Patroclo

Patroclo en un antic fresca de la Casa del Poeta Tràgic en Pompeya, I (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)

En la mitologia grega, Patroclo (en grec antic i modern Πάτροκλος Pátroklos; lliteralment ‘glòria del pare’) és un dels héroes grecs de la guerra de Troya, descrita principalment en la Ilíada. Patroclo és recordat especialment per ser l'amic favorit d'Aquiles, l'amistat del qual era proverbial, i inclús s'afirma que els llaços que els unien eren encara més estrets. Patroclo i Aquiles eren, de fet, familiars propencs per part de pare.

Família i descripció

El seu pare va ser Menecio, un dels argonautas. Hi ha distintes tradicions sobre l'identitat de la seua mare: Esténele, filla d'Acasto; o Periópide, filla de Feres; o Polimele, filla de Baralle; o Filomela; o be Damocratea, filla d'Egina i Zeus. A Patroclo se li descriu a lo manco una germana, Mirto, una filla de Menecio que per Heracles va ser mare d'Euclea. Uns atres diuen que Abdero era germà de Patroclo. Dares Frigio diu que Patroclo «era de bell cos, d'ulls blaus, de grans forces, respectuós, decidit, prudent i dadivoso».

«Pero ha de saber-se que l'historiografia antiga transmet també a Patroclo com a parent d'Aquiles en dir que Hesíodo afirma que Menecio, el pare de Patroclo, era germà de Baralle, de modo que en eixe cas els dos eren primers germans entre sí».

Elements homéricos

Patroclo, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França).

Abans de la guerra

El seu pare, Menecio, ho envia a Ftía, a on es va fer companyer. Està present, de la mateixa manera que Aquiles i el seu pare, quan Néstor acodix a la cort de Baralle en la finalitat de reclutar guerrers per a l'expedició contra Troya; és invitat al mateix temps que el Pelida Aquiles i accepta. El seu pare li dona els següents consells:

En Troya

Domenico Cunego Aquiles llamenta la mort de Patroclo, 1764, aiguafort

• Patroclo apareix com a companyer d'armes (θεράπων) d'Aquiles. La Ilíada dubte sobre el seu comés exacte: la vora XVII mostra als cavalls del Pelida plorant la mort de «el que els guiava». Automedonte, l'auriga d'Aquiles, descriu a Patroclo com el més dotat manejant els cavalls. En la Vora XIX de la Ilíada, Aquiles demana als seus cavalls que duguen de regrés «a qui els conduïx», referint-se a sí mateixa, a pesar de que el auriga Automedonte ha pujat al carro abans que ell. En la Odissea, l'ànima d'Agamenón diu a la d'Aquiles que el cos d'est, recent mort, yacer «oblidat de l'art de guiar els carros». Atres indicis permeten supondre que Patroclo acodia al combat en un carro separat i que es batia després junt a Aquiles. Ademés, servix de mensager a Aquiles, que ho envia a Néstor, en la vora XI, en busca de notícies sobre l'identitat del ferit que ha segut dut al campament aqueo. Aixina mateix, en la vora I, Patroclo acodix per orde d'Aquiles a buscar a Briseida per a entregar-la a Agamenón. Quan Néstor acodix acompanyat per Fénix a implorar a Aquiles que torne al combat, és Patroclo qui prepara el vi i els aliments per als invitats. Quan, encolerizado, Aquiles es tanca en la seua tenda despuix d'haver discutit en Agamenón, Patroclo cessa igualment de combatre. En la vora XVI (cridat també Patroclea, Πατρόκλεια), mentres els troyanos recuperen terreny als grecs i amenacen en cremar les seues naus, Aquiles autorisa a Patroclo a posar-se la seua armadura i llançar-se al combat al cap dels seus Mirmidones. Durant el seu aristia, Patroclo mata a alguns troyanos, entre ells a Sarpedón, fill de Zeus, abans de topar-se en Héctor, que és ajudat per Apolo. El deu, envolt en un núvol, ho colpeja en l'esquena; acte seguit, Euforbo, fill de Panto, ho ferix de nou en el mateix lloc i fuig en seguida a la carrera. Per últim, Héctor dona mort a Patroclo i ho despulla de les seues armes. Menelao i Áyax el Gran protegixen el seu cos i li l'entreguen a Aquiles, qui decidix llavors reprendre les armes per a venjar-ho.

