Caere
Caere (grec antic Agilla/Άγυλλα)[1][2][3] va ser una antiga ciutat d'Etruria, a poca distància de la costa del mar Tirreno, junt a un riu cridat Caeretanus Amnis (actual Vaccina) a menys de 50 km de Roma. Hui és la ciutat de Cerveteri.
El territori de la Caere independent s'estenia al sur, fins al Tíber o prop d'este riu, i llimitava en els territoris de Veyes (llatí Veii) a l'est, i Tarquinia (Tarquinii) al nort. A l'oest tenia la mar i en la costa estava el seu port, Pirgi. Provablement Alsium era una ciutat depenent. Artena estava pròxima al territori de Veyes, pero sembla clar que pertanyia a Caere. Per la part de la costa era creuada per la Via Aurelia, que segurament tenia una ramal que es desviava fins a la ciutat. Una atra via duya de la ciutat a la Via Clodia.
Història
[editar | editar còdic]
Orígens
[editar | editar còdic]Els seus orígens estan envolts en el mit. Dionisio de Halicarnaso menciona Caere entre les ciutats que com Chafa, Saturnia (Itàlia) i Also haurien segut preses pels pelasgos, aliats dels aborigen, als sículos o sicanos.[3] Varen ser precisament els pelasgos, que varen aplegar des de la regió grega de Tesalia, els que segons la tradició la varen cridar Agylla/Agila.[4] Les fonts també mencionen un orige tirrenio.[5]
La ciutat va ser fundada pels etruscs, potser sobre una ciutat anterior. Varen ser els etruscs els qui li varen donar el nom, que derivaria, segons Estrabón del grec antic chaîre/kaire (khire o kairea), un crit de salutació als invasores,[2] que segons José Velada Tejada i Jesús Gràcia Artal, «és el resultat d'un joc de paraules, que en la seua adaptació llatina chaere, està pròxima al nom de la ciutat, Caere».[6] En l'història d'Eneas apareix la ciutat que els grecs sempre mencionen com Agila, governada per un rei de nom Mecencio,[7] un tirà cruel que va estendre el seu poder fins a les ciutats veïnes. Ya l'historiador Heródoto denominava Agila a Caere.[8] El nom va ser modificat a Cisra pels etruscs, com testimonien les làmines áureas trobades en Pirgi, el port de Caere.[4] Llegendes posteriors conectades en el periodo etrusc, són arreplegades per Virgilio en la Eneida.[9]
Sigles IX a el VII a. C.
[editar | editar còdic]Museu Guarnacci (Volterra).
Data provablement de mitan de el IX, és dir del periodo villanoviano, com han posat de relleu algunes investigacions arqueològiques, que han revelat la presència d'una ocupació estable de la zona en assentaments (un poblat urbà modest), i necròpolis etrusques, en tombes de fossa per a la cremació i per a l'inhumación.[10]
Caere, com la gran majoria de les ciutats etrusques, va sorgir d'un assentament que pertanyia a l'àrea d'influència de la cultura de Villanova. En la península itálica la transició entre l'Edat del Bronze i la del Ferro es caracterisa significativament per l'evolució dels enterraments d'inhumación, típics de la cultura apenínica, a la progressiva implantació de la cremació, particularment en les zones que s'adscriuen a la cultura protovillanoviana i, més al nort, a les cultures de Golasecca i del Est.[11][12] Són característiques de les cultures protovillanoviana i villanoviana les urnes funeràries bicónicas, en la tapa en forma de caixco per als hòmens i de tazón per a les dònes, acompanyades de gots i atres objectes personals. No obstant, en Caere i en atres zones del sur d'Etruria i del Lacio, en el VIII a. C. s'observa l'aparició d'urnes més elaborades en forma de cabanya, que sempre pertanyen a guerrers masculins als que se supon un alt estatus donat el rito funerari especial, i que es podrien relacionar en l'aparició de la figura del paterfamilias.[13]
