Rei sagrat
'___protected_title_0___' és un concepte de l'antiga Grècia helènica, dins d'un matrimoni hieros gamos, en el que un home es casava en una sacerdot tribal de la deesa Lluna i a partir d'eixe moment anava a representar nominalmente al deu del clan, regne o ciutat que ho amparava. Al final del seu mandat el rei era traïcionat i sacrificat per la reina, la qual elegia a un amant durant una cerimònia anual que seria abolida uns sigles despuix quan els matriarcat varen perdre poder regio. Eixa tradició va tindre també connotacions en Líbia i Àsia Menor i va ser analisada àmpliament en les obres de l'escritor Robert Greus[1] com Els mits grecs que constituïxen una mitografía de l'autor. Per una atra part Greus va utilisar els seus estudis sobre esta temàtica per a crear les seues obres lliteràries "Rei Jesús" i "La Deesa Blanca" de la mateixa manera que faria Mary Renault en la seua obra ___protected_title_1___ El noveliste i contiste Pedro Paunero també va realisar un profuso estudi sobre les postulacions de Greus al respecte___protected_title_2___[2]
El sacrifici del rei sagrat al final del seu mandat com a part d'un ritual de renaixença[3] dins d'un ferixc gamos, es diferenciava conceptualment del ritual de purificació del pharmacos.
Concepció
En l'antiga Grècia, el candidat a rei sagrat devia ser el fill menor d'un monarca polític, el qual no heretaria el tro regio del seu pare, ya que seria el major dels germans el que li succeiria en el seu càrrec polític, tenint el menor dels germans el dret a convertir-se en un rei sagrat o sum sacerdot en casar-se en una nimfa tribal d'un clan. La sacerdot de la deesa Lluna encarnada en sí rebia diversos noms, com Deyanira, Hebe, Alcmena etc. El candidat al matrimoni sagrat devia passar per una série de proves que podien ser d'orde físic o pantomímico i que variaven d'una ciutat a una atra.
El combat ritual en feres, les competències deportives o certs rituals específics formaven part de les proves a les que un candidat es devia sometre. A voltes el combat ritual en lleons i bous era part d'un acte i en unes atres formava part d'autèntiques domes o espectàculs com els que varen ser representats en les fresca del palau de Cnosos. En la Roma imperial Lucio Aurelio Cómodo va aplegar a considerar-se la reencarnació d'Hércules i era representat en l'art com a tal, aplegant inclús a combatre en animals reals.
Abans del casament la nóvia solia fer entrega al candidat a rei d'una série d'armes, front a testics que serien els emblemes de les futures proves per les que devia passar abans de consagrar-se. Les proves rituals més habituals consistien en la lluita en un lleó, la doma d'un bou o cavalls salvages, captura de cérvols en carreres, competències deportives que posteriorment varen donar orige al conjunt de jocs olímpics (pugilato, llançament de javalines i discs) etc.
Una volta celebrat el matrimoni, el rei rebia un títul que usaria com el seu nom propi i passaria a ser adoptat com a fill del deu al que representava. El caràcter diví del rei sagrat grec era equivalent al del faraó egipcíac al que també li'l considerava fill d'un deu, com el cas dels diferents monarques cridats Ramsés ("fill de Ra").
El rei sagrat podia acaudillar certes expedicions militars ademés de regir els ritos religiosos corresponents. Alguns eixemples d'estos fets poden vore's reflectits en mits com els d'Heracles combatent a les Amazones libias o al de Teseo en Creta
El mit central de Heracles el nom del qual significa "Gloria de Hera" reflectix que els reis sagrats que varen portar eixe títul varen defendre la sobirania divina de la deesa Hera. Diodoro Sículo[4] parla de tres héroes cridats Heracles un egipcíac, un dàctil cretense i el fill d'Alcmena ("fort en l'ira"); Cicerón[5] parla de sis i Varrón[6] parla de quarantaquatre. En el cas de Teseo possiblement hagen existit tres héroes que després es varen unificar en un mateix personage, un de Trecén, un atre de Marató i un tercer del territori lapita.[7]
En la majoria dels mits grecs es plasma que els héroes semidioses tenien un germà mellizo mortal. Tal és el cas de Heracles i Íficles, Teseo i Piritoo, Cástor i Pólux o Anades i Linceo, ya que les seues mares havien mantingut una unió sexual en un deu i un mortal en la mateixa nit.
