Pela (Grècia)

Pela (Grècia)

Localisació de Pela en Grècia

Pela, o Pella, (Plantilla:Lang-grc, Pélla) és una antiga ciutat, que es troba en la planura central de la regió de Macedònia en Grècia. Important urbs macedonia situada a l'oest del riu Axio, o Vardar de l'eslau, entre este i el Bregues, a uns 40 km al noroest de l'antiga Terma, l'actual Tesalónica, i a uns 10 km al nort del golf Termaico. Estava sobre un tossal que dominava en l'Antiguetat un llac cenagoso: esta ciutat de població mixta greco-bàrbara va passar a estar baix el control dels reis teménidas a principis de el V, pero no va eixir de l'obscuritat fins que es va convertir en la seua residència habitual, en una época en la que el regne estava en plena expansió baixe dependència dels tracios i de la Lliga Calcídica. Es va convertir en la capital del Regne de Macedònia a principis de el IV a. C. substituint a Egas, l'actual Vergina, i va conservar esta categoria en el periodo helenístico, baixe el regnat dels Antigónidas.

La ciutat va ser saquejada pels romans en 168 a. C., al final de la tercera guerra macedónica. Va entrar llavors en un llarc decliu del que ni una refundació colonial baix Augusto va conseguir fer-la resorgir. Les excavacions arqueològiques de l'emplaçament han revelat una població organisada segons un pla hipodámico, centralisada en una àmplia àgora, les vastes residències de la qual adornades en numerosos mosaics testimonien la seua prosperitat. Les inscripcions trobades durant les excavacions han permés resoldre el debat sobre la naturalea del antic idioma macedonio en favor de la tesis d'un dialecte del dialecte grec.

En l'época del Imperi macedonio i durant el seu major esplendor, va anar la seua capital. Abans, al principi de l'història de Macedònia, la capital havia segut Egas, l'actual Vergina. El rei Arquelao de Macedònia (413-393 a. C.) va abandonar esta antiga ciutat per a construir-se no molt llunt un palau que va manar decorar al gran pintor grec Zeuxis. Aixina va nàixer Pela.

Durant estos anys de gran auge i esplendor Pela va ser un centre de cultura famós en tot lo món conegut. Una gran majoria dels artistes destacats es donaven cita en esta ciutat. Eurípides va estrenar en ella les seues millors obres de teatre i ací va morir, i el pintor Apeles també treballava allí. També l'art del mosaic va tindre la seua sèu en esta ciutat. Eren mosaics construïts en cudols de colors de matisos molt delicats que creaven unes composicions de figures molt belles. Solen ser en un fondo obscur i el restant en tons clars. Estan delimitats per tires de plom o de ceràmica per a remarcar les siluetes. A finals de el III estos cudols varen ser substituïts per teselas de vidre. En 1956 es varen fer excavacions que varen descobrir el centre d'esta antiga ciutat i varen eixir a la llum pisos de cases fets de mosaic en escenes mitològiques en la majoria dels casos.

En esta urbs varen nàixer Filipo II de Macedònia i el seu fill Alejandro Magne, educat pel gran Aristóteles, qui va anar un atre hoste ilustre de la mateixa.

Per Pela passava la Via Egnatia, antiga via romana de la segona mitat de el II, que creuava la península dels Balcans des del mar Adriático fins a Bizancio (hui Estambul, en Turquia).

Es poden visitar les seues ruïnes de l'época macedonia, els mosaics de cudols, el museu i l'acrópolis.

Història

Capital del Regne de Macedònia

Mosaic de La caça del cérvol, Casa del rapte de Helena, IV a. C. Obra firmada pel mosaiquista Gnosis.

Les primeres mencions de la ciutat es troben en Heródoto a propòsit de la campanya de Jerjes II, i en Tucídides a propòsit de l'expansió macedonia i de la guerra en Sitalces, rei dels tracios odrisios.

