Aquiles

Aquiles

Aquiles en la cort del rei Licomedes (detall). Colecció Borghese, Museu delouvre (París).

En la mitologia grega, Aquiles o Aquileo (en grec antic Ἀχιλλεύς i en grec modern Αχιλλέας) va ser un héroe de la guerra de Troya i un dels principals protagonistes i més grans guerrers de la Ilíada d'Homero. Era net d'Éaco i fill de Baralle i de Tetis, per lo que se li crida a sovint «Pelida» i «Eácida». En la célebre obra homérica, Aquiles sol ser calificat com «el dels peus llaugers», ya que se li considerava el més veloç dels hòmens. La tradició homérica ho descriu com «de ros cabellam». Aquiles també era renombrado per la seua bellea, puix es diu que era «l'home més bell dels aplegats al peu d'Ilión, més que els demés dánaos».

Llegendes posteriors (escomençant per un poema d'Estacio del I) afirmen que Aquiles era invulnerable en tot el seu cos llevat en el seu taló. Estes llegendes sostenen que Aquiles va morir en batalla en ser alcançat en el taló per una flecha enverinada. És d'ací d'a on procedix l'expressió «taló d'Aquiles», per a aludir a l'única debilitat d'un individu; i en el camp de la anatomia es diu «tendó d'Aquiles» a un tendó en la part posterior de la cama.

Naiximent

Baralle confia al seu fill Aquiles al centauro Quirón, en un lécito de figures negres c. 500 a. C.

Aquiles era el fill del mortal Baralle, rei dels mirmidones en Ftía (surest de Tesalia), i de la nimfa marina Tetis. Zeus i Poseidón s'havien disputat la seua mà fins que Temis profetizó que Tetis engendraria un fill encara més gran que el seu pare. Per esta raó Tetis va ser obligada a casar-se en Baralle. Segons atres fonts, va ser Prometeo o Proteo qui va realisar la profecia o be va ser Momo qui va aconsellar a Zeus que casara a Tetis en un mortal. Hi ha una versió alternativa en les Argonáuticas: en ella, Hera aludix a la casta resistència de Tetis als alvanços de Zeus, per lo que hauria segut lleal allaç matrimonial d'Hera rebujant-ho fredament.

Segons el poema incomplet Aquileida, escrit per Estacio en el I, quan Aquiles va nàixer Tetis va intentar fer-ho immortal sumergint-ho en l'estany Estigia, pero va oblidar mullar el taló pel que ho subjectava, deixant vulnerable eixe punt. No està clar si esta versió del mit es coneixia anteriorment. En una atra cara de l'història, Tetis ungía al chiquet en ambrosia i ho posava al fòc de la llar per a cremar les parts mortals del seu cos. Va ser interrompuda en estos quefers per Baralle, que va arrancar de les seues mans en violència al chiquet i est va quedar en un taló carbonizado. Tetis, enfurida, va abandonar a abdós. Baralle va substituir el taló cremat d'Aquiles per la taba del jagant Dámiso, célebre per la seua velocitat en la carrera. D'ahí que es nomenara a Aquiles com ‘el dels peus llaugers’ (πόδας ὠκύς: podes ôkus). No obstant, cap de les fonts anteriors a Estacio fa referència a esta invulnerabilidad. Al contrari, en la Ilíada Homero menciona que Aquiles és ferit: en ellibre XXI l'héroe peonio Asteropeo, fill de Pelegón, desafia a Aquiles junt al riu Escamandro. Li va tirar dos llances al mateix temps, i una va alcançar el muscle d'Aquiles, «del com va brotar sanc negra». Tampoc en els poemes fragmentaris del cicle troyano en els que apareix una descripció de la mort de l'héroe —Cipria (autor del poema perdut en el cicle troyano), Etiópida d'Arctino de Mileto, chicoteta Ilíada de Lesques i Iliupersis d'Arctino— hi ha rastre de referències a la seua invulnerabilidad ni al seu famós taló. En vasijas pintades posteriors representant la mort d'Aquiles, una flecha alcança el seu cos; en alguns casos, vàries fleches. En el mont Pelión, Baralle va confiar a Aquiles i Patroclo al centauro Quirón per a que els criara. Quirón els va alimentar en fers javalins, entranyes de lleó i mèdula de gose per a aumentar la seua valentia; ademés, els va ensenyar el tir en arc, l'art de la eloqüència i la curació de les ferides. La musa Calíope els va ensenyar la vora, i el profeta Calcante va predir que a Aquiles se li donaria a triar entre una vida curta i gloriosa o llarga en anys i anodina. En la vora IX de la Ilíada, es conta que en l'embaixada integrada per Odiseo, Áyax Telamonio i Fénix que este últim, cavaller mirmidón, havia criat a l'héroe quan era un chiquet, i s'aludix a passages íntims de la seua infància. Es parla en la mateixa obra de la convivència d'Aquiles en la seua mare, la nereida Tetis, en el palau del seu pare: Baralle. En Ifigenia en Áulide, d'Eurípides, es conta que Quirón va predir els ardits d'Aquiles.

