La dòna en l'Antiga Grècia

Archiu:Campaspe Ottin cour Carree Louvre.jpg

Campaspe, d'aparent gran bellea, concubina d'Alejandro Magne, una de les models favorites de l'artiste Apeles (Museu del Louvre)

La realitat de les dònes en l'antiga Grècia va estar marcada per una profunda contradicció segons la polis i el context social. En Atenes, el model ideal femení estava associat a l'àmbit domèstic (oikos) i a la subordinació jurídica i social respecte al varó. Les dònes respectables vivien confinades en el gineceo i no podien heretar terres ni firmar contractes de valor significatiu sense l'aprovació de la seua kyrios (tutor llegal). No obstant, en Esparta les dònes varen gojar d'una autonomia econòmica i una presència social molt majors que en atres ciutats gregues. Esta situació va ser considerada inusual i inclús objecte de crítiques per alguns autors grecs, especialment atenienses.

«El varó és per naturalea superior i la dòna inferior; un governa i l'atra és governada... l'esclau carix per complet de la facultat delliberativa; la dòna la té, pero carix d'autoritat».

Algunes dònes célebres en l'antiga Grècia varen ser: Safo, Hipatia, Olimpia, Aspasia, Gorgo, Artemisia, Diotima, Friné, Hagnódica, Aglaonice, Téano, Hiparquía, Cinisca, Corina i Telesila. Va caldre esperar a l'época helenística per a vore grans figures femenines emergir en el món grec, ya en decadència despuix de la mort d'Alejandro Magne, tal és el cas de reines com Berenice, Arsínoe o Cleopatra.

La major part de l'informació conservada sobre la dòna procedix d'autors masculins —com Platón, Aristóteles, Jenofonte o Tucídides— pertanyents a les èlits intelectuals, per lo que reflectix principalment les concepcions i normes elaborades pels hòmens. Molts d'estos discursos presenten traces misóginos en representar a la dòna com a inferior al varó, vinculada al desorde o necessitada de tutela masculina. Per la desigual conservació de fonts, el coneiximent detallat de la condició femenina es concentra especialment en Atenes, encara que no deu considerar-se representatiu de tot lo món grec.

«De tot lo que té vida i pensament, nosatres, les dònes, som el ser més desgraciat. Escomencem per tindre que comprar un espós en dispendio de riquees i prendre un amo del nostre cos, i est és el pijor dels mals».

En les epopeyas homéricas, algunes polis es descriuen com una societat patriarcal. Durant la formació de la ciutat en el VIII a. C., la societat es va estructurar entorn a grups d'exclusió: el dels ciutadans, del que quedaven fora estrangers (metecos) i esclaus, i el dels hòmens, que excloïa a les dònes de la participació política. No obstant, la situació femenina no va ser uniforme. Algunes dònes, com les heteras, varen gojar de major independència, accés a l'educació i inclús certa influència en la vida pública. Aixina mateix, les dònes varen eixercitar diversos papers com a sacerdot, poetisas, coristes o mestres, destacant especialment Safo, l'obra de les quals li va otorgar un prestigi excepcional en el món grec.

Platón va adoptar una postura relativament alvançada per a la seua época. En la República va defendre que les dònes en les capacitats adequades devien rebre la mateixa educació que els hòmens i inclús aplegar a governar com a filòsofes. No obstant, seguia considerant que, en térmens generals, eren més dèbils que els hòmens. Aristóteles, pel contrari, va sostindre que la dòna era inferior per naturalea al varó i va rebujar l'igualtat política entre abdós. Com definia la ciutadania per la participació en el govern de la polis, les dònes quedaven excloses d'ella de forma permanent, ya que mai podien eixercir drets polítics.

Texts misóginos en l'antiga Grècia

Vore també: Visió aristotèlica de la dòna

La misogínia en l'antiga Grècia, segons la llingüista Mercedes Madrit, va anar un fenomen complex: no existia una única visió grega de la dòna, pero moltes institucions, texts lliteraris i discursos filosòfics reflectixen una desvalorisació sistemàtica de lo femení. Al mateix temps, va haver dònes en autoritat religiosa, influència econòmica o reconeiximent intelectual, i algunes corrents varen qüestionar els models tradicionals. En el pensament grec abunden els discursos intelectuals, mítics i filosòfics que varen construir una image negativa de la dòna.