Els orígens de la ciutat són obscuros, aixina com la data precisa de la seua incorporació al Regne de Macedònia: l'epigrafia local sugerix que Pela, en el V, era un establiment mixt greco-bàrbar, i com ell existien varis en la planura central macedonia al voltant del golf Termaico (Icnas, Calestra, Sindo i Terma). Una inscripció funerària de la primera mitat de el V a. C. gravada en caràcters jónicos per un tal Ortágoras o Pitágoras, fill de Aristócrates i de Aristóbulo, constituïx un indici que prova que esta població era d'orige jonio. Pela hauria segut conquistada pels teménidas cap als anys 510-505 a. C. Pero és factible que mantinguera una certa autonomia fins a la mitat de el V a. C., com també va anar provablement el cas de la veïna ciutat de Icnas, que va continuar falcant la seua pròpia moneda fins a  a. C. En tota provabilitat posseïa també les seues pròpies institucions cíviques.

Para Jenofonte, era al principi de el IV, la ciutat més gran de Macedònia. Seria el rei Arquelao o més provablement Amintas III qui una miqueta abans d'esta época la va fer capital del regne i va atraure a renombrados artistes grecs, com el pintor Zeuxis, el poeta Timoteo de Mileto i, especialment al tràgic Eurípides, els dies de la qual varen terminar en Pela. Allí va escriure i va fer representar la seua tragèdia Arquelao. Este canvi d'estatus polític vi acompanyat de l'assentament de colon macedonios i un canvi notable de la demografia que és perceptible en l'epigrafia: l'onomàstica es va vore modificada, en una major varietat de noms i en menys influència jónica. Els noms macedonios varen ser usats junt en uns atres d'orige helé. La decisió de Amintas III de fer de Pela la seua capital es pot explicar per la necessitat de controlar millor els nous territoris del regne i les antigues ciutats gregues sempre dispostes a rebelar-se baix l'influència de la veïna Lliga Calcídica. La mateixa Pela es va alçar en l'any 383 a. C. Va ser el fill de Amintas III, Filipo II, qui es crie en el nou palau de Pela, el que va conseguir l'integració d'estos territoris dins del regne. Contràriament a l'exageració oratòria de Demóstenes, el gran enemic ateniense del rei, Pela no tenia res del poblat que va ser encara que no alcançara l'importància demogràfica d'Atenes.

El regne d'Antígono II Gónatas va representar provablement l'apogeu de la ciutat ya que d'esta época daten la major part dels restants trobats. Polibio i Tito Livio la varen mencionar en moltes de les seues obres, tant com a capital de Filipo V com de Perseo durant les guerres macedónicas. L'única descripció de la ciutat que es coneix actualment va ser escrita per Tito Livio a propòsit de la visita que va fer el general romà Emilio Paulo a la ciutat despuix de véncer a Perseo en la batalla de Pidna en 167 a. C.:

Pela, construïda en un tossal de pendent descendent cap al noroest, està rodejada de pantans formats pel drenage dels llac i d'una profunditat que els fa intransitables tant en hivern com en estiu. Del centre mateix del pantà més propenc a la ciutat, descolla, en forma d'illa, una ciutadella assentada en un dic d'un enorme treball, lo suficientment fort com per a recolzar les muralles i resistir l'humitat de les aigües que la rodegen. Des de llunt, la ciutadella sembla contigua a les muralles de la ciutat, pero estan separades per un canal sobre el que han construït un pont de comunicació.

Institucions de la ciutat macedonia

Estatuilla d'Atenea en banyes de bou. Terracota de el II a. C., Museu Arqueològic de Pela.

Com a capital del regne macedonio, Pela va ser el lloc de residència habitual del rei, qui tenia allí el seu palau. Atres edificis de la ciutat macedonia eren el santuari d'Heracles, lloc de reunió del Consell de Macedònia (el Sinedrion) i també del buleuterio, a on es reunia la boulé, el consell grec. També va ser el lloc de reunió del eixèrcit macedonio durant la festa primaveral de les Xandika, durant la qual tenia lloc una cerimònia de depuració que va ser descrita per Tito Livio.

No obstant Pela posseïa també les seues pròpies institucions cíviques inclús despuix de convertir-se en capital de Macedònia. En ella hi havia dos politarcas, els magistrats principals en les ciutats gregues. Es creu que existia un sacerdoci del deu Asclepio, com també succeïa en atres ciutats com Anfípolis i Calidón. També hi havia una segona magistratura, de caràcter financer, com en atres ciutats macedonias (Tesalónica, Apolonia, Díon, etc.). La seua existència està atestada en un decret trobat en el Asclepeion sobre l'existència de dos tesorers (taimai).

