Estigia (riu)
.jpg){kind=link}
El riu Estigia[1] o Estigio,[2] també Éstige,[3] Estige[4] o Estix[5] (en grec: Στύξ, en llatí: Styx), en la mitologia clàssica, era el principal dels rius que discorrien pel inframundo. Constituïa un llímit natural que separava la terra i el món dels morts, el Hades. La deesa que lo personificaba era Estigia, una de les nimfes oceánides. Platón diu que Estigio és el riu i Estigia l'estany que forma el riu en desembocar.[2] Versions tardanes diuen que el Estigia era un pantà o ciènaga.[6]
Etimologia i onomàstica
[editar | editar còdic]. El seu nom en espanyol prové del cas genitivo, en grec Στũγός (Stygós) i en llatí Stȳgis. Ha donat la veu «estigio»; Στύγιος (stýgios) i Stygius açò és, ‘del Estigia, estigio, infernal, odiós, nefast’. Els propis grecs entenien stygeros com a ‘odiós o aborrecible’.[7]
Mitologia clàssica
[editar | editar còdic]Fonts gregues
[editar | editar còdic]Ya apareix mencionada en la poesia homérica: «Testic siguen d'això la terra i el cel que dalt nos cobrix i l'Estigia i les aigües que aboca, el més gran i terrible jurament que poden fer les felices deidades».[8] Els poemes hesiódicos varen ser més prolífics al respecte. Diuen que les aigües del Estigia, imperedecederas i antiquíssimes recorren una regió asprosa. Una dècima part de les aigües del ric Oceà fluïx per les regions subterrànees, conformant les aigües estigias, i broten d'un alt peñasco negre i escarpado. Els manantiales del Estigia, horrendos i pútridos, es troben alineats allí a on confluïx la terra, el Tàrtar, el ponto i el cel.[9] Les seues aigües són del «color del lapislázuli».[2]
Rius infernals
[editar | editar còdic]Els rius infernals, de noms parlantes, són: Estigia (riu de el ‘odi’), Flegetonte (riu ‘ardent’), Lete (riu de el ‘oblit’), Aqueronte (riu de el ‘dolor’) i Cocito (riu de la ‘planyença’). Convergien en el seu centre formant una gran ciènaga. Popularment es creïa que les ànimes dels difunts podien creuar el Estigia en una barca guiada per Caronte.[10]
Jurament del Estigia
[editar | editar còdic]A l'aigua del Estigia, que brota d'una roca en el Hades, Zeus la va fer testic de jurament.[11] Un símbol irrevocable de fidelitat i castic que ni tan sols Zeus, rei dels deus, podia quebrantar. Es conta que quan una disputa se suscitava entre els deus del Olimp, Zeus li encarregava a Iris que duguera una miqueta de l'aigua gelada estigia en un recipient d'or. Si un deu jurava falsament pel Estigia se li impondria un castic terrible: quedarà tendit sense respiració i se li prohibirà consumir ambrosia i néctar. Yacer sense alé ni veu durant nou anys en els quals no podrà assistir als consells olímpics. Este castic, no obstant, terminaria el dècim any.[12]
Fonts tardanes
[editar | editar còdic]Es diu que en este riu hi havia molts sers monstruosos, aixina com també uns prims peixos que més que peixos semblaven les ombres dels mateixos. Tots els animals eren negres, incloses les granotes i hi ha alguns manes travessant el tribulí estigio.[13] Una llegenda romana conte que el Estigia tornava invulnerable qualsevol part del cos que se sumergia en ell. Aixina, Tetis va banyar al seu fill Aquiles en el riu i est va conseguir l'invulnerabilitat, a excepció del taló pel que la seua mare ho va subjectar en sumergir-ho i que es va convertir aixina en el seu únic punt vulnerable.[14]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Terme com Estigia:
- Hans Blumenberg (2003). Treballe Sobre el Mit, Editorial Paidós, p. 139. ISBN 9788449313882.
- Miguel Ángel Elvira Barba (2008). Art i mit: manual d'iconografia clàssica, Silex Edicions, p. 141, 146-7, 257, 605. ISBN 9788477371960.
- Hesíodo (1990). Poemes hesiódicos, Edicions AKAL, pp. 71-2. ISBN 9788476004012.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Platón: Fedón 112 b-c
- ↑ Terme com Éstige:
- Pierre Grimal (2008). Diccionari de la mitologia grega i romana, Espanya: Editorial Paidós, p. 178. ISBN 9788449322112.
- Jenny March (2008). el%20HADES%22&f=false Diccionari de mitologia clàssica, Espanya: Editorial Critica, p. 179. ISBN 9788474236934.
- Alberto Bernabé Palleres (2008). Orfeo i la tradició órfica: un reencontre, Volum 1, Edicions AKAL, pp. 285-6, 314, 322, 330, 347, 564. ISBN 9788446018964.
- Robert Greus (2007). Els mits grecs, Editorial Ariel, pp. 17, 46, 81, 83. ISBN 9788434453111.
- Giuseppina Sechi Mestica (1998). Diccionari de mitologia universal, Edicions AKAL, p. 96. ISBN 9788446002185.
- ↑ Terme com Estige:
- Natale Conti (1988). Mitologia, EDITUM, p. 169. ISBN 9788483715994.
- Publio Ovidio Nasón (1994). Metamorfosis, Volum 3, CSIC, p. 36. ISBN 9788400056162.
- Miguel de Bou i Gisbert (1911). Ortologia castellana de noms propis, Universitat de Michigan: Llibreria Paul Ollendorff, p. 182.
- ↑ Terme com Estix:
- Miguel de Bou i Gisbert (1911). Ortologia castellana de noms propis, Universitat de Michigan: Llibreria Paul Ollendorff, pp. 181-2.
- Larousse (1967). Gran enciclopèdia Larousse en vint volums, Volum 8, Larousse, p. 568. ISBN 9788432020605.
- Juan Bautista Bergua (1969). el%20Oc%C3%A9ano%22&f=false La Grècia clàssica, Edicions Ibèriques i L.C.L, p. 82. ISBN 9788470830594.
- Apolodoro (1950). Biblioteca, Universitat de Michigan: Coni, p. 21.
- Universitat Autònoma de Nou León. Centre d'Estudis Humanístics (1960). Humanitas, Volum 1, p. 404.
- José Bermejo, José Carlos Bermejo Barrera (1994). Mitologia i mits de l'Hispania prerromana, Volum 1, Edicions AKAL, pp. 103, 170, 175. ISBN 9788446002819.
- Universitat de Buenos Aires (1948). Anals de història antiga i medieval, Universitat de Califòrnia: Universitat de Buenos Aires, Facultat de Filosofia i Lletres, Institut d'Estudis Clàssics i Medievals, p. 111.
- ↑ Primer Mitógrafo Vaticà, 175
- ↑ Natale Conti: Mitologia III, 2 (Sobre Estigia)
- ↑ Homero: Odissea V 184-6
- ↑ Hesíodo: Teogonía 790-810
- ↑ Roy Willis (2007). «Cos i ànima», Mitologia del Món, Taschen-Evergreen. ISBN 978-3-8228-5121-0.
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 2, 5
- ↑ Teogonía 389–402 i 775-807
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia X 28, 1; Juvenal: Sàtira II 149-151; Natale Conti: Mitologia III, 2 (Sobre Estigia)
- ↑ Estacio: Aquileida I, 122 s., 269 s., 480 s.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estigia (río)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.