Anar al contingut

Agamenón

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Agamenón (desambiguación).
La cridada «Caraça d'Agamenón». Descoberta per Heinrich Schliemann en 1876 en Micenas. Es desconeix a quí representa.

Agamenón (en grec antic, Ἀγαμέμνων Agamémnôn) és un dels més distinguits héroes de la mitologia grega les aventures de la qual es narren en la Ilíada d'Homero. Fill del rei Atreo de Micenas i de la reina Aérope, va ser germà de Menelao. Dares Frigio diu que era «de cos blanc, corpulento, de membres robusts, eloqüent, prudent, noble i ric».[1]

Genealogia

En la Ilíada i en atres obres es diu que Agamenón és el fill del rei Atreo, net de Pélope i bisnieto de Tàntal,[2][3][4][5] encara que alguns ho consideren fill de Plístenes i net d'Atreo, en la casa del qual Menelao i ell haurien segut educats despuix de la mort del seu pare.[6][7][8] La mare d'Agamenón i esposa d'Atreo va ser Aérope, filla de Catreo.[9] En la versió en la que Plístenes és el seu pare es diu que la consorte d'est i mare d'Agamenón es diu Eeropea,[10] Erífile[11] o ben Cleola, filla de Diante.[12] Ademés de Menelao, Agamenón tenia una germana anomenada Anaxibia,[12][13] Cindrágora[8] o Astíoque.[14]

Joventut

  • Agamenón i Menelao varen ser criats junt en Egisto, el fill de Tiestes, en la casa d'Atreo. Quan es varen fer adults Atreo va enviar a Agamenón i Menelao a buscar a Tiestes. Ho varen trobar en Delfos i li varen dur davant Atreo, qui ho va tirar a una masmorra. Acte seguit es va ordenar a Egisto que li matara, pero est, reconeixent al seu pare, es va abstindre de tan cruel acte, va matar a Atreo i, despuix d'haver expulsat a Agamenón i Menelao, va ocupar junt en el seu pare el tro de Micenas.[15] Tzetzes diu que la nodriça va conduir a Agamenón i a Menelao fins a Polifides, senyor de Sición, qui a la seua volta li'ls va enviar a Eneo, el etolio; poc despuix Tindáreo els va restituir a la seua pàtria. Estos varen expulsar a Tiestes, refugiat en l'altar d'Hera, despuix de fer-li jurar que s'aniria a viure a Citeria. Es varen convertir en gendres de Tindáreo casant-se en les seues filles.[16] Agamenón va regnar en Micenas i es va casar en Clitemnestra, filla de Tindáreo, despuix de matar al seu primer marit Tàntal, fill de Tiestes, junt en el seu chiquet.[17] Clitemnestra, somesa, va allumenar un fill, Orestes, criat en tota la opulencia, i també tres filles, Crisótemis, Laódice i Ifianasa; estes dos últimes conegudes com Electra i Ifigenia, respectivament, en els texts tràgics.[18][19]

La forma en la que Agamenón va tornar al regne de Micenas diferix segons les fonts. En l'obra d'Homero sembla que succeïra pacíficament a Tiestes,[20] pero segons uns atres ho va expulsar i va usurpar el tro.[21] Despuix de convertir-se en rei de Micenas, va conquistar Sición assumint el seu regnat i es va convertir en el príncip més poderós de Grècia. En la part de la Ilíada coneguda com Catàlec de les naus, s'expon una relació dels dominis d'Agamenón.[22][23][24] Quan Homero atribuïx a Agamenón la sobirania de tot Argos,[20] es referix al Peloponeso o a la seua major part, puix la ciutat d'Argos era governada per Diomedes.[22] Estrabón també senyala que el nom d'Argos era usat a voltes pels poetes tràgics com a sinònim de Micenas.[23]

La Guerra de Troya

Artícul principal → Guerra de Troya.