En Pela es trobava una casa de la moneda en l'época antigónida, les monedes de la qual eren falcades en el nom de Botteaton (en grec antic: ΒΟΤΤΕΑΤΩΝ), que no tenia en eixa época cap significat ètnic, sino que indicava una divisió administrativa del regne macedonio: és una de les quatre merides (μερίδες en grec), que es remontaven possiblement a temps de Filipo II i que varen reprendre els romans en motiu del desmembramiento territorial del regne en l'any 167.

Les fonts romanes indiquen que Pela també albergava el principal Tesor del regne. El fet de que la moneda de Pela anara distinta a l'usada per tots els macedonios implica que el districte tenia el seu propi Tesor i les seues pròpies finances. Açò es corresponia també en l'existència d'una assamblea regional, provablement de caràcter representatiu primari, com atesta indirectament l'epigrafia.

Vida religiosa

Cults i santuaris

Encara que no era la capital religiosa del regne, paper que realisava Díon, Pela contenia numerosos santuaris, la majoria dels quals han segut trobats i estudiats per les seues inscripcions i el seu valiós material sobre la vida religiosa dels habitants de la ciutat.

• El Tesmoforion, localisat en l'extrem noroest de la ciutat, era el santuari de Démeter Tesmófora: consistia en un chicotet períbolo de dèu metros de diàmetro en un altar en el centre. Hi havia numeroses figurillas d'argila que havien segut produïdes en série en un taller local. L'aparició de numerosos restants òsseus d'animals, sobretot porcs i ovelles, atesten els sacrificis que es realisaven en ocasió de la festa de les Tesmoforias, que se celebrava en autumne.
• El santuari d'Afrodita-Cibeles, la Mare dels deus, ocupava tota la llongitut d'una poma al nort del àgora. Comprenia un vast espai en el que hi havia dos menuts temples al nort i al sur, uns almagasens, uns tallers i una cisterna subterrànea. El cult a la deesa estava identificat per vàries inscripcions, estatuillas i figurillas d'argila. La primera fase de la seua construcció data de l'últim quarto de el IV i es va abandonar en el I, despuix d'un terremot que va destruir la pràctica totalitat de la ciutat.
• El santuari de Darron, un deu guerrer local identificat per una inscripció de el II a. C., es trobava en la zona suroest de la ciutat, prop de la ruta monumental que unia la ciutat en el port. Hesiquio d'Aleixandria va definir a Darron com un deu guerrer en el IV, pero l'inscripció de Pela és la primera prova epigràfica del seu cult.

Gràcies a diferents estatuillas de distints deus es coneix que es varen practicar atres cults. Atenea, en l'epítet Alcidemo, era representada no només en el gorgoneion, el cap de la gorgona Medusa, sino també en un caixco en tres banyes de bou. Era una deesa protectora de les tropes. Dioniso i Pa també eren honrats en Pella.

El material trobat en les necròpolis ha servit també per a deprendre sobre certes pràctiques religioses. En la necròpolis oriental s'ha trobat una peça d'or en forma de full de llorer que data de el IV Du una inscripció: “ΦΕΡΣΕΦΟΝΗΙ ΠΟΣΕΙΔΙΠΠΟΣ ΜΥΣΤΗΣ ΕΥΣΕΒΗΣ” (“A Perséfone, del piadós iniciat (___protected_title_1___) Posidipo”). Es coneixen atres eixemplars de fulls dorats en distintes tombes de Pella i també s'han trobat algunes en Acaya i Tesalia en inscripcions similars fent referència a un mystés. L'interpretació de la fòrmula epigràfica encara és objecte de debat, encara que hi ha acort sobre el fet de que el cult als misteris en qüestió no són ni els eleusinos ni els samotracios. En un principi, en descobrir la peça d'or, es va creure que Posidipo va dedicar la peça d'or a Perséfone com a deesa del món subterràneu o que ell era un iniciat en un cult a esta deesa. Açò demostraria l'existència d'un cult a Perséfone en Pela. Una atra interpretació, basada en les inscripcions de Pelinna, és que Posidipo volia cridar l'atenció de la deesa sobre el seu estatus d'iniciat per a assegurar-se una posició privilegiada en el món subterràneu. El cult als misteris en els que este personage era iniciat no estaria segons esta teoria, per tant, consagrat solament a Perséfone sino que també estava dedicat a atres divinitats, especialment Dionisos. Un atre Posidipo, també ciutadà de Pella i iniciat en un cult local és conegut per una inscripció de la Lliga Etolia en Termo, datada en 263 a. C.: este epigramista resident en Aleixandria podria tindre un llaç de parentesc en Posidipo encara que el nom era corrent en Pella. L'inscripció de Termo feya alusió explícita al pas del seu autor pel regne dels morts i va poder ser similar a les làmines d'or situades en la boca dels difunts en l'inscripció indicant el seu estatus d'iniciat o les seues corones de fullage (hedra, mirto), la missió de la qual era facilitar el pas a l'atre món.

