Batalla de Pidna

Archiu:Plan battle of Pydna-nl.svg

Batalla de Pidna

La batalla de Pidna va ser un enfrontament militar lliurat en el context de la tercera guerra macedónica el 22 de juny de 168 a. C., prop de Pidna, en el golf de Tesalónica, al noreste de l'actual Grècia. En ella es varen enfrontar les legions de la República romana del procònsul Lucio Emilio Paulo i la falange del Regne de Macedònia manat pel rei Perseo. La batalla va terminar en una decisiva victòria dels romans.

Antecedents

Filipo V de Macedònia va morir en el 179 a. C., despuix de haver segut vençut pels romans en Cinoscéfalas quan intentava tornar a Macedònia la seua antiga glòria i poder, va ser succeït pel seu fill Perseo, que va heretar el seu regne i el seu odi als romans. Este va enviar embaixadors als romans per a guanyar temps fingint voler renovar els tractats de pau, pero el Senat romà sabia de les seues intencions, aixina que per a enganyar-ho varen acceptar.

En 171 a. C. va escomençar una nova guerra, en la que el nou monarca va saber detindre als eixèrcits i flotes romans per l'inexperiencia dels seus comandants. El poble romà estava molest, puix no podia creure que els restants de l'eixèrcit de Filipo V pogueren causar-los tal dany. Ademés, Perseo va llançar una campanya contra els dárdanos en la que va matar 10 000 bàrbars i va fer molt botí. També va agitar als bastar-nos i ilirios per a poder alvançar per la costa del mar Adriático, creuar la Galia Cisalpina i invadir la península itálica. En enterar-se, els romans varen buscar un comandant en experiència i l'elegit va ser un vell pero experimentat Lucio Emilio Paulo.

Paulo inicialment va rebujar el nomenament, pero davant l'insistència de la multitut va acceptar. En el seu discurs va criticar a aquells que en reunions socials en la capital dien cóm devia dirigir-se la guerra en Macedònia. Era el seu segon consulat i li varen manar encarregar-se immediatament de la guerra. En el seu primer mandat, en el 181 a. C., va realisar una campanya contra els ligures ingaunios, que es dedicaven a la pirateria i varen tallar el comerç en Hispania. En a penes 8000 soldats va obligar als guerrers ligures, cinc voltes més numerosos, a refugiar-se en les seues fortalees i els va forçar a negociar. Els va llevar la majoria de les seues naus pero no va destruir les seues ciutats perque desijava convertir-los en un estat tapó que continguera possibles invasions gales a Itàlia. També va tornar a les seues llars als numerosos captius fets pels ligures. Anteriorment, en 191 a. C., va ser pretor de la Hispania Ulterior, encara que en poders que ho elevaven a procònsul, i en una campanya contra els lusitanos va donar mort a 30 000 enemics.

Segons el llibre de Marque Tuli Cicerón, Sobre l'adivinación, despuix del seu nomenament, el poble va escoltar al cònsul fins a la seua casa, a on Emilia Tertia, la seua filla menuda, se li va acostar plorant. Paulo la va prendre en braços i li va preguntar qué passava, i ella li va respondre abraçant-ho i plorant: «¿No saps pare, que el nostre Perseo ha mort?». Aixina es dia el seu cadell. El cònsul va exclamar: «¡Bona fortuna, filla meua! Accepte el presagie».

Archiu:Pidna-es.svg

Localisació de Pidna en Grècia.

Al sendemà, es varen elegir pretores a Cneo Bebio Tánfilo, Lucio Anicio Gal, Cneo Octavio, Publio Fonteyo Balbo, Marco Ebucio Helva i Cayo Papirio Carbó. El Senat estava ansiós per començar la guerra, per lo que va exigir començar els preparatius immediatament, manant als pretores fer levas en les seues províncies, decidir quin cònsul estarà al mando de l'eixèrcit i al pretor a càrrec de la flota. També considerar qué necessitaven per a la campanya, consultar al Senat referent als objectius i alvançar les festivitats religioses per a no atrassar la campanya. Ràpidament es va decidir que Paulo aniria a Macedònia i el seu colega, Cayo Licinio Craso, es quedaria en la península itálica. Ademés, els pretores Tánfilo i Gal quedarien en Roma, este últim esperant anar a on el Senat ho manara, Octavio a càrrec de l'armada, Balbo de Hispania, Helva de Sicília i Carbó de Sardinia.

