Ceràmica grega

Firma del famós pintor Sófilos: Sófilos m' egrafsen (Sófilos em va pintar).

Ceràmica grega reunix el conjunt de recipients i el capítul complementari dedicat a la pintura de gots grecs. Naixcuda en el Oriente Pròxim, va alcançar en la Antiga Grècia un alt nivell de calitat artística, deixant ademés important informació sobre la vida i la cultura dels antics grecs. Es conserven numerosos eixemplars de gots i provablement representa una part ínfima de la producció: més de 50.000 gots provinents d'Atenes subsistixen. Per una atra part, els atres objectes han segut destruïts, pel temps (fusta, teixits, pigments de pintura), o per la mà de l'home, o per a la seua reutilisació (pedra, bronze, metals preciosos).

Cronologia de la ceràmica grega i els seus estils.

En l'Antiga Grècia el torne d'alfarero es va introduir, provablement procedent d'Àsia, a finals de l'III mileni a. C. La ceràmica autòctona apareix a principis de l'II mileni a. C. i durant els sigles següents es realisava en general en argila refinada, decorada simplement en una pintura mat.

Estil minoico

Poc despuix del 2000 a. C. apareix a lo llarc de tota Grècia un estil de ceràmica que Heinrich Schliemann va denominar ceràmica miniana o minia, puix va anar el primer en trobar-la, en Orcómeno (en Beòcia), pàtria tradicional dels minios. És un estil de ceràmica sorprenent que es distinguix per la superfície barnizada en un gris mate d'alta calitat. Sembla que la varen introduir els indoeuropeus durant la seua invasió.

Vore també: Ceràmica minoica

Estil micénico

Al principi de la época micénica, prop 1600 a. C., la ceràmica que apareix està animada en nous motius d'elements presos de la naturalea. Despuix del 1400 a. C. esta ceràmica micénica va ser la predominant. Estava influïda fortament pels estils de la Creta minoica. Lo més destacat són les gerres de estil palacial, gerres d'almagasenament molt elegants, decorades en cridaners motius florals i marins.

Estil submicénico

Despuix del 1200 a. C. i de la caiguda de la civilisació micénica, es reduïx la presència de ceràmica. Va persistir una ceràmica feta en el torne d'alfarero que va coexistir en un atre tipo de ceràmica feta a mà cridada ceràmica bàrbara, pero la seua presència no es dona en totes les regions de Grècia.

Estil protogeométrico

Ánfora panzuda en torres, 950-900 a. C., British Museum.

Els gots del periodo protogeométrico (c. 1050 a. C.-900 a. C.) constituïxen el testimoni artístic essencial del principi de la Edat Obscura. L'escultura de grans proporcions encara no era coneguda, i a la pintura murali faltava un element fonamental per al seu desenroll: els soports murals dignes d'este nom. Moltes atres formes artístiques (gravat de marfil, joyeria, treballe de metals) varen sofrir una recessió similar. En canvi, la producció ceràmica no es va extinguir, en particular en Atenes. Els gots eren decorats en motius barnizados de color negre lluent, descendent de l'Edat del Bronze. A voltes reprenen motius micénicos (llínees ondulantes traçades a mà), pero els nous motius (semicírculs, círculs concèntrics) eren dissenyats en sum conte, en compàs o en pentine. La decoració era simple i s'adaptava a la forma del got subrallant les formes en amples traços horisontals o en bandes negres. El lloc de Lefkandi és un dels principals llocs d'a on provenen les ceràmiques d'este periodo. Es va descobrir una figurilla excepcional d'un centauro, d'una altura de 36 cm. La seua forma és molt estilisada, i el seu cos està decorat en plumeados i en formes geomètriques.

Estil geomètric

Artícul principal → Ceràmica geomètrica.

Got àtic, c. 740 a. C., Staatliche Antikensammlungen de Munich.

L'art geomètric va florir en els sigles IX i VIII Es caracterisa per nous motius, trencant en la iconografia minoica i micénica: meandres, triànguls i atres figures geomètriques (d'ahí prové el nom del periodo). Estan disposts en bandes separades de les zones negres per llínees triples. Passat el temps, l'equilibri entre les bandes decorades i les bandes sombreades es va trencar en favor de la decoració: els meandres i atres motius varen terminar per cobrir tot el got. Mentres que en el geomètric antic (c. 900 a. C.-850 a. C.) no es troben motius geomètrics, en el que es coneix com a estil de «Dipilón negre», que es caracterisa per un ampli us de barniz negre, en el geomètric mig (c. 850-770 a. C.), fa la seua aparició la decoració figurativa en els primers frisos d'animals idèntics (cavalls, cérvols, cabres, ocas, etc.) que en avant alternen en les bandes de motius geomètrics. Paralament, la decoració es complica i es torna cada volta més abundant: les zones buides es reblixen en rosetes o esvásticas decoratives. Este pas és cridat «horror vacui» i no terminarà fins al final de l'estil geomètric.

Fragmente d'una crátera del Pintor de Dipilón, h. 750-725 a. C., Museu delouvre.