A finals de el VIII, és quan el poder de Caere comença a destacar, sobretot a costa de les seues veïnes Tarquinia i Veyes, que junt en Vulci eren fins a llavors els centres predominants de la Etruria meridional. Periodo de gran desenroll que culmina a inicis de el VII[14] En este moment la inhumación ya havia tornat a substituir a la cremació com a forma predominant d'enterrament,[15] i apareix la tomba de cambra, que serà el sepulcro preferit de l'aristocràcia etrusca fins a la total romanización al començ de l'época imperial. Estes tombes, que s'agrupen normalment baix grans túmulos com els de la necròpolis de la Banditaccia, indiquen l'importància creixent del grup familiar o gentilici.[16] Signe també de la consolidació d'una estable i rica aristorracia, són estes primeres tombes de cambra, rodejades despuix de túmulos, enterrament que s'estenen en més de 400 ha entorn a Caere,[17] En el mateix sentit apunten les proves epigràfiques, que documenten en Caere el progressiu assentament de la fòrmula onomàstica bimembre, praenomen més gentilici, a lo llarc de el VII[18]
Del creiximent econòmic de Caere, són testimoni les importacions d'objectes preciosos i de prestigi d'Oriente Pròxim (en el periodo orientalizante).[4]
També a el VII correspon l'arribada a Caere de ceramistas grecs, provablement eubeos o cumanos i posteriorment corintios, que treballaven en la tradició del model tardogeométrico i dels que en alguns casos, com el de Aristónoto de Calcis,[19] coneixem inclús el nom perque firmaven les seues obres. Poc despuix apareix en Caere el bucchero, una pasta de terra arcillosa negra que serà típica en avant de la ceràmica etrusca de calitat, que s'acabaria generalisant per a la producció estàndar i que s'exportava als mercats de tota Etruria. Sobre la metalúrgia, Caere destaca, junt en Tarquinia, en el camp de la toréutica.[20] S'han trobat en les tombes de Vetulonia i Palestrina objectes de metalistería, com calderos de bronze adornats en caps de lleons i aixetas, de tipos grec i oriental.[4] També de Grècia es va importar la tècnica de la decoració arquitectònica en terracota i, sobretot, el techado en teixixca dels edificis, com posen de manifest les tombes de l'época, que reproduïen fidelment l'estructura real de les cases i en les que també s'observa l'us de pedra, rajola crua i una elaborada fusteria.[21]
VI
[editar | editar còdic]En el VI els grans túmulos, en excepcions com el Túmulo Polícromo, són substituïts per tombes en forma de gaveta d'un model casi estandardisat, en les que les ofrenes fúnebres són prou menys luxoses que en el sigle anterior.[22] A este periodo correspon també el predomini dels comerciants jonios que importen, ademés de nous productes, estils artístics i costums orientals. Aixina apareixen en els emporios (com el de Caere, Pirgi, i en el de Tarquinia, Gravisca) santuaris dedicats a deeses que es relacionen en l'activitat comercial o la fertilitat com Afrodita, Hera, Deméter, Fortuna o Mater Matuta. En particular Afrodita apareix baix la forma de la deesa fenicia Ishtar, en temples que seguixen la pràctica heretada de Brega i Babilonia de la prostitució sagrada.[23] Açò es va convertir per als romans en un tòpic sobre els etruscs, arreplegat sigles despuix per Plauto i per Lucilio, que aludix a les scorta Pyrgensia, les prostitutes de Pirgi.[24] La relació de Caere en els ritos grecs era particularment estreta i, com el port adriático de Spina, posseïa el seu propi thesaurôs en el santuari de Delfos.[25] A partir d'esta época es documenten en Caere nous pintors, coroplastas i broncistas procedents de Jonia, o que treballen en la tradició de l'escola grega, i que moltes voltes realisen encàrrecs en atres ciutats.[26]
