Hércules
En la mitologia clàssica, Hércules (en llatí: Hercŭels) és la forma latinizada —tal volta per intermediari etrusc—, del grec Heracles.[1] Es tracta d'una metátesis[2] del seu nom grec (Ἡρακλῆς) i en la mitologia romana era fill de Júpiter i la mortal Alcmena.[3] Quan els romans varen adoptar gran part de la cultura grega, varen assimilar també als seus deus i héroes, pero els latinizaban o els identificaven en figures pròpies.[4] A la seua volta, Heródoto li va atribuir un orige egipcíac, anterior als primers mits grecs (igual que a casi totes les deidades del panteón grec), resultat d'un idèntic fenomen d'assimilació cultural.[5]
La diferència —entre Hércules i Heracles— és principalment llingüística i cultural, no d'identitat com héroe.[6] Quan Roma va absorbir tant als etruscs com a la seua cultura, el personage mític d'Hercle va passar allatí com Hércules, i en ella figura de l'héroe.[7]
Va portar a terme dotze grans treballs, cridats Els dotze treballs d'Hércules i va ser deificado. Es caracterisava pel seu monstruosa força física i per amar a la humanitat. Els romans relacionaven a l'héroe en la geografia del Mediterràneu occidental, més llunt del coneiximent dels antics grecs.[1] Encara que el personage i els seus ardits són essencialment els mateixos, els romans també li varen donar matisos nous, veent-ho com un model de virtut, esforç i protector dels hòmens, ademés d'un símbol de la fortalea del Estat romà.[8][9]
Durant la Edat Mija, el coneiximent de la Antiguetat va aplegar principalment a través de fonts romanes escrites en llatí (com Ovidio, Virgilio o Séneca) ya que ellatí era la llengua culta. En obres com les Etimologies d'Isidoro de Sevilla o les Heroidas d'Ovidio, se li presenta ya com un héroe moral més que com un semidiós pagà. Inclús apareix en la lliteratura caballeresca i en cròniques medievals com a eixemple de força, valor o noblea. No va ser fins al Renaixença, en el redescubrimiento dels texts grecs, que el nom Heracles va escomençar a reaparéixer en l'Europa culta. Pero inclús llavors, Hércules va seguir sent la forma més usada en l'art, la lliteratura i ellenguage comú, aplegant inclús fins als nostres dies, i de pas en la cultura occidental.[10][1]
Hércules ha deixat la seua chafada en el acervo cultural contemporàneu. L'adjectiu «hercúleo» es referix a ‘una persona molt forta i de gran musculatura’.[11] Les Columnes d'Hércules, en el estret de Gibraltar, o la Torre d'Hércules, en Coruña, són uns bons eixemples de la toponímia espanyola. Francisco de Quevedo, en Els somis, usa l'expressió «força hercúlea» com a símbol de poder. José d'Espronceda, en El diable món, usa l'expressió «treballe hercúleo» en una connotació moral. En la Renaixença i el Barroc, Hércules es convertix en símbol del príncip virtuós, capaç de dominar les seues passions, com succeïx en el tema de Hércules en l'encreuament i la seua diatriba entre la Virtut i el Vici.[12]
Hércules i Hercle
[editar | editar còdic]El sincretisme entre el Heracles grec, el Hercle etrusc i l'Hércules romà es va formar progressivament en Itàlia central a partir del sigle VI a. C., quan l'héroe va ser adoptat per les comunitats etrusques en el nom de Hercle(s), àmpliament atestat en inscripcions i en l'iconografia d'espills i relleus votius. Esta figura etrusca, ya desvinculada d'un cicle estrictament helènic, va ser integrada despuix en la religió romana com Hércules, associat tant a ardits heròics com a funcions cíviques i rituals, especialment en el Fòrum Boario. Servio explica explícitament esta identificació en el seu Comentari a la Eneida, a on presenta a Hércules com un héroe venerat en Itàlia abans de la seua plena helenización i assimilat a tradicions locals itálicas i etrusques.[13] Dionisio d'Halicarnaso reforça esta visió en senyalar que Roma va incorporar cults heròics preexistentes en Itàlia, reinterpretant-els dins de la seua pròpia tradició religiosa,[14] mentres que l'evidència epigràfica confirma la difusió i antiguetat del nom Hercle en Etruria, base material del sincretisme que va donar lloc a l'Hércules romà.[15]
Fonts mitográficas