Després de governar durant un any o un "gran any" (100 lunacions), el rei sagrat devia morir al final del seu mandat. La manera en que el rei moria podia variar concorde als ritos (ser descuartizado, cremat en una pira funerària o devorat per un clan de dònes antropófagas). En certes ocasions el rei prenia un substitut que seria qui moriria en el seu lloc.
Posteriorment, quan el rei va començar a conseguir un major status igualant al poder de la reina sagrada, la mort es va transformar en un acte ritual a on es cremava una efigie de fusta que representava al rei, mentres est permaneixia amagat en una tomba o cova durant alguns dies, despuix dels quals retornava i reclamava el seu tro una volta més.[8][9]
El rito de la crema d'una estàtua de fusta que representava al rei de l'any vell, ans que el nou rei reclame el tro del seu predecessor, sobreviu en l'actualitat a través de la cerimònia de la crema d'un ninot entre les últimes hores del 31 de decembre i la matinada del 1° de giner de cada any en certs països com Equador i Argentina per a celebrar l'arribada del nou any.
Els sèt jóvens sacrificats al Minotaure en Creta, possiblement eren substituts del rei sagrat, que eren sacrificats anualment, en lloc del rei de Cnosos, encara que este també podia morir al final d'algun dels seus mandats. Possiblement els cretenses varen preferir sacrificar jóvens estrangers en lloc de cretenses, mentres que les sèt donzelles de les quals parla el mit, varen poder ser assistents de la reina sagrada, les quals no eren sacrificades pero devien realisar les proves acrobàtiques en les corregudes de bou cretenses, perilloses encara que no necessàriament mortals.[10]
Abans de la mort ritual, el rei devia ser despullat dels seus atributs regio i colocar-se una camisa de lli que representava a la deesa mort. Si el rei moria incinerat, com en el cas de Heracles, la persona encarregada d'encendre la pirra, en eixe cas Filoctetes, seria qui heretaria les seues armes. En una de les variants del mit, és Fil, fill de Heracles qui despuix de la seua mort deu casar-se en Íole. En el cas dels reis solars com el tirio Sansón, el megarense Niso, el rei asno Medixques o el propi Heracles eritreo, devien ser esquilados ya que el seu cabellam representava el seu poder regio, abans de ser finalment traïcionats en post d'un amant en un ritual d'orige libio que es va cridar Comiria.[11]
Elements comuns dels reis sagrats
Els reis sagrats tenen un o varis elements en comú a través dels distints mits grecs, libios, egipcíacs o asiàtics com es veuen reflectits en Gilgamés, El, Heracles, Sansón, Chom, Melkardt i Marduk entre uns atres; la seua lluita en feres salvages com a bous i/o lleons, el seu combat cos a cos en eixèrcits, el seu cabellam sense rasurar en baratats en trenes com els kuros de Delfos i el seu perdició per part d'una dòna de la qual s'enamoren i que finalment els traïciona i els despulla dels seus atributs divins.[12]
Apoteosis del héroe
Els héroes semidioses, fills nominals d'una mortal i un deu, podien ascendir a la categoria de deu despuix de la seua mort. Esta característica era reflectida en els héroes que conseguien entrar al inframón i després eixir del mateix. El héroe tebano Heracles va ser ascendit a la categoria de deu olímpic despuix de la seua purificació en fòc en el mont Eta i conduït al Olimp pel seu pare Zeus, a on finalment es va convertir en el porter dels deus, es va casar en Hebe, filla de Hera i la mateixa deesa Hera ho va adoptar com el seu propi fill.[13] Els atenienses no varen escatimar esforços a l'hora d'ascendir a Teseo, el héroe fundador de Ática, a la categoria de deu, especialment perque Teseo havia conseguit eixir del Inframón encara que en l'ajuda de Heracles. No obstant, Teseo hi havia conseguit cert prestigi religiós i el seu escape del llaberint cretense va ser un símbol de haver transcendit la mort, fet que es va vore reflectit en la gerra etrusca de Tagliatela i la representació de la seua resurrecció com a deu a través del ou de Pasqua que portava.[14]
En la cultura popular
La mort anual del rei sagrat al final del seu mandat, representat en forma d'una efigie que es crema durant un ritual religiós, encara sobreviu a través de la tradició en alguns països d'occident com Argentina i Equador entre uns atres, a on en certes regions es procedix a la crema d'un ninot, també cridat momo o fantoche de fin d'any, durant els últims minuts del 31 de decembre o en les primeres hores de cada 1 de giner. Dita efigie representa a l'any vell que culmina.[15] Una celebració Una celebració anàloga es donava en els mateixos països i també en Espanya, al final del carnestoltes.