Aquiles en Esciro

Erro al crear miniatura:

Mosaic d'Aquiles en la cort de Licómedes. Sobre les figures, s'aprecien els noms en grec de les filles i part de la cort, Didamia, Aquileia, Eufimia, Tiofos, Dialmia, Aquiles, encara que no apareix el nom de Licómedes. D'época romana tardana (sigles IV o V), es conserva en el Museu d'Art de Dallas.

Artícul principal → Aquiles en Esciros.

Algunes fonts posteriors a Homero afirmen que per a mantindre a Aquiles alluntat de la guerra, Tetis (o, segons una tradició poc difosa, Baralle) va amagar al jove en la cort de Licomedes, rei d'Esciros. Alguns diuen que Tetis va abandonar a l'infant Aquiles en la costa i la tempestat ho va dur fins al moll d'Esciros. Allí Aquiles va ser disfrassat de donzella i va viure entre les filles de Licomedes en el nom de Pirra (‘apanollada’). En una d'elles, Deidamía, a qui en la versió d'Estacio violava, va tindre al seu únic fill, Neoptólemo (també cridat Pirro, pel renom del seu pare). Segons esta història, Odiseo va saber pel profeta Calques que els aqueos serien incapaços de capturar Troya sense l'ajuda d'Aquiles, per lo que va marchar a Esciro en robes i joyes per a obsequiar a les dònes pero entre elles va posar un escut i una llança. Llavors, Odiseo va ordenar que sonara una trompeta o un clarín d'alarma. Aquiles es va preparar per a defendre la cort agarrant l'escut i la llança i va esgarrar els seus vestits, desvelant aixina la seua identitat.

Aquiles en la guerra de Troya

Télefo i la "màgia empàtica"

Quan els grecs varen partir cap a la guerra de Troya es varen detindre en Misia, a on governava el rei Télefo. En la batalla resultant, Aquiles va ferir a Télefo. La ferida no sanava, i Télefo va demanar un oràcul, que va dir «el que va ferir sanarà».

Télefo va ser a Argos disfrassat de menic i va demanar a Aquiles ajuda per a curar la seua ferida. Alternativament, Télefo va seqüestrar a Orestes, que llavors era un chiquet, i va demanar com a rescat que Aquiles sanara la ferida. Aquiles es va negar, alegant no tindre coneiximents mèdics. Odiseo va senyalar que la llança era la que hi havia infligido la ferida i que per tant la llança devia ser capaç de curar-la. Es varen raspar uns trossos de la llança sobre la ferida, i Télefo es va curar. Est és un eixemple de màgia empàtica.

Cicno de Colona

Segons algunes tradicions arreplegades per Plutarco, Ovidio i l'investigador bizantí Juan Tzetzes, una volta que els barcos grecs varen aplegar a Troya, Aquiles va lluitar i va matar a Cicno de Colona, fill de Poseidón. Cicno era invulnerable, llevat pel seu cap.

Troilo

Moneda d'Aquiles, IV provinent de Larisa (inscripció ΛΑΡΙ)

Segons el Relat de la Destrucció de Troya de Dares Frigio, el resum llatí que va transmetre l'història d'Aquiles a l'Europa medieval, mentres Troilo, el fill menor de Príamo i Hécuba (conten alguns que en realitat el seu pare era Apolo), estava abrevando els seus cavalls en la Font deleón fòra de les muralles de Troya, Aquiles ho va vore i es va enamorar de la seua bellea (la «bondat de la qual de formes» va ser descrita per Ibicos com a «or tres voltes refinat»). El jove va rebujar les seues proposicions i es va refugiar en el temple d'Apolo. Aquiles ho va perseguir fins a l'interior del santuari i ho va decapitar en el mateix altar del deu. Es dia que en aquell moment a Troilo li faltava un any per al seu vigèsim natalici, i conta la llegenda que si Troilo haguera alcançat eixa edat, Troya hauria segut invencible.