A mitan del VIII varen aparéixer les figures humanes en la decoració. Les representacions més conegudes són les dels gots trobats en Dipilón, un dels cementeris d'Atenes. Els fragments d'estos grans gots funeraris mostren principalment desfilades de carros de guerra i de guerrers. També escenes funeràries com: grec antic πρόθεσις, próthesis (exposició del mort i llamentació) o ἐκφορά, ekphorá (transport del ataüt al cementeri). Els cossos són representats de manera geomètrica en l'excepció de les pantorrillas, prou protuberantes. En el cas dels soldats, un escut en forma de diábolo, malnomenat «escut Dipilón» pel seu disseny característic, cobrix la part central del cos. Les pates i els colls dels cavalls, les rodes dels carros són representades uns al costat d'uns atres. La mà d'un pintor d'esta época, cridat a falta de firma «Pintor de Dipilón», ha pogut ser identificada en vàries obres, sobretot en ánforas monumentals. Al final del periodo varen aparéixer representacions mitològiques, provablement coincidente en l'época en que Homero va donar forma a les tradicions del Cicle troyano en la Ilíada i la Odissea. No obstant, l'interpretació constituïx un risc per a un observador modern: un enfrontament entre dos guerrers pot ser tant un duel homérico com a simple combat; un barco encallat pot representar el naufragi d'Odiseo o de qui siga. Finalment, les escoles locals varen aparéixer en Grècia. La producció de gots mai va ser exclusiva d'Atenes —està ben atestat des del periodo protogeométrico en Corinto, en Beòcia, en Argos, en Creta i en les Cíclades—, els pintors i alfareros es varen acontentar durant molt temps en seguir l'estil àtic. En avant, varen crear el seu propi estil: Argos es va especialisar en les escenes figuratives, Creta va estar vinculada a un geometrisme més estricte.

Vore també: Periodo Geomètric

Estil orientalizante

Olpe protocorintio en animals i esfinges, h. 640-630 a. C., Museu delouvre.

A finals del VIII es va desenrollar un estil denominat orientalizante, resultat de la renovació dels contactes en Oriente i de l'influència del seu art. L'estil orientalizante es desplega principalment en Corinto des de 725 a al voltant de 625 a. C.. Corinto es va convertir en un important productor de ceràmica fina i en la primera ciutat exportadora a tot lo llarc del món grec. Es va caracterisar per una forta influència de l'art oriental: Encara que l'Orient era molt manco aficionat a la ceràmica que Grècia, la seua pintura i la seua escultura mostraven una figuració més fina i més realista. Esta influència es va traduir en una nova gama de motius: esfinges, aixetas, lleons, etc., representats de manera més realista que en el passat. En els frisos, el pintor va recórrer a lotos o palmetas. Les representacions humanes eren relativament rares: consistien en escenes de batalles, de tant en tant hoplíticas, o també en escenes de caça. Els traços geomètrics varen subsistir en l'estil cridat protocorintio: hi havia motius geomètrics i la «farcidura» del segon pla es feya en rosetes i nous motius decoratius. Els pintors corintios varen recórrer a les figures negres, principalment sobre fondo roig: varen utilisar una suspensió coloidal de color castany que, en la cocció, prenia un color negre lluent, casi metàlic. Esta tècnica va permanéixer molt temps misteriosa, a pesar dels esforços fets pels ceramistas anglesos del XIX, per a descobrir el secret. Els corintios també varen inventar la tècnica d'incisió en buit que permetia fer resaltar l'argila pàlida. Eixe estil es va expressar sobretot en gots chicotets (aríbalos, alabastrones), les formes dels quals varen aparéixer llavors.

Ulises i Polifemo, detall d'una ánfora protoática, circa 650 a. C., Museu d'Eleusis.

Les ceràmiques de Corinto varen ser exportades a tota Grècia, i la seua tècnica va aplegar a Atenes, que va desenrollar no obstant un estil propi, en l'influència oriental menys marcada. En este periodo calificat de protoático, varen aparéixer motius orientalizantes, encara que el traç era relativament poc realiste. Les pintures es mostraven vinculades en escenes típiques del periodo geomètric, com les desfilades de carros. No obstant, varen adoptar el principi del dibuix llineal en substitució de la silueta. A mitan del VII va aparéixer l'estil blanc i negre: traç negre sobre fondo blanc, acompanyat de policromía per al color dels carros o de les vestidures. L'argila utilisada en Atenes, molt més anaranjada que la de Corinto, es presta menys fàcilment per a la representació dels carros.

Combat de Menelao i d'Héctor sobre el cos d'Euforbo, plat de l'estil del periodo mig de les cabres salvages, h. 600 a. C., Museu Britànic.

Per la seua banda, Creta i sobretot les illes Cíclades, es varen distinguir per la seua atracció pels gots cridats «plàstics», és dir, aquells que la seua panza o coll eren molejats en forma de cap d'animal o humana. En Egina, el got plàstic més popular tenia un cap d'aixeta. Les ánforas melias, fabricades en Desocupacions, devien molt poc a Corinto o a Orient. Presentaven, com els gots en relleus, un marcat gust per les composicions èpiques i un horror vacui que es caracterisava per l'ocupació de rosetes i d'esvásticas. Finalment, es pot identificar un últim estil, el de la «cabra salvage», atribuït tradicionalment a Rodas, en motiu d'importants descobriments realisats en la necròpolis de Cámiros. De fet, es va estendre per tota Àsia Menor, en centres de producció en Mileto i Quíos. Varen predominar dos formes: els enócoes, que copiaven models de bronze, i els plats, en o sense peus. La decoració estava organisada en registres superposts en els que els animals estilisats, sobretot les cabres salvages (que han donat nom a l'estil) que apareixien en frisos. Els numerosos motius decoratius (triànguls, esvásticas, rosetes, motius florals) omplien els espais buits.