La tablilla de maldicció de Pela

Katádesmos trobat en Pela. Esta tablilla és el primer text en macedonio antic que s'ha trobat.

Artícul principal → Tablilla de maldicció de Pela.

Entre les inscripcions relatives a les pràctiques religioses dels habitants de Pela destaca una tablilla de plom en una maldicció amorosa, la qual atesta l'existència de pràctiques màgiques en Macedònia. En el cas de la tablilla de Pela, es tracta d'una maldicció per la qual una dòna el nom de la qual no s'ha conservat va intentar evitar el matrimoni del seu marit o companyer en una atra dòna, Zetimas. La tablilla va ser descoberta en 1986 en una tomba de la necròpolis oriental de Pela, la més antiga de la ciutat (les primeres sepultures daten de el V) No es va trobar cap atre objecte en la tomba a banda de la tablilla per lo que la seua datació es va tindre que fer basant-se únicament en la localisació de l'enterrament dins del cementeri. L'investigador I. Akamatis va calcular que la sepultura devia datar d'entre el 380 i el 350 a. C. El text del malefici va ser traduït per L. Dubois:

Escric com a maldicció en la cerimònia de matrimoni de Tetima i Dionisofón, i de totes les atres esposes, tant viudes com a vérgens, pero en particular de Tetima; i confie a Makrón i als esperits que solament quan yo desentierre, desenrolle i relligga açò, llavors ella puga casar-se en Dionisofón, pero no abans, puix no vullc que pren a una atra dòna sino a mi; i que yo envellixca junt a ell, i cap atra. Soc vostra suplicante: compadeceos de Fila, amats esperits, puix tots els meus m'han abandonat. Pero guardeu açò, pel meu be, per a que eixes coses no passen i la malvada Tetima perixca de mala manera i que yo em quede feliç i beneïda.

El descobriment de la tablilla envolta i enterrada en una tomba mostra que els desijos de la dòna anònima que la va manar fer no es varen complir. Pero l'interés del registre va molt més allà de l'estudi de les katadesmoi o maldiccions: està redactat en un dialecte grec les particularitats del qual s'acosten a les del tesalio i alguns dialectes dels sigles IV i III i els caràcters del qual són inconfundiblement grecs. Alguns llingüistes penses que es pot tractar del antic idioma macedonio o, a lo manco, la forma de macedonio parlat en la capital del regne en el IV a. C.

Atri en mosaic de teselas en decoració geomètrica en una mansió de Pela.

La ciutat romana

En la reorganisació de Macedònia que varen portar a terme els romans, Pela va ser la capital de la tercera méris (districte) i potser la sèu del governador romà. Travessada per la Via Egnatia, Pela va ser una ciutat important del camí entre Epidamnos i Tesalónica. Cicerón va estar en la ciutat en l'any 58 a. C., pero en aquell moment la capital de la província havia segut traslladada a Tesalónica, per lo que Pela havia perdut importància.

Per raons desconegudes, possiblement relacionades en un gran seisme, la ciutat va entrar en decliu a finals de el I Va sofrir una disminució colonial entre els anys 45 i 30 a. C. Va ser nomenada Colónia Iulia Augusta Pella en les monedes imperials. Augusto va instalar en ella habitants itálicos a els qui havia confiscat les seues terres en Itàlia per a establir en ella als seus veterans. Pero contràriament a atres colónies macedonias (Díon, Filipos, Casandrea) no va obtindre el ius italicum. En la colónia va haver quatre parelles de magistrats (duoviriis quinquennales).