Periodo arcaic

Hesíodo considera a la dòna improductiva i un ‘paràsit econòmic’. Zeus va crear a les dònes com un castic i una càrrega per als hòmens, comparant-les en els zánganos que no treballen i solament consumixen l'esforç de les abelles en la colmena. El home es troba davant un dilema sense eixida: si decidix no casar-se per a fugir de les dònes, passarà una vellea solitària sense ningú que ho cuide i, en morir, els seus bens aniran a parar a parents distants. Per una atra part, si decidix casar-se, inclús si té la sòrt de trobar a una dòna sensata i virtuosa, la seua vida serà una mescla constant de coses bones i males. I si li toca una dòna desvergonzada, viurà amargat i en un oix en el pit que no tindrà cura.

Semónides de Amorgos classifica la naturalea de les dònes comparant-les en diferents animals per a destacar els seus suposts vicis. Les dònes són comparades en la cerda (bruta i descuidada), la rabosot (astuta i enganyosa), la gossa (gruñona i entrometida), el fanc (terramaner i inútil), la mar (caprichosa i inestable), l'asno (pereosa pero sexualment promiscua), la comadreja (lladre i lasciva), l'egua (vanidosa i ociosa) i la mono (lleja i maliciosa). Solament existix una excepció: la dòna naixcuda de l'abella, presentada com a treballadora, prudent, fidel i beneficiosa per al seu marit i la seua llar. El poema conclou que les dònes constituïxen el major mal enviat per Zeus als hòmens i que, inclús quan semblen virtuoses, solen convertir-se en una font de preocupacions i conflictes.

Filosofia clàssica

Aristóteles va defendre una concepció profundament jeràrquica de la diferència entre hòmens i dònes, basada en la seua teoria biològica i filosòfica. En Sobre la generació dels animals sosté que el varó és el principi actiu de la reproducció, mentres que la dòna aporta únicament la matèria necessària per a la gestació. Segons la seua explicació, la naturalea femenina és més freda i dèbil, incapaç de transformar completament la sanc en semen, per lo que la dòna constituïx una «imperfecció natural» i pot entendre's com un «macho defectuós» o «mutilat». Aixina mateix, afirma que la naturalea tendix a produir varons i que el naiximent d'una dòna representa la primera desviació respecte al resultat ideal, en considerar que la forma masculina constituïx el model perfecte de la reproducció.

Per la seua banda, Platón oferix una explicació diferent, encara que també establix una jerarquia entre abdós sexes. En el Timeo afirma que el demiürgue va crear inicialment totes les ànimes iguals i les va encarnar en cossos masculins. Aquells hòmens que no vixqueren de manera justa i anaren dominats per les seues passions renaixerien en una segona existència com a dònes, de modo que el naiximent femení apareix com a conseqüència d'un fracàs moral. El diàlec conclou senyalant que els hòmens covarts o injusts varen ser transformats en dònes en la següent generació, presentant aixina la condició femenina com un estadi inferior dins del procés de reencarnació.

Teatre i tragèdia (Atenes clàssica)

En el Hipólito d'Eurípides, el protagoniste expressa una profunda hostilitat cap a les dònes despuix de conéixer l'amor que Fedra sent per ell. Devot de la deesa verge Artemisa, Hipólito considera a la dòna com un mal per als hòmens i aplega a imaginar una societat ideal en la que la reproducció humana poguera realisar-se sense elles, per mig d'un sistema en el que els hòmens obtingueren descendència a través d'ofrenes realisades en els temples. Este discurs representa una de les expressions més extremes de rebuig cap a lo femení en la lliteratura grega.