[editar | editar còdic]La tradició romana és sincrética i es recolza molt en fonts gregues reinterpretades. D'entre tots els autors que escriuen en llatí, Servio és la font més extensa i sistemàtica sobre els ardits d'Hércules. Encara que no és un relat continu, és la recopilació romana més rica sobre Hércules. L'autor reunix mits, etimologies, variants locals italianes i tradicions rituals. Integra a Hércules en el marc religiós romà (Llaura Màxima, Hércules Invicte). I també és la clau per a entendre cóm ho entenien els romans, no solament qué varen heretar de Grècia. Per a estudis moderns, Servio és la base quan es parla de Hércules pròpiament romà.[16]
Ovidio, és, en diferència, la versió més citada i difosa. Nos dona un relat lliterari decorregut i complet. Inclou els treballs, la locada, Deyanira, Neso i la apoteosis. I ademés és la font estàndar en manuals, art i divulgació. Si hui algú pensa en “Hércules” en clau llatina, casi sempre està pensant en Ovidio.[17] Una atra font romana importants és Virgilio, que parla sobre Hércules en Itàlia, el combat en Caco, ellaura Màxima i l'integració en la religió romana.[18] Propercio nos dona un retrat romà, casi “urbà”, d'Hércules en Roma.[19] Higino nos dona un resum mitográfico molt usat en la Antiguetat tardana i la Edat Mija.[20] Finalment Séneca aporta la visió tràgica i estoica: l'héroe, la locada i la apoteosis.[21]
Hércules en l'encreuament
[editar | editar còdic]Hércules, en aplegar a l'adolescència, s'enfronta a dos dònes personificando camins oposts: la Virtut (Virtus),[22] que li oferix felicitat a través de l'esforç, i el Vici (Vitium),[23] que promet plaers fàcils sense treball; Hércules elegix el camí ardu de la virtut. En este relat, Pródico de Ceos presenta a Hércules com a model moral de l'home que elegix conscientment el camí difícil de la virtut front al fàcil del vici.[24]
Es diu que quan Hércules passa de la chiquea a l'adolescència i deu decidir el rumbo de la seua vida, es retira a un lloc solitari, a on se li apareixen dos dònes alegóricas. Una, d'aspecte sobri i digne, és la Virtut (Areté); l'atra, exuberante i seductora, es presenta com a Felicitat, encara que els seus enemics la criden Vici (Kakía). Esta última promet a Hércules una vida fàcil, ompli de plaers i sense esforç, en la que gojaria de menjar, beguda, descans i satisfacció sense treball ni sacrifici. La Virtut, en canvi, li advertix que els deus no concedixen cap be sense esforç i que tota excelència —l'honor dels deus, l'estima dels amics, el reconeiximent de la pàtria i la verdadera felicitat— solament s'alcança per mig del treball, la disciplina i el sacrifici. Front als plaers buits i efímers que oferix el Vici, la Virtut promet una vida àrdua pero gloriosa, coronada per la fama imperecedera i el recort honorable entre els hòmens i els deus.[24]
Llegendes romanes
[editar | editar còdic]Sincretisme d'Hércules (Cicerón)
[editar | editar còdic]Cicerón ya es feya eco dels diferents Hércules mencionats com a diferents versions que varen confluir en el mateix personage. Aixina cita que el primer Hécules va nàixer de Júpiter i Lisítoe i es va enfrontar a Apolo pel trípode délfico. El segon Hércules va nàixer de Nilo i va deixar escrites les lletres frigias. El tercer procedix dels Dígits de l'Anada, i se li oferixen sacrificis de tipo infernal. El quarto procedix de Júpiter i d'Asteria, germana de Latona; se li rendix cult sobretot en Tir, i conten que Cartago és filla seua. El quint, que es diu Belo (Melkart), està en la Índia. El sext i últim és aquell d'Alcmena, al que va engendrar Júpiter.[3]
Combat en Caco
[editar | editar còdic]
Les llegendes romanes sobre Hércules estan relacionades en el seu viage al Mediterràneu occidental per a furtar el ganado de Gerión, un dels seus coneguts «dotze treballs». En retornar, mentres descansava junt al Tíber, un héroe local cridat Caco, fill de Vulcano, li va furtar algunes reses i les va conduir fins a la seua gruta. Quan Hércules es va donar conte, va buscar el ganado furtat i ho va trobar, gràcies a que els animals es varen posar a mugir, o ben a que Caca, germana de Caco, va dir a Hércules on es trobaven. Llavors Hércules i Caco varen entaular un combat en el que Caco contava en el fòc i el fum que brotava dels seus tres caps, pero Hércules ho va matar en el seu maza. Segons una atra tradició, Caco s'havia tancat en la seua gruta cobrint l'entrada en roques i Hércules va tindre que arrancar les roques del sostre de la cova per a poder entrar i estrangular-ho.[25]