En el sèptim art, la película protagonisada per Nicolas Cage, The Wicker Man o El cult sinistre, tracta d'una secta matriarcal misándrica que residix en una illa privada, encarregada de realisa rituals arcanos de mort i resurrecció en la que el protagoniste Eduar Malus (Cage) un policia que tracta d'investigar la desaparició d'una jove, termina perint dins d'una efigie combustible de vímen en mans de dita secta.[16] La película és un remake d'una película homònima de 1973 titulada en espanyol com El home de vímen.[17]
Vore també
Referències
- ↑ Greus, Robert (1985). «Introducció», Els Mits Grecs I (en espanyol), Aliança Editorial. ISBN 8420601101.
- ↑ «Les aus en la mitologia grega» (en és-mx). Revista Praxis. Consultat el 2021-09-29.
- ↑ «Resurrecció En Els Grecs, Hebreus I Cristians». calameo.com. Consultat el 2021-09-25.
- ↑ Sículo, Diodoro. Lliure III, p. 73.
- ↑ Cicerón, Marque Tuli. «III», Sobre la naturalea dels deus, p. 16.
- ↑ Varrón, Marque Terencio. «viii», Servio sobre l'Eneida de Virgilio, p. 564.
- ↑ Greus, Robert (1985). «El Naiximent de Teseo», Els Mits Grecs I (en espanyol), Aliança Editorial, p. 96. ISBN 8420601101.
- ↑ Pausanias (Sigle II). Lliure II (en grec), p. 10.1.
- ↑ Pausanias (Sigle II). Lliure IX (en grec), p. 27.5.
- ↑ Greus, Robert (30 de maig de 2019). el+final+grecia&source=bl&ots=tnYl-XeL1o&sig=ACfU3O2gjAATfPKdaHYlnIeShNSaKmNb4g&hl=és-419&sa=X&vore=2ahUKEwjOkNbNwMvpAhWRHLkGHVZqBAQQ6AEwAHoECAsQAQ#v=onepage&q=el%20rei%20sagrat%20mor%C3%ADa%20a el%20final%20grecia&f=false Els mits grecs (en és), RBA Llibres. ISBN 978-84-249-3919-9.
- ↑ Greus, Robert (1985). Els Mits Grecs II (en espanyol), Aliança Editorial, p. 57/153.
- ↑ «Mitologia hebrea: Sansón i Melqart» (en és-mx). Words from Pandemonium. Consultat el 7 de juliol de 2020.
- ↑ Greus, Robert (1985). «Apoteósis de Heracles», Els Mits Grecs II (en espanyol), Aliança Editorial, p. 138/143.
- ↑ Greus, Robert (1985). «La mort de Teseo», Els Mits Grecs I (en espanyol), Aliança Editorial. ISBN 8420601101.
- ↑ «L'Argent va rebre l'Any Nou en la crema de 61 ninots». www.telam.com.ar. Archivat des d'el original, el 2022-05-17. Consultat el 2021-01-31.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rey sagrado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.