Hércules Farnesio

Hércules Farnesio

Hércules Farnesio (en italià: Ercole Farnese) és una escultura en marbre presumiblement de el III, obra de l'escultor ateniense Glykon. Es tracta de la més famosa còpia d'un perdut original en bronze atribuït a Lisipo, escultor de el IV Es va trobar en 1546 en les Termes de Caracalla, en Roma i en seguida va passar a formar part de la colecció d'escultura clàssica de la moradura Alejandro Farnesio, net del papa Pablo III. Durant generacions va decorar el Palau Farnesio, fins que en 1787 va ser traslladada a Nàpols, junt en tota la colecció Farnesio, que es pot contemplar en el Museu Arqueològic Nacional.

La figura d'Heracles, el héroe grec, personificaba el triumfo del valor i el corage del home, sobre la série de proves que li havien impost els deus celosos. A ell, fill de Zeus, li havien concedit el dò de l'immortalitat. En el periodo clàssic, s'havia accentuat el seu paper com a salvador de l'humanitat, pero també posseïa defectes mortals com la luxúria i l'avidez.

L'interpretació que va fer Lisipo del héroe volia reflectir estos aspectes de la seua naturalea mortal i li va otorgar un retrat que va constituir un model durant el restant de l'antiguetat i va fixar l'image d'Hércules en l'imaginari europeu. De fet, ademés de la còpia de marbre colossal exhibida en Nàpols, es coneixen dos estàtues més, una de bronze, còpia helenística o romana, trobada en Foligno i que es conserva en París en el Museu del Louvre, i una de marbre, provablement grega o del periodo romà, que es pot contemplar en el museu de l'antiga Àgora d'Atenes.

L'estàtua representa a el héroe fatigat al final dels seus treballs, que descansa recolzant-se en el seu maza. Sobre la maza està la pell del León de Nemea, mort per Heracles en un dels seus treballs. En la mà dreta, darrere de l'esquena, el héroe aguanta les pomes d'or del jardí de les Hespérides, que li asseguren la vida eterna. Pero en la figura es representa el cansanci del home. La massiva musculatura dona l'impressió d'una potència exhausta.

El Hércules Farnesio, de 317 cm d'altura, va ser molt célebre entre els romans i s'han trobat còpies procedents de palaus i gimnasis romans. Una atra còpia realisada en la Roma Clàssica, més basta es trobava, des de el XVI a el XVIII, també en el pati del Palau Farnese (cridat el Hércules llatí). Esta còpia, va ser feta per a formar parella en el Hércules Farnesio, i decorar les Termes de Caracalla. En el XVIII, va passar a pertànyer als Borbones napolitanos i des de llavors forma part de la decoració de l'escala principal del Palau Real de Capodimonte prop de Nàpols. Una atra en l'inscripció simulada “Lykippos” va estar en el pati del Palau Pitti de Florencia fins a el XVI.

Hércules Farnesio, gravat a buril de Jacob Bos per al Speculum Romanae Magnificentiae d'Antoine Lafréry. Inscripció: «Omnium elegantissimum Herculis signum Gliconis Atheniensis peritissimi artificis manu fabrefactum, quod Paulo III Pont. Max. in thermarum Antoniniarum ruderibus inventum, et in domus Farnesianae ad campum Florae interiori porticu locatum». En la pedra, en caràcters grecs, la firma: GLYCON ATHENAIOS EPOI. British Museum.

L'estàtua del Hércules Farnesio va ser reconstruïda i restaurada en diverses etapes. Segons una carta de Guglielmo della Porta, discípul de Miguel Ángel, que va ser qui va fer les gestions per a la moradura Farnesio, el cap es va trobar separada del cos, en un pou del Trastevere. La mà i la gobanella esquerra, que faltaven, varen ser substituïts per una reconstrucció en algeps. Les cames, es varen donar per perdudes i se li va encarregar al mateix Della Porta que fera unes noves. La seua obra va ser tan perfeccionista que, quan més alvance es varen trobar les cames originals en unes excavacions en les Termes de Caracalla, les cames sustitutorias se li varen deixar a l'estàtua per consell de Buonarroti, per a demostrar que els escultors moderns no tenien res que envejar als clàssics. Les cames originals, que es trobaven en la Colecció Borghese, no es varen restituir a l'estàtua fins a 1787. Goethe, en el seu viage a Itàlia, explica l'impressió que li va causar vore l'escultura en cada u dels jocs de cames diferents, i es maravilló de la clara superioritat de les originals.

La fama del Hércules del pati del Palau Farnese es va estendre gràcies a una série de reproduccions, com el gravat de Jacob Bos inclós en el Speculum Romanae Magnificentiae ('Espill de la Magnificencia Romana', 1562), o el realisat per Hendrick Goltzius (1590-1591) i un esbós de Rubens que ho varen donar a conéixer al públic occidental. Inclús va estar a punt de terminar en el Louvre durant l'época napoleònica, a requeriment de l'emperador.

Despuix de la troballa de l'estàtua en Roma, en 1574 Diego de Peixquera va realisar en Sevilla la primera gran còpia del Hércules Farnesio. Destinada a coronar una de les dos columnes que formaven el primer monument civil erigit en la ciutat. El monument era la portada del també singular jardí públic de l'Alameda de Hércules (1574), el més antic jardí públic o parc conservat en Europa. El Hércules Farnesio va ser tan célebre, que en els sigles XVII i XVIII es varen fer còpies en tota Europa. Una atra versió colossal de 8,5 m està en el parc de Wilhelmshöse en Kassel; una atra de plom està en el castell de Blair en Escòcia, etc.

Bibliografia

• Albardonedo Freire, Antonio (2002), L'Urbanisme de Sevilla durant el regnat de Felipe II, Sevilla, Guadalquivir Edicions, ISBN 84-8093-115-9, pp. 191-208.