Bona Dea
[editar | editar còdic]Bona Dea, també cridada Fauna, que era l'equivalent romà de Pa, era una divinitat romana. Mentres estava ocupada de la celebració de misteris sagrats, Hércules, cansat despuix de la lluita contra Caco, li va demanar beure en la font sagrada. Esta es va negar, ya que l'accés a esta font solament estava permés a dònes. Hércules, com a represàlia, va excloure a les dònes de l'accés al seu propi santuari.[26]
Fills d'Hércules
[editar | editar còdic]Alguns diuen que Hércules també va deixar als fills que va tindre de dos dònes en estos llocs que ara habiten els romans. Estos fills varen ser Palante, naixcut de la filla d'Evandro, el nom de la qual diuen que era Lavinia; i Llatí, la mare de la qual va ser certa chicona hiperbórea que Hércules es va dur com a penyora d'amistat donada pel seu pare i la va conservar pura durant algun temps, pero mentres venia navegant cap a Itàlia es va enamorar d'ella i la va deixar encinta. I quan anava a partir cap a Argos, li la va donar com a dòna a Faune, rei dels aborigen, i per esta raó, molts consideren a Llatí fill d'est i no d'Hércules. Diuen que Palante va morir abans d'aplegar a la pubertat, pero que Llatí, quan es va fer home, va heretar el regne dels aborigen. I en morir este en la batalla contra els seus veïns els rútulos i no deixar fills varons, va recaure el tro en el seu gendre Eneas, fill d'Anquises.[27]
Fundació d'Herculano
[editar | editar còdic]Hércules, quan en Itàlia va deixar establit tot com volia i la seua armada va aplegar sano y salvo d'Iberia, va oferir als deus en sacrifici la dècima part del seu botí i va fundar una chicoteta ciutat en el seu nom —Herculano— en elloc a on va ancorar la seua flota, que també ara està habitat pels romans i es troba entre Neápolis (Nàpols) i Pompeya, en ports segurs en tot moment; i havent conseguit fama, admiració i honors divins entre tots els habitants d'Itàlia, va partir per a Sicília. Els que va deixar com a guarnició i colon en Itàlia i es varen assentar al voltant del tossal Saturnia, durant algun temps es varen governar de forma independent, pero no molt temps despuix varen adaptar el seu modo de vida, les seues lleis i els seus ritos als dels aborigen, com els arcadios i encara abans els pelasgos havien fet i, participant del mateix govern que ells, va ocórrer que varen aplegar a ser considerats com el mateix poble. En la segona generació, despuix de la marcha d'Hércules, cap a l'any cincuenta y cinco, segons diuen els mateixos romans, el rei dels aborigen era Llatí, el fill de Faune, encara que realment era un refill d'Hércules, i feya trentacinc anys que tenia el regne.[28]
Atres llegendes
[editar | editar còdic]La llegenda d'Hércules i Caco també s'ha relacionat en atres tradicions: en una d'elles, Hércules era rebut pel rei Faune. Est solia sacrificar als deus als estrangers pero quan ho va intentar en Hércules, va ser mort per ell.[29] Una atra llegenda indica que era Evandro el que havia rebut a Hércules i, aconsellat per Carmenta, la seua mare, va erigir un altar a l'héroe, que va ser conegut com el Altar Magne.[30] Per una atra part, en Campània s'atribuïa a Hércules la construcció d'un gran dic i d'una via que servien de separació entre la mar i el llac Lucrino.[1]
Cult
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
El centre de cult més antic d'Hércules en Roma era el Altar Magne, que es trobava en una planura entre els monts Palatino i Aventino, en el cridat Fòrum Boario. Allí se celebrava cada any un sacrifici en honor d'Hércules Invicte. Per una atra part, també en el Fòrum Boario, es conserva un monóptero que s'ha identificat com el Temple d'Hércules Víctor.[31][32]
En la cultura popular
[editar | editar còdic]Filmografia sobre Hércules
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Películes protagonisades per Hércules.