Vore també: Periodo orientalizante

Vore també: Estil protocorintio

Estil de figures negres

Tondo de la Copa del pajarero, ceràmica jónica, h. 550 a. C., Museu delouvre.

Artícul principal → Ceràmica de figures negres.

L'estil de figures negres va ser inventat en Corinto en el VII Els gots àtics de figures negres es varen fabricar primer baix l'influència corintia des de circa 620 a. C., i va ser dut al seu apogeu pels atenienses entre el 570 i el 525 a. C., alcançant el seu major grau de perfecció. Es caracterisava no solament pel dibuix de figures en negre sobre el fondo d'argila (més be roja en el cas d'Atenes), sino també per l'us d'incisions. Existia aixina una série de pseudo-figures negres, en les que les bandes clares eren reservades i no es feyen incisions en estes. La Copa del pajarero delouvre és un eixemple d'això. L'influència corintia sobre la primera ceràmica de figures negres ateniense, es nota en la seua decoració, carent de motius de farcidura. Les figures (principalment animals: lleons, cabres, esfinges, etc.) estaven dispostes en registres superposts i posaven de relleu l'escena principal. No obstant, la ceràmica ateniense es va separar gradualment de dita influència. El gust pels motius mitològics i la composició en únic gran registre que varen prevaldre entre 550 i 530 a. C. són la mostra de que es va crear un estil propi en la capital ática. Paralament, els gots decorats varen evolucionar. El gran got funerari deixa lloc als gots de la vida quotidiana, principalment les ánforas, hidrias, copas i cráteras. Es reconeixen varis estils de pintors atenienses, als que en ocasions pot atribuir-se'ls un nom gràcies a una obra firmada. Tal és el cas de Clitias, el pintor del Got François, en el Museu Arqueològic Nacional de Florencia: esta crátera, descoberta en una tomba etrusca, data d'aproximadament l'any 570 a. C. Consta de sis frisos figuratius, en conseqüència, narratius, i du la firma del ceramista, Ergótimos. Lo mateix que Exequias, del que una de les obres més célebres és un ánfora, hui exposta en Roma en els Museus Vaticans, que mostra a Áyax i a Aquiles en Troya, jugant als daus. Atres pintors són designats per apelatius convencionals, a sovint deguts a John Beazley (1885-1970), historiador de l'art, pioner en l'estudi de la ceràmica grega. Per eixemple, el Pintor de la Gorgona té el sobrenom de Dino, sobre el que apareix Medusa.

Estil de figures roges

Artícul principal → Ceràmica de figures roges.

Heracles i Atenea, cara A d'una ánfora bilingüe de figures roges, obra del Pintor d'Andócides, h. 520 a. C., Staatliche Antikensammlungen (Inv. 2301).