En el VI, les poderoses famílies aristocràtiques agileo-ceretanas que havien iniciat la seua expansió en la mar, troben en els cartagineses als millors aliats per a frenar l'intensa activitat grega en la costa tirrénica, de la que distava 6 km Agila i dominava alguna zona de dit llitoral.[10] La guerra es va desencadenar sobretot contra els focenses. La notícia històrica sobre la batalla que els va enfrontar l'arreplega Heródoto: és la denominada Batalla de Alalia que es va lliurar entre l'any 540 i 535 a. C. La flota de Agilas, la d'atres ciutats tirrenias i la cartaginesa varen mamprendre una expedició naval en rumbo a aigües de Còrsega, a la mar cridada Sardonio (o Sardo, és dir la Mar de Còrsega, actual Tirreno). Els focenses havien fundat en la costa oriental sarda la ciutat d'Alalia vint anys abans.[27] Els cartagineses i tirrenios es aprestaron a entaular combat. Els focenses varen equipar les seues naus i els varen fer front. En el combat naval estos varen obtindre una victòria pírrica, en quantioses baixes en hòmens i en barcos.[28] Els mariners de les naus capturades li'ls varen sortejar entre els cartagineses i els tirrenios, corresponent la major part als agileos, els qui varen donar mort a tots els seus presoners. Des de llavors, diverses calamitats atribuïdes a castics divins varen assolar la ciutat fins que es va consultar l'oràcul de Delfos i la Pitia els va ordenar fer les cerimònies que en l'época de Heródoto (mediats de el V. a. C.) encara realisaven els agileos: funerals i sacrificis en honor dels presoners assessinats, un certamen gimnàstic i ecuestre i atres cerimònies en el seu honor.[29]
Quan Roma va ser atacada pels gals, els romans varen enviar a Caere les seues pertinences més apreciades de caràcter religiós. Això sugerix unes relacions entre abdós ciutats ya establides d'abans que es varen caracterisar durant llarc temps per un esperit d'aliança i colaboració. Ya en l'época dels reis, Caere va estar en guerra en Tarquinio el Vell (616–578 a. C.), que els va derrotar i va saquejar el seu territori; mort Tarquinio, la ciutat de Caere es va aliar en Veyes i Tarquinia contra Servio Tuli.
En 509 a. C., despuix del derrocament de la monarquia romana, el rei Lucio Tarquino el Soberp i els seus dos fills majors Tito Tarquinio i Arrunte es varen exiliar en Caere.[30] Més vesprada, Caere va ajudar a Roma contra els gals i abdós ciutats varen firmar un tractat definit per Tito Livio com de «hospitalitat oficial» (ut hospitium publice fieret).
En un carrer que partia de Caere, datable cap a finals del seguixc VI a. C., encara queden les regates de les rodes dels carros sobre el empedrado. Este carrer sinuós i irregular, que s'adinsa en la necròpolis, flanquejada per túmulos i monuments funeraris de tamanys i époques distintes, va ser racionalisada en cert modo per mig d'un traçat ortogonal. S'ha trobat un creuament de carrers que interseccionan en àngul recte. A estos carrers van a donar unes tombes que presenten una frontera i una planta exactament iguals. La planta està constituïda per una habitació principal i, en ocasions, una chicoteta cella lateral.[31]
En les làmines de Pirgi apareix Thefarie Velianas al front del govern de Caere en els últims anys d'este sigle.
Sigles V i IV a. C.
[editar | editar còdic]La riquea de Caere va sofrir un sério revés en el transcurs de el V, quan el món etrusc va entrar en crisis per factors d'índole política, social i bèlica. En 474 a. C. Hierón I, tirà de Siracusa va derrotar a la flota etrusca en les aigües de Cumas, tallant les possibilitats de comunicació entre l'Etruria campana en la central i la toscana.
La ciutat va ser atacada per Dionisio I de Siracusa (c. 430-367 a. C.), qui va assolar les costes de Toscana en l'objectiu de liquidar la pirateria practicada per les ciutats tirrenas (etrusques). Dionisio va desembarcar en Pirgi, el port de Agila, i va saquejar el temple de Lucina a on va fer un gran botí; també va saquejar el territori de les afores.
