Medusa (mitologia)

Medusa (mitologia)

[[Archiu:Medusa by Caravaggio.jpg|miniaturadeimagen|MedusaMedusaMedusaMedusaMédousaMédousamedōmedōGorgonaGorgonaSuaSudaLes granotes, 470) es descriuen a les Fábulas com a habitants del inframundo.</ref> femení, que convertia en pedra a aquells que la miraven fijamente als ulls. Va ser decapitada per Perseo, qui despuix va usar el seu cap com a arma fins que li la va donar a la deesa Atenea per a que la posara en el seu escut, l'égida. Des de l'antiguetat clàssica grega, l'image del cap de Medusa apareix representada en l'artilugio que allunta el mal conegut com «Medusa». Robert Greus creu que este mit va poder tindre el seu orige en l'abolició dels cults de la deesa Lluna caria i la libia Neith en els quals les sacerdot duyen caraces de gorgonas.

En la mitologia grega

Família

Les tres germanes gorgonas —Medusa, Esteno i Euríale— eren filles de Forcis i Ceto, o de Gorgón i Ceto, en abdós casos mònstruos ctónicos del món arcaic. Uns atres diuen que la Gorgona va nàixer de Tifó i Equidna. Esta genealogia la compartixen les seues atres germanes, les Greas, com en el Prometeo encadenat d'Esquilo, qui ubica abdós trinitat molt llunt, en la «espantosa planura de Cistene»:

No llunt, les alígeras germanes
en serps per cabells; les gorgonas,
enemigues del home

[[Archiu:Arula Gorgone Medusa.png|miniaturadeimagen|Altar en Medusa i els seus fills Pegàs i Crisaor. Procedent de Gela, sigle V a. C.]]

De l'unió entre Poseidón i Medusa varen nàixer Pegàs i Crisaor. Estos no varen nàixer fins que Perseo li cercenó el coll a la gorgona. Uns diuen que abdós varen brotar de dins del seu coll i uns atres que varen nàixer de les gotes de sanc. Inclús uns atres presuponen que Poseidón va adoptar la forma de pardal per a yacer en Medusa i per això Pegàs era alado. Es diu que de la sanc que manava del coll de Medusa en el desert esguitat va donar vida entre les arenes en la forma de serps planes de moltes classes, i aixina eixa terra encara pulula en serps mortals fins al dia de hui.

Eurípides, en la seua tragèdia Ion, diu que la Gorgona va ser engendrada per la Terra per a ser una aliada dels seus fills els jagantes en la seua guerra contra els deus olímpics. Els pintors de vasijas i talladores de relleus grecs antics li conferien a Medusa i les seues germanes l'estètica de sers naixcuts en forma monstruosa prenent en conte la naturalea de mònstruos ctónicos. Els texts tardans sobre els catasterismes nos parlen de la Gorgona primordial, cridada Ega, una filla d'Heli en un cos irresistiblement bell pero un rostre espantós. Els titanes li varen demanar a la Terra que la sepultara baix una cova en Creta. Es diu que Zeus, confiat en la seua joventut, es preparava per a la guerra contra els titanes quan li va ser donada la resposta de que, si desijava véncer, devia anar a la guerra protegit en la pell d'una cabra, aigos, i el cap de la Gorgona. Els grecs criden a açò l'égida. Quan va succeir açò Zeus, vencent als titanes, es va apoderar del regne cobrint els ossos restants de la cabra en una pell, els va donar vida i els va commemorar, representant-los en estreles. Despuix va entregar a Atenea l'égida en la que havia segut protegit quan va véncer.

Lliteratura

Hesíodo la nomena per volta primera en la seua obra Teogonía:

i a les Gorgonas que viuen a l'atre costat de l'ilustre Oceà, en el confín del món cap a la nit, a on les Hespérides d'aguda veu: Esteno, Euríale i la Medusa desventurada; esta era mortal i les atres immortals i exentes de la vellea les dos. En ella sola es va gitar el de Azulada Cabellam en un suau prat, entre primaverales flors.