L'estil de figures roges va aparéixer en Atenes cap a 530-520 a. C. Es va convertir ràpidament en la «punta de llança» de la producció ática, que li va permetre impondre's com l'única gran escola del periodo clàssic, consistia en una inversió de la figura negra: el fondo era pintat de negre i les figures tenien el color de l'argila. Els detalls eren pintats i mai incisos. Provablement va ser inventat per un pintor concret, possiblement influenciat per un client o en realitat per la seua ceramista. Els noms dels ceramistas Nicóstenes, Pintor d'Amasis o el Pintor d'Andócides varen ser citats. Fora qui anara, el primer pintor en aplicar esta tècnica va ser Andócides, del com es conserven una quinzena de ceràmiques. Al començament d'este periodo, els pintors feyen coexistir escenes de figures negres i de figures roges, estil que rep el nom de ceràmica bilingüe. En estos predominen els temes mitològics i homéricos, efebos i escenes familiars. Ademés de la simple inversió dels colors, la tècnica de la ceràmica de figures roges permetia una millora del dibuix, sobretot en la representació dels drapeados, dels cossos i dels detalls, la precisió dels quals va suplir la casi completa desaparició de la policromía, guanyant en realisme. Els cossos femenins i masculins són més fàcilment distinguibles, la musculatura estava millor definida. En este estil va descollar Eufronio, i la representació dels membres en tres dimensions (escorzo, transició de la vista del perfil a la del rostre, representació en tres quartos). En 480-479, durant les guerres mèdiques, Atenes va ser ocupada pels aqueménidas. Els seus tallers varen ser destruïts —s'han trobat pous plens de restants en el barri del Ceràmic— i quan els atenienses varen recobrar la seua ciutat, la producció ceràmica va tindre que escomençar de nou casi de zero. Les relíquies de l'estil arcaic varen ser abandonades llavors —en l'excepció del grup manierista del Pintor de Pa— i les figures roges definitivament adoptades. Alguns pintors, com el dels Nióbides, varen ser influenciats per la escultura o el fresca. El dibuix es va tornar més sofisticat, mentres que l'elecció d'escenes es va orientar més cap a la vida privada, sobretot en escenes de gineceo: és el «estil florido», l'últim gran estil ateniense. Els elements de la decoració (flors, plantes) varen aparéixer a partir del final del V, i el pintor es va reconciliar en l'horror al buit que li afectava en el periodo geomètric: les composicions varen ser més recarregades. Es nota un gust pronunciat pels detalls i la transparència de la roba, aixina com el moviment proporcionat per l'efervescència d'estos. Va tornar la policromía en el recurs a la pintura blanca i dorada. Els arcaisme varen persistir en el centre ateniense, com el recurs a les figura negres en les ánforas panatenaicas, i es varen inventar les figurillas de terracota que varen ser difoses per tot lo món grec i conegudes més vesprada en el nom de «tanagrina». Fòra d'Atenes, la producció de ceràmiques pintades en personages casi va desaparéixer, llevat en la Magna Grècia. Les d'Apulia i Campània (Paestum especialment) varen tindre una calitat comparable a la d'Atenes. Els inicis de la ceràmica apulia es remonten a l'últim deceni del V La producció apulia que al principi era prou similar a l'estil àtic, va desenrollar poc a poc un llenguage iconográfico propi. El Pintor de Darío, cridat aixina pel seu crátera de volutes que representa a Darío I (Nàpols H3253), va ilustrar molts temes contemporàneus de l'época d'Alejandro Magne. Encara que la ceràmica italiota era principalment destinada al mercat local, va ser exportada a la pròpia Grècia (Corcira, Demetrias), i una miqueta per la conca mediterrànea (Croàcia, Còrsega, Iberia). Alguns tallers es varen especialisar en escenes d'un determinat gènero, en particular en la farsa flíaca, paròdia de les obres áticas de tema heròic.

Periodo helenístico

Lágino decorat en instruments musicals, 150-100 a. C., Museu delouvre.

En el periodo helenístico es produïx el decliu de la pintura de ceràmiques, que varen ser decorades més que pintades. Els gots més comuns són negres i uniformes, en una apariència lluenta com de barniz, decorat en motius simples de flors o festones. La ceràmica de figures roges es va extinguir en Atenes a finals del IV, i va ser remplazado per lo que es coneix com a «ceràmica de l'ala occidental», cridada aixina per les troballes en l'ala occidental de la Acrópolis d'Atenes. Este estil consistia en pintar un fondo de color torrat i pintura blanca sobre un fondo vidriado negre en alguns detalles incisos, representacions de persones reduïdes que en estil es remplazaban en motius més simples com a corones, delfins, rosetes, etc. Variacions d'este estil es varen estendre per tot lo món grec en centres notables en Creta i Apulia, a on les escenes figuratives eren solicitades. En esta época apareix el relleu, indubtablement a imitació de les vasijas fetes en metals preciosos: es varen aplicar corones en relleu al cos dels gots. S'han trobat complexos relleus basats en animals o en criatures mitològiques. En resum, les formes dels gots es varen inspirar en la tradició del metal. Els tallers varen tornar a una decoració negra lluenta adornada en decoració florals o animals, o varen canviar radicalment de postura: si no era possible conseguir colors variats en la cocció, bastava en pintar el got despuix. En este cas, els colors són evidentment menys duradors. Esta tècnica estava generalment reservada als gots funeraris. No obstant, en certs llocs, subsistien focs de producció a on seguien fent ceràmiques en decoració figuratives. En Creta es varen fabricar fins a principis del II escenes mitològiques. Els principals centres de producció varen ser Cnosos i Gortina. Els artistes varen buscar una varietat major de tenyides que en el passat. No obstant, estos colors nous eren més delicats i no soportaven la calor. Es tenia que aplicar la pintura despuix de la cocció, al contrari que en la pràctica tradicional. La fragilitat dels pigments impedia l'us freqüent d'estes ceràmiques, i es varen reservar per als funerals. Els eixemplars més representatius d'este estil provenen de l'antiga ciutat siciliana de Centuripa, a on es va treballar activament fins al III. Estos gots es caracterisaven per una base pintada de color rosa. Les figures, a sovint dònes, es representaven en vestits colorits: quitones blau violeta, himationes grocs, vels blancs, etc. Este estil té reminiscència de Pompeya i se situa més prop de la pintura contemporànea que de l'herència de la ceràmica de les figures roges. En la ciutat pakistaní de Taxila s'han trobat dissenys helenísticos. Va ser colonisada en artesans i ceramistas en acabant de que la conquistara Alejandro Magne.