Caere i Roma varen estar vinculades per un tractat d'hospitalitat en acabant de que es refugiaren en aquella els sacerdots i vestales romans durant l'invasió gala de 390 a. C.[32] Este succés és relatat per Publio Valerio Màxim, qui subralla que «un agraït recort testimonia dit gest, tan piadós i hospitalari dels ceretanos: els ritos sagrats varen passar a cridar-se caeremoniae».[33] La relació oficial d'hospitalitat va ser dictada, entre atres disposicions, en un senadoconsulto a instancia de Marco Furio Camilo, despuix de la derrota que infligió a les forces gales de Breno.[34]
No obstant, quan Caere va assumir una actitut favorable a Tarquinia en la guerra que esta va mantindre contra Roma,[35] els romans no varen dubtar en intervindre en les armes i Caere va ser obligada a una sumissió completa (353 a. C.),[32] i varen haver de firmar una pau de cent anys, que es va acordar solament pels servicis passats segons Tito Livio[36] o a canvi de la cessió de la mitat del territori segons Dion Casio. Sembla que va ser per esta época que va rebre la ciutadania romana, pero sense dret de sufragi i l'expressió «in tabulas Caeritum referre» era equivalent a una ciutadania llimitada (civitas sine suffragio). En tot cas va ser la primera en rebre este estatus que els romans varen oferir molt limitadament, i que sembla que es va considerar un honor quan atres voltes va ser l'imposició a conseqüència d'una derrota.
De el III al final de la República romana
[editar | editar còdic]El desenroll i l'expansió econòmica dels que gojava Caere des de mediats de el IV varen terminar entorn al 273 a. C. quan es va rebelar front a Roma:[37] les conseqüències varen ser la pèrdua de tota la zona llitoral, inclós el port de Pirgi [32] i la pèrdua d'autonomia per a elegir als seus propis magistrats, evidenciat en un grafit trobat en un hipogeu en el centre de la ciutat que menciona a un tal Cayo Genucio Clusino com pretor, magistrat procedent de Roma originari de Tarquinia.[37]
En la segona guerra púnica va ser una de les ciutats etrusques que varen proveir suministraments a Escipión l'Africà, i se supon que en aquell temps encara era nominalment independent. Va ser en esta época quan les relacions de Roma i de les ciutats de Etruria es varen reajustar i estes es varen convertir en territori romà.
Una volta perduda tota importància política, Caere es va convertir en un chicotet municipi romà. Durant el restant de la República romana la ciutat va entrar en decadència. En época juliol-claudia es va construir el teatre i el Cesareón, d'a on procedixen estàtues de la família imperial i el cridat tro de Claudio, en el que apareixen les personificacions de Caere i d'atres ciutats etrusques.[32] Estrabón (I-I), diu que en els seus temps era una ciutat insignificant que només tenia vestigis d'una grandea anterior, i que la veïna ciutat de Aquae Caeretanae (Bagni del Sasso), a on estaven els banys, tenia més habitants que la ciutat antiga.
Imperi romà i sigles posteriors
[editar | editar còdic]Durant l'Imperi romà es va recuperar llaugerament i va ser municipi des d'Augusto fins a Trajano. A continuació es va empobrir ràpidament, fins que el paludisme i les invasions bàrbares varen obligar als ceretanos a refugiar-se en l'interior.[32]
Va continuar existint i en el IV va ser sèu d'un bisbat i va subsistir fins a el XIII, en que la majoria de la població, per les incursions sarracenas,[32] es va traslladar a un nou emplaçament que es va cridar Ceri i l'emplaçament de la ciutat antiga, abandonada, va ser conegut com Caere Vetus o Cerveteri, nom que encara es conserva i prop de la qual, en el mont cridat Banditaccia, es veuen encara restants de la necròpolis i en la ciutat mateixa alguns restants de la muralla. En la necròpolis s'han trobat algunes tombes importants i molts objectes etruscs, grecs i romans.