Pese al seu orige monstruoso, en una oda escrita en el 490 a. C. per Píndaro ya es parla de la «Medusa de belles galtes». En l'obra lliterària, Les metamorfosis, poema narratiu del poeta romà Ovidio, la Medusa de abolengo diví és reinventada baix la figura novelesca d'una bella donzella, sacerdot d'Atenea que va ser violada per Poseidón, sent el seu aspecte un castic de la deesa:

«Era una jove resplandeciente de bellea, esperança de molts pretenents plens de recíproques celosies, pero en tota ella no va haver part més admirable que els seus cabells. Coneixia algú que afirmava haver-los contemplat. Es diu que el sobirà de la mar la va violar en un temple de Minerva; la filla de Júpiter va tornar l'esquena i es va cobrir la casta mirada en la seua égida. I per a que el fet no quedara impune, va canviar els cabells gorgóneos en lleges serps».

Pero recordem que el poeta romà Ovidio va ser desterrat d'Atenes i va reescriure mits al seu plaure. De la mateixa manera que el mit d'Aracne i alguns atres més. No hem de confondre mits de Ovidio en uns atres, i que la gran majoria de les seues adaptacions són certes, i que varen ser manipulades, canviades o inventades (creades) per ell.

En la majoria de les versions de l'història lliterària, que diferixen del mit original, Atenea li havia conferit el seu aspecte monstruoso i Medusa estava embarassada de Poseidón quan va ser decapitada per el héroe Perseo, que havia segut enviat a buscar el seu cap pel rei Polidectes de Sérifos. En l'ajuda de Atenea i Hermes que li varen donar les sandalias aladas, el caixco d'invisibilitat d'Hades, una espasa i un escut espejado, el héroe va ser a visitar a les Grayas per a que li digueren a on es trobava la cova de les gorgonas. Finalment Perseo va complir la seua missió. El héroe va matar a Medusa acostant-se a ella sense mirar-la directament sino observant el reflex de la gorgona en l'escut per a evitar quedar petrificado. La seua mà anava sent guiada per Atenea i aixina va tallar el seu cap. Les germanes de Medusa ho varen buscar per a venjar-se, pero Perseo va escapar tornant-se invisible gràcies al caixco de Hades. Del coll de Medusa va brotar la seua descendència: el cavall alado Pegàs i el jagant Crisaor.

Jane Ellen Harrison argumenta que «la seua potència només comença quan el seu cap és tallat i aquella potència residix en el cap, és en una paraula una caraça en un cos més vesprada afegit... la base del Gorgoneion és un objecte de cult, una caraça ritual incomprendida». En la Odissea, Homero no menciona específicament a la gorgona Medusa:

el pàlit terror es va apoderar de mi, tement que l'ilustre Perséfone m'enviara del Hades el cap del horrendo mònstruo grisáceo

Lo que Harrison traduïx com «la gorgona va ser creada del terror, no el terror de la gorgona.»

Segons Ovidio, Perseo va passar pel noroest d'Àfrica junt al Titán Atles, que estava allí subjectant el cel i ho va transformar en pedra. De forma pareguda, es dia que els corals del mar Rojo s'havien format de la sanc de Medusa que va esguitar les algas quan Perseo va deixar el cap petrificadora junt a la plaja durant la seua breu estància en Etiopia, a on va salvar i es va casar en la bella princesa Andrómeda. Inclús es dia que els escurçons venenosos del Sàhara havien brotat de les gotes caigudes de la seua sanc.

Ovidio és el primer autor conegut que narra la versió de la petrificaació d'Atles per Perseo, pero esta narració és anacrònica sobre la genealogia mítica, ya que Heracles va sostindre el firmament mentres que Atles anava en busca de les pomes d'or del Jardí de les Hespérides: sent Perseo un ascendent d'Heracles, per la qual cosa jamai Atles podria haver sucumbit a la mirada petrificante de Medusa generacions abans de la vida de Heracles.

Encara que algunes referències clàssiques aludixen a les tres gorgonas, Harrison considera que la multiplicació de Medusa en un trio de germanes era una traça secundària del mit:

La forma triple no és primitiva, sino simplement un eixemple d'una tendència general... que fa de cada deesa una trinitat, lo que nos ha donat a les Hores, les Cárites, les Erinias i una multitut de trios més. És immediatament obvie que les gorgonas no eren realment tres sino una més dos. Les dos germanes supervivents són mers apèndixs deguts a la costum: l'autèntica gorgona és Medusa.