Fabricació

Materials

La ceràmica grega tenia com a material de base argila. La de Corinto, desprovista d'òxit de ferro, tenia un color blanquecino. Estes diferències varen permetre, per mig d'un anàlisis químic, determinar l'orige dels gots ceràmics: d'esta manera, s'ha pogut saber que les hidrias d'Hadra utilisades en Aleixandria, en el periodo helenístico, com urnes funeràries havien segut fabricades en Creta i no en Egipte. L'argila s'extrea de pedreras o de mines d'argila, purificada despuix per mig de llavat durant vàries semanes. Es posava a amere en grans estanys a on les partícules fines pujaven a la superfície i eren recuperades. Esta etapa permetia eliminar les impurees que podien provocar l'esclat en la cocció. A continuació se secava al sol tallada en blocs. Despuix eren almagasenats durant algun temps per a que adquiriren els seus qualitats plàstiques.

Elaboració

Alfarero en el seu forn. Placa d'estil corintio descoberta circa 575-550 a. C., Museu delouvre.

En fabricar un got, el alfarero amasaba la pasta per a expulsar les bombetes d'aire i treballava sobre un torne invenció de l'Orient pròxim aplegada a Grècia en el segon mileni a. C., accionado pel propi alfarero o per un assistent. Els gots chicotets podien ser montats d'una volta, pero les peces de major tamany estaven constituïdes de vàries parts que despuix eren ensamblades en la barbotina (argila desleída en l'aigua recuperada dels estanys de purificació). Inclús per les torres o els peus, els gots eren molejats. Una volta fabricat es posava a secar. A continuació es pintava, segons una tècnica que variava segons l'estil amprat. De manera general, el pintor jugava en el contrast del color roig d'argila i en una capa de color negre.

Coloració

Pel que fa a la ceràmica ática de figures negres o roges, es va utilisar un procediment especial a partir del periodo protogeométrico. En la fase de la purificació de l'argila per decantament i quan es lliberava de les impurees, es recuperava l'aigua que havia servit i s'havia saturat en argila, cridada barbotina. Esta aigua s'utilisava per a dibuixar els motius decoratius. Per mig de la cocció resorgien els dibuixos sobre el fondo de color arcilloso. No es tractava, per lo tant, de pintura. No obstant, alguns resaltos de color podien afegir-se despuix de la cocció.

Cocció

Una volta s'havia secat la pintura, el pintor deixava pas al alfarero per a cocció, operació delicada, composta de tres etapes:

1. Cocció en atmòsfera oxidant (respiraders oberts per a deixar passar el dioxígeno) a prop de 800 °C: el got era totalment roig.
2. Cocció en atmòsfera reductora (respiraders tancats) a uns 950 °C, en la añadidura de vegetals en el fòc per a produir el fumat; despuix la temperatura era baixada a 900 °C. El monòxit de carbono lliberat per la combustió incompleta dels vegetals, compost reductor, permetia reduir el òxit fèrric (Fe₂O₃) en òxit ferroso (LLEIG) o en magnetita (Fe₃O₄) de color negre: el got era completament negre i la part recoberta en la imprimación negra es vitrificaba, tornant-se impermeable.
3. Cocció en atmòsfera reoxidante (respiraders oberts) sempre sobre 900 °C: el dioxígeno de l'aire permetia oxidar l'òxit ferroso en òxit fèrric en les parts no imprimades, que es tornaven roges; les parts imprimades, que prèviament s'havien tornat impermeables, quedaven negres. La cocció era relativament simple en principi, pero requeria atenció i experiència. Se sap d'un cert número de gots mal cuits, malograts o en chicotetes imperfeccions, produït per un contacte intempestiu en un got veí. Generalment, eixos defectes no impedien la comercialisació del got

Tipologia

Artícul principal → Tipologia de gots grecs.

Els grecs varen produir i varen usar molts tipos de recipients; des dels més freqüents i coneguts com el ánfora, les cráteras (per a aguar el vi) o la hidria (una gerra per a l'aigua), fins a instruments com el anforisco o vasijas ceremonials com el kernos.

