Centauro

Erro al crear miniatura:

Centauro

Centauro en bronze del Palau de Malmaison.

Erro al crear miniatura:

Centauro de Royos, escultura arcaica del Peloponeso, bronze de el VI

La centáuride, per John La Farge.

El centauro Quirón educant a Aquiles, per Jean-Baptiste Regnault.

Heracles matant al centauro Neso, per Giambologna, Loggia della Signoria en Florencia.

En la mitologia grega, el centauro (en griego: Κένταυρος, Kéntauros; plural Κένταυροι, Kéntauroi; en llatí Centaurus/Centauri) és una criatura llegendària mitat home —de cintura cap a dalt— i mitat cavall —de cintura cap a avall—. A voltes també són denominats com hipocentauros (‘centauros-cavall’) o ixiónidas (‘descendents d'Ixión’). Ha donat la veu en espanyol a un gènero de plantes, la centaurea o centaura. Encara que a penes siguen citades, les femelles són anomenades centáurides.

Vivien especialment en les montanyes del Pelión, en Tesalia, i se'ls considerava fills del epónimo Centauro —el fill d'Ixión—, i algunes egües magnesias, o be l'estirp dels centauros havien naixcut directament de Ixión i Néfele. Les esposes naturals d'eixos centauros són les nimfes peliónides (del monte Pelión), filles innominadas de Quirón. Una tribu de centauros chipranes va nàixer del semen que Zeus va tirar al sol, puix Afrodita havia conseguit fugir del seu pare; eixos centauros es varen unir al tíaso de Dioniso. Alguns dels centauros més célebres posseïxen una genealogia individual: aixina Quirón és fill de Crono i Fílira, mentres que Folo va nàixer de Sileno i una nimfa melia.

Els centauros són molt coneguts per la lluita que varen mantindre en els lápitas, provocada pel seu intent de raptar a Hipodamía el dia de la seua boda en Pirítoo, rei dels lápitas i també fill d'Ixión. La bregue entre estos cosins és una metàfora del conflicte entre els baixos instints i el comportament civilisat en l'humanitat i pel famós centauro (Quirón). Teseo, un héroe i fundador de ciutats que estava present, va inclinar la balança del costat de l'orde correcte de les coses, i va ajudar a Pirítoo. Els centauros varen fugir. Escenes de la batalla entre els lápitas i els centauros varen ser esculpidas en bajorrelieves en el friso del Partenón, que estava dedicat a la sabio Atenea.

Com la titanomaquia, la derrota dels titanes pels deus olímpics, les lluites en els centauros representen la lluita entre la civilisació i el barbarisme i és coneguda com centauromaquia.

En el seu artícul The Centaur: Its History and Meaning in Human Culture ("El centauro: la seua història i el seu significat en la cultura humana"), Elizabeth Atwood Lawrence afirma que les lluites entre els centauros i els lapitas tipifiquen la lluita entre civilisació i barbàrie.

El personage general dels centauros és el de sers salvages, sense lleis ni hospitalitat, esclaus de les passions animals. Dos excepcions a esta regla són Folo i Quirón, que expressaven la seua «bona» naturalea, sent centauros sapients i amables.

Entre els centauros, el tercer en una identitat individual és Neso. L'episodi mitològic del centauro Neso raptant a Deyanira, la promesa d'Heracles, també va proporcionar a Giambologna (1529-1608), un escultor flamenc que va treballar en Itàlia, esplèndides oportunitats de concebre composicions en dos formes en violenta interacció. Giambologna va realisar vàries versions de Neso raptant a Deyanira, representats pels eixemples conservats en diversos museus. Els seus seguidors, com Adriaen de Vries i Pietro Tacca, varen continuar esculpiendo incontables repeticions del tema. Quan Albert-Ernest Carrier-Belleuse va abordar la mateixa composició de formes en el XIX, la va titular Rapte d'Hipodamía.

En antigues vasijas pintades átiques els centauros eren representats com a sers humans de front, en el cos i les pates atrasseres d'un cavall subjectes a l'esquena. Posteriorment, varen ser hòmens sol fins a la cintura. La batalla en els lápitas i l'aventura d'Heracles en Folo (Apolodoro, II, 5; Diodoro Sículo, IV, 51) són temes favorits de l'art grec.