En la Ilíada

Artícul principal → Ilíada.

La Ilíada és el relat més famós dels ardits d'Aquiles en la guerra de Troya. L'èpica homérica solament comprén unes poques semanes de la guerra i no narra la mort d'Aquiles. El seu tema és, pel contrari, la còlera de l'héroe. Les dos primeres llínees de l'obra resen:

μῆνιν ἄειδε θεὰ Πηληϊάδεω Ἀχιλῆος οὐλομένην, ἣ μυρί' Ἀχαιοῖς ἄλγε' ἔθηκεν

Canta, deesa, la còlera del Pelida Aquiles, aciaga, que mil mals va impondre als aqueos

Tetis entrega al seu fill Aquiles l'armadura fabricada pel deu Hefesto. Hidria ática de figures negres, circa 550-570 a. C.

El poema comença en la retirada d'Aquiles del campament dels aqueos a causa d'una ofensa que li comet Agamenón, elíder de l'eixèrcit sitiador. Agamenón havia pres a una dòna anomenada Criseida com a esclava, i el pare d'esta, Crises, un sacerdot d'Apolo, li va pregar que li la tornara. Agamenón es va negar i Apolo va enviar una plaga entre els grecs. El profeta Calcante va determinar correctament la font dels problemes pero no va voler parlar a menos que Aquiles jurara protegir-li. Aquiles aixina ho va fer, per lo que Calcante va declarar que Criseida devia ser tornada al seu pare. Agamenón va accedir, pero va exigir llavors que l'esclava d'Aquiles, Briseida, devia donar-se-li com a tongada. Enfadat per esta deshonra i a instàncies de Tetis, Aquiles es va negar a lluitar i dur a les seues mirmidones junt a les forces gregues. Com la batalla es va tornar contra els grecs, Néstor va declarar que si Agamenón no haguera enfadat a Aquiles, els troyanos no estarien guanyant, i li va demanar que ho aplacara. Agamenón va accedir i va enviar a Odiseo i a atres dos caps per a oferir a Aquiles la devolució de Briseida i atres obsequios. Aquiles els va rebujar tercamente i va demanar als grecs que navegaren de regrés a casa com ell estava planejant fer. No obstant, desijant conservar la seua glòria a pesar de la seua absència de la batalla, finalment Aquiles va resar a la seua mare Tetis, demanant-li que pregara a Zeus que permetera als troyanos fer retrocedir a les forces gregues. Els troyanos, dirigits per Héctor, varen fer aixina retrocedir a l'eixèrcit grec fins a les plages i varen assaltar els seus barcos. En les forces gregues a la vora de la destrucció absoluta, Aquiles va accedir a que Patroclo duguera als mirmidones a la batalla, pero va seguir negant-se a lluitar. Patroclo va conseguir repelir als troyanos de les plages, pero va morir a mans d'Héctor ans que conseguiren assaltar realment la ciutat de Troya. Despuix de rebre d'Antíloco, el fill de Néstor, la notícia de la mort de Patroclo, Aquiles va plorar sobre el cos del seu inseparable companyer. La seua mare Tetis va vindre a consolar a l'afligit Aquiles, persuadint-ho per a que Hefesto li fera una nova armadura, en lloc de la que Patroclo havia dut i que va ser arrebatada per Héctor. La nova armadura incloïa l'escut d'Aquiles, descrit en gran detall pel aedo (Ilíada, XVIII, 478-608). Enfurit per la mort de Patroclo, Aquiles es amigó en Agamenón i va retornar colérico al camp de batalla matant molts hòmens en busca d'Héctor. Inclús va lluitar contra el deu fluvial Escamandro, que es va enfadar perque estava obstruint les seues aigües en tots els hòmens que matava. El deu va intentar ofegar-ho pero va ser detingut per Hera i Hefesto. El propi Zeus va advertir la fúria d'Aquiles i va enviar als deus per a contindre'ls, puix Troya no devia destruir-se encara. Finalment Aquiles va trobar a la seua víctima i va perseguir a Héctor al voltant de les muralles de Troya. Varen donar tres regressos entorn a elles fins que Atenea va prendre la forma de Deífobo, germà d'Héctor i aixina va convéncer a este últim per a lluitar cara a cara contra Aquiles. Aquiles va matar a Héctor clavant-li la llança en el coll i per a culminar la seua venjança va nugar el cos al seu carro i ho va arrastrar pel camp de batalla durant nou dies. Després va presidir els jocs funeraris en honor de Patroclo. En l'ajuda del deu Hermes, Príamo, el pare d'Héctor, va anar a la tenda d'Aquiles i ho va convéncer de que li permetera celebrar els ritos funeraris del seu fill. En este gest, Aquiles finalment depon la seua ira. El passage final de la Ilíada és el funeral d'Héctor. En la Ilíada, Aquiles és l'únic mortal que experimenta una còlera que no és trivial, que fa una referència especial als deus (menis). La seua ira és a voltes vacilante i atres voltes absoluta. La «humanisació» d'Aquiles pels successos de la guerra és un tema important del relat.