El decliu de la ciutat, pese a l'arribada de nous colon, va ser ràpit. Dion Crisóstomo i Luciano de Samósata varen atestar, potser en exageració, la ruïna de l'antiga capital de Filipo II i d'Alluntant Magne. En realitat, la ciutat romana estava situada més a l'oest que la capital macedonia, lo que explica que estos testimonis siguen contradits parcialment per la numismàtica i l'epigrafia.

L'última menció lliterària del lloc en l'antiguetat va ser la d'Hierocles en la seua obra Synecdemus en el VI. La ciutat va ser destruïda pels eslaus a finals d'eixe mateix sigle o a principis de el VII. En l'época bizantina, el lloc va ser ocupat per una fortalea. El nom no va reaparéixer més que en la lliteratura d'un bisbe bizantí de el XII que vivia en Yannitsa, una ciutat medieval propenca a l'antiga Pela, qui va dir «Slavitza, és dir, Pela (...)».

El pla urbanístic

La ciutat va ser construïda sobre l'illa de Facos, un promontori que dominava al sur les marismas que rodejaven a Pela i, més allà, un llac que s'obria a la mar en época helenística.

El palau

La muralla de la ciutat mencionada per Tito Livio no ha segut encara trobada completament. Consistia en un sistema defensiu d'atobó (d'aproximadament 50 cm de costat) que s'elevava sobre fonaments de pedra, part dels quals han segut excavats al nort del palau. En l'interior de les muralles es trobaven tres tossals en la zona nort i el palau estava situat en una posició privilegiada sobre el tossal central. Ocupava una superfície considerable que va poder haver aplegat fins als 60 000 m². El seu pla, encara prou mal conegut, s'integrava en el pla geomètric de la ciutat.

Pla esquemàtic de la ciutat

El palau de Pela estava constituït per varis (pot ser que sèt) grans conjunts arquitectònics yuxtaposts, ordenats en dos categories, cada una incloent una série de habitacions ordenades al voltant d'un gran pati quadrat en pòrtics. Els arqueòlecs han identificat una palestra i banys. La frontera sur del palau, la que donava a la ciutat, estava ocupada en tota la seua llongitut (d'a lo manco 153 m) per un pòrtic grandiós, construït sobre una base de dos metros d'altura. L'articulació entre els quatre complexos principals corresponia a una interrupció del pòrtic per un gran propileu de 15 metros que dotava al palau d'una imponent entrada monumental que es divisava des de tota la ciutat.

La datació d'este conjunt supon alguns problemes: els grans edificis en pòrtics podrien datar del regnat de Filipo II (355-336 a. C.), pero atres parts són anteriors. Els banys podrien datar del regnat de Casandro de Macedònia (305-297 a. C.).

El tamany del conjunt mostra que, contràriament al palau d'Egas, no consistia simplement en una residència real i un monument, sino també un lloc des del que els reis governaven i dirigien l'administració de Macedònia.

El pla hipodámico

Al sur del palau es desplegava la ciutat pròpiament dita, concebuda segons el pla hipodámico: una divisió ortogonal regular de l'espai urbà. Dos séries de carrers paralels es tallaven perpendicularment i formaven una ret de pomes (quadres) rectangulars de huit categories distintes. El seu esgambi era constant d'uns 45 m mentres que la seua llongitut variava d'una categoria a una atra, i anava des de 111 m fins a 152 m, sent la mida més corrent la de 125 m. L'esgambi dels carrers era d'entre 9 i 10 m, llevat el carrer principal este-oest, que media 15 metros d'ample. Este carrer constituïa l'eix principal de la ciutat i duya al àgora, un espai central que corresponia a la superfície de 10 pomes, reservada per a servir com a plaça pública. Dos calles nort-sur eren també una miqueta més amples i servien per a conectar a la ciutat en el port, que es trobava més al sur. Els carrers estaven proveïts d'aigüeres i de conductes de recolecció d'aigua per a us de les llars particulars.

Este pla ortogonal es remontava a la primera mitat de el IV a. C. S'assemblava en els seus principis als d'atres ciutats gregues contemporànees, pero es distinguia pel tamany imponent de les seues pomes: en comparació, la ciutat d'Olinto en Calcídica, la que va proporcionar als reis de Macedònia un model d'urbanisme ortogonal, tenia pomes de 86 per 35 metros. Moltes ciutats helenísticas posteriors varen crear models urbanístics casi comparables als de Pela.

