o una llarga exposició a determinats tòxics. Si per eixemple s'analisa un metal pesat:

-Si es troba en la punta del pèl solament, significa que l'individu va estar expost al metal pesat en un temps passat.

-Si el metal pesat es troba en la raïl, significa que l'individu està expost en el moment actual.

-Si es veu a lo llarc de tot el pèl, significa que l'individu ha estat expost al xenobiótico durant un periodo de temps important, intoxicació que es denomina crònica. Per això l'anàlisis de cabell és de gran interés en la branca forense de la toxicologia ya que pot ser útil en casos de divorços, cadàvers en estat de descomposició a on es vol conéixer la substància a la que va estar expost, control dopage en atletes, en ciclisme i en atres tipos de deportistes o en casos d'agressió sexual o crims.

Incorporació de la droga al pèl

Tota les substàncies que es troben en el mig ambient o el nostre entorn ya siguen medicaments, droga, contaminants o tòxics en general, són susceptibles de penetrar en el nostre organisme passant directament al torrent sanguíneu a del folícul piloso. Per a difondre a la circulació sanguínea el tòxic en travessar el pèl s'unix a la seua matriu queratínica, per lo que en anar creixent el cabell, el tòxic seguix acumulat en ell. Coneixent que el creiximent aproximat del mateix és més o menys de 1 cm per més, realisant la segmentación del mateix des de la raïl fins a les puntes, podrem obtindre senyes del periodo durant el qual es va produir l'incorporació de droga o atres tòxics a ell. Este método d'anàlisis deu tindre en conte llimitacions com el creiximent irregular del cabell que varia des de 0.7 a 1.5 cm segons l'individu. L'incorporació de les substàncies al pèl pot ser explicada a través d'un model complex, en el que s'accepten tres mecanismes distints els quals són:

1. Incorporació des del torrent sanguíneu que nutrix la papila dérmica cap a l'interior de la fibra capilar o folícul en creiximent.

2. Incorporació a través del suor o secrecions de la glándula sebácea que es troben prop del folícul.

3. Exposició passiva a les substàncies que es troben en l'ambient de l'individu intoxicat.

Procediment d'anàlisis del pèl

Per a realisar un correcte anàlisis toxicològic del pèl es deuen seguir els passos desenrollats a continuació, tenint en conte sempre les possibles variacions depenent de la mostra. S'arreplega la mostra de pèl per a realisar l'anàlisis del xenobiótico en qüestió. Es deu tindre en conte el creiximent de cada u dels tipos de cabell per a seleccionar el segment a analisar. El pèl capilar creix regularment 0.33 a 0.60mm per dia, el pelussa púbica i pelussa axilar, creix 0.25mm per dia, el pèl de la barba 0.27 mm per dia i el cabell 1 cm per més. El vértex posterior del cap és el punt ideal per a arreplegar el mechón de cabell posat que és ací a on existix menor variabilitat del folícul piloso. Les mostres s'almagasenaran en ambients secs, sense contacte de llum solar directa i evitant conservar-les en frigorífics o congeladors. Es recomana seleccionar un mechón gros del tamany d'un bolígraf. A continuació es porta a terme la segmentación del mechón seleccionat. Es tallen segments medits d'entre 10 i 30 mm, i en alguns casos es proseguix en acció mecànica com trituración o pulverisació. Seguidament s'elimina la contaminació externa per mig de llavats successius en la mostra en dissolvents durant un temps marcat. Açò es realisa per a evitar interferències de contaminants endógenos, aixina com per a evitar resultats falsos positius per la possible existència de contaminants exógenos. La mostra resultant se somet a un procés d'extracció que elimina els interferentes i concentra les substàncies per al seu posterior anàlisis (generalment per mig d'extracció líquit-líquit i extracció en fase sòlida). Finalment, es porta a terme l'anàlisis instrumental i/o anàlisis de tècniques inmunoquímicas d'agranada per a obtindre resultats en térmens quantitatius. El procediment és protocolari, pero sempre cal valorar la representativitat de la mostra i la millora de l'adaptació de la mateixa al procés d'anàlisis de substàncies xenobióticas presents en el pèl.

Perspectives de futur

El pèl conta en unes característiques molt valioses a l'hora d'analisar la presència d'un agent nociu en l'organisme front a atres matrius biològiques com són la sanc, orina o mostres de teixits, pero a pesar d'això conta en una série de llimitacions relacionades en la complexitat del procés analític, el temps que es tarda en analisar-ho, la falta de precisió en la determinació en mechones de tamany menor a 1 centímetro o la necessitat de conéixer més informació sobre l'investigat. Ademés de l'impossibilitat de conéixer el dia concret de consum o exposició a la droga o si la mostra va ser contaminada externament en agents com el séu o suor. És per això que en un futur es treballa en superar totes estes llimitacions. La toxicologia forense és un camp d'estudi que deu seguir creixent i desenrollant-se contínuament per a millorar la fiabilitat dels resultats dels anàlisis de detecció de substàncies o metabòlits tòxics, generant una major calitat en els resultats.

Vore també

• Pelussa
• Pell dels mamífers
• Cuiro cabellut
• Lanugo
• Tricotilomanía
• Fermall per al cabell

Enllaços externs

• com/index_spanish. html'història del cabell.