Anar al contingut

Eurípides

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Eurípides

Eurípides (en grec, Εὐριπίδης) (Flía —Ática— o Salamina, ca. 484/480 a. C.-Pella, 406 a. C.) va ser un dels tres grans poetas tràgics grecs de la antiguetat, junt en Esquilo i Sófocles, sent estos tres els únics d'els qui alguna de les seues obres han sobrevixcut en la seua totalitat. Alguns acadèmics antics li varen atribuir noventa y cinco obres, pero la Sua afirma que varen ser màxim noventa y dos. Dèneu obres atribuïdes a Eurípides han sobrevixcut de manera més o menys completa, encara que a sovint es considera que una d'estes (Reso) no va ser genuinamente obra seua.[1] Molts fragments (alguns d'ells substancials) sobreviuen de la majoria de les seues atres obres. Han sobrevixcut intactes més obres seues que les d'Esquilo i Sófocles junts, en part degut a que la seua popularitat va aumentar a l'hora que disminuïa la d'aquells.[2] En la era helenística, Eurípides es va convertir en una pedra angular de l'educació lliterària antiga, junt en Homero, Demóstenes i Menandro.[3]

A Eurípides se li associa en innovacions teatrals que han influït profundament en el teatre fins a l'época moderna, especialment en la representació d'héroes mítics tradicionals com a persones comunes immerses en circumstàncies extraordinàries. Este nou enfocament li va dur a impulsar innovacions que escritors posteriors varen adaptar a la comèdia, algunes de les quals són característiques del gènero de cavalleries. Aristóteles ho va calificar com «el més tràgic dels poetes», provablement per la seua marcada predilecció per finals desgraciats; no obstant, Bernard Knox atribuïx a esta observació un alcanç major, ya que «en la seua representació del sofriment humà, Eurípides du allímit la capacitat de resistència del públic; algunes de les seues escenes resulten casi insoportables».[2] En centrar-se en la vida interior i les motivacions dels seus personages d'una manera fins a llavors inèdita,[4][5] Eurípides va ser «el creador de... eixa gàbia que constituïx el teatre de Otelo de Shakespeare, Fedra de Racine, o les obres d'Ibsen i Strindberg», un espai a on «hòmens i dònes aprisionados es destruïxen mútuament per l'intensitat dels seus amors i odis».[2] No obstant, també va ser el precursor lliterari de dramaturcs còmics tan diversos com Menandro o George Bernard Shaw.[4]

En les comèdies del seu contemporàneu Aristófanes, Eurípides és objecte de sàtira per la seua intelectualisme. Les opinions dels estudiosos moderns sobre Eurípides han segut molt diverses: alguns ho consideren un intelectual iconoclasta, mentres que uns atres ho veuen com un dramaturc més tradicional. La representació que Eurípides fa de les dònes ha despertat un interés especial en l'época moderna, per la perspicàcia i l'empatia en les que retrata a la dòna i les dificultats que esta afrontava en la societat grega, especialment en la seua obra Medea,[6] si be en la seua pròpia época Eurípides tenia reputació de misógino, i una obra d'Aristófanes, Les Tesmoforiantes, descriu cómicamente l'indignació de les atenienses per cóm les retratava Eurípides.[7]

Biografia

Les fonts més importants sobre la vida d'Eurípides són el Marmor Parium, la Sua, Aulo Gelio[8] i les Vides escrites pel biógraf grec del III Sàtir.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingutErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut La seua mare es dia Clito o Cleito (gr. Κλειτώ) i el seu pare Mnesarco o Mnesárquides (gr. Μνήσαρχος ο Μνησαρχίδης),[9] que era mercader. Eurípides va nàixer en Flía (gr., Φλύα), llogaret del Ática central, d'a on pronte, per la segona guerra mèdica, decisiva per als grecs i el món occidental, varen tindre que emigrar a Atenes sent encara chiquet ell.[10] Atres fonts indiquen que el seu lloc de naiximent va ser l'illa de Salamina.[11]

Se sap que va ser alumne d'Anaxágoras de Clazomene, Protágoras, Arquelao, Pródico i Diógenes d'Apolonia. En l'any 466 a. C., va complir dos de servici militar. Odiava la política i era amant de l'estudi, per a lo que posseïa la seua pròpia biblioteca privada, una de les més completes de tota Grècia. Durant un temps va estar interessat per la pintura, coincidint en l'apogeu del pintor Polignoto en Atenes. Va tindre dos esposes, cridades Melito i Quérile (o Quérine). Va ser amic de Sócrates, el qual, segons la tradició, només assistia al teatre quan es representaven obres d'Eurípides. En el 408 a. C., decepcionat pels acontenyiments de la seua pàtria, implicada en l'interminable guerra del Peloponeso, Eurípides es va retirar a la cort d'Arquelao I de Macedònia, en Pela, a on va morir dos anys despuix.