• alabastrón, frasquito de perfums (generalment, d'alabastre o vidre) en la base redonejada destinat a estar suspés.
• aríbalo, botellita en forma de pera usada per a guardar ungüents i perfums.
• ánfora, vasija alta i en dos torres junt al coll, ya terminada en peu chato, ya en punta i de forma fusiforme per a colocar-la en este cas afonada en el sol arenenc o be sobre o montant i el destí del qual era el de guardar i transportar líquits i grans.
• anforisco, ánfora chicoteta (en realitat una ventosa per a traure el sagell de les grans ánforas d'almagasenament i transport).
• oixos, vasija similar a un botija deprimit i en un torra per damunt, usat per a servir el vi aguado.
• bombylios o bombilio, chicotet ungüentario de coll molt estret, similar al alabastrón.
• cànters o copa de Dioniso, que a voltes du Heracles. Gran copa en torres elevades (a pesar del seu nom no té res a vore en el cànter).
• cratera, vasija gran en boca ampla i dos torres o mànecs cap al terç interior de la part ventruda que servia per a mesclar en ella l'aigua i el vi.
• cíato, similar al escifo pero en una sola torra.
• cílica, càliç o copa de poc fondo, ampla i en dos torres.
• dino, crátera esferoidal montada sobre un peu independent
• enócoe, gerra en torra i que té per lo comuna la boca trebolada el destí de la qual era abocar el vi en les copes.
• escifo, got o tassa semiesfèrica o en forma de con truncat en dos torres.
• estamno, cratera de torres chicotetes i de boca menys ampla, que es produïx en un periodo concret.
• guttus, nom que en Roma se li donava a un chicotet ungüentario de coll molt estret similar a una setrill.
• hidria, gran vasija precedent de la tinaja, proveïda de tres torres dispostes de modo que puga bolcar-se fàcilment, que es destinava a depòsit d'aigua.
• kélebe, ánfora ventruda i en peu chato i torres que pugen fins a la boca.
• kernos, got múltiple o conjunt de gots units que servien per a cerimònies religioses.
• lágino, vasija similar a un chicotet cànter o una botella, per a servir el vi.
• lécito, flasco d'estret i llarc coll en torra en el mateix destinat a guardar oli o perfums.
• lécane, plat fondo en tap semblant a un píxide molt achatada, usat en la cuina.
• lecánide, vasija en tapa per a joyes, ungüents, etc.
• olpe, jarrito panzudo i en torra.
• oxybaphon, cratera en les torres en el terç superior de la vasija.
• pélice, tipo de ánfora
• pithos, gran vasija esferoidal i de boca estreta.
• píxide, pote achatado i en tap per a servicis de tocador.
• psictera, cos bulboso, colocat sobre una base alta i estretix que s'utilisava per a refrigerar el vi.
• ritón, got per a beure que té la forma de banya terminada en morro d'animal i en un torra. Els gots que s'ampraven en el cult, ademés de kernos es diuen ápteras, preferículos, fiales i símpulos, els quals són per lo comuna de metal artísticamente llaurat. Atres ánforas o gerros grans i elegantíssims que eren objectes de lux es destinaven a premis per als vencedors en jocs públics i a regals o aguinaldos sent entre tots molt célebres les ánforas panatenaicas d'ampla boca i peu sòlit.

Comercialisació

La ceràmica va constituir una mercaderia de protagonisme relativament menor en comparació a atres bens dins del comerç marítim grec. Segons diversos historiadors, mai va existir un tràfic exclusiu de ceràmica; per lo general, les vasijas i atres manufactura de fanc actuaven com a complements subsidiaris de carregaments més valiosos de l'época, tals com el blat, l'argent o l'oli No obstant, encara que en térmens agregats el seu paper va ser llimitat, distintes evidències arqueològiques i lliteràries indiquen que els tallers ceràmics d'Atenes, entre els sigles VI i V a. , varen mantindre estrets vínculs comercials en diversos pobles del Mediterràneu i varen conseguir obtindre beneficis significatius de dites interaccions.

Naufragi en ceràmica del sigle IV a. c.; Catillo de Kyrenia. Els naufragis són el tipo de font que els historiadors han utilisat per a estudiar el comerç.

Un eixemple d'estes relacions ho constituïxen els vínculs establits en els pobles etruscs. Per al V, estos s'havien convertit en alguns dels principals consumidors de ceràmica grega, impulsats per la necessitat de dotar les tombes de variats objectes d'ofrena La rellevància d'este mercat es manifesta en el fet de que numeroses peces eren exportades des d'Atenes en característiques adaptades a la cultura etrusca, com a formes i motius populars en la regió. No obstant, persistix l'interrogant sobre si va ser la demanda etrusca la que va induir modificacions en l'iconografia i la morfologia de la ceràmica grega, o si, pel contrari, varen anar els propis etruscs els qui varen transformar els seus patrons culturals a partir de la seua interacció en la producció ateniense

Vasija del pintor Andócides - c. a 530 A. C - trobada en Etruria, Museu Britànic (colecció Campanari). Esta image ejemplifica la tècnica de figures roges empleada pel pintor Andócides per a entrar en el mercat etrurio.

Un atre possible cas d'intercanvi exitós de ceràmica ho constituïxen els assentaments en l'illa d'Isquia (actual Itàlia), coneguda pels grecs com Pitecusas (h. 750 a. C.). Estes comunitats, incapaces de sostindre's per mig de l'agricultura, varen recórrer al comerç de bens manufacturados, entre ells la ceràmica. Pithekoussai representa un eixemple ilustratiu de cóm el comerç en l'antiga Grècia no solament operava com una activitat subsidiària per a la colocació d'excedents agraris, sino també com un mig de subsistència central per a comunitats i individus