En Grècia, la constelació del Centauro (Centaurus) va ser observada per Eudoxo de Cnido en el IV i per Arato en el III

Catàlec de centauros

D'entre els centauros destaquen individualment Quirón, Euritión, Folo, Neso i Asbolo. Asbolo va ser un augur entre els centauros que va intentar persuadir als seus per a evitar una imminent guerra.

L'escut de Heracles descriu als bandos de la centauromaquia: «A l'atre costat, front als Lapitas, s'agrupaven els Centauros entorn a l'enorme Petreo i a l'endevine Asbolo, a Arcto, a Ureo, a Mimante de negre cabellam, i als dos Peucidas, Perimedes i Dríalo. Eren d'argent, en mazas d'or en les seues mans».

En Les metamorfosis d'Ovidio se citen a Abante, Afareo, Afidas, Ámico, Antímaco, Areo, Asbolo, Bienor, Bromo, Cílaro, Clanis, Creneo, Cromis, Ctonio, Demoleón, Dictis, Dorilas, Dríalo, Equeclo, Elimo, Eurínomo, Éurito, Grineo, Hélope, Hípaso, Hodites, Hiles, Imbreo, Ifínoo, Latreo, Licabante, Lícidas, Licopes, Lico, Medonte, Melaneo, Mérmero, Mimante, Monico, Medimno, Ofión, Orneo, Perimedes, Petreo, Peuceo, Fecome, Flegreo, Pisénor, Piracmo, Pireto, Repte, Rifeo, Estifelo, Teleboas, Taumante, Tereo i Ureo.

El la Biblioteca mitològica els centauros moraven en Fóloe (prop de Psófide), i entre ells destacava Folo. Varen irrompre en la cova embriagados per l'olor a vi. Heracles va rebujar a Anquio i Agre en tizones, i asaeteó a Élato en el braç. Els atres centauros varen fugir a llocs diferents, uns al mont Malea, Euritión a Fóloe, Neso al riu Eveno. Poseidón va acollir als demés en Eleusis i els va ocultar en un mont.

Diodoro Sículo també recuenta als centauros arcadios: «dels Centauros que varen trobar la mort, els més famosos eren Dafnis, Argeo i Anfión, aixina com Hipoción, Oreo, Isoples i Melanquetes, i també Tereo, Dupón i Frixo. A continuació, cada u dels que havien fugit del perill va rebre el mereixcut castic. Hómado, per eixemple, va ser mort en Arcàdia, quan intentava violar a Alcíone, la germana d'Euristeo».

Nono de Panópolis descriu a l'estirp de centauros cridats Fereos («bestiales»), que va seguir a Dioniso. Havien naixcut de les náyades del riu Llepe. «Dotze caudillos guiaven a tots ells: Espargeo, el danzante Gleneo, en Euribio venia el seu camarada Ceteo, de rares traces, a Rifono seguia Petreo. També estava allí el bebedor Esaco i Ortao, en els que marchaven Anfítemis i Faune, mentres que en Fanes, de bella cornamenta, aplegava el seu companyer Nomeo».

Teories sobre el seu orige

L'escritor Robert Greus va especular en que els centauros de la mitologia grega anaren una reminiscència d'una tribu prehelénica que considerara al cavall un tòtem.

Per una atra part, Paléfato considerava que la forma híbrida dels centauros era frut d'un error de percepció per part de gents que mai havien conegut la monta de cavalls. En observar per primera volta a ginets, haurien tingut l'impressió de que eren mitat hòmens mitat cavalls. Paléfato menciona ademés una possible etimologia del nom, que vindria a significar «matador de bous».

Alguns diuen que els grecs varen prendre la constelació Centaurus, i també el seu nom «bou penetrant», de Mesopotamia, a on simbolisa al deu Baal, que representa la pluja i la fertilitat, lluitant i perforant en les seues banyes al dimoni Mot, que representa la sequia d'estiu.

Els centauros en la ficció contemporànea

Els centauros han aparegut moltes voltes i en molts llocs en obres de ficció modernes.

Encara que es diu que la paraula grega kentauros està composta per un únic morfema —potser no grec en el seu orige—, el sufix -tauro ha segut inventat per escritors i dissenyadors de jocs a finals de el XX per a atres híbrits animal-humans fantàstics.