- Li fatiche vaig donar Ercole (Hércules, 1957).
- Ercole i la Regina vaig donar Brega (Hércules i la reina de Lidia, 1959).
- La venjança d'Hércules, 1960.
- Ercole al centre della Terra (Hércules en el centre de la Terra, 1961).
- Ercole contro Roma (Hércules contra Roma, 1964).
- Hercules (Hércules, 1983).
- Hercules: The Legendary Journeys, série de televisió (1995-1999).
- Hércules (Hércules, 1997. Produïda per Walt Disney Feature Animation).
- Hércules de 2014 en Dwayne Johnson.
- The Legend of Hercules també de 2014.
En el gènero de l'animació
[editar | editar còdic]- 1963 El Poderós Hércules, produïda per Adventure Cartoon Productions i Trans-Lux. És una série de dibuixos animats canadenc per a la TV, de George Kashdan i Jack I. Miller, en Jimmy Tapp, Gerry Bascombe, Helene Nickerson i Jack Mercer.
- 1969 Tornada des de l'Olimp (Vozvraschenie s Olimpa), produïda per Soyuzmultfilm, Unió Soviètica d'Aleksandra Snezhko-Blotskaya.
- 1995 Hércules, produïda per Cayre Brothers per a Goodtimes Entertainment i Jetlag Productions per a Mangafilm. Colecció Contes Clàssics. Música de Nick Carr, Ray Crossley i Andrew Dimitroff. En una duració de 50 minuts, de Toshiyuki Hiruma i Takashi, en Tony Ail, Nathan Aswell i Xera Bailey.
- 1996 Hércules, produïda per Sony Wonder Entertainment. En una duració de 50 minuts.
- 1997 Hércules, produïda per Walt Disney Feature Animation de Ron Clements i John Musker. Música d'Alan Menken, en una duració de 93 minuts, en Tate Donovan, Josh Keaton, Danny DeVito, James Woods, Susan Egan.
- 1997 Hércules, produïda per Burbank Animation Studios, Austràlia de Leonard Lee, Roz Phillips i Roddy Llig. Música de Garry Hardman.
- 1997 Els sorprenents ardits del jove Hércules, produïda per Schwartz & Company per a UAV Entertainment, Colecció Gold. En una duració de 31 minuts, de Bill Schwartz i Jan Strnad, en Kathleen Doyle, Alison Fraser i Jack Grimes.
- 1997 Hércules (Herkules), produïda per Dingo Pictures, Alemània. És un Mediometraje tipo Serie B, en Color, en una duració de 45 minuts. Película alemana de baix presupost que va adquirir certa fama en Internet en el títul de "Hércules del chinenc" de Ludwig Ickert i Roswitha Haas.
- 1998 Hercules de zero a héroe, série de televisió produïda per Walt Disney Television Animation i Bona Vista Television de Phil Weinstein en Tate Donovan, Robert Costanzo, James Woods, Sandra Bernhard, Corey Burton, French Stewart, Bobcat Goldthwait i Matt Frewer.
- 1998 Hercules i Xena, La película Animada: La Batalla pel Mont Olimp, produïda per Renaissance Pictures per a Universal Studios. Basada en les séries de televisió Xena: la princesa guerrera i Hércules: The Legendary Journeys, realisada per a la TV, dura 80 minuts, de Lynne Naylor. Música de Joseph LoDuca, en Kevin Sorbixc, Lucy Lawless, Renée O'Connor, Kevin Smith i Michael Hurst.