Quan Paris, fill de Príamo, es va dur a Helena, tots els caudillos aqueos varen ser convocats per a organisar un atac contra Troya.[25] Els caps es varen reunir en el palau de Diomedes en Argos, a on Agamenón va ser elegit comandant en cap, be com a conseqüència del seu major poder,[26][24] o be perque es va guanyar el favor de l'assamblea per mig de rics presents.[27]

Despuix de sèt anys de preparatius, l'eixèrcit i la flota Aquea es varen reunir en el port de Áulide en Beòcia. Agamenón havia consultat prèviament al seu lacayo sobre l'assunt i la resposta donada va ser que la guerra es desnugaria en el moment en el que els més distinguits entre els grecs (Aquiles i Odiseo) riñesen.[28] Una profecia pareguda va provindre d'un acontenyiment maravellós que va ocórrer mentres els grecs estaven reunits en Áulide: quan s'oferia un sacrifici baix les branques d'un arbre, un dragó va eixir reptando de davall i va devorar un niu de l'arbre contenint huit pollets i la seua mare. Calcante va interpretar la senyal com a indicativa de que els grecs devien partir a lluitar contra Troya durant nou anys, pero al dècim la ciutat cauria.[29] Esquilo relata un milacre diferent presagiant lo mateix.[30] Un atre succés interessant va ocórrer mentres els grecs estaven reunits en Áulide: es diu que Agamenón va matar un cérvol que estava consagrat a Artemisa, i ademés va provocar en paraules irreverents la còlera de la deesa, per lo que esta va enviar una pesta a l'eixèrcit grec i va produir una calma absoluta, de manera que els grecs no podien abandonar el port per falta de vent. Quan varen afirmar els vidents que l'ira de la deesa no podria ser aplacada a menos que Ifigenia, la filla d'Agamenón, li anara oferida com a sacrifici compensatori, Diomedes i Odiseo varen ser enviats a buscar-la al campament en el pretext de que devia desposar a Aquiles. Ella va accedir a acompanyar-els, pero en el moment en que anava a ser sacrificada va ser duta per la pròpia Artemisa (segons atres fonts, per Aquiles) a Táuride, i una atra víctima va ocupar el seu lloc.[5][31][32][33][34][35][36][37][27] Despuix d'açò va cessar la calma i l'eixèrcit va partir cap a la costa de Troya. Agamenón tenia un centenar de barcos, ademés dels xixanta que havia prestat als arcadios.[38]

En el dècim any delloc de Troya — que és en el que comença la narració Ilíada — Agamenón té en Aquiles una disputa per la possessió de Briseida, que va haver de cedir el segon al primer. Aquiles es retira del camp de batalla, i els grecs són víctimes de varis desastres.[39] Zeus envia un somi a Agamenón per a persuadir-li de que acaudille als grecs en la batalla contra els troyanos.[40] El rei, per a posar a prova als grecs, els mana tornar a casa, lo que es disponen a complir de bona gana, fins que el seu corage és revivat per Odiseo, que els persuadix de que es prepararen per a la batalla.[41] A un combat individual entre Paris i Menelao va seguir una batalla en la que Agamenón va matar a varis dels troyanos. Quan Héctor va desafiar al més brau dels grecs, Agamenón es va oferir a lluitar contra ell, pero Áyax va ser elegit en el seu lloc per sorteig. Poc despuix d'açò va tindre lloc una atra batalla en la que els grecs varen ser derrotats[42] i Agamenón, abatut, els va aconsellar mamprendre la fugida i retornar a casa,[43] pero els demés héroes es varen opondre. Un intent de reconciliació en Aquiles va fracassar, i Agamenón va convocar als caps de nit per a deliberar sobre les mides a adoptar.[44] Odiseo i Diomedes varen ser enviats com a espies, i al sendemà es va reprendre la lluita en els troyanos. El propi Agamenón va tornar a ser un dels més braus i va matar a molts enemics en les seues pròpies mans. Al final, no obstant, va ser ferit per Coón i obligat a retirar-se a la seua tenda.[45] Héctor va alvançar llavors victoriosamente, i Agamenón va aconsellar de nou als grecs que se salvaren fugint.[46] Pero Odiseo i Diomedes es varen resistir una atra volta, i el segon ho va convéncer de que es tornara a la batalla que es lliurava prop dels barcos. Poseidón també es va aparéixer a Agamenón en la forma d'un vell i li va inspirar nou corage.[47] El apremiante perill dels grecs va induir al fi a Patroclo, l'amic d'Aquiles, a prendre part enèrgicament en la batalla, i la seua mort va provocar que este tornara a l'acció, duent a la seua reconciliació en Agamenón. En els jocs en honor de Patroclo, Agamenón es va dur el primer premi en la sòrt consistent en tirar la llança.[48]