Sarcòfec d'época romana trobat en la necròpolis de Tir en escenes de la Ilíada: a l'esquerra, el carro d'Aquiles arrastra el cadàver d'Héctor; a la dreta, Príamo s'agenolla davant Aquiles per a suplicar-li que li permeta recuperar el cos del seu fill. S'expon en el Museu Nacional de Beirut.

En la Etiópida

Aquiles du a Pentesilea moribunda. Esta reina amazona lluitava com a aliada dels troyanos i Aquiles es va enamorar d'ella despuix de ferir-la de mort. Relleu d'época romana, Museu Arqueològic d'Afrodisias.

Erro al crear miniatura:

Crátera del Pintor de Munich 1410 de finals del V Aquiles lluita contra Memnón, davant la presència de Tetis i Eos i en Antíloco yacer en el sol. Staatliche Antikensammlungen, Munich.

La èpica cíclica Etiópida, una obra que es creu composta despuix de la Ilíada, proseguix narrant els successos de la guerra. Esta obra s'ha perdut encara que el seu argument es coneix per fragments dispersos citats per autors posteriors. L'història continua aixina:

Sense l'auxili del seu màxim héroe, la caiguda de Troya era imminent. No obstant, els defensors rebrien l'ajuda de dos nacions estrangeres: les amazones primer, i els etíops despuix. Despuix de la seua treua temporal en Príamo, els aqueos varen lluitar contra les amazones i Aquiles va matar a la reina Pentesilea. Aquiles va travessar el seu pit en una llança, pero al vore-la morir va quedar sobrecoger per la seua bellea, i quan Tersites, un dels soldats grecs, es va burlar d'ell per la seua mostra de debilitat, Aquiles ho va matar.

Despuix de la mort de Patroclo, el companyer més propenc d'Aquiles havia passat a ser Antíloco, el fill de Néstor. Quan Memnón d'Etiopia va matar a Antíloco, Aquiles va irrompre de nou en el camp de batalla buscant venjança i va donar mort a Memnón. La lluita entre Aquiles i Memnón per Antíloco es fa eco de la d'Aquiles i Héctor per Patroclo, llevat perque Memnón (a diferència d'Héctor) és també fill d'una deesa, com Aquiles.

Mort d'Aquiles

Mort d'Aquiles. Aquileón, Corfú, Grècia

Com havia predit Héctor en el seu últim alé, el seu germà menor Paris va matar a Aquiles, be en una flecha (en el taló segons Estacio) o en un gavinet per l'esquena quan visitava a Políxena, una princesa troyana. Segons algunes versions, el deu Apolo guio la flecha de Paris, o be era el mateix Apolo qui ho va matar disfrassat de Paris.

Els seus ossos varen ser mesclats en els de Patroclo, i es varen celebrar jocs funeraris. En la Etiópida d'Arctino de Mileto es dia que va ser dut per Tetis a la illa de Leuce (o illa Blanca). Allí els aqueos varen erigir un túmulo en el seu honor i varen celebrar jocs funeraris. Més tart, Filoctetes va matar a Paris usant l'enorme arc d'Heracles.