Llavors li va donar el cap a Atenea, qui la va colocar en el seu escut, l'égida. Segons algunes fonts, la deesa li va donar la sanc màgica de Medusa al mege Asclepio, puix la que manava del costat esquerre del coll era un verí mortal i la del costat dret tenia el poder de resucitar als morts.

Pausanias arreplega dos tradicions alternatives sobre l'orige del mit de Medusa. Una d'elles dia que havia segut una reina d'un territori ubicat prop del llac Tritónide, en Líbia, que hauria mort de nit durant una campanya contra Perseo, un príncip del Peloponeso. La segona dia que en la regió del desert de Líbia habitaven hòmens i dònes salvages i que Medusa havia segut una d'elles, que havia escomençat a fer mal als habitants de la zona del llac Tritónide fins a ser morta per Perseo.

Tzetzes nos diu que Medusa era una dòna de Pisidia que rivalizaba en Atenea en bellea, aixina que Atenea va enviar a Perseo contra ella mostrant-li una pintura de la Gorgona al voltant de la ciutat de Samos, cridada Dicterión pel fet de que se li varen mostrar estes coses. Aixina que, volant cap a les Gorgonas i trobant-les dormides, va decapitar a Medusa mentres es mirava en l'espill, no a ella, puix s'hauria convertit en pedra si el hi haguera vist. Les seues germanes varen soltar una gran planyença per les seues moltes serps, emetent un siseo del que Atenea, segons Píndaro, la cridara llei policéfala dels aulós.

Medusa de Bernini.

Interpretació des del psicoanálisis

En 1940 es va publicar póstumamente l'artícul de Sigmund Freud Médousa (‘el cap de Medusa’), en el que va assentar les bases per a un cos de crítiques sobre el mònstruo. Medusa es representa com medō Els psicoanalistas continuen en la crítica arquetípica en l'actualitat. Beth Seeley va analisar el castic de Medusa pel Gorgona de haver segut violada en el temple d'Atenea com un resultat dels conflictes no resolts de la deesa en el seu pare, Zeus.

L'orige del mit dins del context bèlic i religiós

L'escritor i erudit britànic Robert Greus, en la seua obra titulada Els mits grecs (Vol. I), comenta que despuix de la caiguda del regne de Cnosos, aproximadament en el 1400 a. C., una de les majors forces bèliques en el Mediterràneu va passar a ser la flota caria. Homero menciona als carios com a aliats dels troyanos i que haurien aplegat a habitar en algun moment a lo llarc del riu Meandre en l'antiga polis grega de Mileto. Segons l'obra citada de Robert Greus i la també britànica Jane Ellen Harrison en la seua obra Prolegomena to the Study of Greek Religió (1903), una colónia argiva en Caria va supondre l'enfrontament religiós entre els invasores helens i un cult local de la deesa Lluna les sacerdot de la qual, que representaven en l'época a la mateixa deesa, duyen una caraça profiláctica de gorgona o inclús d'animals per a aüixar als no iniciats o profans, caraces de les quals varen ser despullades per a abolir eixe cult.

Aixina mateix, Robert Greus estima provable que el mit reflectixca un atre conflicte bèlic i religiós en el que durant una conquista argiva en Líbia se suprimiria el sistema matriarcal i s'irrompria en els misteris de la deesa Neith. L'escritor de el II Dionisio Escitobraquión considerava, d'acort en Heródoto, que el mit va poder plasmar-se originalment en Líbia com a part de la religió dels bereberes.

La caraça de gorgona en l'art culinari

En l'art culinari de l'antiga Grècia, els panaders colocaven una caraça de gorgona sobre els forns per a alluntar d'allí als curiosos i impedir que estos obriren les portes dels mateixos, evitant aixina que les corrents d'aire fret els arruïnaren la cocció del pa.