Immediatament despuix del seu nomenament, el nou cònsul va centrar els seus pensaments i forces en la guerra. Va solicitar al Senat l'enviament de comissionats per a verificar l'autèntic estat de l'eixèrcit i la flota, el poder de l'enemic, les posicions que encara es mantenien en el front, quins aliats seguien fidels a la República, quins eren dubitatius, on estaven els almagasens en armes, cóm es podien dur nous suministraments i qué s'havia conseguit en les últimes campanyes. El seu colega consular va propondre davant el Senat als enviats, que varen ser aprovats per Paulo: Cneo Domicio Enobarbo, Aulo Licinio Nerva i Lucio Bebio, que varen començar el viage dos dies despuix.

Campanya

Acabat l'any 169 a. C., el Senat estava impacient pero Paulo estava esperant als enviats, que acabaven d'aplegar a Brindisi des de Dirraquio (Durrës). Ell dia que una volta tinguera l'informació necessària escomençaria la campanya en pocs dies. Al sendemà del seu arribe, els enviats varen tindre una audiència senatorial. Varen informar que romans i macedonios estaven separats solament pel riu Enipeo, en el rei sense desijar atacar a les legions i el hivern cessant tota activitat militar, pero les forces romanes estaven en sério perill si no rebien reforços urgentment. Perseo havia destruït la campiña propenca per a negar-los els suministraments i en permanéixer tan prop dels romans els impedia moure's, lo que va significar que les legions no varen poder actuar quan Tesalia va passar a control enemic, perdent la seua font de grans. Sobre la flota, molts mariners havien mort de pesta, provocant que alguns barcos no tingueren suficients tripulants, i els que quedaven no havien rebut paga o vestimentes.

Archiu:RomanConquests - Greece-es.svg

Mapa de les guerres macedónicas.

Despuix d'escoltar-los, el cònsul va manar organisar l'expedició. El Senat va nomenar tribunos militars per a les legions movilisades. Després va seleccionar a les unitats i oficials que ho acompanyarien, en el pretor Octavio encarregat de reorganisar la flota en Macedònia. Despuix que el Senat aprovara les seues decisions va eixir davant l'assamblea popular i va anunciar que confiava en l'ajuda divina per a concloure la campanya de forma victoriosa. Es va celebrar un ritual religiós i sacrificis, partint en Octavio a Macedònia. Multituts ho varen despedir, confiant en els seus dots de mando per a véncer.

Va tindre un fàcil i veloç viage fins a les bases de l'eixèrcit romà en campanya. Entre tant, l'avarícia de Perseo en els seus tesors causava problemes a l'eixèrcit macedonio, puix varen acampar en la seua base d'Alexandrópolis 10 000 ginets i 10 000 infants bastar-nos, veterans guerrers disposts a lluitar per ell. No obstant, el monarca es va negar a contractar-los per l'alt cost que li suponia, el qual igualment podia pagar. Per una atra part, considerava que 5000 celtes a cavall eren suficients i dur al restant era massa riesgoso. Aixina els va despedir de regrés al Danubio.

Luego que els ilirios arrestaren a una embaixada romana, creent que estaven involucrats en la guerra, Perseo es va negar a pagar-los els diners promesos, uns 3000 talents d'argent. A canvi, els ilirios varen enviar rehens. Açò va debilitar als ilirios, el rei dels quals, Gencio, i la seua família varen ser vençuts i expulsats pel pretor Anicio Gal. Pantauco, l'assessor macedonio enviat en els ilirios els havia aconsellat preparar-se per a la guerra i fortificar les ciutats, especialment les ubicades en les costes ilirias i epirotas, ademés de reforçar la seua flota. També va intentar convéncer als rodios d'unir-se a la seua causa prometent-los que fàcilment guanyarien, sabedor del seu poder naval neutralisaria a les forces romanes en mar i terra. Els seus partidaris varen propondre al poble l'aliar-se en el rei, pero varen fracassar; alguna cosa similar va succeir en Cos. De fet, els romans varen capturar als mensagers i varen expondre les cartes que els promacedonios varen intercanviar en Perseo. Segons Polibio, els macedonios varen tindre èxit en posar als rodios al seu favor despuix que se sometera a votació la decisió. No obstant, es va decidir també enviar una embaixada a intentar negociar el fi de la guerra.

