Els seus scrofa
El javalí (Els seus scrofa) (del àrap: جبلي ǧabalī, ‘montanyós’) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família dels suidos. La seua distribució original es correspon en gran part d'Eurasia i algunes zones del nort d'Àfrica, si be ha segut introduït per l'home en Amèrica i Oceania. Està inclós en la llista 100 de les espècies exòtiques invasoras més amoladores del món[1] de l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea. La femella rep el nom de javalina, i la crío, jabato.
Descripció
[editar | editar còdic]Morfologia
[editar | editar còdic]- Llongitut del cos: 90 cm-160 cm
- Llongitut de la coa: 22 cm
- Alçada a la creu: 65 cm
- Pes: els mascles entre 70 i 90 kg, les femelles entre 40 i 65 kg (poden aplegar a alcançar els 145 kg).
- Grau d'amenaça: en Europa és una espècie cinegética que no es troba en perill ni amenaçada.
El javalí és un mamífer de tamany mijà proveït d'un cap gran i allargada, en la que destaquen uns ulls molt menuts. El coll és gros i les pates són curtes.
El javalí compensa la seua mala vista en un important desenroll del olfat, que li permet detectar aliment, com trufes, bellotes, foncs i animals baix terra.[2] l'oït està també molt desenrollat i pot captar sons imperceptibles per al ser humà.
Els seus pèls, cridats cerdes, són grossos i negres, medint entre 10 i 13 cm en la creu, i uns 16 cm en la punta de la coa. El color de la capa o pèl és molt variable i va des de colors grisáceos al negre, passant per colors rojosos i marrons. Les pates i el contorn del hocico són més obscurs que el restant del cos. La crin que recorre el llom a partir de la front es eriza en cas de còlera. El canvi de pèl té lloc cap a maig o juny, encara que la femella en crío muda més vesprada.
Crío
[editar | editar còdic]Solen ser ventrades molt numeroses de fins a 10/12 individus encara que es donen 8/9 per lo general. Les crío, cridades rayones o jabatos, naixen en unes característiques ralles llongitudinals a lo llarc del cos. Estes desapareixen a lo llarc dels primers mesos de vida.
Subespecies
[editar | editar còdic]Entre les distintes subespecies es troben:[4]
- Els seus scrofa scrofa: És la subespecie més comuna i estesa; la seua distribució original va de França fins a la part europea de Rússia; ha segut introduïda en Suècia, Noruega, Estats Units, Argentina, Uruguay i Canadà.[4]
- Els seus scrofa meridionalis: Una subespecie més chicoteta pròpia de Cerdenya.
- Els seus scrofa majori: Subespecie de chicotet tamany, pero en un cràneu més alt i ample; és pròpia d'Itàlia central i meridional i era l'única subespecie de la zona des de que, en 1950, es va introduir S. s. scrofa.
- Els seus scrofa attila: És una subespecie molt gran que habita en Romania, Hongria, Transilvania, i el Caucas fins al mar Caspio. Se supon que el javalí d'Ucrània, Turquia i Iran pertany a esta subespecie.
- Els seus scrofa ussuricus: Subespecie pròpia del nort d'Àsia i Japó.
- Els seus scrofa cristatus: Subespecie d'Àsia Menor i Índia.
- Els seus scrofa vittatus: Subespecie pròpia d'Indonèsia.
- Els seus scrofa taivanus: Subespecie de Taiwan.[5]
- Els seus scrofa castilianus (albar): Distribuïda en el nort de la península ibèrica, presenta un major tamany corporal i un pelage més clar i tupido.
- Els seus scrofa baeticus (arocho): És més chicoteta que l'anterior, en menys pèl i de color més negre; la seua distribució és pròpia del sur de la península ibèrica.
El porc domèstic és considerat en freqüència com una subespecie més: Els seus scrofa domestica.