  • Agamenón, a pesar de ser el comandant en cap dels grecs, no és l'héroe de la Ilíada, i en esperit caballeroso, bravura i caràcter és en conjunt inferior a Aquiles. Pero a pesar d'això està per damunt de tots els grecs per la seua dignitat, poder i majestad,[49] i els seus ulls i el seu cap són com els de Zeus, la seua faixa com la de Llaures i el seu pit com el de Poseidón.[50] Agamenón és entre els héroes grecs lo que Zeus entre els deus de l'Olimp. Esta idea sembla haver guiat als artistes grecs, puix en vàries representacions d'Agamenón encara conservades hi ha una reseñable semblat en les representacions de Zeus. En la Ilíada, l'emblema del seu poder i el seu majestad és un ceptre, obra d'Hefesto, que Zeus havia donat a Hermes i est a Pélope, i d'ell ho heretaria Atreo i d'este Agamenón.[51] La seua armadura es descriu en la Ilíada.[52]

Tornada a Grècia

Crátera de càliç de figures roges atribuïda al pintor de la Dokimasia (sigle V a. C.) a on es representa la mort d'Agamenón. En esta pintura és Egisto qui assesta el colp mortal a Agamenón. Est està cobert en un corfoll. A l'esquerra, en el braç alçat, es troba Clitemnestra. L'escena inclou també atres figures femenines, que són provablement Electra, Casandra i Crisótemis. Boston, Museu de Belles arts.

Despuix de la captura de Troya, Agamenón va rebre com a part del botí a Casandra, filla de Príamo i profetisa condenada,[53][54] en qui, segons una tradició arreplegada per Pausanias, va tindre dos fills: Teledamo i Pélope (cridat este últim com el seu besyayo).[55]

Durant la seua tornada a casa, Agamenón va ser desviat dos voltes per les tormentes, pero al fi va prendre terra en l'Argólida, que regia llavors Egisto, qui havia seduït a Clitemnestra durant l'absència del marit. En aplegar est, Egisto ho va invitar a un convit, i en el seu transcurs ho va matar a traïció a ell i als seus companyers,[56][15] i en la mateixa ocasió Clitemnestra va matar a Casandra.[57] Odiseo es va trobar en l'ombra d'Agamenón en el inframón.[58] Menelao va erigir un monument en honor del seu germà en el riu Egipte.[59] Pausanias afirma que en la seua época existia encara un monument a Agamenón en Micenas.[60]

Els poetes tràgics han modificat àmpliament l'història de la mort d'Agamenón. Esquilo feya que Clitemnestra sola matara a Agamenón: li tirava una ret mentres ell prenia un bany i ho matava despuix per mig de tres colps.[61] Els seus motius eren en part el sacrifici que havia realisat Agamenón de la filla d'abdós, Ifigenia, i en part la vida adúltera de la reina en Egisto. Segons conte Tzetzes, Egisto va matar a Agamenón en l'ajuda de Clitemnestra.[62] Eurípides conte que Clitemnestra va envoldre en una ret a Agamenón per a matar-ho,[63] i tant Sófocles com ell presenten el sacrifici d'Ifigenia com la raó per la que ho va matar.[64] Despuix de la mort d'Agamenón i Casandra, sobre la seua tomba varen ser morts també els seus fills per Egisto.[55] Segons conte Píndaro, la occisión d'Agamenón va tindre lloc en Amiclas, en Laconia,[65] i Pausanias relata que els habitants d'este lloc es disputaven en els de Micenas la possessió de la tomba de Casandra.[66]

Atres històries

Ateneu conta l'història d'Argino, un erómeno d'Agamenón:

Agamenón va amar a Argino, conta l'història, despuix d'haver-li vist nadant en el riu Cefiso, en el que de fet va perdre la seua vida (puix es banyava constantment en este riu), i Agamenón li va enterrar i va fundar allí un temple d'Afrodita Arginis.[67]

Este episodi també va ser arreplegat per Clemente d'Aleixandria[68] i Estéfano de Bizancio en lleus variacions. Varis poetes llatins mencionen a un fill bastardo d'Agamenón, cridat Haleso, a qui s'atribuïx la fundació de la ciutat de Falisci o Alesia.[69][70][71] Haleso va ser el boyero d'Agamenón durant la Guerra de Troya, i va lluitar més vesprada en Eneas en Itàlia.