Obra

Es coneix que va escriure 92 obres, conegudes pels títuls o per fragments, pero es conserven solament 19 d'elles (18 tragèdies i el drama satíric El Cíclope).[12] D'una d'estes, Reso, es discutix encara si és apócrifa. El cànon establia també 7 tragèdies d'Eurípides, pero el gust de l'época nos va transmetre un número major. La seua concepció tràgica està molt alluntada de la d'Esquilo i de la de Sófocles. Les obres d'Eurípides tracten de llegendes i acontenyiments de la mitologia d'un temps lluntà, molt anterior al V, pero aplicables al temps en que va escriure, sobretot a les crueltat de la guerra. Les traces diferencials de la seua obra són els següents:

  • Innovació en el tractament dels mits.
  • Complexitat de les situacions i dels personages.
  • Humanisació dels personages, que es mostren com a hòmens i dònes de carn i os, en passions i defectes que, en alguns casos, s'acosten als de la tragicomèdia.
  • Especial influència dels problemes i polèmiques del moment, que donen un aire de realisme.[13]
  • Crítica racionalista del concepte de divinitat tradicional.
  • Disminució del paper del cor. Eurípides és conegut principalment per haver reformat la estructura formal de la tragèdia ática tradicional, mostrant personages com dònes fortes i esclaus inteligents, i per satirizar molts héroes de la mitologia grega. Les seues obres semblen modernes en comparació a les dels seus contemporàneus, centrant-se en la vida interna i les motivacions dels seus personages d'una forma abans desconeguda per al públic grec. Un dels mecanismes més discutits és el cridat deus ex machina, que consistix en solucionar de manera antinatural un conflicte, com en Medea (obra en la que al final apareix un dragó que salva a la protagonista en l'últim moment), o en el seu Helena (tragèdia en la que un eidolon enviat pels deus substituïx a la verdadera Helena, que ha segut traslladada a un atre Egipte, sense que hi haja adulteri; i alguna cosa semblant ocorre en els seus Ifigenias.[14]) El conflicte en Hipólito, que va escriure dos voltes, i única de les seues obres que va obtindre el primer lloc en els agones, revela les passions humanes en una dimensió molt actual i minimisa la participació dels deus en elles. Hipólito també nos revela la verdadera naturalea dels texts euripídeos, gràcies a que coneixem les modificacions que va fer a l'obra per a tornar a presentar-la i guanyar la competència i nos mostra clarament quin era la valoració del públic i els juges de l'época.
Estàtua d'Eurípides

La relació cronològica de les seues obres conservades és:

  1. Alcestis - Ἄλκηστις - 438 a. C.; segon lloc.
  2. Medea - Μήδεια - 431 a. C.; tercer lloc.
  3. Els Heraclidas - Ἡρακλεῖδαι - ca. 430 a. C.
  4. Hipólito - Ἱππόλυτος στεφανοφόρος - 428 a. C.; primer lloc.
  5. Andrómaca - Ἀνδρομάχη - ca. 425 a. C.
  6. Hécuba - Ἑκάβη - ca. 424 a. C.
  7. Les suplicantes - Ἱκέτιδες - ca. 423 a. C.
  8. Electra - Ἠλέκτρα - ca. 420 a. C.
  9. Heracles - Ἡρακλῆς μαινόμενος - ca. 416 a. C.
  10. Les troyanas - Τρῳάδες - 415 a. C.; segon lloc.
  11. Ifigenia entre els Tauros - Ἰφιγένεια ἡ ἐν Ταύροις - ca. 414 a. C.
  12. Ion - Ἴων - ca. 414 a. C.
  13. Helena - Ἑλένη - 412 a. C.
  14. Fenicias - Φοινίσσαι - ca. 410 a. C.
  15. Orestes - Ὀρέστης - 408 a. C.
  16. Les bacantes - Βάκχαι - 406 a. C.: pòstuma; la trilogia de la que forma part, en Ifigenia en Áulide i Alcmeón en Corinto, va guanyar el primer premi.
  17. Ifigenia en Áulide - Ἰφιγένεια ἡ ἐν Αὐλίδι - 406 a. C.: pòstuma; primer lloc de les trilogies.
  18. El Cíclope - Κύκλωψ - sense datar; és el seu únic drama satíric conservat.
  19. Reso - Ῥῆσος -. Potser apócrifa.[15]