Deu mencionar-se que en Rodas i en casi tots els estats grecs hi havia una divisió respecte a la guerra: hi havia els qui estaven contra de Perseo pero no varen fer res per recolzar als romans, els que desijaven una aliança en el monarca pero no s'atrevien a animar als seus compatriotes per aquell camí, i finalment, els que obertament buscaven dita aliança. Els molosos varen optar per recolzar a Perseo (i els seus líders varen pagar les conseqüències en la vida), En les regions d'Acaya, Tesalia i Perrebia molts hòmens varen ser acusats de permanéixer neutrals a l'espera dels acontenyiments o favorir secretament a Macedònia, encara que mai condenats.

El rei macedonio també va enviar embaixadors a Eumenes II de Pérgamo i Antíoco IV de Síria per a animar-los a lluitar contra una república, concepte per definició hostil als monarques: «els romans estan acostumats a atacar als reis individualment; i, lo que és més vergonyós, conquistar-los pel poder d'atres reis», una volta que acaben en la monarquia en Macedònia passaria lo mateix en Àsia i Síria. Pero Eumenes II no desijava que el macedonio guanyara la guerra i es tornara l'amo absolut de Grècia, unit a l'antipatia tradicional entre les seues dos dinasties, la mútua desconfiança i que el rei de Pérgamo no oblidava la considerable ajuda romana en les seues guerres contra Antíoco III i Perseo, significava que abdós no deixaren de intrigar contra l'atre. Posteriorment, al no vore progressos en la guerra per part de Paulo i que els etolios estaven per rebelar-se contra la República, va pensar que els romans no podrien véncer i va resoldre intentar mediar per a conseguir un tractat de pau. Perseo va escoltar l'oferiment pero no creïa en la sinceritat perque l'asiàtic exigia un previ pagament per negociar. Finalment, Eumenes II va exigir 1000 talents a canvi de permanéixer neutral i 1500 per la pau.

El monarca va acampar als peus del monte Olimp, segur que el romà no s'atreviria a atacar-ho. El seu enemic estava en la zona costera, en una tropa molesta per tindre que beure l'aigua salobre de pous propencs a la mar, aixina que el seu general va manar extraure aigua cavant pous en el propi mont. Paulo va impondre disciplina a la seua alicaído eixèrcit i va ordenar als vigías fer les seues guàrdies nocturnes sense llances per a que estigueren més alertes. Com el seu consulat va acabar va passar a ser procònsul.

Va permanéixer quet per varis dies a pesar de la rodalia dels macedonios. Va ser llavors, en mig de les delliberació d'ell i els seus oficials, que es va enterar de l'existència d'un camí que permetia rodejar el mont Olimp per l'oest en lloc de l'estret camí oriental que vorejava la costa. Tant Publio Cornelio Escipión Nasica Córculo, gendre d'Escipión l'Africà, com Quint Fabio Màxim Emiliano, primogènit de Paulo, es varen oferir per a dirigir la força en la missió d'envoldre a l'enemic. Paulo va elegir al primer donant-li el mando de l'ala esquerra, formada per 5000 aliats itálicos, 120 ginets i 200 tracios i cretenses. Varen començar la marcha fins a aplegar al poble de Heracleum, i a la vespradeta va començar a seguir la sendera occidental cap a Pitio. En anochecer varen acampar pero Perseo, que havia permaneixcut inactiu perque hi havia vist Paulo no fer cap moviment en el seu campament, es va enterar per un desertor cretense de la maniobra de Nasica. Confòs, va decidir enviar 10 000 mercenaris i 2000 macedonios al mando de Milo a bloquejar el pas. Entenia que usant els passos montanyosos de nit, els romans podien posar-se en la seua retaguàrdia i aïllar-ho de Pidna o coordinar-se en la seua flota per a atacar-ho per arrere. Lo millor era retrocedir cap a la ciutat. Esta força va acampar sense prendre moltes precaucions i quan els soldats dormien varen ser atacats per Nasica, qui els va forçar a fugir a la planura. El comandant romà va travessar en un pilum (javalina) a un mercenari tracio que es va llançar sobre ell i Milo va tindre que fugir sense la seua armadura. En el combat varen destacar les tropes de Ligúria.