La tècnica de producció ceràmica experimentava variacions en funció de les dinàmiques de la demanda del mercat. Diverses evidències sugerixen que els productors adaptaven els seus métodos de manufactura d'acort en el destí final de les mercaderies, establint una distinció entre el consum local i la seua distribució en regions externes. Un cas ilustratiu s'observa en les vasijas elaborades en Atenes entre 525 i 450 a. C., a on els artesans privilegiaven la producció de ceràmica de figures roges per a la seua exportació, mentres que la ceràmica de figures negres es destinava predominantment al consum intern Les obres del Pintor d'Andócides, són un cas que ejemplifica este comportament, ya que dit artiste produïa obres que no eren per al consum local, i que la seua tècnica semblava respondre  a la demanda Etruria L'informació relativa a les preferències de mercats distants era transmesa a través d'intermediaris i comerciants, els qui eixercitaven un paper fonamental en la circulació i difusió d'estos productes a lo llarc del Mediterràneu .   [[Archiu:Castellani Painter - ABV 98 42 - amazonomachy - centauromachy - animal friezes - Roma MNEVG 50652 - 07.jpg|miniaturadeimagen|Ánfora atribuïda al Grup Tirreno trobada en Etruria, c. a 560-530 A. C, [[Museu Nacional Etrusc|Museu Nazionale Etrusc vaig donar Vila Guila.  ]] El cridat Grup Tirreno (ca. 560–545 a. C.) constituïx una atra important agrupació d'artistes àtics les produccions ceràmiques dels quals varen estar destinades principalment al consum etrusc. En Etruria s'han trobat a lo manco cuarenta y dos ánforas de coll ovoide atribuïdes a este grup, distribuïdes principalment entre els llocs arqueològics de Vulci i Caere. Aixina mateix, a partir de l'informació conservada en l'archiu del coleccioniste Giampietro Campana i de les peces pertanyents a la colecció del Museu delouvre, els historiadors han estimat que únicament en Caere varen poder circular al voltant de dèu mil vasijas produïdes pel Grup Tirreno.

Kyathos de Nikósthenes (c. a 530 A. C), Museu Palau Kynsk, (Praga).

Un atre cas representatiu de l'èxit comercial de la ceràmica ática en Etruria és el del Pintor de Nicóstenes. Degut a que este artesà acostumava firmar les seues obres, els especialistes han pogut reconstruir en major precisió l'evolució de la seua tècnica i de la seua producció. A partir d'això, s'ha plantejat l'hipòtesis de que, donada la rellevància del mercat de Caere, el célebre tipo de vasija conegut com Cíato hauria segut desenrollat pel Pintor de Nicóstenes en el propòsit de competir en els tallers de Reggion, en el sur d'Itàlia, els productors del qual també buscaven consolidar la seua presència en el mercat etrusc.

Un dels eixemples més significatius de l'influència etrusca sobre les pràctiques artístiques i les tècniques ceràmiques gregues és el denominat Grup de Perizoma (ca. 520–510 a. C.). Este grup es caracterisava per representar atletes vestits en perizoma (una espècie de taparrabos)  en lloc de nuets, una image que no corresponia a les preferències tradicionals de la regió ática. Ya que la majoria de les vasijas atribuïdes a este grup han segut trobades en territori etrusc, els investigadors conclouen que dites representacions responien a gusts propis d'Etruria i que la producció del grup va estar orientada de manera casi exclusiva al mercat etrusc. [[Archiu:Group of Vatican 58 - ABV 345 3 - athletes in perizomata and trainers - Roma MNEVG - 04.jpg|miniaturadeimagen|Cànters àtic atribuït al Grup Perizoma (c. a 520-510), Museu Nazionale Etrusc vaig donar Vila Giulia. Note que contrarie a l'iconografia consumida en la península Ática, els atletes es troben en algun tipo de vestimenta, en este cas, una perizoma. Encara que el mercat etrusc va constituir un dels principals destins de la ceràmica Ática, les troballes arqueològiques demostren que estes produccions també varen circular àmpliament per atres regions del Mediterràneu. S'han trobat, per eixemple, peces del Grup Tirreno en Naucratis, en Egipte, aixina com en Klazómenas i Focea, en Jonia (actual Turquia). De la mateixa manera, algunes vasijas elaborades per Nicóstenes incorporen tècniques decoratives originàries del Mediterràneu oriental, com la denominada tècnica policromada de Six, lo que sugerix un possible interés per accedir als mercats del Propenc Orient. [[Archiu:Vouni-Palace-1.jpg|alt=El palau de Vouni va ser una construcció aqueménida en Chipre. Distints tipos de ceràmica ática s'han trobat en dit lloc arqueològic, sent una de les fonts d'evidència més importants de la rellevància del comerç greco-persa de ceràmica|miniaturadeimagen|Palau de Vouni (Chipre).]]

El palau de Vouni va ser una construcció Aqueménida en Chipre. Distints tipos de ceràmica ática s'han trobat en dit lloc arqueològic. Sent este una de les fonts d'evidència més importants de la rellevància del comerç greco-persa de ceràmica. La ceràmica ática també ha segut trobada en diversos llocs arqueològics pertanyents al territori del Imperi aqueménida, com Susa, en l'actual Iran, i Gordio, en l'actual Turquia. La majoria de les vasijas trobades corresponen al tipo lécito, recipient utilisat per a almagasenar perfums, olis de bany i atres substàncies destinades a l'us personal.

El comerç en les regions baix domini aqueménida evidència, ademés, cóm la producció ceràmica ateniense s'adapta a les preferències i expectatives dels seus consumidors. Un eixemple notable és una vasija elaborada pel alfarero Sótades  (ca. 450–460 a. C.), trobada en Meroe, en Egipte, en la que es representa la guerra entre grecs i perses, encara que, en este cas, els perses apareixen com a vencedors.

Un atre cas rellevant és el d'un lécitos atribuït al pintor Pintor de Cleofonte, trobat en el palau de Vouni (ca. 430 a. C.). L'escena mostra a un home vestit en paraments perses bevent d'un ritón, una copa característica de la tradició persa.