En l'art

Des de temps antics, Medusa i les gorgonas varen ser immortalisades en numeroses obres d'art, tant en escultura com en pintures realisades en gots. En l'época arcaica era comuna representar a estos sers en apariència monstruosa, serps en els cabells, aladas i traent la llengua. Pese a la seua apariència monstruosa de gorgona, Medusa era un tema d'inspiració freqüent del que els artistes semblaven gojar. S'han conservat alguns eixemples destacats en els museus de Siracusa, Louvre o Corfú.

Entre atres obres de l'Antiguetat destacades de periodos posteriors pot citar-se l'escut d'Alejandro Magne, com apareix en el mosaic de Issos trobat en la casa del Faune de Pompeya (c. 200 a. C.) i la Medusa de Rondanini, una còpia romana del Gorgoneion sobre l'égida d'Atenea.

Alguns eixemples de representacions de Medusa a partir de la Renaixença són:

• Perseo en el cap de Medusa (bronze), per Benvenuto Cellini (1554);
• Medusa (oli sobre llenç), per Caravaggio (1597);
• Cap de Medusa, per Pedro Pablo Rubens (1618);
• Perseo petrifica a Fineo i els seus secuaces (oli sobre llenç), per Luca Giordano (primers anys 1680);
• Perseo en el cap de Medusa (marbre), per Antonio Canova (1801);
• Medusa (oli sobre llenç), per Arnold Böcklin (c. 1878);
• Perseo (bronze), per Salvador Dalí.

Acompanyant a la resurrecció de la llegenda per la Mitologia de Thomas Bulfinch, «Medusa s'havia convertit en un tema comú en l'art» per a el XIX. Els quadros del Cicle de Perseo d'Edward Burne-Jones i un dibuix d'Aubrey Beardsley varen donar pas a les obres de el XX de Paul Klee, John Singer Sargent, Pablo Picasso i Auguste Rodin, en la seua escultura en bronze Les portes de l'infern. Medusa també ha segut representada en l'art des de la seua pròpia perspectiva sicològica i sociològica, com ilustra l'escultura Medusa de l'artiste contemporàneu David Master.

Existixen més de 579 representacions de Medusa a lo llarc de l'història de l'art.

En la cultura popular

Televisió

• Duzer és una Gorgona en la série animada de 1990 Gravedale High.
• El mit de Medusa és central en el segment de l'episodi Tals from the Cryptkeeper, "Myth Conceptions", baix l'apariència d'una chiqueta anomenada Zola.
• En The Powerpuff Girls, una de les vilanes és Sedusa, una dòna codiciosa en mechones de pèl prensils.
• En l'episodi 18 de la série animada The Real Adventures of Jonny Quest, el Dr. Jeremiah Surd va crear un avatar de Medusa (en la veu de Frank Welker) en un intent de protegir els restants d'una estàtua d'Apolo en el món virtual.
• Les tres germanes Gorgona apareixen en l'episodi de American Dragon: Jake Long, "Bring It On". En un canvi adaptatiu a la seua representació original, les tres Gorgonas: Fúria (Cathy Cavadini, el nom de Stheno en esta versió), Euryale (Hynden Walch) i Medusa (Charity James) són immortals, pero aixina i tot varen ser derrotades per Perseo, qui les va enganyar. Les obliga a mirar els seus propis reflexos en l'escut de Atenea, petrificándose. Confoses en estàtues, les Gorgonas varen ser enviades a museus nortamericans. Sigles més vesprada, en una excursió escolar, el professor Rotwood desencadena una reacció en cadena que derriba a Fury, lliberant-la sense saber-ho. Fury després hipnotiza a les porristas de l'escola per a que l'ajuden a trobar i lliberar a les seues companyeres Gorgonas. El clímax de l'episodi té lloc en el Riu Hudson, a on Jake Long i els seus aliats deuen lluitar contra les tres Gorgonas en un barco peixquer. L'amiga de Jake, Trixie Carter, posa celoses a les Gorgonas dient que Medusa sempre serà més popular que les atres dos. En un acte de rivalitat entre germans, les Gorgonas es petrifican entre sí. Jake, els seus aliats i les porristas lliberades deixen que les Gorgonas s'afonen en el fondo del riu Hudson.

• En la série de televisió de 2023 Percy Jackson i els deus de l'Olimp, Medusa apareix en l'episodi 3, "Visitem el Emporio de Gnoms en el Jardí", i és interpretada per Jessica Parker Kennedy. Li la veu tractant d'atraure a Percy i els seus amics per a que accepten les seues solicituts de tornar-se uns contra uns atres.