Enterat del desastre, el monarca va manar alçar el campament (ubicat a la vora del riu Elpeo) i retirar-se al nort del Esón. Es varen abandonar les posicions propenques a les montanyes, amenaçades per la força de Nasica, i es varen establir prop de la ciutat de Pidna. Tenia dos opcions: presentar batalla en les rodalies de la ciutat o retirar-se al nort a refugiar-se en les ciutats del seu regne, obligant a l'enemic a atacar-ho a un alt cost. El rei va revisar l'ànim de la tropa, molt disposta a defendre a les seues famílies i fidel al seu sobirà. Perseo va decidir construir un nou campament i organisar als seus soldats per a la batalla.

Bibliografia

Antigues

• "Fasti Triumphales". En Degrassi, Attilio (1954). Fasti Capitolini recensuit: praefatus est, indicibus instruxit Atilius Degrassi. En aedibus I.B. Paraviae, pp. 90–110. Digitalisat en Attalus.
• Diodoro Sículo. Biblioteca històrica. Llibres 29, 30 i 31 (fragments). Digitalisat per UChicago. Basat en traducció grec-anglés per F. R. Walton, volum XI de Loeb Classical Library, 1957.
• Marco Juniano Justino. Epítome de les "Històries Filípicas" de Pompeyo Trogo. Llibre 33. Digitalisat per Attalus. Basat en traducció grec antic-anglés per John Selby Watson, Londres: Henry G Bohn, 1853.
• Plutarco. Vida d'Emilio en Vides paraleles. Digitalisat per UChicago. Basat en traducció grec-anglés per Bernadotte Perrin, volum VI de la Loeb Classical Library, 1918.
• Polibio. Històries. Llibres 29, 30 i 31 (fragments). Digitalisat per UChicago. Basat en traducció grec-anglés per William Roger Paton, Harvard University Press, volum VI de la Loeb Classical Library, 1927.

• Sext Juliol Frontino. Estratagemas. Llibre 2. Digitalisat per UChicago. Basada en traducció llatí-anglés per Charles E. Bennett, Loeb Classical Library, 1925.
• Tito Livio. Història de Roma. Llibres 42 i 44. Digitalisat per Perseus. Basat en traducció llatí-anglés, notes i ilustracions per William A. McDevitte, volum 4 de Henry G. Bohn, John Child & sons, 1850.
• Zonaras. Epítome de història. Llibre 9. Digitalisat en Archive. Basat en traducció grec-llatí de Moritz Pinder, volum III d'edició Theodor Buttner-Wobst, Bonn: Ed. Weberi, 1844.

Modernes

• Esposito, Gabriele (2019). "Chapter 6: The Antigonid Army". En Armies of the Hellenistic States, 323 BC–AD 30: History, Organization & Equipment. Pen and Sword. ISBN 9781526730305.
• Kromayer, Johannes & Georg Veith (1922). "Der dritte Makedonische Krieg 171-168 v. Chr. Die Eroberung Istriens 178-177 v. Chr, Lissos 213 v, Chr." En Schlachten-Atles zur antiken Kriegsgeschichte: 120 Karten auf 34 Tafeln ; mit begleitendem Text (2. Lieferung, Römische Abteilung 2): Von Cannae bis Numantia. Leipzig: H. Wagner & E. Deus, pp. 45–52. Digitalisat en Heidelberger historische Bestände.
• Sage, Michael (2013). "The Rise of Rome". Editat per Brian Campbell & Lawrence A. Tritle. The Oxford Handbook of Warfare in the Classical World. Oxford University Press. ISBN 9780199333806.
• Santosuosso, Antonio (1997). Soldiers, citizens, and the symbols of war: from classical Greece to republican Rome, 500-167 B.C.. Westview Press. Editat per Arther Ferrill. ISBN 9780813332765.