- 2000 Hércules, produïda per Golden Film, Série Clàssics Inoblidables. És un Mediometraje en una duració de 80 minuts.
Mànega
[editar | editar còdic]- 2018: Apareix com un dels peleadores del bando dels deus en l'anime Shuumatsu no Valkyrie, a on s'enfronta a Jack el Destripador. També el personage d'Hércules ha segut adaptat en vàries ocasions al còmic per la casa Marvel Comics.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeródoto2025">Heródoto (2025). Els nou llibres de l'història, Editors mexicans units. ISBN 9786071443861.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Pierre Grimal, Diccionari de mitologia grega i romana, pp.77,189,260, Barcelona: Edicions Paidós (2004) ISBN 84-7509-166-0.
- ↑ Tècnicament parlant Hércules no és una metátesis com a tal. El canvi d'Heracles → Hércules no és estrictament una metátesis en el sentit tècnic clàssic, perque no es tracta simplement d'invertir dos sons dins de la mateixa paraula; més be és una adaptació fonètica i morfològica allatí: El grec Hēraklēs s'adapta allatí, canviant els finals i alguns sons: Hē- → Hér-; i -klēs → -cules. Açò sol cridar-se ‘latinizacion’ o ‘romanización’ del nom, no una metátesis estricta. No obstant, alguns autors alguns estudiosos usen “metátesis” per a descriure el canvi perceptual de sons entre grec i llatí, especialment en la tradició oral i lliterària.
- ↑ 3,0 3,1 Cicerón: De natura deorum III 16, 42
- ↑ Servio (comentaris a la Eneida VIII, 202–305) aclarix que l'Hércules romà deriva del Heracles grec, i cita cóm Evandro va introduir el seu cult en el Palatino.
- ↑ Heródoto, 2025, «... no deuen els egipcíacs als grecs el nom d'aquell deu, sino que els grecs ho varen prendre dels egipcíacs (...) Declare's puix, la veritat, i siga Hércules tingut, com lo és, com un deu antiquíssim de l'Egipte.; (...) des de l'época en que els huit deus varen engendrar als atres dotze, entre els quals conten a Hércules, fins al regnat d'Amasis, han transcorregut no menys de 17 mil anys.», p. 100-101.
- ↑ Dionisio d'Halicarnaso (Antiguetats romanes I, 39–41), historiador grec en Roma, explica que el cult a Hércules va aplegar a Itàlia abans de la fundació de Roma, dut per grecs, i va ser assimilat pels llatins.
- ↑ Un espill de Vulci mostra a Hercle sent alletat per Uni (la versió etrusca d'Hera). En l'inscripció es llig «Uni Hercleś» (“Uni i Hercle”).
- ↑ Macrobio (Saturnals I,7) menciona la celebració del Llaura Maxima Herculis en Roma. Hércules apareix com a protector de la ciutat i del poble romà, no solament de l'héroe que mata mònstruos. Sobre la seua funció política, el seu cult reforça l'idea d'estabilitat i poder de l'Estat per mig de rituals colectius i sacrificis públics.
- ↑ Polibio (Històries II, 17) comenta la religió romana com a instrument de cohesió social i política. Hércules, en la seua força i victòria sobre mònstruos, s'interpreta com a símbol de la potència militar i política de Roma.
- ↑ Varrón (citat per Servio, ad Aen. 8.271), el gran erudit romà, comenta el temple d'Hércules en el Fòrum Boario (Roma) i ho vincula a l'héroe grec Heracles que va passar per Itàlia.
- ↑ RAER: «rae. es/herc%C3%BAleo hercúleo»
- ↑ El tema de l'encreuament d'Hércules entre la Virtut i el Vici va ser expressada en Jenofonte: Memorabilia, II, 1, 21 ss.
- ↑ Servio: In Vergilii Aeneidem VIII, 203; 271; 362
- ↑ Dionisio d'Halicarnaso: Antiquitates Romanae I, 40–44
- ↑ Evidència epigràfica reunida en el Corpus Inscriptionum Etruscarum i analisada per Bonfante.