No obstant, en la Medea d'Eurípides oferix una perspectiva oposta en posar en boca de la protagonista una crítica de la situació social de les dònes atenienses. Medea denuncia que les dònes deuen acceptar un matrimoni impost per mig d'una dot, quedar someses a l'autoritat d'un espós i enfrontar-se als riscs del part, mentres els hòmens posseïxen llibertat pública i participació política. El seu discurs mostra la falta d'autonomia femenina i qüestiona l'idea de que la vida domèstica siga una condició privilegiada o protegida.

En la comèdia Lisístrata, Aristófanes utilisa l'inversió de rols tradicionals per a crear una situació humorística: les dònes, normalment excloses de la política, decidixen intervindre en els assunts públics per mig d'una folga sexual per a posar fi a la guerra. El humor inicial radica que les pròpies dònes són retratades com a sers incapaços de controlar els seus impulsos (pereoses, adictes al vi i al sexe), lo que fa que la disciplina de Lisístrata resulte absurda i còmica per als espectadors. No obstant, la trama també evidencia que les dònes eren capaces de raonar sobre assunts polítics i que la seua exclusió de la vida pública responia a una norma social imposta pels hòmens.

Una idea similar apareix en Les asambleístas, a on Aristófanes imagina de forma satírica que les dònes prenen el control del govern d'Atenes. El núcleu del succeït polític és que la polis ha aplegat a un nivell tal de decadència i corrupció que l'única solució absurda que queda és deixar que governen les dònes. La comicitat sorgix precisament de la ruptura de l'orde tradicional: l'administració de la llar (oikos), considerada una tasca privada i menor, és presentada com a base per a dirigir la ciutat sancera. Encara que l'obra es burla de la possibilitat d'un govern femení, també reflectix una crítica a la corrupció i els errors dels governants masculins.

Apunt sociològic

En primer lloc, la noció de «dòna» no deu entendre's de forma binaria, com ocorre en l'época contemporànea. En l'Antiga Grècia, atres distincions primaven sobre esta diferència de gènero, en primer lloc l'existent entre ciutadans i esclaus. Si les dònes no tenien autonomia política i devien ser fidels als seus marits (lo contrari no era cert), podien anar al temple, participar en actes religiosos o festius o administrar els bens de la llar. Les condicions de vida de les dònes estrangeres o esclaves són molt diferents a les de les esposes o filles dels ciutadans. Per lo tant, és més be la classe social la que deu ser qüestionada, ya que la diversitat de situacions de vida de les dònes fa anacrònica qualsevol reivindicació global dels drets de les dònes.

Vore també

• Matrimoni en l'Antiga Grècia
• La dòna en l'Antic Egipte
• Vida quotidiana de l'Antiga Grècia
• Visió aristotèlica de la dòna
• Dònes epicúreas

Bibliografia

• Keuls, Eva C. (1985). The Reign of the Phallus. Sexual Politics in Ancient Athens (en anglés), Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0520079298.
• (1983) La Femme dans la Grèce antique (en francés), Albin Michel. ISBN 9782226019363.
• Pomeroy, Sarah B. (1995). Goddesses, Whores, Wives, and Slaves: Women in Classical Antiquity (en anglés), Schocken. ISBN 0-8052-1030-X.
• — (1990) Deeses, rameras, esposes i esclaves: dònes en l'antiguetat clàssica, 2.ª edició, Akal. ISBN 84-7600-187-8.
• — (1999) Families in Classical and Hellenistic Greece: Representations and Realities (en anglés), Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-815260-4.
• — (2002) Spartan Women (en anglés), Oxford (RU): Oxford University Press. ISBN 0-19-513067-7.
• (1959).Recueils de la société Jean Bodin.Editions de la librairie encyclopédique.Brusseles:11

127-175.

• (2020) Les dònes en l'Antiguetat, Buenos Aires: TeseoPress. ISBN 9789878638423.
• (1985).La femme dans li monde méditerranéen.Maison de l'Orient.Lió:I
• — (1998).Bulletin de correspondance hellénique.Pariu:(suppl. 32)
• (1995) «Esclavage et gynécocratie dans la tradition, li mythe et l’utopie», Li Chasseur noir (en francés), La Découverte, pp. 267-288. ISBN 2-7071-4500-9.