Descendència

En Clitemnestra:

En Casandra:

  • Teledamo — bessó de Pélope, va morir sent chiquet a mans d'Egisto.
  • Pélope — bessó de Teledamo, va morir sent chiquet a mans d'Egisto. En Criseida:

En consorte desconeguda:

Representacions

  • En époques posteriors es varen erigir estàtues d'Agamenón en varis llocs de Grècia, i va ser adorat com un héroe en Amiclas i Olimpia. Va ser representat en el pedestal de la célebre Némesis Ramnusia.[73]
  • La lluita d'Agamenón contra Coón va ser representada en el cofre de Cípselo.[74]
  • El pintor Polignoto va deixar una representació d'Agamenón en el lesque[75] de Delfos.[76]
  • El pintor Timantes de Sición deixa una representació d'Agamenón en vel o mant per a amagar la seua tristor davant el sacrifici de la seua filla Ifigenia i d'este event hi ha numeroses pintures i alusions en l'art i la lliteratura.
  • La cridada Caraça d'Agamenón no es correspon en el personage: els arqueòlecs consideren que la caraça és tres sigles anterior al rei, pero el descobridor de l'objecte ho va cridar aixina, i encara hui en dia es coneix en eixe nom.

Atres usos

  1. «Agamenón» és un epítet de Zeus en el que era adorat eixe deu en Esparta.[78] Eustacio afirma que es va donar eixe nom al deu per la seua semblança en Agamenón.[79] Uns atres creuen que és un simple epítet que significa ‘Etern’ (de ἀγὰν i μένων).
  2. Agamenón també és el nom d'un atre personage en la mitologia grega. Dícese que és el pare d'Hermódice o Demódice, l'esposa de Medixques. Este Agamenón és descrit com a habitant de Cime, en l'Eólida.[80]

Vore també

Bibliografia

  • Plantilla:Cita DGRBM
  • De Paco Serrano, Diana. La tragèdia d'Agamenón en el teatre espanyol del sigle XX. Editum, 2003.