Descobriment, excavacions i troballes arqueològiques
[editar | editar còdic]En 1561, el flare dominico Leandro Alberti va supondre en la seua Descrittione vaig donar tutta Itàlia que el llogaret de Cerveteri va sorgir sobre l'antiga Caere. La seua hipòtesis contrastava en la d'atres estudiosos, per a els qui Cerveteri corresponia al poblat medieval de Ceri.[10]
En 1838, Luigi Canina, en la seua Descripció de l'antiga Ceri, va confirmar la tesis de Alberti, oferint una planta aproximada de la ciutat etrusca i de la seua necròpolis. En aquell temps, Cerveteri era un poblat miner.[4]
Aixina la descriu G. Dennis:
_caps_block_61_.jpg){kind=link}
Necròpolis de la Banditaccia (VI).
La ciutat antiga estava situada, puix, en la zona d'actual castell (sèu del Museu Nacional Cerite) i en l'àrea del centre de Cerveteri. Va ser reconstruïda sobre una altiplà de toba, compresa entre dos torreones, el Fosso della Llosa i el Fosso del Manganello, que s'unixen al sur de la ciutat formant el Fosso Vaccina.[4]
Estava defesa en tres dels seus costats per alts despeñaderos de toba creats per l'erosió fluvial, i fortificada en la part oriental en murs de grans blocs de pedra.[4] Va aplegar a cobrir una superfície de 148 hectàreas.[38]
Les primeres troballes importants varen tindre lloc en la década de 1830: al noreste de la ciutat, en la Necròpolis de la Banditaccia es va obrir en 1834 la Tomba degli Scudi i delle Sedie (Tomba dels Escuts i de les Cadires). En 1836 es va descobrir la Tomba Regolini-Galassi, intacta i en abundant material d'estil orientalizante.[39]
De 1840 a 1846, l'arqueòlec-coleccioniste Giampetro Campana va intensificar les excavacions en l'àrea de Caere. Va obtindre grans resultats, com els marbres i les estàtues del teatre romà. En Mont Abatone, al surest de la ciutat, va descobrir en 1845 el túmulo que du el seu nom, el Túmulo Campana (Tumulus Campana).
En els següents anys es varen trobar més tombes en la Necròpolis de la Banditaccia: Tomba dei Capitelli (Tomba dels Capiteles), Tomba dell'Alcova (Tomba de l'Alcova), Tomba dei Sarcofagi (Tomba dels Sarcòfecs), Tomba dei Tarquini (Tomba dels Tarquinios), Tomba del Triclinio (Tomba del Triclinio), i en 1850 la Tomba dei Rilievi (Tomba dels Relleus), les parets dels quals estucadas reproduïxen en fidelitat els tifells propis d'una rica casa etrusca.
Varen eixir a la llum numerosos enterrament, dels que es varen extraure gots grecs, sarcòfecs figurats de terracota i llastres de terracota pintades, el destí de la qual varen ser coleccions públiques i privades. A l'activitat de Campana va seguir de 1860 a 1870 la dels germans Alessandro i Augusto Castellani, anticuarios i coleccionistes d'art.