Relació cronològica de les seues obres fragmentarias:

  1. Les pelíades - Πελιάδες - 455 a. C.[16]
  2. Les cretenses - Κρήσσες - 438 a. C., en Alcestis.
  3. Alcmeón en Psófide - Ἀλκμαίων ὁ διὰ Ψωφῖδος - 438 a. C., en Alcestis.[17]
  4. Télefo - Τήλεφος - 438 a. C., en Alcestis.[18]
  5. Els cretenses - Κρῆσσαι - ca. 435 a. C.
  6. Filoctetes - Φιλοκτήτης - 431 a. C., en Medea.[19]
  7. Dictis - Δίκτυς - 431 a. C., en Medea.[20]
  8. Theristai - Θερισταί - obra satírica, 431 a. C., en Medea.
  9. Estenebea - Σθενέβοια - abans del 429 a. C.[21]
  10. Belerofonte - Βελλεροφών - ca. 430 a. C.[22]
  11. Cresfontes - Κρεσφόντης - ca. 425 a. C.[23]
  12. Erecteo - Ἐρεχθεύς - 422 a. C.[24]
  13. Faetón - Φαέθων - ca. 420 a. C.[25]
  14. Melanipa la sabio o Melanipa la filòsofa - Μελανίππη σοφή - ca. 420 a. C.[26]
  15. Alejandro - Ἀλέξανδρος - 415 a. C., en Les troyanas.
  16. Palamedes - Παλαμήδης - 415 a. C., en Les troyanas.[27]
  17. Sísifo - Σίσυφος - obra satírica, 415 a. C., en Les troyanas.[28]
  18. Melanipa[29] encadenada - Μελανίππη δεσμώτις - ca. 412 a. C.
  19. Andrómeda - Ἀνδρομέδα - 412 a. C., en Helena.[30]
  20. Antíope - Ἀντιόπη - ca. 410 a. C..[31]
  21. Arquelao - Ἀρχέλαος - ca. 410 a. C.[32]
  22. Hipsípila - Ὑψιπύλη - ca. 410 a. C.[33]
  23. Alcmeón en Corinto[34] - 406 a. C.; la trilogia de la que forma part, en Les Bacantes i Ifigenia en Áulide, va guanyar el primer premi

Pensament

La societat ateniense de l'época es debatia entre dos opcions: l'estabilitat dels valors conservadors, representada per Esquilo i Aristófanes, i el revisionisme racionaliste, representat per Eurípides, Sócrates i els sofistas. La llarga guerra del Peloponeso va contribuir a la derrota de la primera opció, en comprovar que les velles receptes d'antany no servien ya per al futur.[35] És notòria la animadversión d'Aristófanes al racionalisme d'Eurípides, al que ataca en les seues comèdies, especialment en Les granotes, Les Tesmoforias, i Les asambleístas, en succeïts i alusions d'intenció malévola, com la presunta baixa extracció social de la mare d'Eurípides, a la que califica com verdulera, quan en realitat pertanyia a una família acomodada, segons indiquen fonts séries com Filócoro.[36] Les raons d'esta mania persecutoria podrien ser dos:

  • Antagonisme ideològic en el pensament alvançat d'Eurípides.
  • La pintura que fa Eurípides de les dònes en les seues tragèdies, que les aparta del model tradicional, molt estereotipat, de la Comèdia Antiga.[37]

Vincenzo vaig donar Benedetto ha senyalat una evolució en el teatre d'Eurípides des de la destrucció dels personages en enfrontar-se en la realitat fins a les obres del seu últim periodo, en que, pel contrari, estos, envolts en la caòtica mar de l'encert, es donen conte de la seua llimitació i fragilitat i busquen per tots els mijos trobar la lliberació dels seus mals.[38] No és un poeta de fe religiosa tan ferma com la d'Esquilo o Sófocles, i aixina, encara que respecta la religió tradicional (per eixemple, la profunda fe de la sacerdot Teonoe en Helena), al costat d'expressions de pietat commovedores com la pregària a Artemisa d'Hipólito:

¡Oh deesa volguda! [...] sent la teua veu encara que no veig el teu rostre. ¡Ixcà termine la meua vida com l'he escomençat!.[39]

Apareixen sentències com la del drama perdut Belerofonte: "Si els deus cometen alguna injustícia, no són deus"[40] o la tan coneguda de la seua Helena:

¿Quina cosa és Deu o quina cosa no és o qué hi ha entre estos dos térmens? ¿Quí entre els mortals pot dir haver trobat investigant ellímit extrem, quan veu les coses dels deus ací o allà i de nou variant en vicissituts imprevista i contradictòries? [...] No sé qué cosa és certa, a lo manco entre els hòmens; pero he trobat veraç la paraula dels deus[41]