El destí de l'armadura d'Aquiles

L'armadura d'Aquiles va ser objecte d'una disputa entre Odiseo i Áyax el Gran (primer menor d'Aquiles). Abdós varen competir per ella donant discursos sobre per qué varen ser els més braus despuix d'Aquiles i els més mereixedors del mateix. Odiseo va guanyar. Áyax es va tornar loco de dolor i oix i va jurar matar als seus companyers; va escomençar a matar les raberes, creent en la seua locada que eren soldats grecs. Quan va recobrar el trellat es va suïcidar deixant-se caure sobre l'espasa que anteriorment li havia otorgat el seu enemic favorit: el príncip troyano Héctor.

Aquiles i Patroclo

Aquiles embena el braç de Patroclo, qui gira el seu cap a un costat per a no vore la sanc i que Aquiles no advertixca les seues caraces de dolor.

La relació d'Aquiles en Patroclo és un aspecte clau del seu mit. La seua naturalea exacta ha segut objecte de disputa tant en el periodo clàssic com en l'época moderna. En la Ilíada queda clar que els dos héroes tenen una amistat profunda i extremadament significativa i inclús Patroclo diu a Aquiles en un somi que enterren les seues cendres junt en les d'ell. Alguns autors moderns han defés que a partir d'alguns passages de la Ilíada es pot deduir l'existència d'una relació eròtica entre Aquiles i Patroclo pero l'opinió més estesa és que el text d'Homero no fa cap alusió a que entre ells hi haguera eixe tipo de relació. Patroclo va ser enviat pel seu pare a Ptía, a on coneix a Aquiles i a on es fa el seu companyer d'armes (therapon). Per una atra part, en la vora IX de la Ilíada es presenta a Aquiles i Patroclo dormint cada u en una dòna, Aquiles en Diomede i Patroclo en Ifis, dòna que per cert, el propi Aquiles va entregar a Patroclo.

La lliteratura post-homérica, a partir del V, explora una interpretació en la que Aquiles i Patroclo haurien segut amants. El primer testimoni explícit d'una relació eròtica entre Aquiles i Patroclo és un fragment de Els mirmidones, una tragèdia perduda d'Esquilo. Este tipo de relació entre abdós també es troba present en obres de Platón i Esquines, i sembla haver inspirat els enigmàtics versos en la Alejandra de Licofrón que afirmaven que Aquiles havia matat a Troilo, dels que un escolio de l'escritor bizantí Juan Tzetzes agrega que va ser per una qüestió d'amor no correspost.

Fonts tardanes diuen que a Aquiles se li va assignar un preceptor per a que ho educara i guiara sent encara chicon, cridat Noemón, d'orige cartaginés, i de la mateixa manera a Patroclo se li va assignar a un atre preceptor, un tal Eudoro.

Amoríos i descendència

Amant	Referències i amoríos
Antíloco	Filóstrato nos parla de l'amor entre Aquiles i Antíloco, fill de Néstor. Antíloco havia anunciat a Aquiles la mort de Patroclo; agarrant-li de la mà li havia suplicat que no se suïcidara i Aquiles va trobar en el seu nou amat un bàlsem contra la tristor.
Briseida	Aquiles la va capturar com a botí de guerra en Lirneso. Més tarde Agamenón la va exigir per a sí mateixa perque Apolo li havia llevat a la seua esclava Criseida. La baralla per Briseida va ser l'inici d'hostilitats entre Aquiles i Agamenón.
Deidamía	Aquiles va yacer en Deidamía, filla de Licomedes, i va engendrar un fill, Pirro, cridat més tarde Neoptólemo. Una versió tardana diu que també va nàixer de la mateixa unió un tal Oniro, que va ser mort a mans d'Orestes.
Diomede	«Aquiles es va dormir al fondo de la ben claveteada tenda; al seu costat estava gitada una dòna duta de Lesbos, filla de Forbante, Diomeda, la de belles galtes».
Dioniso	En una de les homilies atribuïdes a Clemente de Roma, citant una llista d'amoríos masculins del deu Dioniso, inclou a Aquiles, pero no oferix més senyes.
Helena	Es diu que Helena i Aquiles varen ser pares del alado Euforión que va nàixer en les Illes dels Bienaventurados.
Ifigenia	Antonino Lliberal diu que al final dels seus dies Artemisa va casar a Ifigenia en Aquiles i li va canviar el seu nom pel d'Orsiloquia.
Medea	Aquiles despuix de la seua mort es va casar en Medea. Abdós varen habitar en les Illes dels Bienaventurados.
Patroclo	Els diàlecs platònics nos parlen del amorío entre abdós: «Aquiles estava enamorat de Patroclo» o ben «Aquiles va tindre que venjar al seu amant Patroclo» Varen enterrar a Aquiles en Patroclo en la illa Leuca, mesclant els ossos d'abdós.
Troilo	Aquiles es va enamorar de la bellea de Troilo en el temple d'Apolo Timbreo. Com vullga que Troilo no corresponia els seus sentiments Aquiles ho va matar en l'altar.