En el centre de la ciutat, l'àgora era pràcticament quadrada, de 200 m d'est a oest i 181 m de nort a sur. El tamany del complex es va ampliar a 262 per 238 m en afegir-li uns pòrtics que vorejaven cada costat.

El hàbitat

Caça d'un lleó en un mosaic de Pela

Cada poma de la ret urbana tenia, per lo manco, dos cases. Les més grans es trobaven en la zona central de la ciutat, al voltant de l'àgora i medien entre 2500 i 3000 m² mentres que les més menudes tenien una superfície d'entre 200 i 500 m². La forma d'estes cases s'organisava al voltant d'un pati en peristilo, proveïdes de columnes jónicas o dòriques, despuix de les quals s'obrien les habitacions. Algunes incloïen un atre pis. Les cases més riques tenien grans sales per a convits que s'obrien, en general, cap al costat nort del pati. Estaven pavimentadas en mosaics molt elaborats que demostren l'existència en Pella d'importants mosaiquistas. Els mosaics es feyen en cudols (posteriorment es varen substituir per teselas de vidre), en els que es representaven escenes mitològiques basades en pintures de l'época, especialment de l'artiste Zeuxis. El nom dels personages representats s'indicava en inscripcions en pedra en la part baixa de l'escena. Estos mosaics constituïen per diversos aspectes tècnics com, per eixemple, l'us de plaques de plom o de terracota per a resaltar els motius, una etapa especial dins d'este tipo de paviment.

Rapte d'Helena per Teseo, representació de l'any 420 a. C. Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

La casa més àmplia trobada posseïa dos patis en columnes, un en peristilo dòric i un atre en peristilo jónico. Li la coneix com la Casa de Dioniso pel mosaic que adorna la sala de convits en el que una pantera representa al deu. Atres mosaics representaven la caça d'un lleó, una parella de centauros i un aixeta atacant a una cierva. Les antecámara de la casa tenien mosaics en motius geomètrics. Una segona casa destacable, és la cridada Casa del Seqüestre d'Helena per un mosaic de tamany excepcional (8.5 per 2,8 m) que representa el rapte de la filla de Leda per Teseo. Este panel mitològic mostra a Teseo dirigint-se cap a l'esquerra, a on es troba el seu carro conduït per Forbas, mentres Helena es torna aferrant-se als braços d'una companyera, cridada Deyanira en una inscripció. Esta representació de l'episodi mitològic diferix notablement de les representacions tradicionals, a on no es troba a Deyanira, qui no està associada a este mit, ni a Forbas (Aixina, en una representació atribuïda a Polignoto de l'any 430 a. C., el cochero és Pirítoo i la companyera de Helena és la seua germana Febe). Esta innovació inesperada sobre el motiu va poder deure's a l'inspiració de l'artiste o a basar-se en una pintura de el IV a. C. atribuït a Zeuxis. Atres mosaics de la mateixa casa mostren una amazonomaquia i una escena de caça de cérvols, firmada pel pintor Gnosis. Estos distints mosaics eren immediatament posteriors al regnat d'Alejandro Magne.

La decoració pintada en els murs d'estes cases rivalizaba en els sols, com mostren les fresca del primer estil pompeyano trobats en una casa, d'una altura de 5 metros.

La colónia romana

La colónia romana fundada cap a l'any 30 a. C. estava localisada a 1.5 km a l'est de la ciutat helenística, al nort dels Banys d'Alejandro Magne, en la Via Egnatia. Les excavacions han tret a la llum importants restants, protegits per una muralla de el III d'un tamany molt més modest que la de la ciutat helenística. El material trobat atesta que la colónia va ser usada durant els sigles IV i V. És impossible que este nou lloc fortificado es corresponguera al fort mencionat per Procopio de Cesarea en la seua obra Sobre els edificis, baixe el nom de "Basilika Amyntou ", entre les fortalees reconstruïdes en la regió per Justiniano I. Est seria llavors un testimoni lliterari de la supervivència de la ciutat en el VI.