Per un passage del seu Heracles sabem que rebujava el pensament de que els deus s'entreguen a accions vergonyoses i amors ilícits i reputa tals relats com a invencions dels poetes.[42] És més, critica als adivinos, falsos i plens de mentires, i afirma que el millor endevine és la raó i el corage.[43] Pero la seua última obra, Les bacantes, està plena de pietat tradicional. Eurípides oferix una visió de la guerra que ya no exalta als héroes: vintisset anys lluitant contra Esparta havia donat a molts atenienses una visió més realista i tràgica de lo que era. Eurípides es fixa en les conseqüències funestas de la guerra i pinta quadros horrorisats de la mateixa en el seu cicle troyano: aixina, en Les troyanas, sobre el fondo de l'incendi de la famosa ciutat, es veu la mort del chicotet Astianacte, el sacrifici de Polixena, el cadàver de Polidoro, la ceguera de Polimestor per venjança d'Hécuba, la desesperació de Casandra i les planyences i gemec de les captives troyanas.[44] Despuix de la derrota de Sicília, este pacifisme d'Eurípides es va plasmar definitivament en uns versos del cor de la seua tragèdia Helena:

¡Necis els qui busqueu alcançar fama en el combat i en llances belicistes, creent tontamente trobar remei als treballs humans! Puix, si calguera resoldre'ls en la lluita sanguinosa, no conclouria jamai en les ciutats la discòrdia.[45]

Traduccions a l'espanyol

Parcials: entre elles, la més antiga és la Hécuba trista de l'humaniste Fernán Pérez d'Oliva, conclosa en 1528 i publicada molt més vesprada (Còrdova, 1586; reimpresa en el Parnaso espanyol de Juan José López de Sedano, vol. VI, Madrit: Sancha, 1772). Completes: Eduardo Mier i Barbery (Madrit: Imprenta de Tello, 1865): prou lliure i en omissions i errors. Completada despuix entre 1909 i 1910, tres vols., i més vesprada revisada i corregida segons el text grec per Carlos A. Disamdro (Buenos Aires: L'Ateneu, 1946)

Antonio Tovar, Eurípides. Tragèdies (Barcelona: Ànima mater, 1955 i 1960): bilingüe, en dos volums. Completada anys més vesprada en un tercer obra de Francisco Rodríguez Adrados i Luis Alberto de Conca (1995).

Ángel María Garibay Kintana (Les dèneu tragèdies, Mèxic: Porrúa, 1976): prou poc fiable.

José Luis Calvo Martínez, Luis Alberto de Conca, Carlos García Gual, Juan Antonio López Férez i Alberto Medina González (Madrit, Gredos, 1977-79)).

Juliol Pallí Bonet i Josep Alsina Clota (Barcelona, Bruguera, 1982)

Juan Antonio López Férez i uns atres (Madrit, Càtedra, 1985 ss.)

Manuel Fernández Galiano i Juan Miguelabiano Illundáin (1991-2000, 3 vols.).[46]

Juan Tobías Nápoli Tragèdies I: Alcestis - Medea - Hipólito - Andrómaca (Buenos Aires, Colihue, 2005) ISBN: 950-563-012-3, Tragèdies II: Heraclidas, Hécuba, Suplicantes (Buenos Aires, Colihue, 2014) ISBN: 978-950-563-074-5, Tragèdies III: Troyanas, Helena, Ifigenia en Áulide (Buenos Aires, Colihue, 2016) ISBN: 978-950-563-078-3: La traducció directa des del grec i les notes, aixina com una extensa i detallada introducció, a càrrec de Juan Nápoli, especialista en llengua i cultura grega de l'Universitat Nacional de l'Argent. Cal mencionar també unes Obres completes d'Eurípides en quatre volums, impreses en Valéncia sense any, traduïdes des de la versió francesa de Leconte de Lisle per G. Gómez de la Mata, per la seua elegant prosa i perque comprén el Reso, i la traducció al català en vers de Carles Riba, tres vols., (Barcelona, 1977).