Etologia
[editar | editar còdic]El javalí és de comportament molt sociable, no és molt territorialista, i es desplaça en grups matriarcals, normalment en grups de tres a cinc animals formats per femelles i les seues crío, encara que de tant en tant es poden vore grups superiors els vint individus. La javalina (femella del javalí) dominant és la de major edat i tamany. Els jóvens mascles d'un any, cridats bermejos, viuen en la perifèria del grup. Exceptuant el periodo de celosia, els mascles en edat reproductora són més be solitaris, aun cuando els individus majors i més vells, cridats macarenos, solen anar acompanyats per un mascle més jove conegut com l'escuder.
Desplaçaments
[editar | editar còdic]El javalí durant el dia és normalment sedentario, pero durant la nit pot recórrer distàncies considerables, entre 2 i 14 km, normalment al pas creuat o al trot llauger (J. Reichholf, 1995),cita requerida mentres que en les fugida pot practicar un viu galop, que no obstant solament pot mantindre durant un curt periodo.
En el bosc utilisa casi sempre els mateixos passages per als seus correries. Les femelles prenyades o en crío es tornen més sedentarias.
Periodo de celosia
[editar | editar còdic]Durant el seu periodo de celosia, de novembre a giner, el javalí mascle busca femelles receptives d'un modo tan actiu que a voltes aplega a oblidar-se de la seua pròpia alimentació. En quant troba una piara,[nota 1] comença expulsant als jóvens de l'any anterior. En cas necessari, lluita contra els seus rivals per a conquistar a les javalines, les quals són generalment dos o tres, i en ocasions fins a huit.
Banys de fanc o fanc
[editar | editar còdic]Els banys de fanc eixerciten un important paper en l'ecologia de l'espècie, considerant-se que tenen vàries funcions. Aixina asseguren la seua regulació tèrmica, en cuanto que el javalí no sua en tindre les glándulas sudoríparas atrofiades. D'igual modo s'ha considerat que els banys de fanc tenen un important paper en les relacions socials de l'espècie i inclús s'ha descrit un paper en la selecció sexual, de modo que si mentres en l'estiu usen els banys de fanc tots els javalins, sense distincions de sexe ni edat, durant l'época de celosia semblen reservats casi exclusivament als mascles adults, de modo que s'ha considerat (Pedro Fernández-Llario,[6] 2004) que estos banys poden estar lligats a la persistència de les olors corporals sobre un substrat estable com el que proporciona una capa de fanc adherida al pèl (inclús per a perdre rastres en els gossos de caça), sense oblidar les funcions de marca territorialista, i sobretot sanitàries que tenen per a l'espècie els banys en fanc.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Lowe S., Browne, M., Boudjelas, S., De Poorter, M. (2000). 100 de les Espècies Exòtiques Invasoras més amoladores del món. Una selecció del Global Invasive Species Database. Publicat pel Grup Especialiste d'Espècies Invasoras (GEEI), un grup especialiste de la Comissió de Supervivència d'Espècies (CSE) de l'Unió Mundial per a la Naturalea (UICN), 12pp. Primera edició, en anglés, treta junt en el número 12 de la revista Aliens, decembre 2000. Versió traduïda i actualisada: novembre 2004.
- ↑ «El javalí». http://www.jabalies.com/.
- ↑ «Internet Archive Search: Royal Natural History» (en en). Consultat el 23 de maig de 2016.
- ↑ 4,0 4,1 Scheggi, Massimo (1999). La Béstia Nera: Caccia al Cinghiale fra Mit, Storia i Attualità, p. 201. ISBN 8825379048.
- ↑ «Wow, Taipei Zoo». Archivat des d'el original, el 11 de febrer de 2010. Consultat el 24 de giner de 2009.
- ↑ Fernández-Llario, P. (1996). Ecologia del javalins en Doñana: paràmetros reproductius i impacte ambiental. Tesis Doctoral, Universitat d'Extremadura, Càceres.
- Fernández-Llario, P. (2005a). «The sexual function of wallowing in male wild boar (Els seus scrofa).» J Ethol., 23: 9-14.
- Fernández-Llario, P. (2005b). «Environmental correlates of nest site selection by wild boar Els seus scrofa.» Acta Theriol., 49: 383-392.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sus scrofa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>