Matrimoni en l'Antiga Grècia

El matrimoni en l'antiga Grècia va servir per a fomentar l'assunció de les responsabilitats en les relacions personals; els matrimonis eren arreglats per lo general pels pares.

Got de ceràmica grega en ilustració dels preparatius per a la vestimenta d'una esposa.

Cada ciutat era políticament independent, en les seues pròpies lleis concernents al matrimoni.^{cita requerida} La tutela de les chiques òrfenes era confiada a un tio o a un primer. Per a que el matrimoni fora llegal, el pare o el tutor de la dòna devia concedir permís, a un home adequat per a casar-se en la seua filla o pupila.^{cita requerida} Les bodes se celebraven principalment en els mesos de hivern. La parella participava en una cerimònia que comprenia rituals com l'eliminació del vel, pero la convivència de la parella era lo que conferia llegalitat al matrimoni.^{cita requerida}

El matrimoni, un acontenyiment d'interés públic

Els llegisladors grecs antics consideraven el matrimoni com una qüestió d'interés públic. Est va ser especialment el cas d'Esparta, a on la dependència dels interessos privats i la felicitat personal al ben públic respalava fermament les lleis de la ciutat. Un eixemple de la llei de matrimoni es pot trobar en les lleis espartanas: les lleis de Licurgo de Esparta preveen l'adopció d'un procediment penal en les confrontacions d'aquells que es casaven massa vesprada (graphe opsigamiou) o no adequadament (graphe kakogamiou), aixina com contra els que no es casaven en absolut (graphe agamiou). Estes lleis estaven fundades sobre el principi generalment reconegut de que era deure cada ciutadà crear una descendència forta i sana en uns fills llegítims per a donar a la polis.

Els espartanos consideraven la teknopoioia (fertilitat ) com l'objecte principal del matrimoni. El resultat era que cada volta que una dòna no podia tindre fills en el seu marit, l'Estat prevea que li deguera ser permés conviure en un atre home. Pel mateix principi, i en la finalitat d'evitar l'extinció de la seua família, al rei espartano Anaxándridas II se li va permetre viure en dos esposes. Les dos dònes vivien en cases diferents: es tractava d'un cas de bigàmia, com senyala Heródoto, que no era del tot coherent en els hàbits espartanos, i inclús en els helenístics. Aixina, els héroes d'Homero semblen no haver tingut mai més d'una kouridie alochos (esposa llegítima), encara que són freqüentment representats vivint en concubinato en una o més dònes.

Solón també sembla haver vist el matrimoni com un assunt d'importància social i política; les seues lleis permetien la graphé agamiou (celibat), a pesar de que la llei sembla haver entrat en desús en époques posteriors, en qualsevol cas, no hi ha cap eixemple de la seua aplicació recolzat per les fonts. Platón sembla donar una funció similar a la de l'Estat, eixercint pressió política i social per a fomentar el matrimoni. Segons els seus Lleis, un home que no es casava abans de l'edat de trentacinc anys era castigat no solament en l'atimia (pèrdua de drets civils), sino també en sancions financeres, i afirma expressament que en l'elecció d'una dòna, cada home deu considerar els interessos de l'Estat i no el seu propi plaure.

Matrimonis combinats

Erro al crear miniatura:

En el cofre es conservaven les joyes que formaven part de la dot, l'espill i els cosmètics. Lécito àtic de fondo blanc del Pintor de Aquiles.

Els matrimonis eren per lo general disposts entre els pares de la nóvia i el pretenent. Un home elegia a la seua esposa sobre la base de tres elements: la dote donada pel pare de la nóvia, la seua presunta fertilitat i les seues capacitats com tejedora o en un atre quefer femení. Hi havia per lo general un llímit d'edat llegal per al matrimoni, encara que en l'excepció dels matrimonis polítics, l'espera a l'edat fèrtil era considerada un decore apropiat. Moltes dònes es casaven als 14 o 16 anys, mentres que els hòmens tenien comunament al voltant de 30 anys. La poligàmia era comuna en este periodo, ya que els hòmens rics podien permetre's més d'una esposa.

El compromís era vist com un regal. El gendre i el sogre es convertien en aliats (etai) a través de l'intercanvi d'atres regals, com a preparació per a la transmissió de la nóvia. Els regals (dora) indicaven l'aliança entre les dos famílies. L'intercanvi mostrava que la família de la dòna no estava simplement venent o expulsant a la seua filla; els regals formalisaven la llegitimitat d'un matrimoni. La donació per part de la família de la promesa (hedna), consistia per lo general en un vedell o corder.

Un home podia casar-se en una dòna obtenint-la com a premi a continuació de la victòria en una competició. Un marit podia tindre una dòna i una concubina. Si l'esposa donava el seu consentiment, els chiquets criats per una concubina podrien ser reconeguts com a hereus del seu marit. Esta costum es llimitava generalment als rics, que els permetia tindre més concubinas i amants, encara que una única dòna.

Els matrimonis eren arreglats a través d'una reunió dels pares de la jove parella, basant-l'en l'expansió dels seus interessos econòmics i en crear una aliança entre les famílies, en poca preocupació per lo que pensara el nóvio de la situació, i sense tindre en conte els desijos de la seua futura esposa.