Película

• Medusa és un personage de la película de 1981, Fúria de titanes. El creador d'efectes especials Ray Harryhausen va utilisar animació stop motion per a representar la batalla en Medusa. Encara que "el història essencial es apega més a les seues fonts que qualsevol atra interpretació", la película es pren llibertats creatives ya que la biologia de Medusa diferix de "qualsevol representació anterior, antiga o moderna", en la part inferior del cos d'una serp en lloc de cames. Medusa també apareix en la nova versió de la película de 2010, en un rostre més humà que es contorsiona quan convertix a les seues víctimes en pedra.
• En Monsters, Inc. de Pixar, la nóvia cíclope de Mike Wazowski, Celia Mae (en la veu de Jennifer Tilly), té pèl de serp com les Gorgonas, pero carix de la capacitat de petrificar a els qui es troben en la seua mirada.
• Medusa apareix en la película Percy Jackson i el lladre del raig (interpretada per Uma Thurman), a on ataca a Percy Jackson i els seus amics mentres busquen la Perla de Perséfone en el seu jardí (que té estàtues: persones que ella té, convertides en pedra). Quan els amics de Percy conduïxen un auto contra una paret, Medusa es distrau i Percy la decapita abans d'escapar. El trio després es queda en el cap de Medusa i l'usa per a matar a l'Hidra. En una escena de mitat de crèdits, el padastre abusiu de Percy, Gabe Ugliano, troba el cap tallat de Medusa en el refrigerador i es convertix en pedra.

Vexilología i heràldica

Medusa es troba present com un símbol de l'illa italiana de Sicília, representada tant en la seua bandera com en el seu escut regional. La bandera du en el seu centre una variant del trisquel, el qual consta de tres cames flexionadas que representen la forma de l'illa i en el centre la cara de Medusa en ales i tres mechons de blat que representen la prosperitat i la fertilitat de l'illa.

Vore també

• Basilisco
• Sérifos
• Rei sagrat

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Medusa.

• Perseo i Medusa en Les metamorfosis, d'OVIDIO: Llibre IV, 772 - 803. Text espanyol en Wikisource.
  • Text llatí, en índex electrònic, en el lloc del Proyecte Perseus.
    • IV: text llatí en Wikisource.

• BOCCACCIO: De mulieribus claris (Sobre les dònes ilustres); XXII: De Medusa filia Phorci (Sobre Medusa, filla de Forcis).
  • Traducció al espanyol; ed. de Pablo Hurus, de 1494.
    • Reproducció, en índexs i gravats, en facsímil electrònic, en el repositori Parnaseo, de l'Universitat de Valéncia.
      • Reproducció del gravat; pulsant en ella, s'obté el text.
      • Índexs.
        • Sobre el nom del repositori, vore "Parnaso".
    • Reproducció en facsímil electrònic, en el lloc de la Biblioteca Digital Hispànica.
  • Text llatí, en el lloc de la Biblioteca Italiana.

• BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
  • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
    • I, 15: Les Grayas i les Gorgonas; Perseo i Medusa; Atles; Andrómeda (The Grææ and Gorgons - Perseus and Medusa - Atles - Andromeda): text, en anglés, en el lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • El mateix text en Wikisource.
      • Traducció portuguesa en Wikisource.

• KINGSLEY, Charles: The Heroes. Or, Greek Fairy Tals for my Children (Els héroes, o Contes de fades grecs per als meus menuts), 1856; en Espanya es va publicar en el títul Contes de fades grecs. Els héroes.
  • Ed. de 1901, en ilustracions.
    • Reproducció, en anglés, en el lloc de l'Internet Sacred Texts Archive.
      • How Perseus Slew the Gorgon (Cóm va matar Perseo a la Gorgona).

• Plantilla:Ref-Theoi

• Plantilla:Ref-GML

• Perseo i Medusa, en el lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de l'Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
  • Iconografia i referències, en el mateix lloc.

• Imàgens de Medusa, en el lloc del Institut Warburg.

• Medusa, en el Proyecte Perseus.