El cult d'Aquiles

En el Ponto Euxino

Va haver un cult arcaic d'Aquiles en Leuce (la illa de les Serps), en la mar Negra, front a les costes de les actuals Romania i Ucrània. En l'illa hi havia un temple i un oràcul que varen sobreviure fins a l'época romana. Les ruïnes d'un temple quadrat de 30 m de costat, que possiblement fora el dedicat a Aquiles, varen ser descobertes per N. D. Kritskij en 1823. Les excavacions han tret a la llum restants d'un edifici l'orige del qual podria situar-se en el VI S'han trobat també gots votius, gemas i monedes de diferents llocs de l'Antiga Grècia.

Plinio menciona en el seu Naturalis Història un túmulo en l'illa consagrada a Aquiles, que ya no era evident, situat a una distància de cinquanta milles romanes de l'illa Peuce junt al delta del Danubio, i el temple que hi havia allí. A Pausanias li varen dir que l'illa estava coberta de boscs i que allí estava el temple d'Aquiles i la seua estàtua.

Pomponio Mela conte que Aquiles està enterrat en l'illa anomenada Aquilea, entre el Borístenes i el Ister. El geógrafo grec Dionisio Periegeta, que va viure en l'época de Domiciano, va escriure que l'illa es dia Leuce degut a que els animals salvages que allí vivien eren blancs.

L'obra de Flavio Arriano Periple del Ponto Euxino també menciona en l'illa Leuce el temple d'Aquiles i l'estàtua aixina com les numeroses ofrenes que deixaven en ell els navegants que aplegaven alloc i la presència d'un oràcul.

Leuce també tenia reputació com a lloc de sanación. En la seua Descripció de Grècia, Pausanias conta que la sibila délfica va enviar a un senyor de Crotona per a ser curat d'una ferida en el pit. Amiano Marcelino atribuïx la sanación a les aigües de l'illa.

El cult d'Aquiles estava estés en l'Antiguetat per diferents llocs de les costes del mar Negra, a on s'han trobat numeroses inscripcions que indiquen que era venerat en l'epítet Pontarca, senyor i amo de la mar Negra, protector dels mariners i la navegació.

En atres llocs

A Aquiles li varen ser dedicats varis ports comercials en aigües gregues, cridats Aquileo, en Mesenia i en Laconia. Nicolae Densuşianu pensava inclús que podria reconéixer-se el cult a Aquiles en el nom de la ciutat italiana d'Aquilea, situada en la costa de la mar Adriático, i en el braç nort del delta del Danubio, el braç de Chilia (Achileii).

Ademés, també es rendia cult a Aquiles en Sigeón —lloc a on la tradició diu que es trobava la seua tomba—, en Epiro, en Olimpia i en Arcàdia.

El cult d'Aquiles en l'época moderna: El Achilleion de Corfú

Erro al crear miniatura:

Fresc del palau d'Aquileón en Corfú

En la regió de Gastouri (Γαστούρι) al sur de la ciutat de Corfú (Grècia), l'emperatriu austríaca Sissi va construir en 1890 un palau d'estiu en Aquiles com a tema principal, en lo que supon un monument al romanticisme platònic. Naturalment, el palau va ser batejat en el seu honor: Achilleion (Αχίλλειον). En esta elegant construcció abunden les pintures i escultures d'Aquiles, tant en el saló principal com en els esplèndits jardins, representant les escenes heròiques i tràgiques de la guerra de Troya.

Els noms d'Aquiles

El nom d'Aquiles pot ser analisat com una combinació de ἄχος akhos (‘dolor’, ‘pena’) i λαός laos (‘poble’, ‘tribu’, ‘nació’, etcétera). En atres paraules, Aquiles és una personificació de la pena, sent este dolor un tema que apareix numeroses voltes en la Ilíada (freqüentment per Aquiles). El paper d'Aquiles com a héroe de les penes constituïx una yuxtaposició irònica en la visió convencional d'Aquiles com a héroe del kleos (‘glòria’, normalment en la batalla).