Una gran basílica paleocristiana pertanyent a la ciutat romana tardana es trobava al nort dels Banys d'Alejandro. Estava situada en un barri encara prou desconegut. Es tractava d'una iglésia del tipo de la basílica en armadura, en tres naus, un nàrtex, un exonártex i un atri. L'edifici media 42.5 per 20.2 metros i estava arrematada en l'est per un àbsit semicircular de 7.5 m de diàmetro a on s'ha trobat el sinotronon, que s'adaptava a la forma de l'àbsit i estava recobert de marbre. El sol del santuari, de la nau central i de la zona central del nàrtex estava recobert de opus sectile, i uns mosaics prou bastos en motius geomètrics ocupaven les naus laterals, el restant del nàrtex i el exonártex. La datació dels paviments de opus sectile en Macedònia, com els d'Anfípolis i Filipos, per eixemple, situen la construcció de l'iglésia cap a mediats de el V. Despuix d'una primera destrucció, la basílica va ser reconstruïda en algunes modificacions en el VI. Les ales laterals varen ser substituïdes per una tribuna. Uns pòrtics monumentals donaven pas a l'iglésia des d'un carrer a un costat i a un batisteri a l'atre. La construcció va ser destruïda súbitament a principis de el VII, possiblement per un seisme. La zona va conéixer despuix una ocupació llimitada de tipo residencial en l'época bizantina, durant la qual es va construir una atra chicoteta iglésia, edificada a poca distància a l'oest de la primera basílica.

Vore també

• Alejandro Magne
• Filipo II de Macedònia
• Regne de Macedònia
• Dinastia argéada
• Antics macedonios
• Actual municipi de Pela

Bibliografia

Generalitats

• R. Ginouvès i. a., La Macédoine, CNRS Éditions, Paris, 1993, p. 90-98 ;
• (in) M. Hatzopoulos, Macedonian Institutions under the Kings, Athènes, 1996 ;
• (in) M. Hatzopoulos, La Macédoine. Géographie historique - Langues - Cultes et croyances - Institutions, Paris, 2006 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamati, I. Akamatis, Πέλλα και η περιοχή της, Athènes, 2004 (guide archéologique) ;
• (gr) D. Papakonstandinou-Diamandourou, Plantilla:Lang-grc. Ἱστορικὴ ἐπισκόπησις καὶ μαρτυρίαι}} [« Pella. Examen historique et témoignages »], Thessalonique, 1971 ;
• F. Papazoglou, « Els Villes de Macédoine romaine », BCH Suppl. 16, 1988, p. 135-139.
• (in) Ph. Petsas, Pella. Alexander the Great's Capital, Institute for Balkan studies 182, Thessalonique, 1978 ;
• (in) M. Siganidou, M. Lilimpaki-Akamati, Pella : capital of Macedonians, Athènes, 1996, ISBN 960-214-146-8 ;
• (in) E. Voutiras, Διoνυσoφωντoς γαμoι. Marital life and magic in fourth century Pella, Ámsterdam, 1998 ;

Epigrafia

• (gr) P. Chrysostomou, «Nέες επιγραφές από την Πέλλα και την περιoχή της», Mνείας χάριν. Tόμoς στη μνήμη Mαίρης Σιγανίδoυ, Thessalonique, 1998, p. 355-390 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Παρατηρήσεις σε παλαιές και νέες επιγραφές από την Kεντρική Mακεδoνία (Bόρεια Boττιαία)», A' Πανελλήνιo Συνέδριo Iπιγραφικής. Στην μνήμη Δημητρίoυ Kανατσoύλη. Θεσσαλoνίκη, 22 - 23 Oκτωβρίoυ 1999, Thessalonique, 2001, p. 171-206 ;
• L. Dubois, « Unix tablette de malédiction de Pella : s'agit-il du premier texte macédonien ? », Revue dones Études Grecques, 108, 1995, p. 190-197 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamanti, « Nέες επιγραφές της Πέλλας », Makedonika, 26, 1987-1988, p. 52-54 ;
• C. Brixhe, et A. Panayotou, A. «Unix inscription très courtisée SEG 24, 548 (Pella)», ZPE 91 (1992), p. 129-135 ;

• (in) M. W. Dickie, «The Dionysiac mysteries in Pella», ZPE 109 (1995), p. 81-86 ;
• E. Voutiras, «A propos d'unix tablette de malédiction de Pella», REG 109 (1996), 678-682 ;