En 1874, unes plaques de terracota pintades en motius de la mitologia grega varen ser trobades en la Banditaccia pels germans Boccanera. Les plaques varen rebre el seu nom i s'exhibixen en el Museu Britànic.[Nota 1][40]
En 1911, el govern italià va confiar a Raniero Mengarelli l'excavació sistemàtica i científica. Durant 25 anys de treball va descobrir més tombes, les més antigues de les necròpolis de Glop i de Cava della Pozzolana; va reobrir tombes ya descobertes, va restaurar restants arquitectònics i va trobar en l'àrea de Caere els restants de sis temples.[40]
En 1951, Massimo Pallottino va dirigir les excavacions de la necròpolis de la Banditaccia. Des de 1956, la Superintendencia per als bens arqueològics de la Etruria Meridional (Soprintendenza per i beni archeologici dell'Etruria Meridionale) i la Fundació Lerici (Fondazione Lerici) en el trascurso de 20 anys han individualisat numeroses tombes i restants arquitectònics i recuperant una notable cantitat de material, per mig de prospeccions mecàniques, elèctriques i magnètiques.[40]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Vore foto: «Etruscan Painted plaques. Found in the Banditaccia cemetery» (en anglés). British Museum, Room 74: Etruscan world. Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2013. Consultat el 25 d'abril de 2013.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plinio el Vell, Història Natural III.51
- ↑ 2,0 2,1 Estrabón, Geografia V.2.3
- ↑ 3,0 3,1 Dionisio de Halicarnaso, Antiguetats romanes I.20.5
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Els grans descobriments de l'arqueologia, p. 96
- ↑ Arqueologia de les ciutats perdudes, p. 786
- ↑ Velada Tejada, José (2001). Estrabón. Geografia: Llibres V i VI, Madrit: Gredos, pp. 48, nota 70. ISBN 978-84-249-2297-2.
- ↑ Tito Livio, Història de Roma des de la seua fundació I.2.3
- ↑ Heródoto, Història I.167.1
- ↑ Virgilio, Eneida VIII.480
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Els grans descobriments de l'arqueologia, p. 95
- ↑ Torelli, 1996, pp. 30-35.
- ↑ Cornell, 1999, pp. 54-55.
- ↑ Torelli, 1996, pp. 39-40.
- ↑ Torelli, 1996, p. 54.
- ↑ Torelli, 1996, p. 51.
- ↑ Torelli, 1996, p. 90-91.
- ↑ Thuillier y Domingie, 2006, p. 49
- ↑ Torelli, 1996, pp. 73-75.
- ↑ Torelli, 1996, p. 132.
- ↑ Torelli, 1996, p. 122.
- ↑ Torelli, 1996, pp. 124-125.
- ↑ Torelli, 1996, p. 141.
- ↑ Cornell, 1999, pp. 140-143.
- ↑ Torelli, 1996, pp. 146-150.
- ↑ Torelli, 1996, p. 191.
- ↑ Torelli, 1996, pp. 153-154.
- ↑ Heródoto, op. cit. I.165
- ↑ Heródoto, op. cit. I.165
- ↑ Heródoto, op. cit. I.167
- ↑ Tito Livio, op. cit. I.60.2
- ↑ Arqueologia de les ciutats perdudes, p. 792-793
- ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 Els grans descobriments de l'arqueologia, p. 98
- ↑ Publio Valerio Màxim, Fets i dits memorables I.1.10
- ↑ Tito Livio, op. cit. V.40.30
- ↑ Tito Livio, op. cit. V.19.6-10
- ↑ Tito Livio, op. cit. V.20.7-8
- ↑ 37,0 37,1 Arqueologia de les ciutats perdudes, p. 793
- ↑ Thuillier y Domingie, 2006, p. 39
- ↑ Els grans descobriments de l'arqueologia, p. 99
- ↑ 40,0 40,1 40,2 Els grans descobriments de l'arqueologia, p. 100
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1999) Els orígens de Roma, c. 1000 - 264 a.C.: Itàlia i Roma de l'Edat del Bronze a les guerres púnicas, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-911-7.
- (2006) Els étrusques (en francés), Editions du Chêne. ISBN 978-28-427-7658-9.
- VV. AA (1988). Els grans descobriments de l'arqueologia, Barcelona: Planeta De Agostini, pp. 95-107. ISBN 978-84-395-0689-9.
- VV. AA (1987). Arqueologia de les ciutats perdudes, Pamplona: Salvat, pp. 785-793. ISBN 978-84-713-7900-7.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Caere.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caere» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.