Tetis, mare d'Aquiles, dona de beure a Patroclo néctar i ambrosia per a evitar que el seu cadàver es corrompa i, al mateix temps, Aquiles s'enfronta a Héctor i ho venç. El Pelida oferix després als grecs un festí en honor de Patroclo, al final del com se li apareix el mort i li suplica que creme el seu cadàver lo abans possible. Al matí següent, Aquiles ordena construir una pira funerària per a Patroclo, es talla un mechón del cabellam i sacrifica bous, corders, gossos i cavalls, aixina com a dotze jóvens nobles de Troya.

Jocs funeraris

Menelao duent el cos de Patroclo, còpia d'un original grec en la Loggia dei Lanzi, Florencia.

Artícul principal → Jocs fúnebres en honor de Patroclo.

Despuix de l'incineració de Patroclo, Aquiles organisa en el seu honor uns jocs que varen incloure:

• Una carrera de carros, guanyada per Diomedes, que obté com a primer premi una esclava i un trípode. Antíloco aplega segon —fent trampa—, Menelao tercer, Meríones quart i Eumelo últim; no obstant, Aquiles li adjudica el segon premi.
• Un pugilato, guanyat per Epeo, que obté una mula.
• Una prova de lluita lliure, disputada per Áyax el Gran i Ulises. Aquiles els declara iguals.
• Una carrera a peu, guanyada per Ulises, que obté una crátera d'argent. Áyax aplega segon i rep un bou, Antíloco és tercer i rep mig talent d'or, premi previst inicialment, aixina com un segon talent d'or per haver afalagat hábilmente a Aquiles el dels peus llaugers.

• Una hoplomaquia (lluita en armes), disputada per Diomedes i Áyax. Aquiles els juja iguals i es repartixen la llança, l'escut i el yelmo de Sarpedón, mentres que Diomedes rep ademés un sabre tracio.
• Una prova de llançament de pes, guanyada per Polipetes, que obté dit pes en ferro brut.
• Una prova de tir en arc, guanyada per Merión, que obté dèu astrals de doble full. El perdedor, Teucro, obté dèu astrals senzilles.
• Una prova de llançament de javalina, que no aplega a disputar-se ya que Aquiles deté als dos contendents, Agamenón i Merión, i diu que tots saben que el Atrida és el més fort. Est obté un caldero d'estrena i Merión una llança de bronze. Estos jocs, consignats en la vora XXIII de la Ilíada, són, junt als organisats per Alcínoo en la Odissea, un dels testimonis més antics del deport en l'antiga Grècia.

Elements no homéricos

Aquiles embenant a Patroclo: kílix de figures roges, v. 500 a. C., Staatliche Museen (Berlín).

Autors com Apolodoro donen una atra versió sobre el passat de Patroclo. En Opunte, quan disputaven per un joc de daus, Patroclo havia matat al chiquet Clitónimo, fill d'Anfidamante; i havent fugit en el seu pare, va viure en Baralle i va aplegar a ser el favorit d'Aquiles. Apolodoro ho presenta despuix com un dels pretenents d'Helena, pero este fet és poc verosímil en la mida en que molts pretenents eren de major ranc que ell.

En els Vores Ciprios, epopeya del Cicle Troyano, es nomena a Patroclo entre els que venen a Licaón, fill de Príamo, quan és capturat pels aqueos. La Ilíada confirma este fet en la vora XXIII, a pesar de que no es nomena a Patroclo al respecte en la vora XXI.