Vore també

Bibliografia

Edicions

Sobre Eurípides

Notes i referències

  1. ↑ Walton (1997). org/details/playssix0000euri Euripides: Plays. ISBN 978-0-413-71650-7.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Knox, B. M. W. (1985). "Euripides". En Easterling, P. I.; Knox, B. M. W. (eds.). The Cambridge History of Classicaliterature I: Greek Literature. Cambridge: Cambridge University Press (CUP). ISBN 9780521359818.
  3. ↑ Euripides (2017). Alcestis, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-925467-5.
  4. ↑ 4,0 4,1 Fades, Moses (1960). "Introduction". Tingues Plays by Euripides. Bantam Classic.
  5. ↑ Owen, A. S. (1939). Euripides: Ion. Oxford University Press.
  6. ↑ Croally (1999). Euripidean polemic: the Trojan women and the function of tragedy, Repr. edició, Cambridge Univ. Press. ISBN 978-0-521-46490-1.
  7. ↑ «britannica. com/biography/Euripides ». Consultat el 2026-06-11 (en en).
  8. ↑ AULO GELIO: Nits Áticas, 15, 20.
  9. ↑ Formes alternes del mateix nom.
  10. ↑ Eurípides. Tragèdies I, edició d'Alberto Medina González i Juan Antonio López Férez, pp. 14-15, Madrit: Gredos (1977), ISBN 978-84-249-3484-2.
  11. ↑ Eurípides. Tragèdies I, edició de Juan Antonio López Férez, p.11, Madrit: Càtedra (2005), ISBN 84-376-0545-8.
  12. ↑ (1982) «Pròlec», Obres completes d'Eurípides, Madrit: Gredos.
  13. ↑ Vejau també l'apartat "El realisme d'Eurípides" de l'artícul dedicat a la tragèdia grega.
  14. ↑ Vegen-se "Ifigenia en Áulide" i "Ifigenia entre els tauros".
  15. ↑ rae. es/? id=3DUx2j9 Definició de "apócrifo" en el DRAE.
  16. ↑ Vejau "Pelíades".
  17. ↑ Vegen-se "Alcmeón" i "Psófide".
  18. ↑ Vejau "Télefo".
  19. ↑ V. "Filoctetes".
  20. ↑ V. "Dictis".
  21. ↑ Vegen-se l'apartat "Exili a Tirinto" de l'artícul "Belerofonte", l'apartat "Mit de Belerofonte" de l'artícul "Preto" i l'artícul "Yóbates".
  22. ↑ Vejau "Belerofonte".
  23. ↑ V. "Cresfontes".
  24. ↑ V. "Erecteo".
  25. ↑ V. "Faetón".
  26. ↑ V. "Arne (mitologia)".
  27. ↑ V. "Palamedes".
  28. ↑ V. "Sísifo".
  29. ↑ Vejau "Melanipa (filla de Quirón)".
  30. ↑ V. "Andrómeda (mitologia)".
  31. ↑ V. "Antíope".
  32. ↑ V. "Arquelao I de Macedònia".
  33. ↑ V. "Hipsípila".
  34. ↑ V. "Alcmeón".
  35. ↑ MEDINA GONZÁLEZ, Alberto; LÓPEZ FÉREZ, Juan A.: Eurípides. Tragèdies; I, Introducció a Eurípides, Gredos, 1990, ISBN 84-249-3484-9, pág 41.
  36. ↑ Ibidem, Introducció a Eurípides, pp. 11-14.
  37. ↑ Ibidem, Introducció a Eurípides, pág 12.
  38. ↑ Cf. Vincenzo vaig donar Benedetto, Euripide: teatre i società. Torino: Einaudi, 1971, p. 284.
  39. ↑ Vinya. Eurípides, Hipólito, 86-87.
  40. ↑ Cf. Eurípides, frag. 192.
  41. ↑ Cf. Eurípides, Helena, vv. 1107 i ss.
  42. ↑ Cf. Eurípides, Heracles, vv. 1341-1346.
  43. ↑ Cf. Eurípides, Heracles, vv. 744-757.
  44. ↑ Cf. G. Rachet, La tragédie grecque. Paris: Payot, 1973 p. 212.
  45. ↑ Vinya. Eurípides, Helena, v. 1.115 i ss.
  46. ↑ Cf. Juan Antonio López Férez, "Entorn a l'història de les traduccions d'Eurípides a l'espanyol", en Fidus interpres: actes de les Primeres Jornades Nacionals d'Història de la Traducció coord. per José Luis Chamosa, Juliol-César Santoyo, Trinitat Guzmán González, Rosa Rabadán, Vol. 2, 1989, págs. 321-328.

Enllaços externs

Commons

Eurípides en Viquidites.

  • LABIANO ILUNDAIN, Juan Miguel: Observacions sobre Eurípides i el seu us dramàtic de la Retòrica; en Studia Philogica Valentina, vol. 9, n.º 6, pp. 1-41. 2006. ISSN: 1135-9560

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Eurípides&oldid=1442550»