Laos ha segut interpretat per Gregory Nagy, seguint a Leonard Palmer, en el significat de ‘cos de soldats’. En esta derivació, el nom tindria un doble sentit en el poema: quan l'héroe actua correctament els seus hòmens omplin de dolor a l'enemic, pero quan s'equivoca són els seus hòmens els que reben el dolor. El poema tracta en part sobre la mala administració de l'ira per part deliderage.

Per una atra part, en la Biblioteca mitològica d'Apolodoro es diu que Baralle va posar a Aquiles el seu nom per no haver aproximat els llavis a un pit i que abans de cridar-se aixina s'hi havia cridat Ligirón. D'esta forma, Apolodoro relaciona el nom en la paraula «χείλος» que, precedit per la partícula privativa «ἀ», tindria com a significat «sense llavis».

Tzetzes diu que a Aquiles li cridaven Tifó per la seua bravura. Focio afig que, segons Aristònic de Tarento, quan Aquiles passava la joventut en casa de Licomedes va tindre varis noms en l'apariència de chicona —Cercisera, Isa i Pirra— i uns atres més en l'apariència de chicon —Aspeto i Prometeo—.

Atres històries sobre Aquiles

Erro al crear miniatura:

Visita d'Alejandro Magne a la tomba d'Aquiles, per Antonio Joli.

A diferència de la Briseida de la Ilíada, que no pronuncia ni una paraula, en les Heroidas d'Ovidio, Briseida envia una carta a Aquiles en la que li demana que faça lo possible per a rescatar-la del poder d'Agamenón i li expressa els seus sentiments cap a ell.

En la Odissea hi ha un passage en el que Odiseo navega fins al inframón i convers en les ombres dels morts. Una d'elles és l'ombra d'Aquiles, qui és saludat com a «beneït en vida, beneït en la mort»; el guerrer respon que preferiria ser esclau del pijor dels amos a rei de tots els morts.

Els reis d'Epiro reivindicaven ser descendents d'Aquiles perque la tradició dia que allí havia regnat el seu fill Neoptólemo. Alejandro Magne, fill de la princesa Olimpia d'Epiro, podria per tant reclamar també este parentesc, i es va esforçar en ser com el seu gran antepassat de moltes formes. Es diu que va visitar la seua tomba en passar per Troya.

Alguns també afirmen que Aquiles es va casar en Medea i que despuix de la seua mort abdós es varen unir en els Campos Elíseos del Hades, com promet Hera a Tetis en les Argonáuticas d'Apolonio.

Aquiles en la tragèdia grega

El dramaturc grec Esquilo va escriure una trilogia d'obres sobre Aquiles, cridada Aquileida pels investigadors moderns. Les tragèdies narraven els ardits d'Aquiles durant la guerra de Troya, incloent la seua victòria sobre Héctor i finalment la seua mort causada per una flecha disparada per Paris. Una atra obra perduda d'Esquilo, Els mirmidones, se centrava en la relació entre Aquiles i Patroclo. Solament es conserven unes poques llínees. El dramaturc Sófocles també va escriure una obra protagonisada per Aquiles, Els amants d'Aquiles, de la que solament sobreviuen uns pocs fragments. Eurípides també va tractar temes en els que apareix el personage d'Aquiles en vàries obres de les que solament sobreviuen fragments: Els escirios i Télefo.

Atres personages de nom Aquiles

Focio va escriure que en temps de la guerra de Troya es recontaban una decena de personages que duyen el nom d'Aquiles, pero cita només a uns pocs, a saber:

• Aquiles, com es dia este autòcton, es diu que era un fill de la terra. Quan Hera fugia de l'unió en Zeus Aquiles la va rebre en la seua cova i la va persuadir per a que es casara en Zeus; es diu que este va ser el primer matrimoni de Zeus i Hera. Zeus, llavors, va prometre a Aquiles que faria famosos a tots els que dugueren el seu nom. És per eixa raó que Aquiles, el fill de Tetis, és famós.
• El mestre de Quirón es dia Aquiles i d'ell va vindre el nom que Quirón va donar al fill de Baralle.
• L'inventor del ostracisme en Atenes es dia Aquiles, fill de Lisón.
• Es diu que Aquiles també era un fill de Zeus i la Lamia i que era d'una bellea irresistible i ademés va guanyar un concurs de bellea jujat per Pa. Afrodita es va irritar i es va posar en el cor de Pa l'amor d'Eco i li va fer tornar-se tan lleig i poc atractiu com havia segut bell.
• El fill d'un tal Gálata es dia Aquiles i l'autor diu que tenia canes des del seu naiximent.
• Focio termina dient que encara havien atres catorze Aquiles —que l'autor no menciona— que varen ser famosos i dos d'ells eren gossos i el seu comportament com a gossos havia segut sorprenent.