Notes i referències

  1. ↑ Dares Frigio, XII
  2. ↑ Ilíada XI, 131.
  3. ↑ EURÍPIDES: Helena 396.
    • 386 - 436: traducció al anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; ed. de 1913 de Gilbert Murray (1866 – 1957). En la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
  4. ↑ TZETZES: Sobre Licofrón (Alejandra 147).
  5. ↑ 5,0 5,1 HIGINO: Faules (Fabulae).
    • 97: Quí i en quantes naus varen ser a prendre, Troya per assalt (Qui ad Troiam expugnatum ierunt et quot naus).
  6. ↑ Biblioteca mitològica III, 2, 2.
  7. ↑ Escolio de la Ilíada (II, 249).
  8. ↑ 8,0 8,1 Escolio de text d'Eurípides (Orestes 5).
  9. ↑ Escolio a Homero, Ilíada I 7
  10. ↑ Hesíodo: Catàlec de dònes fr. 194, citat en papir d'Oxirrinco 2494.
  11. ↑ Escolio a Eurípides, Orestes, 4
  12. ↑ 12,0 12,1 Tzetzes, sobre Homero, Ilíada, 68, 19
  13. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia II 29, 4; escolio sobre Eurípides, Orestes 765 i 1, 233
  14. ↑ HIGINO: Faules.
        • Ed. de 1872, en l'Internet Archive: llatí, en facsímil electrònic.
  15. ↑ 15,0 15,1 Vejau l'artícul dedicat a «Egisto».
  16. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome II, 15
  17. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome II, 16
  18. ↑ Ilíada IX, 145, en la nota d'Eustacio.
  19. ↑ LUCRECIO: De la naturalea de les coses I, 86.
  20. ↑ 20,0 20,1 Ilíada II, 108.
  21. ↑ ESQUILO: Agamenón 1605.
  22. ↑ 22,0 22,1 Ilíada II, 569 - 580.
  23. ↑ 23,0 23,1 ESTRABÓN: Geografia VIII, 377.
  24. ↑ 24,0 24,1 TUCÍDIDES: Història de la Guerra del Peloponeso I, 9.
  25. ↑ Odissea XXIV, 115.
  26. ↑ EUSTACIO: Sobre la Ilíada (II, 108).
  27. ↑ 27,0 27,1 DICTIS: Crònica de la Guerra de Troya I, 15 i 16.
    • I: trad. de R. M. Frazer, Jr. a l'anglés, publ. en 1966 per Indiana University Press[7] (Publicacions de l'Universitat d'Indiana).
      • Reproducció, en Theoi.
        • R. M. Frazer, Jr.: Richard McIlwaine Frazer, Jr.
  28. ↑ Odissea VIII, 80.
  29. ↑ Ilíada II, 303 i ss.
  30. ↑ ESQUILO: Agamenón 110 i ss.
    • 104 - 121: l'anglés, en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  31. ↑ EURÍPIDES: Ifigenia en Áulide 90.
      • 80 i ss.: a l'anglés, en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  32. ↑ EURÍPIDES: Ifigenia en Táuride 15.
    • l'espanyol, en Scribd, en introducció i comentaris; pp. 659 - 732.
      • a l'anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; ed. de 1913 de Gilbert Murray. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
  33. ↑ SÓFOCLES: Electra 565.
    • 558 - 609: l'anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus: ed. de 1894 de Richard Claverhouse Jebb; Cambridge University Press. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
  34. ↑ PÍNDARO: Píticas XI, 35.
  35. ↑ OVIDIO: Les metamorfosis XII, 31.
  36. ↑ TZETZES: Escolio de Licofrón (Alejandra 183).
  37. ↑ ANTONINO LLIBERAL: Colecció de metamorfosis 27 (Ifigenia).
  38. ↑ Ilíada II, 576 i 612.
  39. ↑ Vejau l'artícul dedicat a Aquiles.
  40. ↑ Ilíada II, 8 - 34.
  41. ↑ Ilíada II, 55 i ss.
  42. ↑ Ilíada VIII.
  43. ↑ Ilíada IX, 10.
  44. ↑ Ilíada, X, 1 - 294.
  45. ↑ Ilíada XI, 250 i ss.
  46. ↑ Ilíada XIV, 75 i ss.
  47. ↑ Ilíada XIV, 125 i ss.
  48. ↑ Ilíada XXXIII, 890 - 897.
  49. ↑ Ilíada III, 166 i ss.
  50. ↑ Ilíada II, 477 i ss.
  51. ↑ Ilíada II, 100 i ss.
  52. ↑ Ilíada, XI, 19 i ss.
  53. ↑ Odissea XI, 421.
  54. ↑ Crònica de la Guerra de Troya V, 13.
    • V: anglés en Theoi, en les característiques indicades abans.
  55. ↑ 55,0 55,1 PAUSANIAS: Descripció de Grècia, II, 16, 6.
    • II: l'espanyol (ací, com II, 16, 5).
    • II, 15, 1 - II, 25, 10: francés.
    • II, 16: francés, en elloc de Ph. Remacle.
      • II, 16, 6: trad. de W. H. S. Jones et al. a l'anglés, publ. en 1918 en la Loeb Classicalibrary
        • Reproducció, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
          • II, 16: [8], en elloc de Ph. Remacle.
          • II, 16, 6: [9], en Wikisource.
      • W. H. S. Jones (William Henry Samuel Jones, 1896 - 1963): acadèmic, traductor i escritor britànic, cridat Malaria Jones perque opinava que eixa maltia havia segut un factor important en el decliu de la civilisació clàssica.
  56. ↑ Odissea, III, 263.
  57. ↑ Odissea XI, 400 i ss.; XI, 422; XXIV, 96 i ss.
  58. ↑ Odissea, XI, 387; XXIV, 20.
  59. ↑ Odissea IV, 584.
  60. ↑ Descripció de Grècia, II, 16, 6.
    • II: l'espanyol.
    • II, 15, 1 - II, 25, 10: francés.
    • II, 16: francés, en elloc de Ph. Remacle.
      • II, 16, 6: trad. a l'anglés de W. H. S. Jones et al., publicada en 1918 en la Loeb Classicalibrary.
        • Reproducció, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
        • II, 16: [10], en elloc de Ph. Remacle.
        • II, 16, 6: [11], en Wikisource.