Diverses troballes arqueològiques en Palestina sugerixen l'existència de rets de comercialisació primerenques ya des del VII Vasijas procedents de Rodas, Mileto i Samos han segut descobertes en assentaments com Ascalón, Tel Miqne/Ecrón i Tel Batash. Entre estos materials, destaca especialment la ceràmica jónica originària de Mileto i Samos, la qual sembla haver gojat d'una notable acceptació entre les poblacions filisteas. Encara que encara no s'ha identificat un patró cultural específic que explique dita preferència, l'àmplia distribució d'este tipo de ceràmica en distints punts de Palestina constituïx un indici de l'existència d'un mercat regional significatiu per a estes mercaderies.

Aixina mateix, la denominada ceràmica d'estil de “cabra salvage”, produïda principalment en Rodas, representa una proporció considerable del material ceràmic trobat en lo que anara la fortalea de Mesad#avyahu, situació que no es replica en igual intensitat en atres jaciments arqueològics de la regió. En este lloc, aixina com en atres llocs palestins, també s'han trobat gorcs de cuina i ánforas de transport d'orige grec, procedents de ciutats ubicades en les costes egeas d'Anatolia, lo que evidencia contactes comercials sostinguts entre el Llevant mediterràneu i el món egeo.

Encara que Palestina no va constituir una regió central per al comerç corintio de ceràmica, s'han identificat alguns fragments de vasijas corintias en llocs com Tell Keisan i Tell Jemmeh. Resulta igualment rellevant la troballa de ceràmica protocorintia datada en el IX en jaciments com Tel Kabri i Tel Miqne. Estos descobriments constituïxen evidència d'intercanvis comercials entre l'Orient mediterràneu i la Grècia pre arcaica en periodos anteriors al comerç de l'época arcaica.

Vore també

• Corpus vasorum antiquorum
• Ceràmica cicládica
• Ceràmica minoica
• Ceràmica ática
• Ceràmica corintia
• Ceràmica greco-oriental
• Ceràmica quiota
• Ceràmica apulia
• Estil de la cabra salvage

Bibliografia

En castellà

• Trias d'Arribes, Gloria (1967). Ceràmiques gregues de la Península Ibèrica, Valéncia: The William L. Bryan Foundation. OCLC 310711910.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSpeake1999">Speake, Graham (1999). Diccionari d'història del món antic, Akal. ISBN 9788446010333.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCar Bellido2008">Car Bellido (2008). Diccionari de térmens ceràmics i d'alfarería, Càdis: Agrija Edicions.
• (2002) Diccionari de materials ceràmics, Madrit: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Deport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions. ISBN 8436936388.
• (1993) Diccionari de Térmens d'Art, Madrit: Anaya. ISBN 84-7838-388-3.
• (1987) Diccionari ceràmic científic pràctic., Societat Espanyola de Ceràmica i Vidre. ISBN 9788439887454.

En anglés

• John Beazley:
  • Attic Black-Figure Vase Painters, Oxford University Press, Oxford, 1956.
  • Attic Ret-Figure Vase Painters, Oxford University Press, Oxford (segona edició), 1963.
  • Paralipomena, Oxford University Press, Oxford, 1971.
• John Boardman:
  • Aux origines de la peinture sur vase en Grèce, Thames & Hudson, coll. «L'Univers de l'art», Londres, 2003, ISBN 2-87811-157-5.
  • Els Vases athéniens à figures noires, Thames & Hudson, coll. «L'Univers de l'art», Londres, 2003, ISBN 2-87811-103-6.
  • Els Vases athéniens à figures rouges. La Période archaïque, Thames & Hudson, coll. «L'Univers de l'art», Londres, 2003, ISBN 2-87811-114-1.
  • Els Vases athéniens à figures rouges. La Période classique, Thames & Hudson, coll. «L'Univers de l'art», Londres, 2003, ISBN 2-87811-181-8.
• Arthur Dona-li Trendall, Ret figure Vases of South Italy and Sicily, Thames & Hudson, Londres, 1989.
• Tom Rasmussen (dir.), Looking at Greek Vases, Cambridge University Press, 1991, ISBN 0-521-37679-3.

En francés

• Charles Dugas, La Céramique grecque, Payot, París, 1924.
• François Villard, Els Vases grecs, Presses universitaires de France, París, 1956.

En grec

• Μαρία Εγγλέζου, Ελληνιστική Κεραμεική Κρήτης: Κεντρική Κρήτη, Ταμείο αρχαιολογικών πόρων, Athènes, 2005, ISBN 960-214-436-X.

Enllaços externs

• Centre Iberia Graeca organisme oficial espanyol per al desenroll de proyectes d'investigació, documentació, conservació i difusió del patrimoni arqueològic grec de la península ibèrica.
• htmla ceràmica grega — La Ret Social de l'Arqueologia i Història; recollida en el lloc del Internet Archive.
• Pintures en ceràmica grega; en el lloc Theoi.
• Classical Art Research Center (Centre d'Investigació d'Art Clàssic), de la Universitat d'Oxford.
• Beazley Archive [1] archivat en Wayback Machine.: imàgens de ceràmica de l'Antiguetat.