Éaco
En la mitologia grega, Éaco (en grec Αἴακός, Aiakós) era el rei de l'illa Egina, situada en el golf Sarónico. Éaco va ser molt famós pel rigor del sentit de la pietat i la justícia en que va governar al seu poble. Els seus juïns eren buscats des de tota Grècia, tant que despuix de la seua mort va ser designat juge de les ombres en l'Érebo. Éaco va ser el ancestro del linaje dels Eácidas, que es regodean tant en els convits com en les guerres.[1] Alejandro Magne traçava la seua ascendència fins a ell a través de la seua mare. Tenia santuaris en Atenes i Egina, i en el seu honor se celebrava la festa egineta de l'Eacea (Αἰάκεια).[2] Éaco era un dels fills de Zeus als que ell més hauria desijat evitar la càrrega de l'ancianitat, pero les Moiras no ho varen permetre.[3]
Infància i ascendència
Éaco era fill de Zeus i d'Egina, filla del deu fluvial Asopo, pero una versió obscura diu que la seua mare va ser Europa.[4] La seua germana era Damocratea, filla de Zeus i Egina.[5] Es diu que Éaco va nàixer en l'illa de Enone o Enopia que més vesprada va passar a cridar-se Egina puix allí va conduir Zeus a la nimfa Egina i en eixa illa es va gitar en ella.[6] Els eginetas viuen en l'illa que ocupen front a la regió d'Epidauro. Diuen que al principi no va haver hòmens en ella. Éaco, quan va alcançar la mocetat, s'afligia d'estar sol. Li va suplicar habitants a Zeus, i diuen que d'esta manera va fer eixir als hòmens de la terra. No saben mencionar a ningú que regnara en la terra llevat Éaco, ya que no sabem que cap dels fills de Éaco es quedara allí.[7]
Els mirmidones de Egina
Els poetes tardans varen introduir el motiu de la còlera d'Hera. Al cap d'algun temps esta, com és fama esposa de Zeus, va descobrir que Egina havia donat a llum a un fill de Zeus. Furiosa, va resoldre exterminar a tots els habitants de Enone. Va introduir en un de les seues rieres una serp que va embrutar l'aigua i va posar millers d'ous, de modo que una multitut de serp va escomençar a esgolar-se i a retortillar-se pels camps introduint-se en tots les atres rieres i rius. Una densa obscuritat i una calor soporífero es varen estendre per l'illa, a la que Éaco havia donat el nou nom de Egina, i el pestilente vent sur va bufar durant no menys de quatre mesos. Les mieses i les pastures es varen secar i va seguir la fam, pero els isleños sofrien principalment de set, a on morien en beure la seua aigua venenosa. Degut a que Éaco havia perdut als seus companyers, no podia protegir-se per l'escassea de hòmens. Com vullga que ell hi haguera vist unes formigues, va suplicar a Zeus que li donara hòmens per a defendre's. Llavors Zeus va transformar a les formigues en hòmens i dònes, i estos varen ser cridats mirmidones, perque en Grècia les formigues són nomenades myrmices.[8][9] Varen ser els mirmidones els primers que uncieron naus i les varen revestir en veles per a poder navegar.[1] Més tart eixos mirmidones varen seguir a Baralle quan va ser desterrat de Egina i varen combatre junt a Aquiles i Patroclo en Troya.[10]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Escolio a Píndaro: Nemeas III, 21
- ↑ Píndaro: olímpiques 86
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis IX, 426 i ss
- ↑ Platón: Gorgias 524a
- ↑ Escolio a Píndaro, olímpiques IX, 104a. Lo poc que se sap d'esta Damocratea és que va ser la mare de Patroclo en la seua unió en Menecio, fill de Áctor.
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 12, 6
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia, II 29, 2
- ↑ Higino: Faules, 52
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis, VII, 520.
- VII, 518 - 661 (La pesta d'Egina): text espanyol en Wikisource.
- VII: text llatí en Wikisource.
- VII, 518 - 661 (La pesta d'Egina): text espanyol en Wikisource.
- ↑ Estrabón: Geografia VIII 6, 16 i IX 5, 9
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Éaco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.