Centáurides

Les femelles dels centauros són cridades «centáurides» o «centauresas» (Κενταυρίδες), i el terme solament és usat pel retòric grec Filóstrato el Vell. Les centáurides no són nomenades en la lliteratura arcaica ni en l'art arcaic, pero sí apareixen ocasionalment a partir del periodo helenístic. Un mosaic macedonio de principis de el III que es troba actualment en el museu arqueològic de la ciutat de Pela és un dels primers eixemples de la presència de centáurides en l'art.

L'autor romà Ovidio, en Les metamorfosis, menciona a una centáuride cridada Hilónome, que es va suïcidar quan el seu amant Cílaro va morir durant la guerra contra els lápitas.

En la descripció d'una pintura que va vore en Neápolis, Filóstrato el Vell presenta a les centáurides com a germanes i esposes dels centauros masculins que vivien en el mont Pelión en els seus fills.

En el camp de la medicina

Dins del camp de la medicina es coneix en el nom de genu recurvatum a la condició física que posseïxen algunes persones de doblar els seus genolls més allà dels 180° havent-se conegut alguns casos a lo llarc de l'història, com els de Robert Huddleston, malnomenat el «home poni» o el d'Ella Harper també cridada «la chiqueta camello».

Centauros en l'art grec

La representació iconográfica clàssica dels centauros que coneixem ha evolucionat prou des del seu possible orige mediooriental en el que veem hòmens-bou alados i hòmens-escorpión. Els centauros estaven representats tant en escultures, com en sagells i pintures, pero hi havia dos tipos de representacions:

• Un home complet de l'esquena del qual sorgix el cos i els quartos atrassers d'un cavall.
• Un cavall del cos del qual ix la figura humana només visible de cintura per a dalt.

La primera forma de representació és la que s'estandardisarà per a aquells Centauros en actituts humanes, és dir, que com a bons hòmens s'allunten del consume excés de vi i de les violacions i actuen de manera eixemplar (contrast en cóm ha de ser el home front a cóm no ha de ser: humans front a sers híbrits) per eixemple s'utilisaria per a Quirón, encara que solament fins a el V, perque la segona forma de representació es convertirà en la representació més estàndar, encara que va poder distinguir a estos Centauros més salvages front als més civilisats.

Podem vore representacions de centauros en escultures de terracota, en relleus, i sobretot en gots de figures roges i negres. Les escenes més representades són el mit d'Euritón, qui volia violar a Laodamía, la centauromaquia d'Heracles i Folo, en la que el centauro li invita a menjar i Heracles du vi, en el que es descontrola Folo, la lluita de Heracles i Neso i la mort de Quirón. Sempre anem a trobar esta forta contraposició entre els centauros més civilisats i els menys, com a forma de mostrar la moral de la societat grega, tenint a Quirón com el centauro més civilisat, Folo un punt mig, i Neso com el més salvage.

Normalmete veem als centauros utilisant grans troncs o roques per a barallar, i no armes, lo que, una atra volta, indica eixe caràcter salvage, que s'accentua en les traces de sàtir que se'ls solen pintar per a mostrar eixa hipersexualitat que estos tenien (també eren eixemple de salvages). Sempre que veem representada la mort d'un centauro veem com el triumfador, és dir, el que li mata, té una pose típica posant la cama en el llom del centauro i agarrant-li el pèl, mentres que el centauro es llimita a girar-se, a voltes tocant-li la barbeta, i unes atres simplement duent les mans a esta en posició de demanar clemència, ya que li van a matar.

Quirón, com centauro civilisat i eixemplar és l'únic que es representa de manera diferent, com s'ha dit més dalt, fins a el V En més cos humà que el restant, pero a partir d'ahí el cos se li representa igual a tots. No obstant, a Quirón ho vorem en cara de home normal, i no de sàtir, i en un himatión ben colocat, penyora que utilisaven els hòmens de classe alta i en cert poder, per lo que recalca eixa civilisació del centauro.

Se solen vore centauromaquias en gots de ceràmica ática, tant figures roges com a negres, ya siga en l'image principal en la panza del got, com en frisos en el coll o en el peu, complementant una escena principal mitològica. És habitual vore que els centauros compartixen espai en les amazones. Les representacions de centauros són molt típiques en els gots que s'utilisaven per al vi, pel seu caràcter d'ebris, com els sàtirs, trobant aixina una relació clara entre contingut i continent. Estos gots són:

• Ánforas, i Estamnos (per a l'almagasenage d'este).
• Crateras, sobretot de càliç (per a la mescla del vi en l'aigua).
• Enócoes (per a abocar-ho).
• Cànters i Cílicas (per a beure-ho).