En les Olímpiques (Ολυμπιόνικοι), Píndaro presenta a Patroclo en companyia d'Aquiles quan este últim assola la ciutat de Teutrania (Misia). Potser ilustra este fet un famós got de ceràmica que mostra a Aquiles embenant una ferida de Patroclo. Tots estos elements permeten supondre que el personage de Patroclo no és una invenció homérica. Ademés, en la Vora I li'l presenta per primera volta senzillament com «el fill de Menecio», que està escoltant a Aquiles i els seus companyers quan l'héroe abandona el consell dels reis. Açò permet supondre que es tractava d'una figura molt coneguda a la que no era necessari nomenar personalment ni presentar. També s'ha sugerit la possibilitat de que Patroclo no fora més que un personage secundari al que Homero va otorgar una importància inèdita.

Patroclo i Aquiles

Artícul principal → Aquiles i Patroclo.

Controvèrsia sobre la naturalea de la seua relació

L'amistat de Patroclo i Aquiles és proverbial i no obstant, des d'el V, alguns grecs veuen en ella alguna cosa més. En general, els autors grecs afigen en eixa época un component romàntic a amistats mítiques com les d'Orestes i Pílades, Teseo i Pirítoo o Heracles i Yolao. En este cas, no pretenen saber si Patroclo i Aquiles eren amics o amants, sino per qué Homero es mostra reservat sobre dita relació, i si Patroclo era l'erómeno d'Aquiles o viceversa. En la seua obra Contra Timarco, l'orador ateniense Esquines declara lo següent:

Això a pesar de que en la vora IX de la Iliada (versos 663-668) es presenta a Aquiles i Patroclo dormint cada u en una dòna, Aquiles en Diomede i Patroclo en Ifis, dòna que per cert, el propi Aquiles va entregar a Patroclo. En efecte, per a molts grecs, la desmesurada emoció que mostra Aquiles despuix de la mort de Patroclo, aixina com la seua exaltació en la venjança, permeten dubtar sobre la naturalea de les seues relacions. Les reserves d'Homero es varen interpretar com un signe de discreció. Esquilo desenrolla este tema en el seu tragèdia perduda Els Mirmidones, en la que representa clar i ras a Aquiles plorant sobre el cos del seu amic mentres alaba la bellea de les seues caderes i enyora els seus besos. Tant en Esquilo com en Esquines, Aquiles és l'erastés i Patroclo l'erómeno. És possible posar en dubte dit versió si es partix del detall de la barba: Patroclo la du, mentres que Aquiles carix d'ella. De fet, és possible pensar que Aquiles era el jove erómeno i Patroclo el erastés —d'edat més alvançada—, més encara quan l'admiració provocada per l'amor és la de Patroclo cap a Aquiles; fet que corroboraria dita idea. Lo que és per supost incontestable és que els dos hòmens es volen —amor o amistat— per igual. Açò mateixa és lo que expon Platón en El Convit quan fa dir a Fedro que «Esquilo desvaria en afirmar que Aquiles era l'amant de Patroclo, quan era més bell no només que Patroclo, sino també que tots els héroes junts, i encara no li havia creixcut la barba, per lo que era molt més jove, segons afirma Homero.» A pesar d'este desacort, tampoc Fedro té dubte alguna sobre la relació entre Patroclo i Aquiles. Posteriorment, no obstant, la tradició s'estabilisa entorn a la versió d'Esquilo, en conformidad con l'estatus social dels dos hòmens. Aixina, Claudio Eliano, declara en la seua Vària Història: «Alejandro va posar una corona sobre la tomba d'Aquiles i Hefestión sobre la de Patroclo, volent insinuar Hefestión que ell era el favorit d'Alejandro com Patroclo d'Aquiles.» La polèmica dels antics sobre el paper de cada u demostra, segons diu Bernard Sergent, que la relació entre Aquiles i Patroclo no està vinculada al model pederasta: es tracta simplement d'una relació d'amics entre jóvens de la mateixa generació.