Arqueologia

• (gr) P. Chrysostomou, «O μακεδoνικός τάφoς B' της Πέλλας», AErgoMak 6 (1992), p. 136-149 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνασκαφή στη ρωμαϊκή και βυζαντινή Πέλλα κατά τo 1995»AErgoMak 9 (1995), p. 117-136 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνασκαφικές έρευνες στoυς τύμβoυς της Πέλλας κατά τo 1995», AErgoMak 9 (1995) 143-154 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνασκαφικές έρευνες στην Πελλαία χώρα κατά τo 1997», AErgoMak 11 (1997), p. 215-232 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Tύμβoι Πέλλας 1998» AErgoMak 12, 1998, p. 337-351 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamati, «Aπό τo ανατoλικό νεκρoταφείo της Πέλλας», AAA 23-28 (1990-95), p. 81-88 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamati, To θεσμoφόριo της Πέλλας, TAPA, Δημoσιεύματα τoυ "Aρχαιoλoγικoύ Δελτίoυ", 55, Athènes, 1996 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamati, «Για τη μεταλλoτεχνία της Πέλλας» Mνείας χάριν. Tόμoς στη μνήμη Mαίρης Σιγανίδoυ, Thessalonique, 1998, 127-140 ;
• (gr) M. Lilimpaki-Akamati, To ιερό της Mητέρας των Θεών και της Aφρoδίτης στην Πέλλα, Thessalonique, 2000 ;
• (in) M. Lilimpaki-Akamati, «Recent discoveries in Pella», Excavating classical culture. Recent archaeological discoveries in Greece, Oxford, 2002, p. 83-90 ;
• (gr) M. Siganidou, «Tα τείχη της Πέλλας» («els remparts de Pella»), Áμητoς. Tιμητικός τόμoς για τoν καθηγητή Mανόλη Aνδρόνικo, Thessaloniqe, 1987, p. 765-779 ;
• (gr) M. Siganidou, «Πoλεoδoμικά πρoβλήματα της Πέλλας», Πόλις και χώρα στην αρχαία Mακεδoνία και Θράκη. Mνήμη Δ. Λαζαρίδη. Πρακτικά αρχαιoλoγικoύ συνεδρίoυ, Kαβάλα 9 - 11 Mαϊoυ 1986, Thessalonique, 1990, p.167-172 ;
• (gr) M. Lilimpake-Akamate, «Aπό τα νεκρoταφεία της Πέλλας», AErgoMak 3 (1989), p. 91-98 ;

Palau

• (gr) P. Chrysostomou, «Λoυτρά στo ανάκτoρo της Πέλλας», AErgoMak 2 (1988), p. 113-121 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «To ανάκτoρo της Πέλλας», AErgoMak 10 (1996) 105-142 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνάκτoρo Πέλλας και Πελλαία χώρα κατά τo 1999», AErgoMak 13 (1999), p. 491-505 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνάκτoρo Πέλλας 2001. Bασίλειoς κάραβoς», AErgoMak 15 (2001), p. 441-450 ;
• (gr) P. Chrysostomou, «Aνάκτoρo Πέλλας 2002. Bασίλειoς κάραβoς», AErgoMak 16 (2002), 447-456 ;
• (gr) V. Misaelidou-Despotidou, «Aνασκαφή στo ανάκτoρo της Πέλλας», AErgoMak 3 (1989), p. 67-72 ;
• (gr) M. Siganidou, «To ανακτoρικό συγκρότημα της Πέλλας» («li complexe palatial de Pella»), AErgoMak 1 (1987), p. 119-124 ;
• (en alemà) M. Siganidou, «Die Basileia von Pella», Basileia. Die Paläste der hellenistischen Könige. Internationales Symposion in Berlin vom 16.12.1992 bis 20.12.1992, Mainz, 1996, 144-147 ;

Àgora

• (gr) I. Akamatis, «Η αγoρά της Πέλλας», AErgoMak 2 (1988), p. 75-83 ;
• (gr) I. Akamatis, «Η αγoρά της Πέλλας κατά τo 1989», AErgoMak 3 (1989), p. 75-84 ;
• (gr) I. Akamatis, «Πρόσθετα ανασκαφικά για τη χρoνoλόγηση της καταστρoφής της αγoράς της Πέλλας», Egnatia 1 (1989), p. 171-191 ;