Alameda de Hércules
La Alameda de Hércules és una important alameda o jardí públic situat en el centre històric de Sevilla, Espanya, i per la seua antiguetat (1574) es classifica com el més antic jardí públic del país i d'Europa.[1] L'ampli jardí de l'Alameda de Hércules és el més extens dels espais públics localisats en l'interior del caixco antic de la ciutat. Es troba ubicat en l'extrem septentrional de l'urbs amurallada, propenca al riu Guadalquivir, per un costat, i pròxim al barri de la Macarena, per un atre.
Este jardí va ser pres com a model per atres ciutats a abdós costats de l'Atlàntic. En ell es varen inspirar les alamedas de Sant Pablo d'Écija (1578), l'Alameda dels Descalzos de Llima (1611) i l'Alameda Central de Ciutat de Mèxic (1592).[2]
Antecedents
[editar | editar còdic]
L'orige de l'Alameda devem buscar-ho en l'antic caixer del riu Guadalquivir que travessava de nort a sur lo que actualment és el centre de la ciutat, començant la seua entrada per la zona de l'Alameda i terminant en la zona de la Catedral. Dit caixer va ser traslladant-se a l'oest en el pas dels anys, formant l'actual meandre i permetent el progressiu alvanç del núcleu urbà primitiu fins a aplegar a la seua situació actual. L'Alameda és una zona baixa en la que s'acumulava l'aigua del riu quan este es desbordava, quedant en el seu lloc un estany d'aigua estancada junt a les primitives muralles d'orige romà. Este estany quedaria intramuros, en ampliar-se la muralla en época almorávide (XI), coneixent-se des de la conquista de Fernando III com L'Estany o L'Estany de la Fira per la seua proximitat a esta.[3]
Per un atre costat, segons una llegenda no documentada, quan Leovigildo va ser designat en 584 per a regnar, a l'any següent 585 el seu fill Hermenegildo es va convertir al catolicisme -front al arrianisme de reis anteriors- i es autoproclamó rei en la ciutat, sublevant-se contra el seu pare. Leovigildo va fer canviar el curs del Guadalquivir, tallant el pas d'aigua al braç menor del riu que circulava per l'actual Alameda de Hércules a força d'obstaculisar el seu pas per a provocar la sequia als habitants de la ciutat.
Història
[editar | editar còdic]En 1574 el comte de Barajas drenó en séquies els terrenys a on s'anava a construir l'alameda, els quals s'inundaven a sovint en les aigües que allí s'acumulaven dels assidus desbordament del riu, els remanentes de les fonts públiques i les aigües residuals de escorrentía, ho va adornar en estàtues i fonts i ho va poblar en rencs d'arbres. Va nomenar a un aguasil que ho vigilara, va encomanar el rec i neteja als aguadores que venien l'aigua de gran calitat de les fonts, procedent del manantial de l'Arquebisbe.
En l'extrem meridional es varen colocar en abril de 1574 dos columnes, mostra de l'inqüestionable admiració pels restants arqueològics romans de l'época. Estes columnes provenen d'un edifici situat en la calle Marbres (del que encara existixen atres tres columnes en el citat carrer), i del seu trasllat es va encarregar el mestre fundidor Bartolomé Morel. A la seua volta, estes columnes havien segut reutilisades en dit edifici, per lo que es creu que pogueren provindre del Traianeum d'Itálica.[4] Sobre les mateixes es varen colocar dos escultures realisades per Diego de Peixquera, d'Hércules (fundador mític de la ciutat) i Juliol César (restaurador de Híspalis). El primer era una còpia del Hércules Farnesio, de tamany monumental pròxim al real de la còpia romana procedent de les Termes de Caracalla. Dita còpia de 1574 és la primera en marbre de gran tamany realisada en Europa del héroe tebano, que tant èxit va tindre des del seu descobriment (1546) de la major part de la peça escultòrica, la qual estava incompleta per falta del cap (apareguda en un pou del Trastévere, ca. 1550) i cames (aparegudes en 1560 en les Termes de Caracalla).[5]
Ademés, dites escultures representaven als dos monarques de la nova casa reinante en Espanya. Aixina, Hércules representa a l'emperador Carlos I i Juliol César representa al seu fill Felipe II, i abdós tanquen la composició arquitectònica del monument mirant-se, lo que de manera invisible tanca el conjunt a l'estil dels arcs de triumfo romans. Terminat aixina el primer monument civil de Sevilla, en el qual es resalta la grandea passada de la ciutat i es destaca igualment a la nova monarquia, puix Carlos I havia usat en el seu escut les dos columnes d'Hércules que actualment es mantenen en l'escut d'Espanya. El 28 de decembre de 1574 es va donar per conclosa la nova Alameda, encara que sempre va ser necessària la seua renovació a lo llarc dels anys.[6]