- ↑ En el comentari a la Eneida, Servio presenta a Hércules com un héroe semidivino fill de Júpiter i Alcmena, des de la seua infància estrangulant les serps enviades per Juno fins a la locada que ho va dur a matar a la seua esposa i fills, desencadenant la penitència que ho obliga a realisar els dotze treballs. Servio també destaca la seua presència en Itàlia, especialment en el Fòrum Boario, a on lluita contra Caco i funda cults com el d'Hércules Invicte en ellaura Màxima, aixina com la tradició del Temple d'Hércules Víctor. Finalment, comenta el seu apoteosis i el seu divinización, consolidant el seu paper tant en la mitologia heròica com en la religió romana (Servio, In Vergilii Aeneidem, I–VIII; comp. Richardson 1992: 27–28; Beard 2015: 125–126).
- ↑ Ovidio: Les metamorfosis (llibres IX i X)
- ↑ Virgilio: Eneida VIII (vv. 184–305)
- ↑ Propercio: Elegies IV, 9
- ↑ Higino: Fabulae i d'Astronomica
- ↑ Séneca: Hercules Furens (Hércules furiós) i Hercules Oetaeus (Hércules en el Eta)
- ↑ La Virtut (Virtus) és la traducció natural de la Areté de Pródico. Representa excelència, valor, rectitud i força moral. S'usa tant en contexts heròics com a cívics: p. ej., en Cicerón, Séneca i Livio, “virtus” indica la qualitat moral que permet a l'home actuar be, complir en els deures i conseguir glòria duradora.
- ↑ El Vici (Vitium) es traduïx o es correspon en Kakía. Designa defecte moral, corrupció o vida sense esforç ni disciplina. Els autors romans ho usen per a contrastar-ho en virtus, especialment en lliteratura moral i filosòfica: Cicerón, d'Officiis I, 4–6: parla de virtus i vitium com a elecció ètica. Horacio i Séneca també usen “vitium” per a descriure indulgència, gos o plaure mal empleat.
- ↑ 24,0 24,1 Jenofonte: Recorts de Sócrates II 21-34 (Memorabilia, II, 1, 21 ss)
- ↑ Virgilio: Eneida VIII, 184–305; Tito Livio: Ab urbs condita I, 7; Propercio: Elegies IV, 9; Ovidio: Fastos I, 543–586; Dionisio d'Halicarnaso: Antiguetats romanes I, 39–41
- ↑ Plinio el Vell: Naturalis Història XV, 4; Macrobio: Saturnals I, 7–8; Varrón: De lingua Llatina V, 36; Cicerón: De natura deorum II, 62
- ↑ Dionisio d'Halicarnaso: Antiguetats romanes, I 43, 1-2
- ↑ Dionisio d'Halicarnaso: Antiguetats romanes, I 44, 1-3
- ↑ Virgilio: Geórgiques III, 286–288; Ovidio: Les metamorfosis XIII; Servio: comentari a la Eneida VIII; Macrobio: Saturnals I,7; Plinio el Vell: Naturalis Història VIII
- ↑ Virgilio: Eneida VIII, 184–305; Dionisio d'Halicarnaso, Antiguetats romanes I, 39–41; Servio: comentari a la Eneida VIII, 190; Ovidio: Fastos I, 543–586; Plinio el Vell: Naturalis Història XV, 4
- ↑ Tito Livio: Ab Urbs Condita 1.7: menciona els primers cults a Hércules en Roma. Plutarco: Vida de Camilo 11.4: aludix a sacrificis rituals a Hércules. Festo (s. II d. C., fragments arreplegats per Pablo Diácono 2.67 L): explica el terme “Llaura Maxima” i la seua associació en Hércules.
- ↑ El Llaura Màxima és anterior al Temple d'Hércules Víctor; el primer era un centre ritual obert, mentres que el segon és un temple tancat i monumental, del periodo republicà tardà. Abdós estructures reflectixen l'importància d'Hércules en la Roma primerenca i la seua integració en la religió pública.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hércules.- warburg. sas. ac. uk/vpc/VPC_search/results_basic_search. php? p=1&var_1=Hercules Imàgens d'Hércules, en el warburg. sas. ac. uk lloc del Institut Warburg.
- perseus. tufts. edu/hopper/searchresults? q=Hercules Hércules, en el perseus. tufts. edu/hopper/ lloc del Proyecte Perseus.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hércules» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.