Vore també

• Categoria:Aquiles (òpera)
• Aquileo, polis de la regió de Tróade a on segons la tradició va ser enterrat l'héroe.
• Sent considerat Aquiles com el més veloç dels hòmens, el filòsof Zenón d'Elea va plantejar la famosa paradoxa d'Aquiles i la tortuga.
• (588) Achilles

Bibliografia

• V (1979). Fragments d'èpica grega arcaica, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-3524-1.
• (1991).«The Cult of Achilles in the Euxine».60(3)

313-330.

• «Homer's Text and Language».Centre d'Estudis Helènics de l'Universitat d'Harvard.Consultat el 8 de giner de 2021.
• «Orígens i desenroll del cult d'Aquiles en l'Antiguetat: Recollida i anàlisis de fonts».Universitat Autònoma de Barcelona (tesis doctoral).Consultat el 6 de giner de 2021.
• «Monstrare lyra ueteres heroas (Stat., Ach., I, 118). Música i èpica d'Homero a Estacio».Nova Tellus.(31-2)Consultat el 5 de giner de 2021.
• V (2000). Mitologia clàssica, Madrit: Gredos. ISBN 84-249-0204-1.
• V (1990). «Achilles», Encyclopedia of homosexuality, Nova York: Garland Publishing, pp. 8. ISBN 978-0-8240-6544-7.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Aquiles.

Aquiles en Viquidites.

• V:
  • Epitalami d'Aquiles i Deidamía, en el Proyecte Perseus (en grec).

• V: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 2: L'educació d'Aquiles (Αχιλλεωσ τροφαι).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classicalibrary.
    • Text bilingüe grec - francés, en elloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.

• V: Quadros o Imàgens (Εικόνες).
  • Traducció al francés en elloc de Ph. Remacle.
  • I: Aquiles en Esciros (Ἀχιλλεὺς ἐν Σκύρῳ).
    • Traducció a l'anglés de A. Fairbanks.
      • Text grec, en Wikisource.

• V, Antonio:
  • Aquiles (Achilles), en el Proyecte Perseus (en llatí).

• V, María Teresa:
  • El mit d'Aquiles en la lliteratura pos-clàssica

• V, Richard P.:
  • The Language of the Heroes: Speech and Performance in the "Iliad" (Ellenguage dels héroes: el discurs i l'actuació en la "Ilíada"), 1989. [1] archivat en Wayback Machine., en elloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), de l'Universitat d'Harvard.

• V, Gregory:
  • The Epic Hero (L'héroe épico), 2005 [2] archivat en Wayback Machine., en elloc del CHS (anglés).
  • An Apobatic Moment for Achilles as Athlete at the Festival of the Panathenaia (Un moment apobático d'Aquiles com a atleta en les Panateneas), 2005 [3] archivat en Wayback Machine., en elloc del CHS (anglés).
  • part-i-hour-2-achilles-as-epic-hero-and-the-idea-of-total-recall-in-song Achilles as epic hero and the idea of total recall in song (Aquiles com a héroe épico i l'idea de la plena evocació en el cantar) [4] archivat en Wayback Machine., en The Ancient Greek Hero in 24 Hours (Les 24 hores de l'héroe grec antic), Harvard University Press, 2013, en elloc del CHS (anglés).
  • part-i-hour-3-achilles-and-the-poetics-of-lament Achilles and the poetics of lament (Aquiles i la poètica de la planyença) [5] archivat en Wayback Machine., en The Ancient Greek Hero in 24 Hours, en elloc del CHS (anglés).

• V, Thomas R.:
  • The Embassy, Χόλος, and the Iliad’s Genre (L'embaixada, xόλος i el gènero de la Ilíada) [6] archivat en Wayback Machine., en Fighting Words and Feuding Words: Anger and the Homeric Poems (Vocabularis de combat i d'enemistat: la còlera i els poemes homéricos), 2005, en elloc del CHS (anglés).