A pesar de la muralla i de les infraestructures de drenage acomesos, l'Alameda va seguir constituint una de les zones més inundables de la ciutat, per la seua rodalia al riu i per la seua baixa cota. A títul d'eixemple, en l'any 1649, any de la fatídica epidèmia de pesta que va assolar Sevilla, es relata que l'Alameda estava tan inundada que es navegava per ella en barcos.[7]
En 1764, 190 anys despuix de la seua inauguració, es varen iniciar noves obres de gran importància promogudes per l'Assistent Larumbe, que varen consistir en la plantació de més de 1600 àlbers, l'aument del número de fonts a sis i la colocació en la zona nort de dos noves columnes que l'escultor Cayetano d'Acosta va realisar i va erigir arrematades en dos lleons portant cada u d'ells un escut, el d'Espanya i el de Sevilla. En ella es varen començar a celebrar les festes locals de la velada de Sant Joan i Sant Pedro, en substitució de les festes locals del Corpus Christi. Estes noves festes de finals del més de juny varen ser el precedent de les despuix famoses festes locals de la fira d'Abril.[6]
En 1876 els pedestals de les columnes es varen protegir del públic en reixats. En 1885 es va colocar junt a les columnes dels lleons una font de marbre, coneguda popularment com "la Pila de l'Ànet", que es trobava en el XIX en la plaça de Sant Francisco, junt al Ajuntament. Esta va ser traslladada després a un atre lloc de la ciutat i actualment està en la plaça de Sant Leandro. A finals de el XIX, l'Alameda presentava el seu millor estat, sent convertida en una Passejada plena de teatrillos, quioscs i llocs, que desapareixerien despuix de la Guerra Civil.[8]
Durant l'últim quarto de el XX, se celebrava un mercadillo, ya desaparegut. De nit és una animada zona de copes i restaurants, estant casi completament erradicada la prostitució per la que va ser famosa durant molt temps. Segons senyes de l'any 1989, existien uns 35 prostíbuls en la zona.[9]
En decembre de 2008 es varen terminar oficialment les obres de remodelació urbanística d'esta zona, que varen provocar una alteració dels restants d'un jardí històric que, encara que descuidat, permaneixia bàsicament inalterado. Les mateixes han supost una restricció del tràfic de vehículs i es va eliminar l'albero que va cobrir el seu sol durant el XX i els reixats que protegien del públic als pedestals de les columnes. L'espai es va completar en l'instalació de vàries fonts i sortidors.[10]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Albardonedo Freire, Antonio (2002)
- ↑ Durán Montero, María Antonia (1984).
- ↑ EVOLUCIÓN HISTÓRICA DE VEGA DE SEVILLA. ESTUDIO DE GEOARQUEOLOGÍA URBANA1 F. Borja Barrera & M. A. Barral Muñoz
- ↑ 2003.
- ↑ Albardonedo Freire, Antonio J(1999A i B)
- ↑ 6,0 6,1 «Alameda de Hércules». explorasevilla.és. Consultat el 1de juny de 2016.
- ↑ Domínguez Ortiz, Antonio, Pg
- ↑
- ↑
- ↑
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Durán Montero, María Antonia, “L'Alameda dels Descalzos de Lima i la seua relació en les de Hércules de Sevilla i la del Prat de Valladolit” en III Jornades d'Andalusia i Amèrica. La Rábida; Sevilla (Sevilla : Imprenta E.E.H.A.) [s.n.], 1984.
- León Vela, José (2000). L'Alameda de Hércules i el centre urbà de Sevilla: cap a un reequilibrio del caixco antic. Sevilla. Editorial: Universitat de Sevilla. Colecció: Serie Arquitectura. ISBN 84-472-0584-3
- Albardonedo Freire, Antonio J. (1999A), “Carlos V en l'Alameda de Sevilla” en Actes de les IX Jornades Nacionals de Història Militar. Jornades Nacionals de Història Militar. Num. 9. Sevilla. Càtedra General Castanyers. Capitania General de la Regió Militar del Sur, pp. 13-18. ISBN 84-86379-53-9.
- Albardonedo Freire, Antonio J. (1999B), “Les Traces i Construccions de l'Alameda de Hercules”, en Laboratori d'Art, Vol. 11, 1999, pp. 135-165.
- Albardonedo Freire, Antonio (2002), L'Urbanisme de Sevilla durant el regnat de Felipe II. Sevilla, Guadalquivir Edicions, ISBN 84-8093-115-9, pp. 191-208.
- Antonio Domínguez Ortiz, Els estrangers en la vida espanyola durant el sigle XVII i atres artículs. Diputació de Sevilla ISBN 84-88603-24-X
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alameda de Hércules» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.