Dionisíacas

Manuscrit de les Dionisíacas.
Biblioteca Medicea Laurenciana. Florencia.

Les Dionisíacas (en grec antic Διονυσιακά Dionysiaká, també cridades Basáricas, Βασσαρικά Bassariká) és una epopeya dividida en quarantahuit vores, composta en vintidós mil hexàmetros dactílicos dionisíacos, redactada provablement entre el 450 i el 470 d. C. per Nono de Panópolis, poeta egipcíac de llengua grega.

Les Dionisíacas narren la vida del deu Dioniso, des del seu naiximent fins al seu apoteosis, centrant-se principalment en l'expedició del deu a l'Índia.

Se li considera com l'última gran obra poètica del paganisme greco-romà. Constituïx un testimoni mitográfico inevaluable per l'abundant cantitat de mits, referències astrològiques, màgiques i mistéricas que conté, ademés del sincretisme religiós que reflectix, exaltant al deu Dioniso en una missió providencial, en un moment històric en el que les antigues creències politeistes cedien pas al monisme solar representat pel cristianisme i el mitraísmo.

Context històric

Les Dionisíacas representen una valiosa font per a l'història de les idees, degut a que reflectixen moltes de les corrents de pensament i tendències espirituals de l'época en que va viure Nono. En els seus versos es troben elements que delaten influències del neoplatonisme i el sincretisme entorn al cult solar propi de l'Antiguetat Tardana, junt a atres elements evidentment cristians. En eixa época varen proliferar els cults mistéricos, entre els que es trobava el de Dioniso. L'amalgama de cults i formes d'espiritualitat que varen conviure en temps de Nono, va permetre que equiparara en bona mida la figura de Crist en la de Dioniso, com a part d'un complex procés en el que el cristianisme va assimilar moltes de les característiques del paganisme.

El deu Dioniso, figura central de les Dionisíacas, en un mosaic romà trobat en Antioquía (c. sigles II-III).

Lo que succeïx en el Dioniso tardà, tal i com apareix en Nono, ya havia segut obrat en el judaisme helenizante i en el primer cristianisme. En figures com Filó d'Aleixandria, Numenio de Apamea o Orígens es nota una tendència cap a l'analogia de la filosofia helènica en el món judeocristià. Aixina, el neoplatonisme va resultar ser al mateix temps la filosofia pròpia i la de l'enemic, com es vorà en els enfrontaments entre pagans i cristians ocorreguts en Aleixandria. En este marc, l'Imperi des de Diocleciano està ya abocat al monoteisme en sustentació filosòfica en el neoplatonisme i l'estoïcisme, i els sigles posteriors serien testics del triumfo del cristianisme sobre els demés cults mistéricos d'orige oriental. Esta nova espiritualitat es veu reflectida en les arts, i aixina, l'ideal de salvació està implícit en les Dionisíacas, en Dioniso com a figura central, encara que incorporant a este deu característiques pròpies de Crist i de Mitra. El monoteisme va prendre major força en l'época de Nono, esta teologia d'orige solar equipararia a Crist en Apolo, Heli, Mitra i Dioniso. Nono fa part de les últimes generacions d'intelectuals que es varen preguntar si l'unitat de la divinitat podria tindre múltiples manifestacions.

La figura de Dioniso va eixercitar un paper central en el trànsit cap al monoteisme, puix ya des de l'Antiguetat Clàssica va tindre característiques salvíficas reflectides en els seus misteris. Durant la primera época de l'Imperi romà, les bacanales varen tindre un èxit inusitado, pero la figura del deu com a conquistador de l'Índia va ser guanyant terreny al mateix temps que el seu cult se sustentava cada volta més en el neoplatonisme. Cap al final de l'Imperi, Dioniso va estar més relacionat en la visió de la vida en el més allà, guanyant àmplia acceptació entre les classes populars, de modo que va ser considerat pels cristians com el major rival, junt en Mitra, de la figura de Crist. D'esta manera, la lliteratura de Nono va representar un enorme compendio de les múltiples tradicions entorn a Dioniso.

En el V, Panópolis («Ciutat del deu Pa» per als grecs, cridada pels egipcíacs Khem-min), va anar en l'época de Nono una de les poques ciutats del Alt Egipte (liderades per Tebas) que varen representar un bastió del politeisme contra l'alvanç monoteiste, gràcies a que la seua aristocràcia encara estava impregnada d'helenisme i seguia practicant els cults pagans, de lo que és reflex ademés el fet de que, per la mateixa época, Panópolis fora la pàtria de varis filòsofs i poetes notables, com Horapolón l'Antic, Ciro i Pamprepio (qui va ser eixecutat despuix del seu respal al fallanc colp d'Estat d'Illos contra Zenón). De fet, els últims reductes politeistes només desapareixeran d'Egipte en la conquista musulmana.

Estil

Detall del Papyri Graecae Berolinensis, que conté les Dionisíacas. Publicat en 1911 per Wilhelm Schubart.

Encara que conserva l'hexàmetro dactílico, vers clàssic de l'epopeya homérica, Nono obedix les normes de versificaació establides pel poeta Calímaco de Cirene (III) Ademés, es basa en la pronunciació del grec contemporàneu: l'accent d'intensitat és substituït pel prosódico.

El poema és notablement variat en la seua organisació. Nono no sembla ordenar el seu poema en una cronologia llineal; més be, els episodis estan organisats en un orde cronològic flexible i per tema, de la mateixa manera que les Les metamorfosis d'Ovidio.

Com Quint de Esmirna en els seus Posthoméricas, Nono no dubta en presentar versos i inclús episodis complets vàries voltes en el seu treball. De la mateixa manera, li agrada variar els patrons i estils, justificant-se pel caràcter proteic del deu al que canta. Quan es dirigix a les muses en el preàmbul, exclama:

Feu sorgir per a mi al Proteo de cent cares: que es revele en la diversitat dels seus aspectes, tan diversos com el himne és en to.

Les Dionisíacas combinen una varietat de temes, tractaments lliteraris i alusions erudites que demostren un ampli coneiximent de la mitologia per part de l'autor. També hi ha restants d'un sincretisme pagà que inclou alusions al cristianisme (Nono també va escriure una Paráfrasis del Evangeli de Sant Joan).

En esta obra es troba combinada l'èpica homérica en temes bucólicos, himnes i relats novelescos. L'estil i la mètrica renovats de Nono marcaran una important influència per a les generacions posteriors, des dels cridats «nonianos» en els sigles V a VI, fins als seus ecos bizantins en els discursos de Hirtaceno o els idilis de Planudes, i més vesprada, la seua influència aplegarà fins a la lliteratura del Barroc.

Les Dionisíacas es consideren una font mitològica i erudita de primer orde, ya que referixen en detall moltes tradicions minoritàries o locals, temes a voltes no atestats en cap atre lloc.

Bibliografia

• (1996).«Mythologie et géographie dionysiaque. Recherches sur l’œuvre de Nonnos de Panopolis».68

295–9.

• (2005).«Els Dionysiaques de Nonnos de Panopolis: un poème sous li signe de Protée».2

75–98.

• ^{[enllaç trencat]}
• Saïd, Suzanne; Trédé, Monique; Li Boulluec, Alain (1997). Histoire de la littérature grecque, Pariu: Presses universitaires de France. ISBN 2-13-053916-5.