Patroclo, doble d'Aquiles

En el moment de la seua mort, Patroclo simbolisa el doble d'Aquiles, ya que, mentres en les vores precedents, Patroclo es distinguia únicament per l'amistat que professa a Aquiles i per la seua generositat en ell, súbitamente la Vora XVI (La Patroclea) ho presenta convertit en héroe que ho agrana tot durant el seu aristía. Mata primer a Pirecmes, cap dels Peonios, a Areilico, Prónoo, Téstor i Erilao; i després a Erimante, Anfótero, Epalteo, Tlepólemo Danastórida, Equio, Pires, Ifeo, Evipo i Polimelo Argéada. Acte seguit es troba en un contendent de major envergadura: Sarpedón, cap dels guerrers licios i fill de Zeus. Patroclo mata a Sarpedón en un duel que recorda al d'Aquiles i Memnón, cap dels etíope. La lluita entre Aquiles i Memnón va ser immortalisada en la Etiópida, una de les epopeyas del Cicle Troyano que després va ser represa per Quint d'Esmirna en especial. Despuix d'haver matat a Sarpedón, Patroclo seguix els seus impulsos i decidix atacar la mateixa Troya. Es tracta de l'únic cas, abans que el d'Aquiles, que un héroe decidix ell solament un atac contra les muralles de la ciutat. Dit episodi és típic d'Aquiles, i permet sugerir la transposició dels temes típics del Pelida en Patroclo. Este últim continua obrint una mortífera brecha matant a Adrasto, Antónoo, Equeclo, Périmo Mégada, Epístor, Melanipo, Elaso, Mulio i Pilartes. Homero declara llavors que «els Aqueos a Troya la altiva haurien pres baix Patroclo» si no haguera segut detingut per Apolo, qui li diu —afondant en el paralisme—:

A continuació, Patroclo retrocedix un pas, per a seguidament reprendre la lluita i morir al punt. De la mateixa manera que Aquiles, mor a mans d'un mortal —Paris en el cas d'Aquiles, Euforbo i després Héctor en el de Patroclo— ajudat per un deu —Apolo en abdós casos—. Patroclo i Aquiles moren davant les muralles de Troya, i allí són inhumats. Tant en un cas com en un atre, una llarga batalla d'un dia sancer té lloc junt als seus cossos, que són protegits per Áyax. Per últim, els jocs funeraris organisats per Aquiles en honor de Patroclo sorprenen per la seua magnitut, que és desproporcionada a la seua linaje. De fet, són exactament iguals que els que seran organisats despuix en honor d'Aquiles.

Patroclo, doble d'Antíloco

En la seua mort, Patroclo és el doble d'Aquiles, i ho és també d'Antíloco, fill de Néstor, i amic molt apreciat pel Pelida, a qui els aqueos encarreguen precisament que li anuncie la mort de Patroclo. Antíloco mor a mans de Memnón, que li lleva les seues armes. Aquiles, enfurit, decidix venjar la seua mort i desafia a l'etíope a un duel, episodi comparable punt per punt a la mort de Patroclo i la posterior venjança d'Aquiles.

Bibliografia

• GRIMAL, P.; PICARD, Ch.; PERICAY, Pedro (2000). Diccionari de mitologia grega i romana, Barcelona, Buenos Aires, Mèxic: Paidós.
• BRODA, L. (2006). Entorn a la Ilíada: paisages i personages, Barcelona: Edicions Bellaterra.
• (1981).«The Friendship of Achilles and Patroclus».(57)

87–93.

• BURGESS (2001). The tradition of the Trojan War in Homer and the epic cycle, Baltimore: Johns Hopkins University Press.
• DOVER (1978). Greek homosexuality, Cambridge: Harvard University Press.