  61. ↑ ESQUILO: Agamenón, 1492 i sig.
    • 1489 - 1496: anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  62. ↑ TZETZES: Sobre Licofrón (Alejandra 1099).
  63. ↑ EURÍPIDES: Orestes 26.
  64. ↑ Electra 530.
    • 516 - 551: trad. a l'anglés publ. en l'ed. de 1894 de R. C. Jebb.
      • Reproducció, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
  65. ↑ PÍNDARO: Píticas XI, 48.
  66. ↑ PAUSANIAS: Descripció de Grècia III, 19, 5.
  67. ↑ ATENEU: Deipnosofistas; XIII: Sobre les dònes, p. 3.
  68. ↑ CLEMENTE D'ALEIXANDRIA: Protrepticus II, 38, 2.
  69. ↑ 69,0 69,1 OVIDIO: Fastos IV, 73.
        • IV: llatí, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part inferior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
  70. ↑ 70,0 70,1 OVIDIO: Amors III, 13, 31.
    • III: l'espanyol, en Wikisource.
      • III, 13: trad. a l'anglés, publ. en l'ed. de Christopher Marlowe.
        • Reproducció, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar a l'atra trad. a l'anglés o al text llatí) i «lloeu» (per a la comparació entre les tradd. angleses o per a obtindre text bilingüe).
        • III, 13: llatí, en Wikisource.
    • Cf. SERVIO: Comentaris de la Eneida de Virgilio (In Vergilii Aeneidem commentarii) VII, 695.
    • VII, 695: llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
  71. ↑ SILIO ITÁLICO: Púnica VIII, 476.
    • VIII: llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
  72. ↑ Higino: Faules 120-121
  73. ↑ Descripció de Grècia I, 33, 7 i 8.
  74. ↑ Descripció de Grècia V, 19, 4.
    • V: [15], en part resultat de traducció automàtica.
    • V, 10, 1 - V, 20, 10: francés.
  75. ↑ «lesque» (en grec jónico, «λέσχη»): concilie, conversació, o lloc destinat a això, com una galeria pública.
  76. ↑ Descripció de Grècia, X, 25, 8.
    • X: [16], en bona part resultat de traducció automàtica.
    • X, 25, 1 - X, 32, 1: francés.
    • X, 25: francés, en elloc de Ph. Remacle.
      • X, 25, 8: l'anglés, en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
        • X, 25: [17], en elloc de Ph. Remacle.
        • X, 25, 8: [18], en Wikisource.
    • Cf.
      • PLINIO: Naturalis Història XXXV, 36, 5 (Quí dibuixaven en llapis).
          • XXXV, 36: trad. a l'anglés de 1855 (la segona en anglés), obra de John Bostock i H. T. Riley.
          • Reproducció en el Proyecte Perseus; en la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text llatí de 1906 preparat per Karl Mayhoff) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
              • XXXV, 36: llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
        • John Bostock (1773- 1846): mege i geólogo anglés.
        • H. T. Riley (Henry Thomas Riley, 1816 - 1878): estudiós anglés, traductor, lexicógrafo i anticuario.
        • Karl Mayhoff (Karl Friedrich Theodor Mayhoff, 1841 - 1914): filec clàssic alemà.
      • QUINTILIANO: Institucions oratòria (d'institutione oratòria) II, 13, 13.
        • l'anglés, en el Proyecte Perseus; en la part superior dreta de la pàgina, poden amprar-se els segons ròtuls actius «focus» (per a canviar al text llatí de 1920 preparat per Harold Edgeworth Butler) i «lloeu» (per a obtindre el text bilingüe).
      • VALERIO MÀXIM: Fets i dits memorables VIII, 11, 6.
  77. ↑ «Adoració d'Agamenon pel Cult de Kosmos». Consultat el 29 de novembre de 2020.
  78. ↑ LICOFRÓN: Alejandra, 335, en el escolio.
  79. ↑ EUSTACIO: Sobre la Ilíada (II, 25).
  80. ↑ Pólux: Onamastikon IX, 83

Enllaços externs

Commons

  • FILÓSTRATO EL VELL: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 10: Casandra (Κασσάνδρα).
    • l'anglés, en el [21] Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classicalibrary.
      • Text bilingüe grec - francés, en elloc de Philippe Remacle.
        • Text grec, en Wikisource.
          • Arthur Fairbanks (1864 - 1944): historiador nortamericà de l'art que va ser director del Museu de Belles arts de Boston des de 1908 fins a 1925.
          • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
  • SÉNECA: Agamenón (Agamemnon).
    • l'espanyol; en PDF.
      • Text llatí, en el Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.
  • BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
    • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
      • I, 28: La caiguda de Troya - Menelao i Helena - Agamenón, Orestes i Electra (The Fall of Troy - Menelaus and Helen - Agamemnon, Orestes and Electra): text, en anglés, en el [22] de l'Internet Sacred Text Archive.
      • [23] en Wikisource.
  • HITCH, Sarah: King of Sacrifice: Ritual and Royal Authority in the Iliad (El rei sacrificial: el rito i l'autoritat real en la Ilíada), 2009.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Agamenón&oldid=1413671»