Etimologia

La paraula grega kéntauros es considera generalment d'orige obscur. l'etimologia de ken + tauros, 'bou penetrant', va ser una sugerència del euhemerista en el text racionalizador de Paléfato sobre mitologia grega, Sobre contes increibles (Περὶ ἀπίστων), que incloïa als arqueros montats d'un poble cridat Néfele eliminant una manada de bous que eren l'assot del regne de Ixión. Una atra possible etimologia relacionada pot ser ‘matador de bous’.

Mits relacionats

Índia

El sagell cilíndric de Kalibangan, datat entorn al 2600-1900 a. C., trobat en el jaciment de la civilisació de la vall del Indo mostra una batalla entre hòmens en presència de criatures paregudes a centauros. Atres fonts afirmen que les criatures representades són en realitat mitat humanes i mitat tigres, que posteriorment varen evolucionar fins a convertir-se en la deesa de la guerra hindú. Estos sagells són també una prova de les relacions Índia-Mesopotamia en el tercer mileni a. C.

En una llegenda popular associada al temple Pazhaya Sreekanteswaram en Thiruvananthapuram, la maldicció d'un sant Brahmán va transformar a un aposte príncip Yadava en una criatura en cos de cavall i el cap, braços i tors del príncip en lloc del cap i el coll del cavall.

El Regne Kinnara, una atra criatura mítica mitat home, mitat cavall de la poesia èpica índia, va aparéixer en varis texts antics, arts i escultures de tota l'Índia. Es mostra com un cavall en el tors d'un home a on estaria el cap del cavall, i és similar a un centauro grec.

Rússia

En l'art popular rus i en els gravats lubok dels sigles XVII i XIX va aparéixer una criatura mitat humana i mitat equina en aspecte de centauro cridada Polkan. Polkan es basa originalment en Pulicane, un mig gos del poema I Reali vaig donar França d'Andrea dona Barberino, que en el seu dia va ser popular en el món eslau en traduccions prosaicas.

Galeria

• Erro al crear miniatura:
  Mosaic de el III expost en el Museu Arqueològic de Pela.
• Erro al crear miniatura:
  La «Batalla de centauros i feres» es va realisar per al menjador de la Vila Adriana, i es calcula que es va fer entre els anys 120 i 130 d. C. El mosaic residix ara en el Altes Museum de Berlín.
• Erro al crear miniatura:
  Pintura de Sebastiano Ricci, de centauros en les bodes de Pirítoo, rei dels lapitas.
• 
  El centauro Quirón ensenyant a Aquiles a tocar la lira, fresca romana d'Herculano, sigle I d. C.

Vore també

• Anex:Figures de la mitologia grega
• Centauro de Royos
• Bucentauro
• Minotaure
• Sirenes
• Sàtirs
• Esfinge
• Juancaballo
• Tikbalang

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre centauros.
• La batalla de Lápitas i Centauros; en Les metamorfosis, d'Ovidio: Llibre XII, 210 - 458. Text espanyol en Wikisource.

• • XII: text llatí.
• BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
  • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
    • I, 16: Els mònstruos: els jagantes; l'esfinge; Pegàs i la Quimera - els centauros - els aixetes - els pigmeos (Monsters: Giants - Sphinx; Pegasus and Chimaera - Centaurs - Griffin - Pygmies): text, en anglés, en el lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • El mateix text en Wikisource.
      • Traducció portuguesa en Wikisource.
• Plantilla:Ref-GML
• Plantilla:Ref-Theoi
• FILÓSTRATO EL VIEJO: Quadros o Imàgens (Εικόνες); II, 3: Les centáurides (Κενταυρίδες).
  • Traducció a l'anglés, en el lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classical Library.
    • Text bilingüe grec - francés, en el lloc de Philippe Remacle.
      • Text grec, en Wikisource.
• Paléfato: Sobre fenomens increibles (Περὶ ἀπίστων); I: Sobre Els centauros (Περὶ Κενταύρων).
  • Traducció de 1838, al francés, de Félix Van Hulst, de l'Universitat de Lieja; en Wikisource.
    • Text grec en Wikisource.
• Imàgens de centauros, en el lloc del Institut Warburg: 1; 2.
• Sobre els centauros, en el Proyecte Perseus: 1; 2.