• HALPERIN (1990). «Heroes and their pals», One hundred years of homosexuality: and other essays on Greek love, Nova York: Routledge, pp. [7]–87.
• SERGENT (1996). Homosexualité et initiation chez els peuples indo-européens, París: Payot, pp. 287–298.
• SINOS, D. S. (1980). Achilles, Patroklos and the meaning of φίλος, Institut für Sprachwissenschaft der Universität Innsbruck.
• APOLODORO (1985). Biblioteca mitològica, Madrit: Editorial Gredos.

• CLAUDIO ELIANO (2006). Històries curioses, Trad. i notes de M. Rodríguez de Sepúlveda; intr. de J. Arce; rev. C. Serrano Aybar. Madrit: Editorial Gredos.
• ESQUINES (1927). Discours. Prenga I, Contre Timarque; Sur l'ambassade infidèle, ed. bilingüe francés-grec edició, París: Els Belles Lettres.
• HIGINO (1997). Faules, Edicions Clàssiques.
• HOMERO (1995). Ilíada, Versió rítmica d'Agustín García Calvo. Editorialucina.
• PAUSANIAS (1994). Descripció de Grècia, Obra completa. Madrit: Editorial Gredos.

• PÍNDARO (1995). Odes i fragments: Olímpiques; Píticas; Nemeas; Ístmicas; Fragments, Madrit: Editorial Gredos.
• PLATÓN (1989). El convit, Intr. de C. García Gual; trad. i notes de F. García Romero. Madrit: Aliança Editorial.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Patroclo.

• Crátera de bronze en lluita d'aqueos i troyanos al voltant del cadàver de Patroclo, en l'Institut de Valéncia de don Juan (Madrit): [8] en PDF en el descàrregues de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

• història d'Aquiles i Patroclo: en anglés, en el [9] Androphile.

• Patroclo en el [10] del Proyecte Perseus.

• AITKEN, Ellen Bradshaw: ὁπάων and ὁπάζω: A Study in the Epic Treatment of Heroic Relationships (ὁπάων i ὁπάζω: Estudi del tractament épico de les relacions heròiques), 1982.
  • ^{[enllaç trencat]}, en el [11] del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a l'Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • «ὁπάων» i «ὁπάζω»: aprox., «acompanyant» i «garant».
      • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hul.ebook:CHS_AitkenEB.Opaon_and_Opazo.1982

• NAGY, Gregory: Patroklos, Concepts of Afterlife, and the Indic Triple Fire (Patroclo, les idees sobre el més allà i la tríade ígnea índica), en Greek Mythology and Poetics (la mitologia grega i la poètica), 1990.
  • Text [12] archivat en Wayback Machine., en anglés, en elloc del CHS.
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hul.ebook:CHS_Nagy.Greek_Mythology_and_Poetics.1990

• FRAME, Douglas: Achilles and Patroclus as Indo-European Twins: Homer’s Take (Aquiles i Patroclo com els bessons indoeuropeos: la visió d'Homero), 2013.
  • Portada en directori electrònic en el costat esquerre [13] archivat en Wayback Machine., en elloc del CHS.
    • Per a les cites: http://nrs.harvard.edu/urn-3:hlnc.essay:Frame.Achilles_and_Patroclus_as_Indo-European_Twins.2013.

• NAGY, Gregory: Patroklos as the other self of Achilles (Patroclo com l'atre yo d'Aquiles), en The Ancient Greek Hero in 24 Hours (Les 24 hores del héroe grec antic), Harvard University Press, 2013.
  • ^{[enllaç trencat]}, en elloc del CHS.

• NAGY, Gregory: The psychology of the hero’s sign in the Homeric "Iliad" (La psicologia de la senyal de l'héroe en la Ilíada homérica), en la mateixa obra.
  • ^{[enllaç trencat]}, en el mateix lloc.
    • Per a les cites: Nagy, Gregory. 2013. The Ancient Greek Hero in 24 Hours. Cambridge, MA: Harvard University Press, 2013.

• Imàgens de Patroclo, en el [14] del Institut Warburg.

• Patroclo, en el [15] del Proyecte Perseus.